Mal de peus

Aquell matí es llevà amb un malestar especial. De seguida s'adonà que alguna cosa no marxava com calia al seu cos. En particular al seu peu dret sentia unes estranyes fiblades. De primer va ser només un pessigolleig, que a poc a poc es va anar incrementant fins que ja el teníem a la porta de les urgències de l'hospital queixant-se d'un mal horrible a la planta del peu. Mentre esperava que algú el sortís a a rebre el mal es va anar estenent al llarg del peu fins que va saltar sense saber-se com a l'altre peu. Ara eren ambdós que li feien mal.
A l'hospital no li feien cap cas. La recepcionista, entaforada darrera una revista li deia que de seguida sortiria un metge a examinar el seu cas i que si no ho feia era perquè hi havien altres malalts que estaven en una situació molt més greu que la seva. Ell no ho veia així doncs el mal de peu el feia veure els estels i no sortia ningú per tal d'atendre'l. Al final es veié un metge, distingible per la bata i l'auscultador penjant de la butxaca al costat del pit. El Joan somrigué doncs veia propera la seva curació o mitigació del dolor, tan se li feia. El doctor es dirigia cap a ell dreturerament de manera que segur que anava per ell. Però en arribar a la seva alçada va fer un moviment de cintura, i esquivant-lo va adreçar-se a la dona prenyada que tenia al darrera. La va saludar molt amablement, com si ja es coneguessin de feia temps. La dona va explicar que sentia unes molèsties lleus a l'abdomen i que estava molt amoïnada. El doctor la va dur cap endins.
Això va començar a emprenyar el Joan que veia com casos menys urgents que el seu passaven al davant. Esclar que la dona estava prenyada i que segurament precisava d'un tracte de favor, més essent el dolor a la panxa, però el cas era que ella mateixa havia dit que era una molèstia greu i el que ell sentia era un dolor recargolador i abominable. S'aixecà d'una revolada del seient de plàstic que ocupava i s'adreçà amb posat indignat cap a la recepcionista. Tan bon punt com mogué el cul del seient una senyora grassa li tragué, posant els seus darreres a sobre del seu lloc, que ja era calent, i com que era hivern i no hi havia calefacció gaire potent a la sala era tota una inversió que se'n anava en orris. Durant uns instants va dubitar si acarar-se amb la recepcionista o amb la senyora grassa, sospesant qui li havia fet un greuge més gran. Va resoldre que el prioritari era la recepcionista, doncs era la que podia resoldre el problema en general, cosa que si retreia a la senyora que li hagués robat l'escalfor el cas era que hauria de seguir esperant. De totes maneres es va girar i va obsequiar amb una llambregada paorosa la senyora que va quedar molt sobtada en no saber d'on li venia l'odi qui li estava mirant.
Va adreçar-se a la recepcionista amb el to més greu que va poder. La dona seguia entaforada darrera la revista mentre el Joan li adreçava la paraula mostrant tota la seva indignació. Al cap d'una estona la recepcionista abaixà la revista i restà mirant fixament el Joan, que ja havia esgotat les forces a la primera escomesa verbal. "Que vol vostè? No li he dit que esperi?" L'astorament del Joan va ser majúscul, la brètola aquesta no havia escoltat res del que havia dit i ara hauria de recomençar tot plegat. Va remenar la memòria per tal de trobar les paraules i expressions que ja havia pensades un cop per tal d'etzibar-les-hi de nou a la recepcionista. Li va dir que ja estava fart d'esperar i que el seu cas era veritablement greu, que sentia un dolor insuportable als peus i que allò no podia ser normal, que amb prou feines no es podia moure. Estava molt insatisfet pel servei que oferien en aquell hospital i, si no fos perquè el dolor de peus li ho impedia se'n aniria immediatament cap a un altre. "Vostè mateix, si li dona gust marxi." Va dir la recepcionista, traient de polleguera el Joan que va començar a escridassar-la.
De seguida es va calmar, recordant anècdotes d'escàndols a hospitals que li havien explicat. Normalment la policia no està lluny doncs sempre hi ha algun ferit de bala o de ganivetada i l'han d'escortar mentre li fan les cures i guariments escaients a la ferida que pugui tenir.
Ningú de la sala d'espera no va tenir la pensada d'aixecar-se i ajudar-lo a caminar, encara que era evident que amb prou feines si es mantenia dret, i per les seves declaracions el dolor que sentia era gran. Finalment la recepcionista es va estovar veient el seu estat deplorable d'equilibri i li va oferir de portar-li unes crosses. Ell va acceptar i va dir en veu alta un gràcies a Déu perquè algú feia alguna cosa positiva en lloc d'ignorar-lo. "Ja he avisat l'infermer per telèfon, s'haurà d'esperar uns minuts" La recepcionista semblava disposada a fer-li perdre els nervis amb les seves esperes. En tornar a la cadira va acarar-se ambla dona grassa disposat a redreçar el problema de la seva cadira. Li va dir que aquella era la cadira en que ell havia estat assegut i que no només l'havia escalfada amb el seu cul, comentari aquest que astorà notablement la dona, sinó que s'havia pres la molèstia d'apropar la filera de cadires del davant, doncs les cadires eren acoblades per mitjà d'una mena de ferro que les feia una peça indivisible, i que si no li sabia greu es mogués cap a qualsevol altre cadira i li deixés asseure's al seu lloc.
La dona no volia discutir amb sonats, i com que el Joan presentava un visatge desencaixat, amb els músculs contrets pel dolor i la pell enrojolada pel sufoc que havia pres, va decidir de no discutir i donar-li la raó i marxar cap a l'altra punta de la sala, on hi havia una parella de joves amb una ferida lletja a un braç. Precisament aquests varen ser els seguts a entrar, doncs la ferida amenaçava amb infectar-se i no parava de rajar sang a través de l'embenat que li havien fet amb la farmaciola de casa seva. En veure sortir l'infermer el Joan pensava que anaven per ell, però no, eren els nois els escollits.
Al cap d'una estona i fent grans esforços es va tornar a aixecar. Va esguardar tots els presents de la sala com donant-los a entendre que la cadira era seva i que si entrava algú nou l'havien d'advertir que la cadira tenia propietari i que no era vàlida per asseure's. A batzegades va aconseguir d'arribar a mig camí de la finestreta de la recepcionista. Aquest cop li feien massa mal els peus com per a caminar més i va decidir alçar la veu tot el que va poder. Va insistir a crits a la recepcionista, entaforada com sempre darrera la revista, que li portessin les crosses o el metge o el que fos, que moriria de dolor allà mateix i que el seu cas era veritablement greu. "Torno a trucar l'infermer, no s'impacienti, home!"
Es va desmaiar. De seguida la recepcionista va sortir de darrera la finestreta amb un cotó a la mà i una ampolla d'algun líquid reanimant a l'altra mà. No va caler doncs el Joan recobrà de seguida el sentit. Va informar la recepcionista que havia relliscat i que no era res. La recepcionista va tornar a trucar per telèfon.
Al cap d'uns minuts va aparèixer un infermer que duia dues crosses a la mà. Havien de ser per ell. Tanmateix no ho eren. Van anar a parar a un senyor amb una cama embenada que se'n va anar molt content de poder caminar finalment, malgrat que amb l'ajuda de les crosses. En Joan va cridar l'infermer doncs semblava el responsable de les crosses i va poder arribar a un acord amb ell, en uns minuts li portaria les crosses i podria queixar-se tot el que volgués sense patir més per destrossar-se encara més els peus. De passada li va fer una inspecció dels peus. Li va dir que no veia res d'anormal i que segurament necessitaria de proves amb instruments de raigs-X i d'altres que tenien per dins, però que hauria d'esperar a que hi hagués un metge lliure que el pogués atendre.
La història de sempre. Amb això que la porta de sortida dels metges tornava a gronxar-se. Allà sortia un altre amb la bata i l'auscultador penjant. Segur que era per ell, doncs havia examinat la sala i no hi havia ningú que fes la seva mala cara ni que aparentés de tenir res tan greu i dolorós com el seu. Tanmateix no prenia la direcció correcta i, efectivament, es va adreçar a una dona que semblava estar perfectament. Abans que la dona comencés a explicar al metge quin era el mal que l'agreujava, el Joan es va aixecar del seient fet una fúria i va escridassar de valent el metge dient-li insults i paraules molt gruixudes. El metge va quedar esmaperdut de veure el que li queia a sobre, de manera que va cridar alarma general. L'alarma no va causar cap gran terrabastall doncs només va aparèixer un infermer diferent del de les crosses amb una xeringa amb agulla hipodèrmica mirant cap a dalt. Va apropar-se per darrera al Joan i com que no es podia moure pel mal de peus no es va poder girar a temps. Encara no se'n havia adonat de la presència de l'infermer que aquest ja li havia clavat l'agulla i vessat tot el contingut de la xeringa a les seves venes. Al cap de pocs segons jeia a la cadira mig endormiscat i amb la llengua bavosa per fora de la boca. Als pocs minuts va començar a roncar, i al cap de dues hores es despertà de sobte. La recepcionista ja no hi era, segurament perquè havia canviat de torn, i en el seu lloc hi havia una altra. Va aixecar-se com va poder doncs encara no li havien portat les crosses i va adreçar-se a la nova recepcionista. Li va explicar el problema del mal de peus i va demanar-li si encara era a la llista d'espera per a entrar. La recepcionista li va explicar que no, que el metge li havia examinat els peus i havia dit que no tenia res apreciable, i que com què mentre dormia no li feien mal els peus i no era fàcil d'arrossegar, doncs que caldria esperar a que es despertés per tal de tornar a posar-lo a la llista d'espera d'ingressos.
Era evident que encara no era a la llista d'espera. La infermera a sobre li va preguntar si ja es trobava millor dels peus. Ell va contestar que no i que per moments es trobava pitjor, tant que ja no podria mantenir-se dret per gai
re estona. Li va dir que el poses a la llista i que se'n tornava al seu seient i que potser tornaria a fer una becaina si el dolor de peus li deixava, i que si això passava li fes el favor de no esborrar-lo de la llista d'espera un altre cop, que li digués al metge que sortís a ocupar-se del seu mal que el despertés i en paus.
No va haver tal becaina, doncs el mal de peus que després de despertar havia tornat a ser un pessigolleig, havia anat augmentant a poc a poc fins a esdevenir el calvari d'abans i fins i tot pitjor. Ja no podia més. Li feia tant de mal que es va posar a pensar idees desesperades. Potser si tornava a armar un bon escàndol sortiria l'infermer amb la xeringa i si més no no sentiria el dolor per una bona estona. Així fins que a algú li vagués de estar-se per ell. Dit i fet, va començar a cridar com un boig i a insultar la recepcionista dient-li el nom del porc. Es queixava del mal de peus a totes bandes amb les paraules més horribles que li venien al cap, i mig plorant i agenollat suplicava que algú li trobés una solució. No va servir de res. Va sortir un metge i li va dir que no insistís, que no podien tornar a subministrar-li sedants i que s'hauria d'aguantar el dolor fins que poguessin fer-li més proves.
Sis hores més tard de la seva entrada sortia per la porta gronxadora un metge amb l'auscultador a la butxaca. Es va adreçar al Joan que es feia creus que l'estigués mirant. Potser era una confusió amb algú de darrera com ja li havia passat abans. L'home es va atansar encara més i li va allargar la mà. Es va presentar com a podòleg. El Joan li va petonejar la ma tot el que va poder i fins li queien les llàgrimes de l'emoció. Va explicar el seu estrany dolor de peus que li havia sobrevingut en despertar-se pel dematí. El varen ficar cap dins en una cadira de rodes on tenia els dos peus estirats.
Al cap d'unes hores sortia de l'hospital amb unes quantes injeccions d'analgèsics i una malaltia vírica estranya i infreqüent diagnosticada als peus. Probablement li donarien la baixa per una bona temporada a la feina. El dolor li havia minvat considerablement i ara tornava a ser el pessigolleig del començament. Ja no sentia ganes de pegar ningú ni la bilis li pujava coll amunt fins a fer-se senyora de la seva intel·ligència. La espera havia estat llarga però havia valgut la pena lluitar-hi aferrissadament per la salut seva i dels seus peus.