Maig

Hi ets a cada noi a qui conec, hi ets a cada mirada que faig, a cada intent de sentir quelcom diferent. Has entrat tant a dintre meu que no em permets veure a ningú més. No puc demanar-te que marxis perquè ja no hi ets, però tot i això, allà estàs, immòbil, omniscient. Ets el narrador de la meva vida, i no parles, només ets present. Jo, la titella de las teves paraules buides, de la teva mirada indiferent. Sento el teu tacte, llunyà, efímer, noto els teus llavis als meus, humits, suaus, inexistents, escolto el teu riure, lligat al meu, ofegant-me per dintre, tanco el ulls i ens veig, et veig. Marxa, t’ho prego, deixa’m viure, deixa’m estiu, tardor, hivern i primavera. Deixa’m que passi el temps i no conegui el teu nom, el teu to d’ulls. El meu oceà nòrdic, bèl·lic, rebel, perillós com la mar, fosc com la nit, que càlids eren els teus braços i que freds s’han tornat. Marxa, t’ho prego, et vull, t’estimo, lluny del meu dia a dia, lluny dels meus somnis, a prop de l’oblit. Bellesa incerta dels nostres moments, del que haguéssim estat, del que i el que no érem, màgia sobreposada d’històries de nit. Marxa t’ho prego, que tot set endugui a on les paraules es perden i els actes s’esvaeixen, tu, jo, fugaç lluna del mes de maig.