Macrotermes i l'Acàcia

Un relat de: Carles Malet

Quan el sol es pon a Shamwari, Macrotermes surt de casa per retrobar-se amb l'Acàcia. És un ritual que es ve repetint a les xafogoses nits d'estiu del Sud del continent Africà, des que fa prop d'un mes Macrotermes i la seva família van decidir aixecar la nova llar al costat de l'arbre centenari.

L'Acàcia és un supervivent d'origen humil. Ara fa un segle, la llavor de l'arbre va travessar mitja sabana dins l'estómac d'una girafa jove. L'atzar o la ironia van fer que l'animal la diposités sense digerir en sol erm, enmig de les rutes migratòries dels herbívors grans. L'adob generós de la improvisada mare adoptiva va ajudar l'embrió a arrelar amb força on altrament només hi broten matolls i herba alta. Cent anys després l'Acàcia vetlla solitària, com una atalaia, al bell mig la sabana nua.

Any rere any, el cel de Sud-àfrica ha volgut posar a prova l'arbre que s'entossudeix a aixecar-se per sobre de la plana d'herba. La sequera ha intentat ofegar-la a l'estiu, la tempesta de primavera ha provat de doblegar-la i desarrelar-la, i el llamp ha descarregat sovint amb ràbia a la seva escorça. D'aquests atacs n'han quedat cicatrius profundes, però no letals, que l'Acàcia llueix amb orgull, com trofeus de guerra, davant del visitant ocasional.

El temps, els elements i l'aïllament han endurit tant l'escorça com l'ànima de l'arbre. Com un far a la sabana, des de la seva alçada privilegiada es permet mirar de reüll l'herba i els matolls baixos que s'assequen cada any en arribar l'estiu. Fortificada i coronada d'espines, fa també evident el seu menyspreu als ramats d'elefants, impales, zebres i nyus, que no són prou dignes com per apropar-se-li. Només als seus iguals en alçada, les girafes, els permet de manllevar ocasionalment un grapat de fulles tendres de les seves branques més altes.

Invulnerable, despectiva i arrogant, l'únic lament de l'arbre ha estat fins fa poc que mai ningú li dediqués prou atenció per tal d'apreciar la seva singularitat, i reconèixer el triomf de la seva voluntat davant la sabana erma. Per això, l'arribada de Macrotermes fa un mes va representar una escletxa d'esperança per a l'orgull ferit de l'Acàcia. Esperança traduïda en complaença quan el nou veí va aixecar la humil llar de fang a l'ombra de l'arbre, i van començar les visites a diari per admirar i mostrar respecte a l'arbre vell

Com cada nit durant el darrer mes, l'Acàcia pressenteix quan Macrotermes surt de casa. Sap que avui també s'aturarà i començarà a acaronar el tronc, just per sobre de les arrels. Afalagada, es deixarà observar i adorar. Gaudirà del merescut reconeixement que la sabana rendeix finalment a la seva singularitat, mentre ensenyarà desafiant a l'estelat cel d'Àfrica la darrera branca alta més jove, carregada de punxes noves.

Aliè als pensaments de l'Acàcia, Macrotermes s'aplica lentament i metòdica al ritual nocturn al peu de l'arbre. El seu destí és continuar esmicolant i perforant a poc a poc l'exterior del tronc recargolat i endurit pels anys. L'instint li diu que la part més tova i sucosa de l'escorça està ja a tocar, i que demà mateix la vella soca estarà a punt per rebre la resta de la seva creixent família. Tot just a trenc d'alba, dedica una darrera mirada indiferent a les branques verdes més altes mentre fa la darrera incisió.

En arribar la tardor, el ramat de girafes passa de llarg de la vella Acàcia per primera vegada en molt de temps. Aquest any, de l'escorça resseca no despunta cap brot tendre pel qual valgui la pena aturar-se a fer un mos. Tanmateix, abans que caigui la nit, hauran recorregut els pocs quilòmetres que els separen dels boscos frondosos d'acàcies joves del nord. Mentre s'allunyen, l'exemplar més jove del ramat gira el llarg coll per donar una darrera ullada encuriosida a l'enorme niu de tèrmits que s'alça avui, com una nova atalaia, per sobre del vell tronc, sec, foradat i trencadís.

Comentaris

  • Hola; vols enviar-ho a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 21-10-2008 | Valoració: 10

    He disfrutat molt llegint-lo !

    Saps com funcionem ?

    El relat en un arxiu annex a l'e.mail adreçat a tribuna@guimera.info

    Quan a la imatge, la que tu decideixis, també com un annex a l'email.

    Coneixes Guimerà ?

    i la pàgina www.guimera.info ?

    Vine a veure aquesta Vila medieval, i entra a la pàgina web .- des d'avui la teva també - i veuras .

    Gràcies.

    tribuna@guimera.info
    Antonio Mora Vergés

  • El relat[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 13-10-2005

    com tots els que he llegit fins ara fa un us de la paraula i la transforma en imatges que om pot veure amb claretat, i la història t'atrpa poc a poc fins a un final inesperat. I com fins ara es pot veure darrera una reflexió, allò que ens dona la natura i allò que nosaltres treiem d'ella, sense donar res a canvi, només malmeten, roban, matan.

    Tanmateix després de el temps que he estat a l'Àfrica i entre africans, doncs em costa una mica creurem el relat, vull dir... que els africans espesos per la mancaça i per desgavell dels seus països sovint no tenen més remei que posar la seva supervivència per davant de la de la natura, però per altra banda si al mòn esw pot trobar algu respectuós amb la natura, i amb els àrbres especialment, aquest són els africans, que tenen els arbres de la paraula una acàcia o un baobab en cada poblat i on es reuneix la gent gran per explicar histories, la memòria històrica del poblat, o aconsellar als joves, sota l'arbre, més ancià encara que ells respecten, i si un dia l'han de tallar, perquè la panxa apremia, ho faran amb respecte... i aquest respecte no hi es en la mà de Macrotermes... no sé. Potser no he copsat la esència d'en Macrotermes, però això és el que he vist.

    Malgrat tot el relat m'ha agradat molt.

  • Qui és Macrotermes?...[Ofensiu]
    Jofre | 17-06-2005 | Valoració: 9

    En el terreny de les pantanoses metàfores... el bio-relataire vesteix d'Helena a Acàcia.

    Salutacions

l´Autor

Foto de perfil de Carles Malet

Carles Malet

30 Relats

236 Comentaris

91344 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer un dia dels innocents de l'any 64. I mai hagués imaginat que, als quaranta anys, l'atzar em portaria a descobrir el plaer d'escriure.

Casualitats. Atzar.

En part ha estat l'atzar el que m'ha donat dues filles per a les quals imagino històries que, com un joc, vaig començar a posar en paper fa un parell d'anys. Fora casualitat que sentís a parlar de RC en un programa de ràdio, assegut al cotxe, mentre tornava d'un dia de feina gris. I és una sort que tingui una companya de viatge que m'anima, em critica, em corregeix i enriqueix els meus esborranys.

Talment, deu ser també un caprici del destí que hagi nascut en un moment de la història en el qual la tecnologia facilita que milers de catalans puguem compartim en la nostra llengua els personatges, mons i situacions que creem quan pengem la roba de feina i deixem que la imaginació suri lliure.

I ara m'adono que seria un neci si no sabés apreciar aquests i d'altres petits regals amb què l'atzar, jogasser, ens obsequia de tant en tant.

Mercès a RC i a tots vosaltres pels comentaris que m'animen a seguir escrivint.

Carles
carlesmalet@gmail.com