Mà sobre mà

Rossend Tàpies sent la pluja que cau al defora, que també cau endins, en els seus ossos de setanta anys cruixits per l'artrosi, la pluja que també cau en la seva ànima, amb tanta o més artrosi. Sinó és que és la mateixa ànima que en vessa. Tota la nit que sent aquesta pluja, arrapada entre els plecs dels llençols que ha desfet mil vegades, com si estigués posseït per algun fantasma venjatiu. Durant la nit, s'ha aixecat més d'un cop, i sempre ha vist el mateix paisatge darrera els vidres de la cambra, pluja sense interrupció, com si milers de gotes haguessin estat venint de llocs molt diversos, convocades per alguna mena de crida inoïble per a les oïdes humanes, com tantes altres coses, fins a concentrar-se i haver d'esclatar en una mena de catarsi meteorològica.

Endins, en la habitació i en la seva vida, no hi ha, però, cap mena de catarsi. El paisatge és el de sempre, i quant de temps fa d'això? Els llibres s'agombolen en prestatgeries massa reduïdes, de fet tot en la seva vida s'ha anat reduint, el temps i l'espai, i també les ganes de viure. En altres nits d'insomni, molt de temps enrera, gairebé en una altra vida, en Rossend hagués agafat un dels seus múltiples llibres i hagués iniciat un altre viatge apassionant, i la nit hauria passat sense que ell recordés que era nit. Però avui ja ningú no toca els seus llibres, i d'això ja fa també molt de temps. La pols s'hi acumula, la pols de l'oblit, una protesta muda que no travessa la carcassa més impenetrable, la de la indiferència. ¿Per què continuem vivint, es pregunta cada dia en Rossend, quan tota la resta ha mort i nosaltres també? ¿Què ens empeny encara a posar-nos cada dia davant un plat que allargarà la nostra agonia?

En Rossend se sent com un condemnat a mort que espera el dia de l'execució en un d'aquells països salvatges on la pena capital encara s'aplica. Cada dia s'aixeca del llit no pas mandrosament, no, aquesta no és la paraula, hauríem de dir desesperançadament. Tot és rutina: vestir-se, esmorzar, sortir a comprar el diari del qual es cansarà a la primera plana i deixarà morir com tantes altres coses, potser a sota del llit que tampoc no s'haurà molestat a fer... I un pensament obsessiu però alhora completament estereotipat per la repetició: avui podria ser l'últim dia... Però, tanmateix, el dia passa i cap al tard en Rossend ja no sap si alegrar-se'n, com si la tómbola de la mort, malgrat que ell n'hagués comprat tants números, tampoc no hagués sabut descobrir-lo aquesta vegada, com si jugués a la ruleta russa amb ell i mai no l'encertés, o com si fos ell qui jugués amb la mort una mena de cursa de resistència i pogués trobar una mica d'alegria al dir-se a l'acabar el dia: "has vençut de nou, fins demà al matí tot s'atura, ara ja no t'executaran, dorm, oblida't de tot, ara és el teu moment, la nit inanimada on els fantasmes també dormen". Encara que no sempre sigui així.

No ha estat així aquesta nit, en què en Rossend amb prou feines ha aclucat l'ull. Tampoc no s'ha atrevit a obrir el llum de la tauleta de nit, no volia que el dia comencés abans no li toqués. Com un infant, i cada dia troba que s'hi assembla més, que es desperta enmig de la nit i creu descobrir alguna cosa nova en l'habitació, alguna ombra que vés a saber què és, però prefereix colgar-se amb el llençol abans que arriscar-se a donar forma precisa a una boira. Durant la nit, la petita cambra on en Rossend dorm, o intenta fer-ho, és més opressiva que mai, com si de cada moble se'n desprengués una aura que n'augmentés les dimensions fins a convertir-los en gegants amenaçadors que contemplen un infant més indefens que qualsevol altre perquè és prou gran, prou vell, per saber que no hi ha escapatòria, que encara que hom tanqui els ulls i s'amagui darrera les cortines, o sota els llençols, et continuen veient.

De formació científica, en Rossend s'imagina de vegades en una d'aquestes nits delirants que la seva cambra és poblada de multitud de plantes que s'han posat d'acord per consumir tot l'oxigen que trobin, que arrels imaginàries que no solament cerquen aigua sinó també aquest gas escorcollaran tots els racons, que arribaran fins al seu mateix cos i potser li penetraran els pulmons i tot. Després, com obeint una consigna que ell tampoc no oirà, però això encara és pitjor, és com la sentència de mort que encara no saps que ha arribat, les plantes es posaran a produir frenèticament diòxid de carboni i l'aniran enverinant amb la indiferència de qui no sap que hi ha altres éssers, altres consciències, en aquell mateix espai, com un fumador compulsiu que ignora la tos del seu veí. L'oxigen s'anirà reduint al voltant d'en Rossend fins que no en quedarà sinó una petita bombolleta que ell no es podrà estar de consumir tot i saber que és el darrer àpat del condemnat. O potser ho farà amb fruïció i tot, precisament perquè és l'última molècula: ara sí que tot s'acaba de debò.

Se'n va la tardor i és a punt de començar la nova estació. I aquesta pluja que avui cau insistentment és certament una pluja d'hivern, monòtona, avorrida, repetitiva. També les temperatures han caigut: tot pronostica un hivern rigorós, fred com feia anys que no ho era. Però en Rossend, tot i que sap que és la seva imaginació fecunda però malaltissa el que li juga una mala passada, sua copiosament. És com si el seu organisme reaccionés descontroladament al prec mut però implacable de les plantes que el sotgen, àvides de l'aigua que ell vessa a pler. Se sent enmig d'un hivernacle i la calor humida que hi regna l'aclapara.

II

Mentre contempla la pluja des de la finestra de la seva cambra, continua sentint que en la seva vida tot s'ha reduït. Si mira enfora, què veu? Què li permet de veure aquest observatori cegat per les cases del davant que en els últims anys s'ha convertit pràcticament en la seva única mirada exterior? I si mira endins, què veu també? Ja fa anys que no hi ha res de nou en aquest minúscul apartament on ara viu.

L'Elvira l'estimava i odiava els seus llibres, el temps que ell passava amb ells, el temps que li restaven per estar amb el seu marit, les satisfaccions que ell en derivava, els apunts enfebrits que en prenia, els articles que després escrivia, les hores que passaven sense que ell s'adonés que en la mateixa casa hi havia una dona que no havia trobat el seu lloc en la vida, una dona que, a més a més, no podia comprendre els complexos processos del seu marit i de la ciència.

Havien tingut dos fills, breus parèntesis en la labor investigadora d'en Rossend. En el moment del naixement, els havia mirat com si li hagués semblat impossible que hagués tingut temps i esma per procrear-los, després els havia atès, és clar que sí, havia anat escoltant les seves canviants inquietuds, però sempre a tocar de la seva vella màquina d'escriure, sempre amb algun paper o altre que el reclamava molt més que no pas ells. O potser era a l'inrevés, era el mateix Rossend qui reclamava els seus articles, qui dedicava mirades furtives, perquè no volia ser un mal pare, a l'escampall de notes que rodejava la seva màquina d'escriure i qui continuava redactant frases, extraient conclusions, mentre un o altre dels seus fills li parlava.

Quan es tractava dels fills, a casa hi havia una mena de senyal de trànsit invisible que anava d'en Rossend a l'Elvira. En Rossend escoltava els seus fills, ja ho hem dit, però els comminava amb el seu silenci o amb les seves paraules massa justes, massa ponderades, massa científiques, massa reflexives, a buscar les faldilles de la seva mare.

A casa s'acabà operant una tàcita divisió de funcions. En Rossend tenia les seves investigacions i els seus llibres, l'Elvira els fills. Però no hi ha res que duri eternament. Els nen es feren grans i s'anaren enduent branquillons per fer el seu propi niu en altres indrets. Potser més aviat i tot del que en altres circumstàncies ho haguessin fet. La seva era una mena d'estranya situació diglòssica: massa sobreprotegits per un dels progenitors, massa oblidats per l'altre. L'Elvira, que no havia trencat el cordó umbilical, havia acabat perdent els papers. I en Rossend? En Rossend mai no havia tingut altres papers que els de les seves recerques.

Quan els fills se n'anaren de casa, tots dos alhora com si fossin una oferta de supermercat, l'Elvira cercà de nou en Rossend, per a qui la vida no és pas que hagués canviat. L'autista sempre troba refugi en si mateix. A l'autista li agrada el teatre minimalista: ell sol a l'escenari, res que el distregui de les seves cavil·lacions. L'Elvira redoblà els seus esforços per aconseguir que el seu marit anés deixant de mica en mica les seves investigacions. I també de mica en mica, se'n sortí.

De fet, ja feia temps que al Rossend li semblava que la seva ment no era tan àgil com anys enrera. Investigador de la memòria, no podia obviar els signes de l'envelliment que se li anaven presentant. No estava d'acord amb el pla de jubilació que l'Elvira volia fer-li subscriure, però potser sí que a les seves neurones els convenien unes vacances. Ell i l'Elvira encetaren una nova vida que durà ben poc, com la flama d'una espelma enmig d'una tramuntanada.

L'Elvira emmalaltí i un dia se n'anà. El retir, una etapa molt més traumàtica de la vida dels homes del que moltes vegades ens pensem, se l'endugué a ella, no pas a ell. I en Rossend es trobà de sobte en una casa immensa que cridava la seva soledat, una casa en què cada habitació repetia el plany de les altres, múltiples portes que s'obrien al buit.

En Rossend decidí d'anar-se'n a un apartament més petit, ell i els seus llibres serien companys fins a la seva mort. Però un cop hi estigué instal·lat, ja no trobà el moment de rellegir-los. És com si n'hagués perdut la traça, el costum. Els mirava però era incapaç d'allargar-los el braç, com amics als quals no sabem dir que els estimem. En Rossend, com l'Elvira, acabà odiant els seus llibres, pàl·lides emanacions de la feblesa dels seus sentiments.


III

En Rossend també h
auria d'haver seguit el camí de l'Elvira. Havia contribuït al coneixement dels mecanismes de la memòria i, tanmateix, qui es recordava d'ell? És cert que el seu nom figurava en totes les bibliografies de la matèria, però ho sabien els estudiants que consultaven les seves obres que ja feia temps que era mort? D'en Rossend Tapias es deia que ja no publicava, magnífica invitació a considerar les seves aportacions com a prematurament caduques en un camp en què la velocitat, que ell no havia pogut seguir, era vertiginosa. L'atleta necessita abraçar cada dia la pista. Ai del dia que no ho faci! Potser que perdi unes mil·lèsimes de segon que després, inabastables com són, ja no podrà recuperar. Les mil·lèsimes esdevindran veritables segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos i anys. I al final el subjecte tindrà la sensació que no ha perdut pas una bagatel·la sinó la vida sencera.

Tampoc els seus fills no l'ajudaven a viure. De tant en tant es recordaven d'un invent anomenat telèfon i el trucaven. Demanar que el vinguessin a veure ja hauria estat una quimera. I, d'altra banda, què s'haurien dit? Si les converses telefòniques amb un pare poc comunicatiu i ara, a més, depressiu, ja eren complicades, ¿com s'haurien sentit en un apartament que reflectia la decadència del seu pare, foscor, brutícia, desídia? L'Elvira havia estat una persona neta, endreçada, havia tret regularment la pols als mobles de la casa i, de tant en tant, també al seu marit, amb cura, això sí, de no embullar els seus papers.

Els fills havien heretat l'amor a l'ordre de l'Elvira, cosa lògica tenint en compte que en aquest ordre hi entrava la deguda atenció a ells i que era amb ella amb qui més temps passaven. Però també havien heretat del pare, això és inevitable, i n'havien après el do d'abstreure's d'allò que podia no agradar-los. Així que evitaven aquell apartament en què un home que havia estat el seu pare vivia amb les seves misèries en carn viva. I també els evitaven el tràngol als seus propis fills, nois tots ells endreçats que ja sabien el que volien de ben menuts, que pujaven recte i no era bo que fossin sotmesos a influències abjectes. Per als nets d'en Rossend l'avi era menys real encara que els Reis Mags en què havien deixat de creure quan encara eren infants, una mena de Robinson Crusoe que mai no s'afaitava i vivia en una illa plena d'escombraries.

És per tot plegat que en Rossend hagués hagut de seguir el camí que l'Elvira li havia marcat encara que ben paradoxalment. Ella se n'havia anat quan la vida podia començar a somriure-li, ell no trobava el bitllet potser perquè no tenia ni forces per anar-lo a cercar. Però cadascú té escrita la seva vida, absurda i tot com ens pot semblar, i de vegades una simple trucada de telèfon enceta un nou itinerari.


IV

En Rossend despenja l'auricular, cap al qual no ha corregut pas. En aquests moments de la seva existència, el telèfon no és res, no interromp cap activitat, no suscita cap il·lusió. Podria deixar-lo sonar indefinidament, i ja ho intenta, però qui truca deu saber que és a casa i fins i tot és molt possible que anticipi aquesta reacció desmenjada d'en Rossend, aquest algú sembla saber el valor d'or de la paciència. Més val que no t'hi encaparris, es diu en Rossend, atén qui sigui, crema les seves naus, deixa'l que es cansi si espera alguna cosa de tu i podràs tornar a la no existència.

A la veu enrogallada d'en Rossend, típica d'una persona a qui la gorja se li resseca per manca d'ús, hi respon la veu jovial d'un altre home que té si fa no fa la seva mateixa edat:

- Rossend? Sóc el cosí Camil.

Ah, el cosí Camil, es diu en Rossend. Bones intencions, manca del sentit de l'oportunitat, vides llunyanes que fa un cert temps que en Camil sembla obstinat a voler fer convergir des d'un petit poble del Pallars. I no és pas que en Camil sigui un desenfeinat que ha trobat en la viduïtat del seu cosí una excusa per omplir les seves pròpies hores a cop de telèfon. No, que va!, en Camil es manté molt actiu malgrat l'edat, i de fet qualsevol cosa li és un estímul que incrementa les seves dosis de serotonina. I cada trucada seva, no pas massa abundants perquè en Camil és un home sistemàtic que sap que els conills es cacen amb astúcia i alguna giragonsa, serva un propòsit que és possible que a la fi, si reïx a sortir-se'n, es decideixi a mostrar joiós, com aquell mag que mentre xerra amb nosaltres ha caçat també aquell conill que ara treu del barret.

I tot que la xerrameca banal pot distreure el contrincant, en Camil es massa intel·ligent per fer-la servir a discreció amb el seu cosí. ¿Per què li ha de preguntar com es troba si ja sap el que li respondrà i això donarà corda a un rellotge aturat en el temps que va en contra dels seus interessos? En Rossend ni li diria que està deprimit, adjectiu massa tou, massa sobreutilitzat i inapropiat per a un expert i que ell encara deu considerar massa optimista. No, li diria alguna cosa molt més greu, terminal i fulminant, com ara que la seva vida no té cap sentit i que té pressa per penjar el telèfon per poder continuar el seu personal via crucis cap a la mort, com qui acumula punts per a un sorteig i no vol res que el distregui d'assolir-ne el màxim possible en el mínim temps.

En Rossend tampoc no diria al seu cosí que està sol perquè és evident que no vol estar amb ningú i, per tant, no considera aquesta condició com un fet damnable. En Rossend no vol altra cosa que mineralitzar-se en les parets del seu apartament i esdevenir de totes totes un fòssil, vol mimetitzar-se amb aquestes parets per veure si el confonen amb la pedra i el ciment i s'hi aboquen al damunt i l'engoleixen, l'únic empar que desitja. I tot això ho sap en Camil, no pas perquè li hagi sentit dir al seu cosí amb totes les lletres, perquè en Rossend no té ni la humilitat ni l'egocentrisme per explicar-se, és a mig camí de tot i de res, o perquè ell sigui un magnífic psicòleg. No, en Camil és un senzill home de camp que s'ha dedicat tota la vida a escoltar la Natura que l'envolta i els fills que n'han nascut i en neixen i sintonitza fàcilment amb una mena de cor universal que des d'algun lloc ignot li fa saber sense paraules, de la manera més fàcil, com es troba el seu cosí Rossend. En Camil no es perd amb els mots que el podrien desorientar, els arbres del bosc que ell sempre veu, perquè coneix perfectament bé les olors del camí i sap que no hi ha cap altre rastre.

Després d'unes poques paraules introductòries que acaben en una pregunta vagament educada d'en Rossend, però gens interessada, sobre el motiu de la trucada, en Camil sap, doncs, que ha arribat el moment de deixar anar el missatge que ja porta preparat:

- Escolta, Rossend. La Magdalena i jo celebrem d'aquí a molt poc les nostres noces d'or. I et volem aquí, al poble, amb nosaltres. I no protestis perquè està tot dat i beneït. Tens dues opcions: o ve el nostre fill a buscar-te a Barcelona o te'n vens amb tren i et recollim a la Pobla. El que tu prefereixis. Què hi dius?

- La veritat és que no ho sé - comença dir en Rossend, que és a punt de greixar la màquina de les excuses, que el seu eremitisme també ha rovellat. Però en Camil ja és un pas endavant i fa veure que es pensa que el seu cosí dubta entre els dos mitjans de transport que li ha suggerit. I continua:

- Jo de tu, Rossend, si vols que et digui el que penso, vindria en tren. Et donarà més motius per remugar, imagina't, fer-me anar fins a aquell racó de món on, per cert, tu també vas néixer, i podrà consolidar la teva aurèola d'ésser solitari. I no et caldrà xerrar amb en Màrius almenys fins a la Pobla, i et podràs queixar del pèssim servei de trens que continuem patint... Tot són avantatges, Rossend, oi que sí?

En Rossend el talla enutjat i replica:

- Deixa'm parlar un moment, Camil, si us plau!

Però el mànec de la paella continua en mans d'en Camil:

- Ah, però vols parlar? Això sí que no m'ho esperava. Endavant, endavant...

En Rossend s'adona que ja no té sentit dir el que fa només uns instants tenia pensat, perquè en Camil no abandona la pista de joc per la qual fa transitar aquesta conversa. És que se'n fot, d'ell? I, de nou, malgrat l'aparent invitació a parlar que en Camil li ha fet, es troba sense mots. Aquest deixa passar uns segons i reprèn el fil de la conversa.

- Bé, Rossend, no parles, o sigui que estem d'acord. T'esperem el divendres 20, dos dies abans de la celebració. Hi ha força feina a fer i la Magdalena i jo comptem amb la teva ajuda. Esperem que ens diguis l'hora exacta de la teva arribada i ni se t'ocorri fer-nos el salt. Si divendres no ets aquí, tindràs en Màrius trucant a la teva porta dissabte a primera hora. Recordes aquella cançó de quan érem joves? "Som gent pacífica i no ens agrada cridar..." I recordes també, com acabava, suposo. Fins al dia 20, cosí,...

I el telèfon i tot emmudeix. L'energia se n'ha anat amb en Camil i en Rossend penja curosament l'aparell, com si algú es pogués queixar d'un excés de potència. Quants dies falten per al 20?, es pregunta en Rossend. Quatre. En necessita molts més per a un decisió que no vol prendre? No vol pensar-hi, però la seva vida és tan desèrtica que la invitació retorna. Què cony hi ha d'anar a fotre allà? Però de mica en mica, en Rossend va embolicant-se en la teranyina que en Camil li ha parat. Ja comença a plantejar-se l'enutjosa possibilitat d'haver de trucar a la RENFE a un telèfon que no pararà de comunicar fins que s'assabenti d'uns horaris que seran demencials a bord d'un tren de tercera que trigarà la intemerata a fer poc més de dos-cents ridículs quilòmetres. I un divendres, a més, però què es pensen en Camil i la seva punyetera dona? Excursionistes que volen descobrir la muntanya anant-hi de visita i estudiants que van a passar el cap de setmana a casa, tots ells especímens perfectament maleducats que no el deixaran seure si te la desgràcia de trobar tots els seients ocupats. La qual cosa no ha de ser massa difícil, amb els pocs va
gons que la RENFE posa en una línia que ja fa anys que voldria difunta... I a més, s'haurà d'anar a comprar alguna cosa de roba, no pas res de l'altre món, tampoc, com el mateix Camil li ha dit (tot i que li reca reconèixer-ho) no poden pas pretendre que traeixi el seu gest malagradós amb un vestit ostentós... I en Rossend continua embolicant-se, això sí, amb moltes ganyotes i cap somrís. Ells s'ho han buscat.
Capítol 2

I

El tren s'allunya de la boira que encerclava Barcelona a primera hora del dia. Perquè en Rossend no ha marxat finalment el divendres, sinó el dia següent, en alguna cosa havia de demostrar un punt de fermesa i de voluntat pròpia. És clar que en va avisar el seu cosí, seria capaç d'enviar el seu fill a recollir algú que ja no seria a casa seva. I també va haver d'avisar els seus propis fills, no fos cas que a algun d'ells li passés pel cap de trucar-lo justament aquells dos o tres dies que seria fora de Barcelona i es preguntés (que tampoc no era segur que ho fes) on devia ser el seu pare. Però si en Rossend es pensava que el fet que tornés, ni que fos d'una manera tan puntual, al poble on havia nascut motivaria en ells alguna mena d'interès, alguna mena de sorpresa, alguna mena de pregunta, anava ben errat d'osques. Els seus fills semblaven haver adoptat la consigna de no sorprendre's i res que poguessis fer o dir semblava alterar la seva flegma o la seva distància de les coses. Una flegma per la qual en Rossend secretament començava a sentir una certa llàstima.

Al tren, en Rossend ha trobat i ha triat seient i no sembla pas disposat a moure-se'n ni un mil·límetre, com si amb la seva presència hagués dignificat aquell bocí de tapisseria que ocupa però la civilització es pogués acabar allà mateix. Més enllà d'aquest punt no és segur que hi hagi la selva, però en Rossend tampoc no té cap interès a endinsar-s'hi. El que sí és segur és que no hi trobaria res que valgués la pena de conèixer.

A falta dels llibres que abans acompanyaven els seus viatges, a falta d'una companyia a la qual pogués aixecar els ulls de tant en tant, en Rossend mira el paisatge que es divisa a través dels vidres bruts del comboi. Però ni terres ni pobles ni ciutats retenen la seva retina.

A Balaguer es desperta de l'última becaina que ha degut fer. S'eixuga els ulls, mira el rellotge (Déu meu, quantes hores per un trist viatge de no res!) i sent que ara ja no podrà tornar a adormir-se. De mica en mica, el tren guanya alçada i l'esperit d'en Rossend també remunta un xic. Abans s'ha mirat el paisatge com qui no té res millor a fer i per tant aviat hi perd l'interès; ara, però, sent que hi ha un cert diàleg entre ell i aquelles muntanyes que van fent-se verdes. En Rossend diria que és ell qui els parla i que elles escolten; en Camil, si fos aquí, diria que és la Natura qui s'adreça al seu cosí, que no ha fet altra cosa que obrir-se una mica a la veu més antiga i més sàvia dels temps.

II

El tren ha arribat puntualment a l'estació de la Pobla de Segur (la qual cosa al Rossend no li sembla cap motiu digne d'admiració, ni a ell ni segurament a bona part dels seus companys de viatge). Baixa a l'andana i s'adreça amb passes lentes vers la sortida, sense mirar ni a dreta ni a esquerra, són els altres els que l'han de trobar. Però això succeeix abans no ens pensava, abans no arribi al carrer. Algú li ha posat una mà a l'espatlla, li ha agafat la maleta i se li ha adreçat cordialment:

- Oncle Rossend, com es troba?

En Rossend aixeca la vista fins al seu nebot Màrius, l'únic fill del seu cosí. Esbossa un somriure prim i gairebé sense desenganxar els llavis li fa saber que bé, que va fent. Serà en Màrius qui haurà de mantenir la conversa si és que n'hi ha d'haver alguna. Però això no sembla constituir cap mena de problema per al fill d'en Camil.

- Ha anat bé el viatge, oncle? Està cansat? Espero que el jeep li resulti còmode, és el que faig servir per a les excursions.

Un cop dins i després de prestar una atenció mínima als altres cotxes aparcats a la plaça de l'estació i a les maniobres que ha de fer per sortir-ne, en Màrius reprèn les seves explicacions davant un Rossend que veu que en té prou amb assentir, la qual cosa ja li va bé, però que alhora sent que aquell xicot amable tampoc no n'espera gran cosa més, del seu oncle. És molt possible que es pregunti per què redimonis els seus pares han convidat aquella andròmina antipàtica a les seves noces d'or, però mai no ho dirà, és clar. El client sempre té la raó. I en Màrius no sembla sentir-se incòmode amb el seu monòleg, que tampoc no sembla una lliçó recitada.

- Ho sap, oi?, oncle, que jo i la Roser tenim una empresa de turisme rural? Ella cuina per als nostres hostes, jo els porto a trescar per les muntanyes. Vàrem comprar una casa del poble que queia a trossos, ningú no n'hagués donat ni un duro, i ara en canvi tenim llista d'espera. Què li sembla? No em dirà que el món no dóna voltes, eh, oncle?

I en Màrius, acostumat a trescar per les muntanyes, també tresca hàbilment per una conversa de venedor de vetes-i-fils que embolica la seva mercaderia i les seves hipotètiques preses amb quatre banalitats pretesament filosòfiques. Ell es fa les preguntes i ell mateix es dóna les respostes. En Rossend es diu a si mateix: si en lloc de tenir ben bé cinquanta anys, en Màrius fos un adolescent que ha descobert l'amor seria insuportable. Ara, almenys no espera que ningú s'embriagui amb ell, en té prou amb el seu propi deliri.
Però, tanmateix, en Rossend no pot estar d'adonar-se que aquest xicot, que és com ell s'hi refereix mentalment, coneix bastant més de la seva vida que no pas ell de la dels seus parents. De tant en tant, potser forma part dels deu manaments del bon venedor, pregunta al Rossend per la seva vida, agafa qualsevol monosíl·lab d'ell i en fa una lectura que no s'aparta massa de la que ell mateix podria fer si en tingués ganes. És com si en Màrius visqués dins seu. ¿Tan transparent sóc, es pregunta en Rossend? ¿Tan savi és aquest xicot? ¿O tan vulgar és la vida que fins i tot la meva s'acomoda a uns quants esquemes de manual? ¿O és que la fem així, quatre equacions i algunes incògnites, per què no tenim temps per a res més?

I, tanmateix, en Màrius no fa cap pregunta, cap esment, sobre l'obra d'en Rossend, sobre les seves investigacions, com si, ell mateix es diu, aquella parcel·la a la qual ha dedicat tants anys i tants esforços no fos sinó un postís, un subterfugi, alguna cosa que només pogués tenir un cert valor per als foranis, per als qui no coneixien el veritable Rossend, un coneixement que la seva família, aquesta família tan allunyada, semblava tàcitament i impúdicament atribuir-se. Com si en Rossend fos davant Déu i en recitar-li els seus assaigs i les seves publicacions, aquest li digués: "Va, Rossend, no em vinguis amb orgues, explica'm la teva vida de debò!" I, per cert, on era, aquesta vida?

En Màrius tracta el seu oncle amb familiaritat, com un camí de petjada fàcil, com si a casa hagués sentit parlar sovint de l'oncle Rossend (acompanyat de vés a saber quins adjectius, és clar), i tingués una idea bastant aproximada de la seva biografia. Els seus propis fills i nets, en canvi, què en saben de l'existència d'aquells parents de les muntanyes? Els n'ha parlat massa vegades, ell? En Rossend se sent momentàniament com un esquinç, separat de totes les peces de roba de què un dia va formar part, esfilagarsant-se a cada respiració i arrossegant en la seva caiguda altres éssers del seu llinatge.

III

El viatge fins al poble natal d'en Rossend i el seu cosí Camil s'acosta a la fi. Però no així, es tem en Rossend, el seu calvari. Perquè és més que possible que aquesta conversa amb en Màrius no n'hagi estat més que el primer tast. Si una sola persona ja l'ha fet sentir-se un estrany justament quan es dirigien al poble on va néixer, què no succeirà en les properes hores quan una per una se li adrecin? Persones amb múltiples connexions entre elles que li parlaran d'un Rossend que ell, especialista en els afers de la memòria, no recorda. Persones que li parlaran d'ell com si no n'haguessin perdut mai el rastre, que el faran sentir incòmode com si posseïssin un secret que ell no recordava, persones per les quals se sentirà envaït, violat, fagocitat. Persones que el faran retornar a una infantesa destronada i desterrada, persones que el poden tornar a fer sentir petit i indefens. Persones davant les quals se sentirà com una fotografia fixa i, malgrat tot, poblada d'arrugues que no hi eren. Persones que el poden fer adonar de l'engany del maquillatge. Persones a les quals haurà de somriure tímidament i fer veure que no li són desconegudes. Persones que li faran sentir la llosa del temps que sempre retorna i tanmateix s'escola.

En Rossend mira d'entretenir-se en la contemplació d'un paisatge per al qual no sent cap mena de melangia. No és com si retornés a casa. El poble també és un estrany, velles cases que no han acabat de caure, d'altres que encara s'ho estan pensant, noves edificacions que s'hi han integrat amb més o menys fortuna. I l'última de totes, apartada, la casa d'en Camil davant la qual el seu fill acaba d'aparcar.

Per a aquella casa el temps també ha passat. Però en un sentit positiu, cal reconèixer-ho. Ha estat repicada, arreglada, se n'han canviat portes, porticons i persianes, tot el que en Rossend n'encerta a recordar. El terreny davant la casa, on ell i en Camil jugaven de petits, ha estat transformat en un jardí amb bancs i un parell de gronxadors. Tota la finca desprèn una atmosfera de benestar que tanmateix no oculta, ni ho pretén, la modèstia dels orígens.

En Camil ha sortit de seguida per la porta adovellada de la casa. Ha esperat uns instants que en Rossend baixés del cotxe, no pas per timidesa o perquè volgués contemplar, sense acabar de participar-hi, una escena potser ja imaginada. No, simplement no volia interposar-se entre en Rossend i el quadre que suposava que aquest redescobria, n
o volia que les figures humanes, sempre tan impacients, sempre tan egocèntriques, reclamessin d'ell una atenció que encara no podia donar-los, que encara no es mereixien. Cada cosa en el seu moment, es diu en Camil. Primer contempla tota l'escena, que cap moviment, que cap mot, no et destorbin. Tot aparentment suspès en el temps per a la teva satisfacció, si és que desitges traslladar-te, ni que sigui un instant, al regne dels records. Però en Camil no sap que això no és pas el que en Rossend pretén fer. La seva ment científica (sense que intervingués cap altre òrgan) s'ha limitat a enregistrar els canvis físics que s'havien operat en la casa i en el seu entorn i a fer-ne una avaluació asèptica.

Després, en Camil li ha sortit a l'encontre i ha abraçat el seu cosí amb una efusivitat que ell no s'esperava. Mentre el cos d'en Camil es dilatava, el d'en Rossend es contreia, s'arrecerava, com si se sentís colpejat i busqués refugi. Però en Camil no s'ha fet ressò del missatge d'un cos que semblava voler escapolir-se, que no semblava feliç, i ha corregut a dir-li:

- Rossend, quant de temps! No em diguis que no en tenies ganes!

Potser és que m'ha endevinat el pensament, es diu en Rossend, encara que l'hagi interpretat al revés o l'hagi invertit a posta perquè d'aquella manera el missatge no tenia sentit per a ell, com un lector que s'adona que no és el diari el que és absurd sinó la posició des de la qual ell intenta llegir-lo.

Darrera en Camil ha sortit la seva dona, la Magdalena, a qui el seu marit ha recriminat bonhomiosament:

- Sí que has trigat, noia! Què no vols saludar el cosí de Barcelona?
- És clar que sí -diu ella- Però abans em volia treure el davantal. Et penses que el vull rebre com tu, de qualsevol manera?

L'abraçada de la Magdalena ha estat més breu, més formal, però igualment cordial. Sort que de moment no sembla haver-hi ningú més, a la casa. En Màrius, a més, es retira, me'n vaig a casa amb la dona, tenim un negoci per portar, ja ens veurem demà, adéu oncle Rossend.

Però la il·lusió de treva que en Rossend ha tingut aviat s'esvaneix. Fet i fet, es diu, potser hagués preferit que en Màrius es quedés i que portés fins aquí tota la trepa que desitgés, dona, fills i altres acòlits. M'haurien intentat fer el centre d'atenció, però aviat n'haurien desistit i s'haurien posat a parlar entre ells i m'haurien oblidat. Però ara això és impossible: davant per davant només tinc dues persones de la meva generació, amb qui representa que tenim moltes coses a dir-nos, amb qui representa que ens hem de posar al dia de vivències que en el seu moment varen passar d'esquitllentes per les vides dels altres. La mirada afectuosa d'en Camil no pot deixar d'enregistrar un moment de vacil·lació que li arriba del cervell: després de tot, haurà estat una bona pensada convidar-lo? Esguarda el seu cosí i el veu fonamentalment confós, més desplaçat que no s'hagués imaginat. I si, malgrat les nostres bones intencions, li estiguéssim fent un tort?

Però la Magdalena ja ve rabent en el seu auxili:

- Camil, acompanya en Rossend a la seva habitació, deixa'l descansar una mica fins a l'hora de dinar i després, a la sobretaula, ja ens vagarà de xerrar.

No és pas això, xerrar, el que en Rossend més desitja però almenys se li obre una altra fissura per la qual escapolir-se momentàniament, un forat negre casolà del qual, però, li caldrà retornar.

Davant la porta de la cambra, en Camil encara li diu:

- Pren-te el teu temps, Rossend. No cal que dinem fins a les 3.

Però quan és a punt d'entrar-hi, en Rossend fa:

- Ara pensava, Camil, no em vares dir que teníeu molta feina a fer de cara a la celebració de les vostres noces d'or? Ho dic perquè, no ho sé, us veig molt relaxats...
- Rossend, si et vaig prendre el pèl! De debò et vares creure que et volíem aquí perquè ens ajudessis? De tot se n'han encarregat en Màrius i la Roser, la seva dona, ja ho saps, i la festassa la farem a casa seva, que per a alguna cosa són de l'ofici. Aquest cap de setmana han tancat per poder-s'hi dedicar. Nosaltres, Rossend, només et volíem aquí, avui o ahir, unes hores abans, com una primera festa més íntima de la qual sabíem que podríem gaudir al nostre ritme, que és, no cal que t'ho digui, el d'unes persones ja grans que troben més plaer en els segons que en les hores, en el temps que circula a la seva patètica velocitat, com aquest tren de la Pobla, que en el que s'escapoleix sense gairebé haver-se consumit. Demà tot anirà de pressa, moltes abraçades, moltes encaixades, no ens n'adonarem i ja s'haurà acabat i només els nostres ossos se'n ressentiran. I tu, l'única altra persona de la nostra generació que ens resta, ja te n'estaràs anant. I tindrem la sensació que no t'hem vist, que no t'hem gaudit. I que ja no tindrem, segurament, cap altra oportunitat per retrobar-nos. Només la mort, un a un, ens podrà tornar a reunir amb el seu breu contacte. Ho entens, ara, Rossend, per què vaig insistir tant que vinguessis?


En Rossend té poques paraules a afegir. És el que els passa a les persones que viuen soles, que perden els mots. Això o tot el contrari, que hi viuen enganxats fins que tanquen la porta de casa i no els resta, en tot cas, sinó parlar sols o amb el televisor. Però en Rossend se sent, a més, aclaparat. Aclaparat pels mots del seu cosí, una mena de discurs d'agraïment vehement en resposta al qual ell no sap ni donar les seves pròpies gràcies. Així que es limita a assentir confús i silent i a tancar la porta de la cambra darrera seu. Però no passarà massa estona sol.


IV

En efecte, no han transcorregut més que uns segons que sent un truc a la porta. L'obre i allà hi ha de nou en Camil.

- Puc passar un moment, Rossend?
- És clar, ets a casa teva - li respon en Rossend.

En Camil sembla consternat, com si hagués oblidat fins i tot aquest fet tan elemental. Es mira distret l'habitació, posa una mà a l'espatlla del seu cosí i li diu:

- No he estat totalment honest amb tu, Rossend.

Honest?, es pregunta en Rossend. Encara hi ha gent que s'analitza d'aquesta manera?

- Què vols dir? - li pregunta.
- Veuràs, no és fàcil. El dilluns, l'endemà mateix de la celebració, les coses s'han escaigut així, hem de recollir els resultats d'una biòpsia que li han fet a la Magdalena. Sembla que no hem d'estar preocupats, però... Imagina't, tant de temps preparant les noces d'or i a última hora s'hi ha vingut a ajuntar, per si mateix, al seu ritme, una ombra espessa... I, jo, vull que m'entenguis, t'haguéssim convidat igual, és clar que sí, però em semblava que necessitava al meu costat, al nostre costat, algú que em recordés que fa molt de temps que som aquí i que d'alguna manera, passi el que passi, hi continuarem essent.

De què es disculpa en Camil?, es pregunta en Rossend.

- Ho sap, la teva dona? - vol saber.
- Si sap el què? - li pregunta en Camil. Que hi ha una possibilitat entre no sé quantes, ni ho vull saber, que estigui greument malalta? És clar que ho sap, Rossend. I en parlem. Que les ombres siguin externes, Rossend, que no les posem nosaltres. Introdueix un tema del qual no es pugui parlar entre dues persones i ja estàs creant un dubte, una divisió, una sospita, un malestar. I, perdona si et semblo cursi, el nostre amor no admet aquestes coses...

En Camil ha envermellit una mica, com si fos un adolescent que confessa un primer amor i no un home gran que es declara sota el mateix balcó de sempre. Però els costums pesen, no parlis d'amors, de sentiments, no ploris... Només se li enrogalla una mica la veu quan li demana perdó al Rossend. Perdó de què?, es torna a preguntar aquest. On hi ha la suposada traïció?

- No t'amoïnis, Camil, ja em tens aquí. I no passa res.

Només és capaç de dir-li això? I de què pot servir-li ell al seu cosí? Però en Camil l'ha estrenyut entre els seus braços i se n'ha anat una mica més tranquil. És clar que ell ja tenia la solució a l'abast, l'amor sempre es remou a favor de qui en té, però, tanmateix, no és cert també que tothom el pot catalitzar, que tothom en pot inspirar i expirar una dosi? O és que les persones mudes no troben altres vies de comunicació que la parla per fer saber que hi són i estimen?

V

Han acabat de dinar. Un dinar esplèndid, que quasi no calia tenint en compte que demà hi haurà, segurament, un altre àpat colossal. Feia temps que en Rossend no menjava d'aquesta manera, ni se'n recordava, de nou la memòria o més aviat la manca de memòria, fins i tot en aquestes coses, olors i sabors del passat, d'un passat que a casa el seu cosí no s'ha fos entre les boires d'un present que no qualla de la mateixa manera. I ara en Camil li proposa:

- Rossend, què et sembla si prenem el cafè al defora, al jardí, fa tan bon temps avui...

I la Magdalena afegeix:

- Si, feu-ho, mentre jo frego els plats, després ja vindré a fer-vos companyia, així tindreu un temps per parlar de les vostres coses...

Quines són les nostres coses?, s'interroga en Rossend. Però tant li fa, ja camina darrera el seu cosí, ja s'asseuen en una altra taula, ja assaboreixen el cafè que els ha preparat la Magdalena, ja deixen que la pau d'una tarda que serà curta, i per això fa de bon aprofitar, descendeixi damunt d'ells. La tarda omple el silenci que hi ha entre ells, un silenci que si més no en el cas d'en Camil és ple de vida.

- Te'n recordes d'aquest arbre, Rossend?

En Rossend gairebé té un esglai, s'estava emperesint, trobava una mica de recer en aquest sol d'hivern, breu com la mateixa vida. S'adona que ell mateix és un ésser hivernal, només capaç d'apreciar l'escalf quan no és excessiu, quan no crema, quan no satura i ofega. De quin arbre li parla ara en Camil?

- Perdona, què dius?
- Perdona, que dorms?

Aquestes són les preguntes absurdes que ens continuarem fent de per vida, reflexiona en Rossend. I les respostes absurdes que continuarem donant-nos.

- No, no dormo, digues.
- Et preguntava si recordaves aquell arbre - i en Camil assenyala un pi
roig enorme que presideix, majestàtic, el jardí.
- No, per què me n'hauria de recordar?
- El vas plantar tu, Rossend, de debò que no et ve al cap?

Ara sí, ara sí que algun llumet s'encén en algun racó del cervell d'en Rossend, com un miner que a la fi troba l'or que no buscava. I una cosa semblant a l'emoció eriça els pèls dels seus braços.

- Tens raó, Camil, com me n'he pogut oblidar?
- Has estàs molt de temps absent, Rossend, vares marxar molt d'hora i nosaltres sempre hem restat aquí, nosaltres sempre t'hem tingut al davant, tu ets per a nosaltres aquest arbre, és per això que abans et deia que tu, distant com ets i com estàs, ets per a mi una mena de símbol del temps passat i del temps futur i del riu subterrani que comunica el naixement amb la desembocadura. Et reexplico la història, Rossend?
- No, sisplau, deixa'm que ho faci jo. I només corregeix-me si m'equivoco.

VI

"La guerra ens va fer grans, encara que no deixéssim de jugar i de perseguir-nos pels carrers del poble i per les habitacions tant de casa meva com de casa teva. Potser és que interpretàvem que el món, o el país, si més no, es perseguia per totes les contrades, i nosaltres també ho havíem de fer per ser com els grans, però potser ho haguéssim fet igual si no hi hagués hagut la guerra, potser és que els nostres gens col·lectius duen inscrit aquest missatge. Érem nens que creixíem molts centímetres cada dia encara que de manera insegura, sense els minerals i les proteïnes necessàries, monstres amb la seva pròpia empremta de la guerra en forma d'ossos llargs sense la deguda consistència.

No puc dir que la guerra fos omnipresent per a nosaltres. El front era lluny i fèiem la mateixa vida que haguéssim fet. Anàvem cada dia a escola, jugàvem i fèiem els deures junts, a casa teva o a casa meva, cap dels dos no teníem germans. Érem tan feliços com n'haguéssim pogut ser, oi que sí? Només que els pares devien estar una mica més preocupats, perquè per a ells els timbals de la guerra no devien sonar tan llunyans.

Fins un dia que no oblidaré mai, encara que avui l'estigui rescatant d'un indret on havia estat restant tot aquest temps, aparentment silenciós, desaparegut, també, en combat. Havíem anat a escola, com cada dia, però a mitja classe es varen sentir avions, avions de guerra, és clar. La mestra ens va agafar d'una revolada, no hi havia refugis, i ens va abraçar com un arbre poderós que treu branques noves i màgiques per protegir tots els seus fills, o és que nosaltres ens vàrem empetitir com follets del bosc per arraulir-nos en els seus braços. A cada explosió que sentíem, hi responíem amb els nostres propis tremolors. Tu i jo ens donàvem la mà, te'n recordes? El tronc de l'arbre també se sacsejava, però cada vegada ens agafava més fort. Finalment, es varen deixar de sentir els avions i les explosions, però el silenci, el silenci benaurat, només durà uns segons. El temps d'inflexió just. La transició necessària vers un altre soroll, més temible encara, el soroll del després en què uns homes que no coneixien el poble havien convertit l'avui que fins aquells mateixos instants havíem tingut. Un nou soroll ple de crits i esgarips, el soroll que segueix el de les màquines, però que tampoc no és humà. Un soroll més aviat animal, encara que persones i bèsties, arribada la desesperació final, s'expressen igual.

La mestra ja no ens va poder retenir. Em penso que restà petrificada com la dona de Lot, tot i que no mirava ni endavant ni endarrera, devia saber més bé que nosaltres el que li esperava esguardés vers on esguardés. Vàrem sortir tots junts, Camil, me'n recordo, però a les portes de l'escola ens dispersàrem, cada infant tirà corrents cap a casa seva, duent en les seves retines imatges que potser ja no tornaria a veure mai més. Com va ser el meu cas, com ja saps. Ja no tenia ni casa ni pares. Ho vaig veure de seguida. Algú del poble em va agafar de la mà, algú que potser ja no tenia tampoc pares o fills o germans, mai no he sabut qui va ser. Em va dur en un silenci espectral fins a casa teva, columnes de fum s'aixecaven d'arreu mentre nosaltres no érem sinó això, silenci. Aquella persona ni va provar de xerrar amb aquell infant, de consolar-lo, només tenia l'esma necessària, la mica més d'esma que jo podia tenir, per dur-me fins a casa teva, d'entregar-me a qui correspongués per tancar-se en el seu propi pou.

Tu ni te'n recordaves de mi, també me'n vaig adonar de seguida. No te'n culpo, ho entenc. Tenies la teva família directa intacta, els teus pares no havies pres mal, la casa tampoc. I potser quan t'haguessis començat a preguntar pel Rossend, jo vaig aparèixer, responent a totes les teves preguntes sense cap mot. Durant molts dies no en vaig gastar massa, de mots. No estava traumatitzat, com avui en diríem. Alguna cosa s'havia assecat dins meu. Ni l'enterrament col·lectiu de les víctimes del poble em va aixecar cap llàgrima. Em vaig quedar a viure amb vosaltres, és clar, sempre havíem desitjat ser germans, però no per descomptat d'aquella manera. Aquell temps, ara me n'adono, també va ser incòmode per a tu. Volies recuperar el teu antic company de jocs i ara que el tenies a prop estava més lluny que mai. I tu no gosaves despertar-lo massa bruscament d'aquell encanteri maligne. Els teus pares et devien dir: "Deixa-li temps, Camil, deixa-li temps". Però què és el temps per a un infant? Hores, dies, setmanes, mesos, anys, sempre?

No em vaig recuperar mai d'una manera plena. Però de mica en mica va retornar una certa normalitat. D'altra banda, aquell va ser l'únic bombardeig que va patir el poble en tota la guerra. Uns quants dels seus fills havien estat escollits per a la matança, per què fer les coses en vàries tongades quan n'hi ha prou amb una de sola? Vosaltres, els que no havíeu patit cap baixa important, vàreu poder oblidar-vos mínimament de la guerra, encara que la ràdio en parlés contínuament, encara que al poble hi faltessin unes quantes cases i unes quantes persones...".

En Rossend fa una pausa, és a punt d'ennuegar-se en mig dels records, com quan el menjar se'n va per l'altre forat, que dèiem quan érem petits, com quan les emocions es barregen amb l'aire que respirem... I en Camil aprofita aquest parèntesi per proposar:

- Em deixes continuar a mi, ara?

I com que en Rossend fa que sí amb el cap, en Camil recomença:

VII

"Jo, Rossend, només volia que tot o alguna cosa, que en definitiva és el mateix, continués igual. Si fas com que no passa res, si ets capaç de salvar ni que sigui una sola dimensió del naufragi, ets pots fer a la idea que no arribarà a tu, a la teva pell més íntima, a aquella part de tu que continua volent ser el que és. Però, en fi, això ara ja no és important...

El que és important és aquell dia en què el pare va tenir una bona pensada. Una efímera bona pensada, si així ho vols, però en aquell moment això ja va ser molt encara que ningú sinó tu no ho pugui dir amb els mots precisos. Però m'ho imagino, Rossend, perquè sé per pròpia experiència el que significa un sol segon sense sofriment quan ets una illa que n'està totalment rodejada, de dolor... Aquell segon et diu que pot esdevenir un minut, i aquell minut una hora, i aquella hora un dia... fins a un oblit que, tanmateix, mai no és absolut, però no tens més remei que pactar, més endavant no podràs pas anar...

Ja feia dies que el pare hi devia donar voltes. De sobte, tenia un segon fill. Com esborrar ni que fos per uns instants l'horror dels seus ulls i de la seva ànima?, com arrencar-lo ni que fos per uns instants de les urpes del dolor?, quins dits calia petar per què mirés a l'objectiu de la càmera?

I et va proposar de plantar un arbre al jardí de casa, te'n recordes ara, Rossend? Es va agenollar i et va acaronar el cabell i va fer que te'l miressis, estàveu a un mateix nivell, i et va agafar de la mà, mentre jo em quedava enrera, conscient que s'estava operant una mena de sortilegi que no podia interrompre, i et va començar a explicar que tots els homes havien de fer tres coses a la vida: plantar un arbre, escriure un llibre, tenir un fill. I et va dir que calia començar per una de elles, que ja eres prou gran, què caram, i que si et feia il·lusió d'ajudar-lo a fer créixer el que en aquells moments era un simple plançó, molt més petit i indefens que tu. El pare va començar a remoure la terra i tu t'hi vas afegir, no pas com qui juga, sinó com algú que és conscient d'estar fent una tasca d'una certa importància.

I mentre treballàveu, el pare parlava, no volia, suposo, que perdessis l'interès, i et deia: ‘Rossend, ara depens de nosaltres, però alhora hi ha algú que depèn de tu, la vida és així, pur intercanvi, aquest arbre no ens té sinó a nosaltres i a l'aigua que beu i a l'aire que respira, però només nosaltres podem combatre les seves plagues, si és que en té alguna. Així que observa'l cada dia i avisa'm de seguida que hi vegis alguna cosa estranya...'.

A partir d'aquell moment el dolor, que no devia desaparèixer, va passar a conviure amb una mica d'esperança, amb una mica d'interès per aquell ésser que també creixia, com tu i com jo...

I va venir un altre dia, molt poc després, que també el pare va morir, d'un atac de cor que mai no havia avisat. Ja ho veus, ell també havia patit la guerra, no debades hi havien mort el seu germà i la seva cunyada... Semblava talment que hagués viscut just per ensenyar-te a plantar un arbre, per presidir la teva cerimònia d'iniciació al món dels adults. Com tu deies abans, Rossend, un sol bombardeig i un sol arbre varen canviar les nostres vides.

I va arribar un altre dia, anys després, ja acabada aquella guerra, que te'n vares anar del poble. Potser et rondava pel cap de seguir les altres indicacions del pare, tenir un fill, escriure un llibre, estudiar... No ho sé ben bé, perquè vares dir ben poques coses. Malgrat que t'havies anat recuperant, ja no havies tornat a ser alegre i comunicatiu com abans. Jo et deia sorrut, però suposo que aquest no és el mot mé
s just. Potser vares mirar massa aquell arbre, Rossend, però la seva altivesa et va enganyar i vares oblidar la lliçó del pare, que tots som interdependents. No et retrec res, Rossend, ni el fet que te n'anessis per no tornar o per tornar ben poc, o que el poble se't quedés petit. Només en sap greu que en voler oblidar els morts també oblidessis els vius.

Jo, és clar, em vaig quedar amb la mare i ja no em vaig moure del poble ni d'aquesta casa. I sempre he tingut al davant dels ulls aquest arbre, en el qual se'm representen totes les generacions més pròximes de la nostra família: el pare el va plantar amb la teva ajuda, jo i tu ens hi vàrem enfilar de petits, el meu fill i els meus nets també ho han fet."

VIII

La Magdalena ha comparegut en el moment que els ulls d'en Rossend i del seu marit humitejaven. La Magdalena no en fa massa cas, als vells els ulls ens vessen amb facilitat, es diu filosòficament, tot i que en el cas d'en Rossend més aviat sobti. De què hauran estat parlant? Per un moment pensa que no sigui d'ella i del seu incert estat de salut, però li estranyaria que el cosí del seu marit se'n preocupés tant. Però la Magdalena és de l'opinió que si vols saber has de preguntar:

- De què heu estat parlant tota aquesta estona que us he deixat sols?

I és el seu marit qui li respon:

- Del passat, Magdalena, del passat. De què vols que parlin dos ancians?

En Rossend observa que fins i tot en aquesta resposta aparentment neutra del Camil a la seva dona hi ha amor. Què li està dient tàcitament sinó que per a ell ella no serà mai una anciana?

- Ah, del passat, ja m'ho imagino, Camil, de ben segur que li has explicat a ton cosí la història d'aquest arbre i tot el que segons tu significa. Creu-me, Rossend -i ara és aquest que es mira-, creu-me, si no fos perquè cada dia el tinc davant dels ulls em pensaria que aquest arbre és un invent del meu marit, tan ansiós que tot en el món funcioni segons la seva vareta màgica. I potser ho és, potser m'hipnotitza cada dia cinc minuts abans no m'aixequi del llit i em fa creure en coses que no existeixen... Encara que això és meravellós, per bé que jo no ho acabi de compartir, tenir per company una persona que es mira la vida amb uns altres ulls...

En aquestes paraules hi ha la ironia més suau que en Rossend mai no hagi sentit. Ni una ombra de retret, pura afecció. I la Magdalena ho corrobora posant les seves mans ja ossudes damunt de les del seu marit. Unes mans que en Rossend continuarà veient juntes, de vegades les d'ella al damunt, de vegades les d'ell, fins al dia següent. I que quan sigui sol al llit el duran a mirar-se les seves, buides d'un contacte que les enamori.
Capítol 3

I

A la casa s'ha sentit activitat des de primera hora del dia, quasi com si la nit, una nit en què en Rossend ha dormit esplèndidament, no hagués passat i encara fos el vespre del dia abans. La remor del pis de baix, on dormen en Camil i la Magdalena, resulta tranquil·litzadora per al Rossend, és com un hipnòtic que el fa retrocedir molts anys enrera i sentir des del seu estat de semivetlla que la casa és plenament viva, però sense estridències, i que funciona autònomament, sense necessitar-lo. Per uns instants pot somiar, i mai més ben dit, que és de nou infant, encara que la seva infantesa no fos precisament fàcil ni feliç, tot i que unes persones, els seus pares i els seus oncles, maldaren perquè en pogués tenir si més no un tast. La infantesa és aquell estat meravellós en què no et cal ser el primer en res, en que la vida sempre et deixa cinc minuts de més. I per això quan en Rossend finalment es lleva ho fa sense recança, sabent que per uns moments ha aconseguit escapar-se d'estranquis de la fatídica roda del temps.

A baix, l'activitat pressentida es confirma. Tanmateix, és una activitat gairebé silenciosa perquè és així com la Magdalena i el Camil expressen la seva vida i el seu amor, a mitja veu. Ja fa temps que viuen sols, encara que la casa pugui poblar-se sovint d'altres persones. Però tots dos són sempre presents l'un per a l'altre i és fonamentalment entre ells dos que dialoguen encara que puguin parlar amb algú altre. I tot i que estimen el seu fill i la seva jove i, no cal dir-ho, els seus nets, sempre acaben desitjant trobar-se en aquell indret on la mar és plana i tranquil·la. Avui, a més, és possible que xiuxiuegin més que mai, no pas perquè se sentin incòmodes per la presència d'en Rossend o vulguin ocultar-li alguna cosa, sinó perquè respecten el son del convidat que ha vingut a la seva llar a reposar.

Quan tots dos s'adonen de la presència d'en Rossend, se n'alegren immediatament, i és la Magdalena qui li ho fa saber:

- Ei, Rossend, va, col·labora, volem saber quin d'aquests vestits d'en Camil t'agrada més per posar-te avui, perquè ell i jo no ens posem d'acord. Perquè no en deus portar cap de teu sota el braç, oi?

En Rossend se'ls mira estupefacte: ¿és això el que han estat fent fins ara, discutir quin vestit es posaria ell? No ha suportat mai mudar-se, com en deia de petit o de jove, de solter i de casat, i sempre s'hi va oposar, encara que avui la futilitat de moltes preteses rebel·lies, si en tinguéssim alguna cosa més que un record vague, més aviat ens faria envermellir per la innocència que vessàrem i malbaratàrem. Però avui en Rossend es deixa fer i emprovar, si aquests dos tenen ganes de jugar, per què espatllar-los la joguina? I la Magdalena encara ho confirma en dir:

- Perquè quan t'hagis decidit, ja podrem esmorzar, però fes com nosaltres, no te'l posis encara, que et podries tacar.

L'esmorzar és el que a ciutat en diem un esmorzar de pagès, encara que avui amb restriccions perquè després vindrà un dinar per al qual cal reservar la gana. Entre mossegada i mossegada, entre conversa i conversa, el rellotge avança, fins que la Magdalena declara arribada l'hora de recollir els plats, d'endreçar una mica la casa, de vestir-se i de fer cap a l'església.

II

Surten tots tres de casa alhora, la Magdalena al mig enllaçant tots dos homes. En Rossend se n'ha volgut separar educadament, sense haver-los de recordar que ell no celebra cap aniversari, però la Magdalena no li ho ha permès:

- Però què fas, Rossend, no pretendràs anar tu sol, al davant o al darrera nostre, com si a les nostres edats encara necessitéssim algú que ens fes d'espelma? Tu ets amb nosaltres, perquè en Camil i jo volem celebrar també que siguis aquí, volem lluir la nostra felicitat completa, i no pateixis, ningú no es confondrà.

Tot i que l'amor entre la Magdalena i en Camil és sincer, o potser precisament per això, la cerimònia religiosa no els fa justícia, les paraules tòpiques de sempre que no aconsegueixen expressar el que per definició és inefable. Però tots dos semblen contents, com ho estarien amb qualsevulla altra declaració, perquè l'alegria és prèvia i mai no neix en els llavis. En Rossend deixa que les paraules del mossèn volin al sostre on ell ressegueix l'arquitectura del temple. Després, quan ja se'n coneix massa les voltes, aterra de nou i és aleshores que descobreix, com si fins aleshores no hi hagués estat, un noi jove en cadira de rodes. I mentre el mossèn parla i parla d'alegria, en Rossend no pot deixar d'esguardar la tristesa que veu en aquell rostre, molt més aclaparadora que la seva mateixa prostració, perquè el noi, bé que amb dificultats, belluga les cames i tot el cos. Però els seus ulls aquosos semblen absolutament morts.

Mentre el mossèn parla i parla de l'alegria d'unes persones grans que encara no han arribat al final de la seva ruta perquè l'amor, diu, els sosté, en Rossend no pot deixar d'observar la tristesa d'una persona molt jove que sembla haver exhaurit tot l'amor que podia tenir i consumir. I es pregunta: a banda de saber qui és aquest noi i què li succeeix exactament, ¿per què m'interessa tant? O més exactament, per què no en puc apartar la mirada? ¿Serà simplement perquè combrego més fàcilment amb la tristesa que amb l'alegria o hi ha, a més, alguna altra raó que de moment no encerto a descobrir? Al Rossend, de cop i volta, li urgeix saber qui és aquell noi. Però ha d'esperar que acabi la cerimònia. Després, qualsevol li ho podrà aclarir.

III

A la porta de l'església, les màquines de fotos i les videocàmeres esdevenen les protagonistes absolutes, i tothom s'adapta al seu dictat, com si haguessin reservat aquell temps per a elles i en aquell moment no hi hagués res més urgent. Felicitacions, petons i encaixades se succeeixen i no hi ha pressa. Hi ha gent que parla amb en Rossend, encara que seria arriscat considerar que ell hi parli també. Gent que el recorda o no el recorda, però ell no té ni aquesta opció i tampoc no té ganes de tenir-ne cap altra. Molt lentament, el grup de davant l'església va reduint-se, van quedant els escollits que són els que aniran a dinar a casa en Màrius. I entre els escollits, cada vegada està més clar, també hi ha el noi de la cadira de rodes, amb qui molta gent ha parlat, encara que també seria arriscat afirmar que ell hi hagi parlat massa.

Arriba un moment que a les indicacions d'en Màrius la comitiva comença a moure's. És el moment. En Rossend agafa del braç esquerre en Camil i molt fluixet li pregunta:

- Qui és aquell noi que va en cadira de rodes?

Per a sorpresa d'en Rossend, en Camil se'l mira com si no hagués entès la pregunta, per un moment en el seu cosí hi ha una mirada dura, ferida i feridora, com si tot plegat fos una broma de mal gust. A la fi, i no sense tornar-se a mirar novament en Rossend, no sense assegurar-se que el guió no està equivocat, li contesta impacientment:

- Però Rossend, no fotis que no ho saps. Però si t'ho vaig dir jo mateix per telèfon. És el meu net, el fill d'en Màrius i la Roser, en Martí, que té esclerosi múltiple.

En Rossend, envermellit, només pot quequejar:

- Camil, et juro que no ho sabia o no me'n recordava. La meva memòria, ja sé que sembla una paradoxa maligna, no és el que era. Disculpa'm, si us plau
.

En Camil se'l mira intensament i en el seu esguard hi ha un pou sense límits. És la mirada de qui podria dir moltes coses però calla. De moment. I es gira d'esquena amb un punt de violència. I ara sí que en Rossend es queda sol al darrera, perdut enmig d'un paisatge que no sap cap on avança. Torna a ser de nou un infant, però ara és un infant que no comprèn el món dels adults. Un infant que es mou pels carrers del seu poble, que feia molts anys que no visitava, i que és a punt de patir una al·lucinació.

Perquè el Rossend que diu que perd la memòria està recuperant imatges del passat a marxes forçades. Imatges ingrates que li diuen que fa molts anys que va fer aquell mateix camí, des de l'escola del poble, que era i és a tocar mateix de l'església, fins a una casa que era la seva i de cop ja no existia. En Rossend comença a recordar els noms familiars de cadascuna de les cases que van deixant enrera: Ca l'Esmolet, Can Quintana, Ca na Justa, Can Tintorer, Cal Cintet,... Com en un dominó maleït van caient totes les peces que duen inexorablement fins a Can Rec, la casa dels seus pares, avui convertida en casa de turisme rural que regenten els seus nebots.

En aquell mateix moment, en Camil s'ha girat vers el seu cosí, incapaç segurament de mantenir per més temps la ràbia que durant uns moments ha sentit contra ell. I la mirada perduda que ha descobert en el Rossend l'ha acabat de decidir: val la pena de mantenir vives velles incomprensions? En Camil i en Rossend, que fa tant de temps que no es comuniquen, o amb prou feines, han ressuscitat la màgia de la genètica i de la companyonia i s'han dit mudament però expressivament: "després en parlem".

IV

La conversa entre tots dos ha quedat tàcitament ajornada per a després del vi i el cava. Però mentre que en Camil i la Magdalena han pogut lliurar-se plenament l'un a l'altra i al seu fill i als seus nets (inclòs un Martí apàtic que ha respost ben poc), en Rossend no ha tingut un dinar tan plàcid. De tant en tant (els vells tenen la bufeta fluixa) s'ha aixecat de taula i ha resseguit i travessat velles parets que li han confessat tots els seus secrets. De fet, la confessió ha estat mútua. I en Rossend, l'home avar en gestos i tendreses, no s'ha sorprès en veure's acaronar aquelles velles parets d'una casa que va ser seva i que mai més no ho podrà ser de nou. No se n'ha sorprès perquè ha retornat amb el tacte a una època on els signes eren el primer llenguatge i les llàgrimes i les rialles símbols de la mateixa vida.

El fum dels cigars s'ha anat esvaint, les rialles s'han anat traslladant a altres sales de la casa. Com si hi hagués un acord tàcit meravellosament ben dissimulat, en Camil i en Rossend s'han anat quedant sols. Un a un han anat desfilant els altres, que trenaven converses mandroses de sobretaula que cap dels dos cosins ja no es molestava a seguir. I, finalment però sense impaciència, ha arribat el moment.

- Perdona - aquest ha estat l'únic mot d'en Camil.
- No t'he de perdonar de res, Camil, de debò - ha respost en Rossend.
- Sí, Rossend, sí, i francament, cap de nosaltres no crèiem que reconeguessis casa teva després de tants anys de no venir al poble. Però, és clar, això no ens excusa - en Rossend ha provat d'interrompre'l, però en Camil li ha demanat que el deixés continuar- Deixa'm, Rossend, si us plau. Recordaràs, suposo, que quan ja t'havies instal·lat a Barcelona i crec recordar que ja havies conegut l'Elvira, vares venir un dia al poble i ens vas cedir notarialment la propietat de la casa dels teus pares. "Feu-ne el que vulgueu, d'aquesta ruïna", encara em sembla sentir les teves paraules. Unes paraules dures, Rossend, ruïna ho era tot segons tu, la casa, el poble, nosaltres mateixos. Ens deies adéu per sempre, com així podem dir que ha estat. I pel que fa a la casa, mai no vàrem pensar de fer-ne res, la veritat. Fins que aquestes comarques que s'arruïnaven, com si fos un malefici que ens haguessis fet pagar a tots plegats per la mort dels teus pares, varen veure una oportunitat de reviure amb el turisme rural. I el meu fill mateix hi va veure possibilitats per a ell mateix i la família. Però la casa en què aleshores vivien era massa petita per servir-los alhora de llar i de negoci. I quina altra casa tenien més a mà que una que no calia comprar perquè, encara que no hi penséssim mai, ja era nostra?

En Camil ha fet una pausa, com si hagués arribat a una primera estació. En Rossend ha provat de nou de deturar-lo com si, tants anys després, allò ja no tingués cap mena d'interès per a ell, aigua passada que ni sabia que hagués corregut. Però en Camil ha insistit de nou:

- Deixa'm continuar, Rossend, encara no estic. Tot plegat, no és que t'ho hàgim ocultat amb mala fe. Com et deia fa un moment, tampoc no crèiem que te'n recordessis, de casa teva. Últimament, no pares de parlar de la teva mala memòria. I jo no sóc ningú per donar lliçons a un especialista en aquest tema. Però això mateix del Martí de fa d'una estona, les vegades que t'ho havia dit que el fill d'en Màrius patia esclerosi múltiple. És clar que m'he emprenyat, Rossend, és mala memòria o pur desinterès per les coses que no t'afecten i en particular les d'un poble que vares enterrar amb els teus pares?
- Tens raó, Camil, tens raó - ara sí que en Rossend ha hagut de parlar, no podia deixar aquella pregunta sense resposta. Avui he descobert que les parets encara parlen a aquell racó de la catifa del cervell per sota de la qual hem llançat la brossa que no ens convenia, brossa que podia ser, tanmateix, or pur. No és cap mentida, cap pretext si més no conscient, que en els últims mesos m'ha semblat sentir que les meves facultats mentals es deterioraven. Però ara veig que tens raó, en els últims temps de la seva vida l'Elvira em va començar a apartar dels meus llibres i de les meves investigacions. I, després, quan ja havia mort, no em vaig veure capaç de tornar-m'hi a posar, havia perdut el pilot automàtic i tenia por. Por de no entendre els mots que sempre havia garbellat. I el desinterès, com tu dius, va conduir a la desmemòria. Però, avui, gràcies a tots vosaltres, m'he tornat a sentir viu i se m'ha demostrat que el cervell guarda més coses que no ens pensem, que és més intel·ligent i fidel que cap de nosaltres. Gràcies, Camil.

Han passat uns instants en què tots dos s'han donat temps per canviar el disc i encetar una nova melodia. I aleshores, en Rossend ha mirat càlidament en Camil i li ha dit:

- I ara, parla'm d'en Martí.
En Camil ha respirat profundament i ha agafat el toro per les banyes.

- D'entrada, has de saber, perquè això sí que no t'ho vàrem dir, que en Martí és adoptat. En Màrius i la Roser feia temps que eren casats i no tenien descendència i semblava que ho tenien complicat. I es varen decidir a adoptar un fill. D'en Martí només sé que els seus pares biològics varen morir en un accident d'aviació. Els primers anys varen ser fàcils. Però un dia la Roser va quedar embarassada, quan ja ningú no hi comptava. I va néixer l'Anna, una criatura preciosa, com tu mateix ja has pogut veure. I molt poc temps després, en Martí va començar a mostrar símptomes d'una malaltia que acabaria descobrint-se que era esclerosi múltiple. Si el germà gran ja se sent habitualment gelós del petit, imagina-t'ho en aquest cas, Rossend. Una nena preciosa, filla biològica d'en Màrius i la Roser, i un fill adoptat que comença a patir una malaltia terrible. És clar que tots nosaltres, pares i avis, ens vàrem abocar en el Martí, no volíem que de cap de les maneres pogués pensar que ens l'estimàvem menys. Però el Martí va començar a escopir aquell amor que pensava que era forçat, postís, commiseratiu, i es va anar apartant dels seus pares, de la seva germana i de nosaltres i és per això que avui a missa ni seia amb ells i tu no has pogut endevinar que era el meu net. I amb el rebuig la seva malaltia encara va anar avançant més de pressa, consumint-lo com un foc d'odi, fins a prostrar-lo, tan jove encara, en una cadira de rodes.

En Camil ha fet una pausa però ha demanat amb la mà al Rossend que el deixés continuar, encara no havia acabat.

- Però el més terrible, Rossend, encara no és això. Hi ha una cosa que encara el consumeix més. I és la fruita enverinada de la seva intel·ligència. Un dia els seus pares li varen fet un test i el seu coeficient intel·lectual és molt elevat. Què hi ha vingut a fer aquí, em pregunto molt sovint? De vegades, em recorda a tu, Rossend, i és aleshores que em sento més inclinat a comprendre't i a perdonar-te. Amb qui del poble o de la seva família, de qui ja se sent prou allunyat per la seva malaltia i per la seva gelosia, pot vessar les seves inquietuds, qui de nosaltres pot seguir els avançats processos de la seva ment? Som una família senzilla, Rossend, tu mateix ja ho saps, que ens vares deixar perquè érem massa avorrits (i aquí, malgrat tot, en Camil esbossa un breu somriure).

Després de tot això, en Rossend només ha estat capaç de formular-li una pregunta al seu cosí:

- Quina edat, té, en Martí?
- 16 anys - li ha respost en Camil.

V

S'ha acabat la classe i ara no resten sinó els deures. De mica en mica, aquelles veus llunyanes s'han anat acostant de nou i han envoltat la bombolla en què en Camil i en Rossend s'havien col·locat. Tots dos han hagut d'afegir-se, ben bé com han pogut, a converses que semblaven que vinguessin de molt enllà. Després, els comiats han anat esdevenint definitius, comiats que han tingut en Rossend com a únic protagonista: és ell, i només ell, qui se'n va. Els altres continuaran veient-se dia rera dia, però d'ell no dubten que ja haurà desaparegut amb la nova albada. Finalment, quan a la casa només hi queda la família estricta, és en Màrius qui posa veu als plans.

- Bé, pares, demà al matí vindré a buscar-vos per anar a veure el Dr. Carrasco, tal com ja havíem quedat - i després s'ha girat cap al Rossend i li ha dit: i vostè, oncle, vol que el deixi abans a l'estació del tren?
- I no ho
podríem fer al revés? - ha contestat en Rossend-. És a dir, si no us sóc una molèstia, pensava que us podria acompanyar al metge, així sabria com han anat les coses, i després sí que ja em podries deixar a l'estació. És possible?

Una mirada d'una certa sorpresa s'ha creuat entre la Magdalena, en Camil i en Màrius. És clar, per què no?, s'han dit entre tots tres. I així han quedat les coses: aquesta nit en Rossend farà la seva modesta maleta, l'endemà els acompanyarà al metge i després se'n tornarà a la seva Barcelona.
Capítol 4

I

En Màrius ja els espera a la porta de casa. Avui l'esmorzar a casa la Magdalena i en Camil ha estat més circumstancial, el moment que ja no es pot ajornar més sempre acaba arribant. Uns quilòmetres fins a la Pobla de Segur que no serviran per distreure ningú, el temps suspès fins que albirem què hi ha a l'altra banda d'una corba molt llarga i desconeguda, com si muntéssim en el tren d'unes atraccions que pot fer descarrilar la nostra vida sencera.

La presència, tanmateix digna d'agrair, d'en Rossend tampoc no millora gaire les coses. Ell no ha estat mai un gran conversador, bé que rius de pensament transitin per la seva ment, avui potser encara més que mai. Aquest és el prodigi d'aquest retorn al seu poble: la seva ment, inesperadament, tornar a sentir-se motivada per carburar i ho fa aproximadament tan bé com anys enrera. La qual cosa demostra que en Camil tenia raó quan deia, el dia abans, que l'interès, i el desinterès, és clar, expliquen moltes de les nostres aptituds i deficiències.

Avui, en aquest vehicle que els condueix a la Pobla, els viatgers ocupen dos compartiments distints encara que no es facin aquesta reflexió: a una banda hi ha la Magdalena, en Camil i en Màrius, amb línies que els recorren mútuament, més o menys preocupats tots pel diagnòstic que avui han de sentir del metge; en l'altre compartiment, amb la soledat que és la seva companya habitual, hi ha en Rossend, que planteja les seves pròpies equacions en les que veu espurnes d'esperança i potser fins i tot una punta incipient d'un nou ingredient en la seva existència, fe. Però que encara no en pot parlar als seus companys. Ell també contempla, des de la mateixa banda que els altres, aquesta corba que s'insinua però encara no es mostra.

II

Han arribat a la Pobla i davant la consulta del Dr. Carrasco. Després que en Màrius hagi aparcat l'automòbil i hagin començat a caminar, la Magdalena se sent una mica incòmoda: tantes persones per acompanyar-me, potser sí que anem al meu funeral!

La sala d'espera és plena, seria exagerat dir que de gom a gom, però déu n'hi do! És clar que quan tens ganes d'enllestir, amb una persona que tinguis al davant n'hi ha ben bé prou, es diu la Magdalena, necessitada d'ocupar els seus pensaments. I també es diu: aquesta sí que és una sala que fa honor al seu nom, aquí tothom espera que li diguin alguna cosa que, a més, pot canviar la seva existència. Si no és que tots ocupem, contínuament, sales d'espera vers altres dimensions de la nostra vida.

La infermera que passa les visites talla aquestes reflexions. Un nom, el de la Magdalena, i quatre parells d'ulls que s'hi aixequen. Ara sí que no hi ha temps per res més. Però, afortunadament, fa molt de temps que en Camil i la Magdalena, si més no, coneixen el Dr. Carrasco i que aquest és un professional sensible: la seva expressió franca, benigna i alegre ja ho diu tot i quatre éssers comencen instantàniament a respirar més desangoixadament.

- Com es troba, Magdalena?
- Bé, gràcies, doctor.
- Veig que ve molt i molt ben acompanyada avui, Magdalena. Em sembla que hi ha algú que no conec.
- Sí, doctor, és el cosí del meu marit, en Rossend que viu a Barcelona.
- Ah, és un plaer, encantat - i el metge i en Rossend es donen la mà.
- Bé - reprèn el metge-, parlem del que els ha portat aquí. Magdalena, ja pot estar tranquil·la, és un tumor totalment benigne ...


A partir d'aquí, el Dr. Carrasco entra en consideracions mèdiques que explica en un llenguatge planer que utilitza sense esforç, perquè és la seva expressió natural, la d'un metge que sap a qui serveix. Després fa una abraçada a la Magdalena, encaixa de mans amb els homes que l'acompanyen, els felicita tots, ells li expliquen fins i tot, trencats els dics que constrenyien les seves cordes vocals, que ahir en Camil i la Magdalena van celebrar les noces d'or, i el metge els diu que el perdonin per la immodèstia, però que aquest és el millor regal d'aniversari que podien rebre. I en Rossend que s'ho mira i es diu a si mateix: Ah, si jo pogués ser capaç d'aquesta cordialitat no estudiada, d'aquest senzill però sincer afecte que no exclou ningú perquè no passa per cap filtre!

Un cop al carrer, on ara la Magdalena, en Camil i en Màrius s'han abraçat entre ells trencant el monopoli del metge, el fill d'ambdós proposa:

- Ei, per què no anem a celebrar-ho amb l'oncle Rossend abans no agafi el tren? Un vermutet, que sempre recordarem, com la seva mateixa estada aquí, aquests dies, que tan bé han acabat.

S'asseuen dins una cafeteria de la població que és a tocar mateix de l'estació del ferrocarril, en Rossend ja amb la seva maleta. Demanen les consumacions, brinden una mica tímidament, són en un lloc públic, se les prenen, demanen el compte, que paga en Màrius, que porta els horaris del tren, va, ara sí que ens hem d'aixecar, sinó l'oncle ens maleirà els ossos. I s'aixequen, però en Rossend roman a taula, sense agafar la maleta. I és en Camil qui li pregunta:

- Ei, Rossend, que t'ha agafat una rampa i no et pots alçar? Va, que te'n tornes a ciutat.

Però l'expressió d'en Rossend ja els diu automàticament que la cosa no va ben bé per aquí. Al contrari, els demana que es tornin a asseure, mentre en Màrius es mira nerviosament el rellotge, i en Rossend li diu:

- Màrius, no et preocupis, sempre n'hi ha un altre de tren. I, tot plegat, n'hem perdut ja tants en la vida, si més no jo, que ja no ve d'un. Feu-me cas i seieu.

Ho fan a l'acte, però tanmateix no massa convençuts. En Rossend se'ls mira un a un i recomença:

- Mireu, no estic massa decidit a tornar a Barcelona...
- Però, Rossend - el talla en Camil-, ja has vist que la Magdalena tot plegat no té res greu. És clar que li han d'extirpar aquest tumor, però ja has sentit el metge, ni és maligne ni es troba en un punt perillós...
- Camil, deixa'm parlar, si us plau - ara és en Rossend qui interromp el seu cosí, mentre la Magdalena i el seu fill semblen convidats de pedra-. No és per la Magdalena que em vull quedar, encara que no em fa cap nosa - en Rossend es permet una petita llicencia humorística inhabitual en el seu estil-, ni per tu, Camil, ni pel vostre fill, tot i que he començat a tornar-vos a estimar - i aquest és un altre registre desacostumat en el seu discurs...
- Aleshores? - fan els altres tres al uníson.
- Màrius - i en Rossend se li adreça ara com si no hi hagués ningú més que tots dos-, necessito el teu permís per parlar amb en Martí.
- Amb en Martí? - balbuceja en Màrius amb els esguards interrogatius dels seus pares com a eco.
- Sabeu el significat de la paraula anglesa "outsider"? - els pregunta ara en Rossend a tots tres. I com que li diuen que no, continua: Doncs bé, jo sóc un outsider. Mireu-me als ulls, en sóc un exemplar perfectament representatiu, i potser intuireu què vol dir aquest mot. Outsider és el foraster, però, és clar, em direu, tothom és foraster en un lloc o altre. Però és que vosaltres esteu tan recorreguts per teixit familiar que no us imagineu algú que sigui foraster a tot arreu, algú que sempre està "fora", us costa imaginar-vos una experiència tan aparentment terrible si no entra ja en el terreny de les patologies. I, tanmateix, en la vostra (i nostra, disculpeu-me) família hi ha un altre outsider, una prova irrefutable que ni els outsiders no estan sols. Cal que continuï?

Però com que cap dels altres tres no bada boca, en Rossend prossegueix:

- Aquesta característica meva no és atribuïble a la mort de l'Elvira. D'ençà de la mort dels meus pares que em devia anar retraient, volent confiar només en les meves forces i sobretot en l'intel·lecte, que no em podia trair. Camil, tu que tens tan bona memòria (ho reconec, sí), quina edat tenia jo quan me'n vaig anar del poble a estudiar a Barcelona?
- 16 anys - i només ho ha dit, en Camil s'ha adonat que fa molt poc que ha donat una resposta idèntica i n'ha copsat la significació immediatament, amatent com sempre està als signes, que en diu ell.
- Efectivament, 16 anys, gràcies Camil - ha continuat en Rossend. El poble se'm feia petit, em portava massa records dolorosos, no veia el moment d'anar-me'n, la ment se m'accelerava, tractava de suplir tot allò altre que jo assassinava inconscientment... 16 anys, Camil, els mateixos que té ara en Martí. Ell també és mentalment inquiet, ell potser també voldria fugir, però està lligat a una cadira de rodes... No us n'adoneu? Jo no crec massa en aquestes coses que tu creus, Camil, però quan em vas dir l'edat del teu net alguna cosa es va esborronar dins meu... En aquest viatge he recuperat la memòria i l'interès humà, he revist la casa dels meus pares i un xicot que podria ser jo, un xicot els pares del qual també varen morir violentament..., encara que hagi tingut la sort que l'adoptessin unes bones persones com en Màrius i la Roser. Però creieu-me, aquest xicot, si l'hem de salvar, necessita alguna cosa més que bondat. Necessita algú amb qui parlar que entengui la seva ment, necessita algú altre per no sentir-se un outsider, i un outsider malalt, a més. Encara que aquest algú sigui un altre outsider. Qui el podria entendre millor, tanmateix?

Després de les darreres paraules d'en Rossend s'ha fet un silenci especulatiu. En Camil i la Magdalena miren de tant en tant el seu fill, una mica subreptíciament, és ell qui ha de recollir aquest guant que en Rossend acaba de llançar, però no el volen pressionar. Finalment, en Màrius aixeca la vista de la taula,
es mira el seu oncle i li fa una pregunta senzilla:

- N'heu parlat de tot això amb en Martí, oncle?
- No, Màrius, no n'hi he parlat. És més, ni ens hem dirigit la paraula. Som dos estranys, dos forasters, en els seus respectius móns. Però si em dónes aquest permís que et demanava, ho faré. Em serà difícil acostar-m'hi, ja ho sé. Ho tinc tot molt clar aquí dins - i en Rossend s'assenyala el cap-, però em costarà adreçar-me a algú que, com jo, no està ben predisposat a la comunicació. És possible que fem molts intents vans, però potser algun dia trobi la clau d'or que obri les nostres cambres segellades.

III

D'aquesta conversa ja fa força dies. A última hora, en Màrius digué que ho consultaria amb la seva dona, que hi accedí. I en Camil i la Magdalena estigueren encantats de tenir el Rossend a casa seva.

I un dia, en Màrius convidà a dinar a casa seva en Rossend, per qui en Martí no havia ni preguntat tot i l'estranyesa que li havia de provocar la presència continuada d'aquell vell que només havia vingut per les noces d'or dels seus avis. I allà, en aquell menjador que havia estat casa seva, en Rossend i en Martí travaren la seva primera conversa.

I un altre dia, en Rossend demanà al Màrius que l'acompanyés a casa seva, a Barcelona. Allà en Rossend recollí roba i algunes coses i uns quants llibres que necessitaria per a les converses amb en Martí, llibres que exhalaren de satisfacció en ser rescatats finalment de les prestatgeries on s'estaven arnant, perquè totes les coses tenen vida i moren. I quan en Rossend tancà la porta de casa seva no ho féu discretament i li semblà que se n'acomiadava d'una manera molt més terminal que quan molts anys enrere havia deixat el poble on havia nascut.

No sabem com estan exactament les coses entre en Martí i en Rossend. Només veiem que xerren molt, de vegades fins molt després de la posta de sol. Només sabem, gràcies a un col·lega del Dr. Carrasco, que la malaltia d'en Martí sembla si més no haver deturat el seu avanç salvatge.

Retallats contra l'horitzó, conformen una estranya parella. Un avi que comença a treure gepa i un jove que és quasi un nen encara però que ja sap el que són les cadenes. Però tenen molt més en comú del que a primera vista podria semblar. Xerren molt, però de tant en tant també s'aturen. Ments com les seves també necessiten descans. I és aleshores que les seves mans reposen les unes damunt les altres.