Contra les cordes

I

Sona la meva campaneta. L'Albert m'ha engegat mentre s'acabava de vestir, mentre es posava un jersei gruixut per resistir un dia de treball a casa sota les inclemències de la meteorologia hivernal parisenca, que no respecta els finestrons de fusta del seu apartament del barri de Marais, decididament no apte per a estades llargues en aquest temps. L'Albert es pren alhora un cafè amb llet i esguarda més que no pas mossega un croissant anèmic, que ja fa alguns dies que fa estada a casa seva i és possible que s'hagi contret i tot. Tots dos seguim les nostres particulars rutines matinals un dia més, ell i jo, el seu ordinador, indiferents l'un a l'altre fins al moment que s'asseurà davant meu i no ens direm ni hola, encara que jo faré intents desconcertants i fútils per saludar-lo, com un animal domèstic caduc a les cabrioles del qual ja ningú no para esment.

Ell no em saludarà, però si més no enretirarà la cortineta que teòricament el comunica amb el món. És això el que li vull dir amb el meu avís: tinc la bústia a punt, però tampoc no cal que t'escarrassis: el món que t'arriba per aquesta finestra és molt petit i alhora ple de banalitats, de propaganda subliminar, o ni això, en la qual tu, auster fins a la medul·la, no cauràs. Però si portes tres anys a París i ni t'has comprat una mala estufa per escalfar-nos! I mira que l'apartament és petit, tant que ho tens tot a mà, i amb una n'hi hauria prou: dormitori, menjador, sala de malestar (si més no ara),... Tot en una sola peça que t'estalvia de fer exercici fins i tot a casa.

Mentre em parles en to superior del canvi climàtic i de l'escalfament de la terra i, doncs, de la conveniència de prescindir dels aparells calefactors i de les virtuts de l'austeritat, et pelaràs de fred perquè has oblidat que els nostres cossos també s'han anat adaptant al nou clima i cada vegada tremolen amb menys necessitat d'estímuls. Per no parlar de l'edat, que no et vull treure de polleguera, o d'aquesta figura cada cop més difusa que gastes, que és que no tens ni el vici de picar i t'estàs quedant sense ombra de teixit adipós. Després d'una esgarrifança que no serà pas de plaer, en protestaràs als déus, com si fossin ells els qui haguessin de baixar a la botiga d'electrodomèstics. Però els déus són cada cop més llunyans i a més estàs sol, ningú no et sent. Esguardaràs el rellotge i et diràs a tu mateix, ben bé que m'hi podria arribar, fins a la botiga. Però, i si abans acabés aquest cony d'article? Sempre et passa el mateix, Albert: col·loques tantes coses davant el que no vols fer que sempre et sembla que no en tens temps.

Ara ets davant la safata d'entrada del correu electrònic, un dels teus dits a escassa distància de la tecla "supr", que trobes un gran plaer a prémer. Aquesta és la forma més econòmica d'eliminació que l'home ha inventat: uns pocs segons per llucar de cua d'ull el que ens ofereixen, no fos cas que malgrat les nostres prevencions encara quedéssim atrapats per alguna inutilitat electrònicament ben embolicada, i ràpidament el toc de gràcia. Tancar portes per quedar-nos amb el que verament ens interessa, si és que hi ha alguna cosa que mereixi aquest qualificatiu i encara no l'hàgim descobert a aquestes alçades de les nostres existències.

II

Com diu el meu ordinador, jo, Albert Feliu, barallo un dia més les cartes virtuals que m'han arribat avui mentre m'eixugo els ulls i reprimeixo badalls i me'n disculpo (sempre les formes) mentre reflexiono que cada dia tinc una punta més de son i que no sé on arribarem. De totes maneres, no estic ben adormit del tot perquè he estat a punt de tenir un accident però l'he pogut evitar just a temps, que això és el que val: el meu dit justicier ha estat a punt d'eliminar un missatge de la meva germana!

La Maribel i jo, quin parell! Ella viu a Barcelona, jo fa tres anys que sóc a París, i quantes vegades ens hem telefonat? Tampoc no és que a la nostra ciutat natal ens relacionéssim massa, jo crec que ja vàrem néixer en cercles disconcèntrics, però tots dos sabíem si més no que l'altre es movia en les proximitats... La sensació de manca de contacte és molt curiosa: mentre dues persones romanen en una mateixa població, sembla que no estiguin tan obligades a tenir notícies fresques l'una de l'altra com si una d'elles se n'ha anat en un altre indret. Si una tercera persona va i et pregunta què en saps de la teva germana o de qui sigui, tant és, hi ha una part de tu que és a punt de respondre: Què vols que en sàpiga, vés, continua a Barcelona! Com si les nostres vides no fossin sempre un misteri i estiguessin totalment condicionades pel lloc de residència, com si el miracle no pogués succeir a la nostra mateixa cantonada de tota la vida, com si no ens calgués una visió plena i en tinguéssim prou amb resseguir amb dits de cec el rostre que creiem descobrir que no ha mudat.

Però la Maribel i jo havíem seguit desconnectats fins i tot després de la meva partença. Ens havíem tornat encara més centrípets l'un respecte a l'altra. Cap dels dos no devia creure en l'altre, cap dels dos no devia creure en els miracles, ni en la mateixa ciutat ni a quilòmetres de distància. Tots dos estàvem conformats per les nostres respectives personalitats. Érem tan diferents que havíem abusat dels clixés sense sentir-nos-en culpables, i de ben segur que havíem arribat a creure-nos-els. Ens definíem com a antítesi de l'altre i així ens evitàvem de parlar realment de nosaltres mateixos amb terceres persones. Això sí que ho teníem en comú.

El meu clixé de la Maribel contenia els següents adjectius: gran (perquè em portava set anys), anàrquica, irresponsable, ociosa, extravagant, sexualment promíscua, molt sociable (però alhora circumspecta quan li convenia), variable, llunàtica,... I el seu clixé de la meva persona, tot i que mai no l'havia sentit complet, incloïa si fa no fa els seus antònims, que ella devia presentar a qui se l'escoltés amb una fredor científica que no aixecaria cap onada en el seu mar però que a mi em gelava l'ànima i no em permetia de fabricar cap rèplica, com si en un debat televisiu m'hagués quedat mut davant un interlocutor molt més dialèctic, que desgranava els seus arguments amb la impunitat de qui sap que no serà interromput ni discutit. I així, per a la Maribel, jo era petit (la qual cosa no es podia discutir però li permetia més d'una lectura), ordenat i, doncs, previsible, responsable, és a dir avorrit, treballador (que ella convertia en esclau de la feina), ordinari, indecís, sexualment nul, solitari, monolític, pla com l'encefalograma d'un cadàver,...

I ara que la Maribel escollia de comunicar-se amb mi per un motiu que jo encara ignorava, ja ho veieu, prescindia del telèfon i se m'adreçava per correu electrònic. Jo ja la sentia: "No t'he trucat perquè des de la distància no puc endevinar si t'agafaré en un bon o mal moment i, com ja saps, no m'agrada destorbar la teva programació vital. En canvi, quan obres el correu electrònic és que toca i per tant pots dedicar uns minuts a llegir el que t'he de dir... D'altra banda, Albert, els teus i els meus horaris són tan diferents...".

Quan es dirigia a mi, la Maribel, tan moderna, tan alliberada, aconseguia tanmateix sonar com una mestretites frustrada per la seva frigidesa. La qual cosa ja he dit que no és precisament el seu cas. Jo era ben bé l'excepció, l'espècimen estrany en la seva existència, una mena d'excrescència que havia arribat en un mal moment de la seva vida (encara que tampoc no n'hauria trobat cap de bo si li haguessin donat a escollir, per què cony volia un germà i a aquelles alçades, quan ja tenia set anys?) i per tant m'havia de tractar com no tractava ningú més. ¿Seria possible, em preguntava de vegades, que hagués descobert en el seu germà alguna qualitat que ella se sentís incapaç de posseir, de desenvolupar, que li semblés digna d'enveja i que per aquest motiu em menyspreés tan obertament com si em considerés més enllà de qualsevol possible solució, com una rata de laboratori tan desconcertada pels experiments de la vida que ella l'hagués abandonat a la seva sort o, més ben dit, a la seva desgràcia?

Els psicòlegs afirmen que sempre hi ha alguna cosa en aquelles persones que critiquem, que ofenem, que ens agradaria tenir, especialment quan les nostres reaccions són furibundes i mancades de tota comprensió i complicitat, la comprensió i la complicitat que ens farien adonar dels nostres possibles registres compartits i ens podrien dur, en un sa bany d'humilitat, a l'empatia i a construir una casa comuna. Per la meva banda, jo em limitava a ignorar la Maribel, aquesta era l'única reacció que em tolerava, perquè si m'hagués permès de passar aquest primer control de carretera de ben segur que també hagués acabat trobant en ella coses positives i coses que jo hagués pogut desitjar per a mi mateix.

Aquells epítets feridors que ens dedicàvem l'un a l'altra des del silenci o des de la més descarada i descarnada de les preteses sinceritats també tenien la seva cara oculta, i no perquè s'amagui, som nosaltres qui ens n'amaguem, com tot en aquesta vida. Però cap dels dos no semblàvem decidits a molestar-nos i fer un gest tan senzill com descobrir l'altre costat de la moneda i que sempre n'havia tingut dos. Quan més trigues a treure't la bena dels ulls, més difícil és fer-ho i al final resulta més còmode no operar-se de la vista, no fos cas que descobríssim massa tard, que mai no ho ha de ser, la potència d'un sol que no havíem deixat que ens il·luminés i aleshores comprovéssim que les nostres retines ja havien fet tard.

La veritat, encara que sembli un contrasentit dir-ho, és que ens havíem conegut massa tard. Quan jo vaig néixer, la Maribel ja havia començat a donar senyals d'un caràcter i d'una personalitat gairebé irreductibles. Els xantatges més elementals no funcionaven amb ella. Les amenaces i els càstigs, tampoc. La Maribel semblava tenir les coses clares des del mateix dia del seu naixement i als set anys ja havia començat a don
ar proves d'una eloqüència, d'una dialèctica i d'un humor corrosiu que desmuntaven tothom, de bon començament els nostres pares, després els mestres i tot. Era una bona alumna, no us penseu el contrari, però sempre que li donaven l'oportunitat l'aprofitava per demostrar que si s'ho proposava, que si considerava que valia la pena proposar-s'ho, podia ser una alumna pèssima i molt rebel. Si els mestres no l'emprenyaven excessivament, no els complicaria la vida i els aprovaria, així ho deia ella mateixa, les lliçons. Però havien de mantenir-se a una certa distància i no demostrar una personalitat massa acusada que la Maribel pogués interpretar com un desafiament, com una provocació. Els mestres de la Maribel havien de ser grisos, la qual cosa tampoc no era excessivament difícil en el temps de boires franquistes que escollírem per néixer.

A casa, la Maribel aviat va deixar de ser la nineta dels ulls del nostre pare, un home que viatjava sovint, que romania força temporades fora de Barcelona, i que ella va aprendre ràpidament a ignorar. Ni la promesa d'uns regals que varen anar disminuint amb el pas dels anys la feia canviar d'actitud. Quan va ser una mica més gran i va veure que aquell ratolí emprenyador que corria per casa, és a dir, jo, ja la podia entendre si deia les coses prou clares, es va acostumar a posar els ulls en blanc i a deixar anar frases lapidàries de l'estil de: "Si això és tot el que podem esperar d'un pare, Albert, que es recordi de nosaltres i ens porti joguines quan torna d'un dels seus viatges, malament rai". Jo també els posava, els ulls en blanc, però perquè a mi les joguines m'agradaven molt i li deia que el pare no ho feia pas tan malament...

Suposo que aquests comentaris meus, aquesta santa innocència que deia ella, em van col·locar per sempre en el nínxol dels benaurats. La Maribel es va trobar de seguida sense rivals a la seva alçada. Dels mestres, ja n'hem parlat, més valia que restessin en les seves posicions a la reraguarda, del pare, també, el pobre home aviat es devia començar a preguntar quina participació havien tingut els seus espermatozous en la construcció d'aquell monstre. I, pel que fa a mi, ja us ho he dit: vaig néixer petit i moriria petit. Ens queda la mare, és clar.

La mare tampoc no va aconseguir de doblegar la Maribel, però a diferència del pare i ni que només fos perquè ella no viatjava i romania moltes més hores a la llar, ho va intentar. Ella també era una personalitat forta i no podia deixar-se trepitjar en el seu propi terreny. Ella no va aprendre a ignorar, ni que només fos fins a cert punt, la Maribel. Ella hi va voler combatre. Però aviat es va demostrar que la força no ho és tot. En aquest aspecte podien estar més o menys igualades però la Maribel era molt més intel·ligent i disposava de molts més recursos, quan la mare començava a mostrar signes d'exhauriment, la Maribel encara no havia tret ni la meitat de la baralla i romania insultantment fresca. L'assalt havia acabat i un dels púgils, sempre el mateix, es retirava del quadrilàter consumint les seves darreres energies en imprecacions adreçades al cel que ningú no responia. L'excusa sempiterna per deixar el ríng era la feina de la casa, que una dona com cal com la mare no podia abandonar tingués la mena de filla que tingués. Les tasques de la llar eren el seu primer valor i li consumien totes les hores del dia en un cicle que s'alimentava dia a dia.

III

De vegades, penso que jo devia venir a aquest món sota l'excusa d'un segon intent. L'economia familiar no permetia excessives alegries, la mare ja tenia una certa edat, el pare parava poc a casa, i la Maribel els recordava contínuament a quina estranya combinatòria s'havien dedicat els gens de tots dos en un dia maliciós. Però la mare, suposo, sola moltes hores a casa, incapaç per caràcter de fer massa amistats, devia desitjar un petit aliat, algú a qui fos fàcil de manipular amb la millor de les intencions. I es va quedar embarassada.

Els meus primers records dels personatges de la meva família contenen poques impressions del meu pare, un home amable però indefinit, que sempre semblava a punt d'escapar-se, una mena de Monsieur Hulot amb la pipa sempre fora de la llar. Pel que fa a la meva mare, la recordo com una mena de molí sempre en perpetu moviment, cap aquí i cap allà amb propòsits que només ella coneixia. I si parlem de la Maribel, només li faltava l'uniforme, em sentia contínuament observat per ella. Al començament, amb una atenció no exempta d'una bona predisposició, el que en diríem l'actitud bàsica d'un bon científic, una sana ment oberta a les possibles novetats, o com un capellà que ha vist molts falsos miracles en la seva carrera i estarrufa el nas davant una nova reivindicació. Però és evident que un dia o altre la vaig decebre i va deixar d'esguardar-me amb interès. És gairebé segur que me'n devia donar explicacions, de la seva pèrdua d'interès en la meva persona, perquè la Maribel mai no es guardava les opinions per a ella mateixa, fossin les que fossin, el món no havia de ser una sala cloroformitzada. I em devia dir que havia descobert que jo era "massa petit" i que sempre ho seria perquè hi ha distàncies insalvables.

Per la meva banda, jo vaig respirar alleujat. Era petit i podia continuar essent petit. El món era un immens parc d'atraccions sempre obert per a l'Albert, que era així de simpàtic. La mare, quan tenia temps entre viatge i viatge per la petita galàxia familiar, també m'ho demostrava, encara que sovint es queixava de mi, i és que li donava tanta feina! És clar, jo era petit i no sabia fer res pel meu compte. I ara la Maribel ja m'observava amb indissimulat menyspreu. Jo ja devia haver esdevingut el personatge menys interessant de la família, un Peter Pan de carn i ossos que es recreava en la seva inutilitat.

Va ser així com em va costar d'aprendre a caminar o, més endavant, de fer accions tan planeres com cordar-me les sabates. En canvi, ningú no hauria pogut tenir queixes de la meva precocitat a l'hora de xerrar. És clar, bé havia de mantenir com fos el ceptre de la simpatia familiar. I el llenguatge constitueix una peça tan essencial quan hom el vol destinar a aquests usos!

No cal dir que la Maribel em va veure el llautó de seguida però en cap moment no va intentar de competir amb mi. Al contrari, ella ja havia triat el seu lloc en el món, o si més no a la família, i em deixava que em retratés tot sol. Ja arribaria el moment que cauria de quatre grapes i tornaria a ser el nadó que gateja i mira incomprensiblement el món de més amunt.

I tenia raó. La mare aviat es va cansar de la meva xerrameca incontenible que la feia aturar-se més vegades de les necessàries mentre transitava d'una peça de la casa a l'altra. El nostre pis tenia una disposició força peculiar: el menjador n'ocupava el centre i d'ell sortien les portes que conduïen als tres dormitoris de què constava. I abans no era com ara, que els nanos es passen molt de temps a les seves cambres, envoltats de tota mena d'artefactes que els entretenen les hores. A la cambra que compartíem la Maribel i jo hi cabien poca cosa més que els nostres llits respectius, una tauleta de nit i un armari. Què hi havíem de fer en aquell cul de sac tan espartà com la cel·la d'un monjo? O, més ben dit, què hi podíem fer?

El menjador, en canvi, tot i que compartia la mateixa frigidesa i la mateixa malaltissa asèpsia de la resta de la casa, era si més no un espai de trànsit, un lloc des d'on aixecar la vista de l'avorriment i cridar l'atenció dels passavolants, encara que sempre fossin els mateixos i no tinguessin gaires ganes de conversa. Gairebé com si fóssim en una casa noble, però sense cap punt possible de comparació, el menjador el dominava una enorme i pesant taula rectangular on la Maribel feia els deures de l'escola i jo apilava, bé que sempre dintre d'un ordre, les meves joguines. D'aquest rectangle, i sense haver-nos-ho dit, n'ocupàvem els extrems més allunyats i jo havia de tenir compte que algun dels meus joguets eixelebrats, que xerraven tant com jo, no s'extralimités de l'espai que tenia concedit i envaís el territori on la meva germana també jugava, però sabent-ho plenament, a fer-se gran.

El pare també em va abandonar. Temorós de les dues dones que formaven una mena de monstre femení de dos caps i que es queixaven tothora de mi, encara que no estiguessin d'acord en res més, va decidir no fer-me més cas de l'estrictament necessari. I així, de mica en mica, aquella casa va anar deixant enrera el regne de la infantesa. Si més no aparentment, perquè cadascú s'ha de fer gran quan li ho marqui el seu propi rellotge i no el dels altres, i perquè córrer a un ritme que no és el teu i t'han imposat pot provocar falses maduracions, fruits la polpa dels quals continuarà essent verda durant molt de temps.

I em va arribar el temps d'anar a escola. La Maribel, ja ho he dit, no volia rebaixar-se a competir amb mi i és evident que en el terreny acadèmic això no hauria tingut massa sentit, portant-nos els anys que ens portàvem i ens portem. Però jo, que no era tan intel·ligent com la meva germana o no m'ho semblava, sí volia competir amb ella. De la taula del menjador van desaparèixer les joguines, que varen expressar una major reticència que jo mateix al seu exili. Jo ja havia entès que aquella casa era una mena de caserna on cada cert temps calia passar un examen biomètric rigorós que certificava, entre altres coses, la teva alçada i, en conseqüència, les coses que ja havies de començar a fer i les altres coses que ja havies de deixar de fer. Com que aquestes darreres eren encara més automàtiques que les primeres i te les treien de davant els nassos de seguida que el rellotge còsmic havia donat l'hora fatal, o et quedaves amb els braços creuats, sense res entre les mans, o assumies l'etapa següent amb tots els adminicles que comportés, un lot per un altre. I és així que em vaig passar la meva infantesa anant i tornant de l'escola a la caserna
.

Els quaderns, la goma d'esborrar, el llapis, el bolígraf, les làmines de dibuix, varen anar ocupant el meu sector de la taula del menjador mentre a l'altra banda hi continuava impassible la meva germana. De tant en tant i mig d'amagat me la mirava. I de la mateixa manera que la taula no s'escurçava ni ens acostava l'un a l'altra, tampoc no ho feia la distància, que a mi em semblava abismal, que ens separava. Els meus deures, els meus problemes, la meva persona, sempre serien petits en comparació amb ella. Fes el que fes, i m'esforcés tant com m'esforcés, allò era el meu pecat original.

La separació definitiva entre nosaltres es va produir quan ella va fer tretze anys. Un dia va convocar els pares i, davant meu, els va anunciar solemnement que per raons òbvies que no feia falta esmentar, i que per tant a mi no m'ho van semblar i només em van deixar amb la boca oberta de bat a bat, no podia seguir compartint habitació amb mi. Hi havia una tercera cambra disponible, que havia estat la dels avis paterns abans que es morissin, a la qual ella pensava traslladar-se (ho va dir així mateix, com si es tractés d'una veritable mudança o d'una expedició) de seguida que se li habilités convenientment. Cap dels meus pares no s'hi va oposar. No varen quedar-se beneits com jo, però tampoc no varen badar boca. El pare, perquè havia perdut el criteri que podia haver tingut en un lloc d'on no havia tornat, i la mare perquè, tot i que es vantava bastant sovint de la fortalesa del seu caràcter, només tenia la que els que eren més forts que ella li permetien de tenir o de mostrar.

I així, passats uns dies, la Maribel es va traslladar. Com si volgués trencar totalment amb el seu passat, va triar un nou llit i un nou armari per a les seves coses. La seva nova habitació era molt més alegre que la que deixava, donava al carrer i no al celobert, la qual cosa era com un privilegi que calia celebrar amb mobles nous i més lleugers que acabessin de certificar la seva ascensió de les ombres.

La Maribel va desaparèixer de l'habitació que fins aleshores havíem compartit i també del menjador fora de les hores dels àpats i de moments molt concrets de la jornada. Si ja tenia un espai propi, si ja havia clavat una primera pica, ¿per què no gaudir-ne al màxim? En aquells moments, ja devia sentir-se absolutament a banda de la seva família i d'una gran part del món també i aquella promesa en forma de paisatge urbà que s'albirava des d'una habitació que era la seva primera conquesta li devia donar les poques ales que li podien mancar encara. Darrera podrien quedar cadàvers que ella no veuria perquè tot en ella mirava endavant.

De la meva habitació va desaparèixer també el llit que havia ocupat la Maribel i res no va ocupar el seu espai. No és que jo enyorés la meva germana, però si ella havia fet valer els seus drets i s'havia redissenyat el seu present, camí d'un demà pel qual no es neguitejava perquè sabia que res ni ningú no li'n privarien, perquè la seva força ja havia estat posada a prova i res ni ningú no se li havien oposat, ¿no podia fer jo una cosa similar i de fet més senzilla i mantenir a tocar de les meves mans aquell llit? Jo sabia que a la vida hi havia una cosa que se'n diu amics encara que no n'hagués trobat cap en el camí de l'escola a la caserna, i era possible que un dia algun, encara que m'era difícil imaginar-me una cosa que de moment no tenia cara, volgués quedar-se a casa a sopar i a dormir. Però la mare es va mostrar inflexible, delerosa de tornar a lluir aquella força de voluntat que necessitava reblar si més no davant el pare, perquè la Maribel ja s'havia mostrat completament deslliurada del seu influx. Un moble menys suposava més facilitat de neteja, una baluerna menys sota la qual ajupir-se. I ell llit de la Maribel va desaparèixer. I ella es va limitar a mirar-me, la seva faç una màscara neutra que m'estava dient que en aquesta vida cadascú lliurava les seves pròpies batalles i que ella no s'inclinaria ni a favor ni en contra de mi.

IV

Aquesta estratègia vital que podria constar com a epitafi de la nostra tomba familiar m'ha retornat al present, a un correu electrònic que espera a ser obert. Però em sento com el personatge principal de La Marge, supersticiosament protegit de tot perill mentre no prengui decisions que després ja seran irrevocables. Decisions tan senzilles, si voleu, com llegir un missatge, però que poden obrir la caixa dels trons, perquè a partir d'una determinada paraula o frase ja no serà possible tornar enrera, s'haurà encès la bombeta i ja no podrem seguir al·legant ignorància. Però no deixo estar el tema, hi dono voltes en els cavallets de la ment, que és una manera molt elegant de ser sempre en el mateix lloc encara que no ho sembli. I em distrec interrogant-me sobre els motius que ha pogut tenir la meva germana per escriure'm. Però no aconsegueixo la pau absoluta dels estoics que es podien dedicar a l'especulació pura en un temps sense rellotges.

Tampoc no és ben bé que en aquests moments tingui moltes coses a fer i per tant hagi de tancar aquest assumpte per dedicar-me a feines més prosaiques. He escollit la feina que més s'adiu amb la meva languidesa: sóc un periodista que radiografia la vida nocturna de París, la foscor de la qual no denuncia el meu avorriment vital però de la qual surten cròniques esmolades al matí següent, quan hi poso una mica de verí. Em puc llevar quan em doni la gana, no em cal afaitar-me si no em ve de gust, ni esmorzar, ni conversar, ni estrènyer mans, sol amb la meva solitud. I potser és que perquè no tinc res més que el meu teclat que sóc encara capaç de destil·lar alguna cosa després de tres anys de fer la mateixa feina. Encara que un observador inquiet ja fa temps que em diu que sempre escric el mateix. Però jo, que no vull plegar, li replico que tots fem sempre el mateix, que els poetes fan sempre les mateixes poesies i que els cantants sempre canten les mateixes cançons, que els homes i les dones sempre diuen les mateixes coses i ploren les mateixes llàgrimes. No diem que ja està tot inventat? I no és la vida el més gran dels invents?

Avui ningú picarà a la porta d'aquesta casa i sé que quan em posi a escriure enllaçaré amb fluïdesa els mots, perquè no hi ha res més fàcil que enganxar un tòpic rere un altre, i enviaré el meu pulcre article al diari. Per tant, no és el temps el que em manca, el que em manca és presència d'ànim per aproximar-me tranquil·lament a les intencions de la Maribel. Ella, tan autosuficient, què haurà trobat que m'havia de dir?


V

No cal dir que la Maribel va ser la primera a deixar el niu familiar. Aquella habitació que s'havia fet redecorar al seu estil se li va quedar petita en molts pocs anys. Ja diuen que la primera decisió és la més difícil, però que si li agafes al gust a prendre'n, després ja no ho pots deixar estar, és com una droga. Tot se't fa petit, monòton, repetitiu.

A partir d'aquell moment, la Maribel va sentir com una necessitat de cremar etapes, una rera l'altra i sense solució de continuïtat. Pocs anys després, en devia tenir disset, se'n va anar a veure món amb unes amigues i una motxilla. Tampoc no ens va amagar mai les seves intencions. Ja feia temps que ho preparava. Llargues converses telefòniques que ens descobrien una altra Maribel, cordial, xerraire, amistosa. Mai no va fer declaracions melodramàtiques ni ens va dir que a casa s'ofegava. Ella no actuava a la contra, sinó a favor. Ella no fugia perquè no li calia, perquè amb la imaginació podia ser on desitgés. Però era absurd quedar-se amb el reflex quan podies tenir la realitat.

Tot això, la mare ho va entendre menys que el pare. Ella procedia d'un món de xiuxiueigs, d'un món on ningú no aixecava la veu encara que un dia poguessin saltar totes les alarmes. Ella venia d'un món de fets consumats en què el sigil era la millor arma, la que et permetia conquerir el cim mentre semblava que ni competies. D'un món on cada granet de sorra se situava darrera de l'altre i no hi havia cap pressa per construir la platja, d'un món en què ningú manifestava obertament les seves intencions fins que te les trobaves al mig del pas.

La Maribel no és que menyspreés aquesta estratègia, però en prescindia absolutament. La Maribel no sentia cap necessitat de seguir els exemples paterns perquè sí i es construïa una personalitat pròpia a passos agegantats. Després d'una de les seves converses amb una de les amigues amb qui havia d'anar-se'n de viatge, un viatge que mai no va disfressar d'experiència espiritual o il·luminadora, sinó que el va definir en tot moment com a quelcom purament lúdic, quan la mare la inquiria per la falta de realisme d'aquells plans, per la seva joventut, o pel desvergonyiment que suposava parlar-ne en mig de tothom i sense cap mena d'eufemismes, la Maribel li replicava que si s'havia d'amagar dels seus pares o del seu germà per preparar un viatge és que la seva persona no quadrava en aquella llar i que per això precisament era bona idea que se n'anés. Tot i que la Maribel mai no tenia una última paraula, sinó que en tenia ben bé dues. Perquè tot seguit afegia, com si dominés a la perfecció l'art del discurs polític que ningú no li havia ensenyat, que ella no se n'anava "de", sinó que anava "a". En la seva vida no hi havia oposicions perquè no permetia que res que pogués ser-li contrari romangués massa temps dempeus. I tot això, és clar, ho manifestava sense que la veu li tremolés o les faccions se li enrojolessin, signes que haguessin estat d'un dubte que en ella no existia.

Si les postals que en l'any que va restar fora de casa ens va enviar, ben sovint això sí, haguessin inclòs alguna cosa més que una brevíssima referència a com li anaven les coses, el nom de cada ciutat i la seva rúbrica, ens hauríem adonat de la riquesa de la seva persona i l'hauríem descobert alhora que ella es descobria a si mateixa, hauria pogut ser tan emocionant com assistir a un nou part, hauríem pogut copsar la infinitat de matisos que l
a tornasolaven. Però amb nosaltres, amb la seva família, la Maribel va continuar essent com un asèptic butlletí de notícies. Hauríem pogut combinar totes les paraules de les seves postals i no hauríem estat capaços de construir gaire cosa més que quatre frases truncades. Va arribar un dia que les seves postals ja no varen constituir cap novetat, com les factures del telèfon, el gas, l'aigua o la llum.

La Maribel va néixer en un temps que els pares no esperaven sorpreses dels seus fills. Però es va adonar de seguida de l'altra cara de la moneda, que ella sí que no podia esperar sorpreses dels seus pares. Avui suposo que el que més em dol és que em facturés amb la mateixa etiqueta, que enretirés els seus braços abans que jo tingués temps d'allargar-li els meus.

En el moment de la seva partença, que consti que me'n vaig arribar a alegrar, desapareixia de la meva vista una presència que em recordava constantment la meva petitesa, que en feia una condició lletja, com si el fet que jo fos petit pogués ser tolerat pels meus pares però no per ella. Però a diferència del que els va succeir a ells, que se n'oblidaven una mica més a cada nova postal decebedora que rebíem i de les quals gairebé ja no es miraven ni les fotos de les urbs, com si les féssim culpables d'haver raptat la seva filla, jo la vaig anar enyorant cada vegada una mica més.

De fet, no enyorava cap Maribel que hagués conegut realment ni tampoc uns viatges que més aviat em feien por, perquè el món des d'aquella casa semblava molt gran precisament perquè no es veia. No, no enyorava res que no hagués conegut però que em semblava que devia existir. Mentre els pares, al començament, es queixaven amargament de la manca de detalls en aquelles postals sobre com s'ho passava la Maribel, jo hagués desitjat que aquelles continguessin unes altres paraules que tampoc no hi eren. Jo intuïa que aquelles postals haurien pogut dur-nos no pas una Maribel prosaica i pragmàtica que expliqués de quin costat sortia el sol en cada ciutat que visitava, sinó una Maribel que m'expliqués contes i se m'expliqués ella mateixa, però ni l'una ni l'altra no varen escriure mai.

Avui m'adono que tot plegat, el fet que la comencés a enyorar ni que fos a la meva manera, volia dir que aquella casa també se'm començava a fer petita a mi. Ella se n'havia anat per una raó de llum, de la llum que la reclamava cada dia des de les àmplies finestres de la nova habitació que havia volgut tenir. Jo no me n'anava, és clar, també és cert que era molt més jove que ella, però, si ho hagués fet, en el meu cas hauria estat per una raó de foscor, de la foscor que presidia la meva cambra. Aparentment, podríem estar parlant de dues cares de la mateixa moneda, però no és cert, ans al contrari: la llum mobilitza, la foscor oprimeix i paralitza.

Jo havia reclamat molt tímidament per a mi l'habitació que la meva germana havia deixat, com si pensés que d'alguna manera l'havia transformada i jo volgués experimentar la mateixa mutació, com si aquella fos una cambra màgica de les parets de la qual irradiessin raigs als quals no calgués sinó deixar-se sotmetre, com una radiació ultraviolada del despertar. És clar, no havia entès encara que no hi ha cap màgia que no passi per les pròpies mans de cadascú.

Però no hi va haver res a fer. El meu pare no va intervenir, els afers domèstics no entraven en la seva àrea de competències, i la meva mare es va tancar en banda a aquella possibilitat. Potser és que la mare, que no creia en la màgia ni sabia el que era però sí que era molt supersticiosa, també s'imaginava que aquella habitació era com una porta d'entrada a una nova dimensió, un corrent d'aire que no controlava i al qual calia tancar totes les fissures.

Durant un cert temps, vaig intentar reintroduir aquell desig de trasllat que encara no havia pogut formular davant d'ella d'una manera satisfactòria i els arguments en favor del qual se m'apilaven en neurones frustrades. Però la mare, experta a interpretar el meu llenguatge corporal com a signe d'inseguretat i indecisió, m'endevinava de seguida les intencions i em feia callar sense deixar-me passar de la segona frase. Els seus arguments, d'altra banda, eren irrefutables justament perquè eren únics, únics per a ella mateixa perquè no en treia d'altres i d'aquesta manera els podia atorgar la contundència d'una piconadora i únics perquè no n'hi havia d'altres que poguessin pesar en aquella casa que no fossin els seus. La Maribel tornaria, de ben segur, ara mateix era ben possible que ja estigués fent els plans per al retorn, i calia tenir-li l'habitació com ella l'havia deixada. La mare, absolutament contrària a qualsevol mena de canvis, hauria pogut mantenir aquella cambra inalterable en el seu estat de present inutilitat el temps que fes falta perquè quan tens raó el temps, el temps perdut, no compta.

Que consti que jo no volia volar com la meva germana. Volia continuar habitant el meu món ordenat que era una rèplica, a una altra escala, del de la meva mare, però alhora ser capaç de veure des d'una finestra amiga el món que bullia al defora i del qual jo només en sentia remors sense rostre des de les meves tenebres.

Un dia, efectivament, la Maribel va tornar. Ho va fer a l'inrevés d'en Rusiñol, va tornar sense avisar, com si no se n'hagués anat un any sinó tan sols un cap de setmana. La mare, feliç pel retorn o per la victòria que li semblava haver obtingut finalment, no va estar amatent als gestos que poca estona després glaçarien el seu somriure una vegada que s'havia decidit a lluir-lo. La Maribel no va obrir amb la seva clau, va tocar el timbre. I no duia cap equipatge ni les muntanyes de roba bruta que la mare havia somiat en veu alta que li tocarien de rentar i que demostrarien que fora d'aquella casa regnava poc menys que el caos.

No, la Maribel va fer un parell de petons a les galtes sorpreses de la mare o del pare i es va obrir pas cap al menjador, on em va trobar a mi, devia pensar que congelat en la meva postura habitual mentre feia els deures de l'escola, la cama dreta doblegada sota l'esquerra. De fet, la Maribel devia pensar que en aquella casa tot romania congelat, ella que devia sobreeixir d'experiències en un any que li devia semblar com un segle ara que tornava a la terra de la immutabilitat. De fet, entenc perfectament que no ens expliqués pràcticament res de les seves aventures. A banda de l'escenari, aquell menjador detingut en el temps, fixeu-vos quin públic més galdós tenia la Maribel: una mare que com un gos perdiguer resseguia la flaire d'una roba bruta que no era enlloc i sense la qual se sentia orfe de la seva missió en aquest planeta, un pare que hauria volgut preguntar moltes coses, un pare per a qui la seva filla era un veritable ésser diferenciat, no pas un clon, un pare que com si el món s'hagués girat es delia per sentir els contes que una filla inusualment adulta li podia explicar, però que mirava d'esquitllentes la seva dona i no n'encertava ni una, de pregunta, perquè, com a mi, la mare el reduïa al silenci o a la més abjecta complicitat. I, pel que fa a mi, és possible que la Maribel em mirés amb una mica més de carinyo, però jo encara no havia assolit la categoria d'interlocutor.

La Maribel, per tant, no va mirar cap al passat recent que encara devia dur en un esguard que no ens va poder mostrar sinó cap al futur, cap a un futur que no passava per reinstal·lar-se a casa nostra (i ho va dir així mateix!). Se n'anava a viure amb les seves companyes de viatge en un estudi que havien llogat, de fet ja feia dies que tornava a córrer per Barcelona, però no havia volgut venir-nos a veure (i també ho va dir així mateix!) fins que no ho tingués tot a punt i ara que ja ho tenien tot en marxa havia vingut a recollir les coses que encara guardava a casa nostra. Va ser com una nova declaració programàtica: heus ací els fets i feu-ne l'anàlisi que vulgueu. Els va donar als pares, això sí, la seva nova adreça, els va informar que de moment ella i les seves amigues no havien previst de posar-se telèfon a casa i que ja seria ella qui els trucaria. I quan va tancar la porta darrera d'ella, va ser talment com si se n'hagués tornat a l'estranger, només que ara no tindríem ni aquelles postals minimalistes que com pedretes que hom deixa caure per no perdre's en un camí emboscat ens havien permès d'anar reconstruint un itinerari que ara no podríem ni intuir darrera una boira que en pocs instants que s'havien fet molt llargs s'havia fet molt més espessa.

El silenci que la Maribel va deixar darrera seu va ser de pedra. Ni la mare no va trobar paraules per omplir-lo ni li va ser possible acudir a malediccions i exabruptes amb què amagar la seva profunda tristesa i incomprensió. Com si aquell menjador fos l'escenari d'una obra teatral sobre el qual és a punt de caure el teló, la mare ens va mirar al pare i a mi com esperant un auxili, unes paraules de consol que no vàrem ser capaços de pronunciar i es va retirar a la cuina, on és possible que els estris en recollissin alguna llàgrima furtiva. Feia massa temps que en tots els afers domèstics era ella qui marcava la pauta, qui prenia totes les iniciatives i nosaltres li concedíem automàticament el vist-i-plau, no pas perquè consideréssim que feia les coses bé, que les hi feia, sinó perquè ningú en el nostre reduït cercle familiar no estava tan capacitat com ella per encarregar-se'n ni tampoc hi havia ningú altre a qui li poguessin correspondre "per llei natural" aquelles atribucions. Vivíem en un temps on tot estava predeterminat independentment de les virtuts de cadascú, on la vida semblava més fàcil perquè moltes coses no calia discutir-les, la mare a la llar, jo a l'escola i el pare a la feina, un rol que ningú de la casa no li discutia tampoc i en el qual la mare, tan energètica, tan decidida, no hauria gosat tanmateix d'entrar-hi ni de dir-hi una sola paraula, perquè en fer-ho s'hagués sentit com si violés alguna convenció de Ginebra.

El pare i jo ens vàrem
quedar al menjador, en aquella casa la mare era l'únic ésser que tenia un espai propi on recollir-se a banda dels dormitoris. La mare havia estat capaç, si més no, de mirar-nos a la cara, amb el desig de descobrir-nos algun traç d'esperança, amb el desig de realimentar una déu que ara sentia exhausta. El pare ni va gosar mirar-se-la ni tampoc no em va mirar a mi quan ella se'n va anar a la cuina. O potser és simplement que la seva mirada perduda era incapaç en aquells moments de trobar un punt d'atenció que no fos la pròpia desesperació. Jo sí que el vaig esguardar una estona, perquè per a mi aquell quadre escènic era en part nou: la passivitat del meu pare, la seva manca de participació activa en els afers familiars, no havia estat mai tan dramàtica perquè d'alguna manera constituïa el revers de la mare, una persona energètica que es bastava a si mateixa per conduir amb una mà que mai no tremolava la vida domèstica. En aquell moment, en canvi, reduïda també la mare a la paràlisi (bé que en el seu cas només momentàniament), la incapacitat del pare per prendre el timó o simplement per encarar amb la vista aixecada una situació no desitjada em va semblar més palesa i més dolorosa que mai.

Passats un minuts, encara que el teló no hagués caigut explícitament, vaig tornar als meus deures confiant que la vida tornés a manifestar-se algun dia en aquella casa. I aquella nit, abans d'adormir-me, me'n vaig alegrar per la Maribel. En mi no hi havia un desig de venjança contra la mare ni una simpatia especial per la meva germana, però em vaig alegrar que la mare s'hagués equivocat en els seus càlculs i que la Maribel hagués triomfat. Jo acabava de descobrir que en la vida hi ha paisatges impertèrrits i paisatges mutables, vides sense vida i vides que no en tenen prou amb una de sola, personatges glaçats en el temps que no s'adonen que sempre ocupen la mateixa posició i fan el mateix rictus, i personatges que no poden romandre ni un sol instant en el mateix espai físic, psicològic o emocional.

Per raons inicialment cronològiques vaig restar en l'espai on la vida era més somorta. La meva creixença va ser, doncs, lenta i incompleta, bé que no traumàtica (només faltaria!), vaig poder anar assimilant tranquil·lament les poques lliçons que m'arribaven. Vaig créixer unidireccionalment, però, això sí, contundentment, construint fitxa rera fitxa l'edifici que semblava que m'estava destinat. Sòlid però poc creatiu, exigent amb les normes urbanístiques i poc amic de les bromes que poguessin posar en perill els meus fonaments.

El meu pare tenia una germana més gran que ell que havia hagut d'emigrar després de la guerra civil. Jo diria que la guerra havia estat, però, la seva gran excusa, perquè els seus cromosomes, com els de la meva germana, duien inscrits la dansa i el moviment i no podien restar quiets. I la veritat és que l'Espanya postfranquista s'assemblava massa a un cementiri per a un esperit que vivia en plena agitació.

Un dia ens va fer arribar per a mi, no recordo si del Quebec o de Los Ángeles, on finalment va recalar si és que persones d'aquesta mena recalen alguna vegada en un lloc encara que puguin disposar, com tots, d'una adreça i d'un número de telèfon, un meravellós joc d'arquitectura. Potser perquè hi vaig jugar molt de temps, encara en recordo les peces, vermelloses, i les portes i finestres, blanques, perfectes i impol·lutes,

Aquell era, d'altra banda, un joc traïdor. Era una consola avant la lettre, on el fill gairebé únic d'un matrimoni que seguia al peu de la lletra els codis de la vida previsible ocupava les seves hores després de fer els deures i abans del sopar, que arribava amb exactitud suïssa a les nou de cada vespre. Era un joc traïdor perquè em mantenia enfeinada la ment a construir un món encara més perfecte, on ningú, però, no hi vivia, igual que a casa, on aquell joc i l'èxtasi amb què m'hi posava alliberaven els meus pares, i la mare en particular, d'haver de pensar, potser, que aquell infant necessitava altres companyies que, és clar, haurien pogut venir a destorbar la placidesa dels angles rectes.

Els meus pares podien tenir, o haver tingut, vides a banda. Podien tenir, o haver tingut, amistats i passions. Però en casar-se, en rebre les claus d'aquell pis que amb tant d'esforços varen poder comprar, va ser com si deixessin el passat a fora, a la intempèrie. Com si haguessin restat en lloc de sumar, com si en lloc de posar en comú les seves existències anteriors perquè temien, potser, que en podia eixir alguna contradicció que els hauria obligat a conèixer-se una mica més, haguessin decidit extirpar-se-les i començar de zero una nova vida on es tindrien a ells dos en comú i poca cosa més. Com si s'haguessin mudat de planeta i habitessin una estació espacial absolutament desconnectada tret de tots aquells, ben pocs, que no posseïssin la contrasenya d'accés.

Podies tenir alguns amics, això sí, però calia mantenir-los a distància, a distància de la teva vida i de la teva casa. La casa era el santuari que tots havíem de mantenir immaculat i la vida era massa fràgil perquè pogués sobreviure a influències externes que hom fes excessivament pròximes i que se't podien menjar com si fossis víctima d'algun esperit maligne vingut vés a saber d'on encara que fos de la mateixa cantonada. Obrir-se, comunicar-se, fer-se conèixer, tot això els meus pares no semblava que sabessin què volia dir. I l'experiència amb la Maribel encara els refermava més en el seu propòsit: ja que no podien tancar la porta per dintre, sí que ho podien fer per fora.

D'altra banda, jo era un nen feliç, devien pensar. Al costat de la meva inestable germana, jo era un prodigi: seriós, responsable, estudiós, poc o gens contestatari,... És clar que tampoc no és que m'ho agraïssin especialment: és aquesta la mena de fill que havien cultivat i que ara recollien. La Maribel havia sortit borda, però no se'n plantejaven el per què: però redoblaven, això sí, els esforços amb mi.

Una altra joguina a la qual vaig dedicar també molt de temps mentre prorrogava indefinidament una mena d'infantesa anòmala va ser, també, un regal que no procedia dels meus pares sinó, en aquest cas, dels veïns del replà. És curiós, penso avui: els meus pares estaven conformant una persona amb avingudes molt llargues i perfectament conegudes i alhora amb passatges molt curts i foscos, inexplorats, com una mena de robot que només no tentineja quan va en la direcció per a la qual ha estat programat, però que, en canvi, ensopega només que ha de donar un pas imprevist. I, en canvi, les persones que encertaren els regals que em feren més feliç foren una tia que no m'havia vist mai, i que vaig trigar molts anys a conèixer, i uns veïns.

No sé quina imatge els devia donar, a tots plegats, encara que en el cas de la meva tia hauríem de parlar més aviat d'intuïció a distància, si la d'un nen molt intel·lectual o molt solitari o ambdues coses alhora. Però tinc la sensació com si s'haguessin dit els uns als altres: vegeu, aquí tenim un infant que necessita entretenir-se tot sol. Això no és segurament massa positiu, però la situació és la que és i se'n pot sortir. Té recursos suficients. I un nen solitari, o forçat a ser-ne, necessita, si més no, somiar. Donem-li les joguines perquè ho faci, les eines que a la seva edat pot entendre i el poden conduir de la seva mà vers un món nou.

Els meus veïns tenien dos fills, un nen i una nena, que a diferència de la Maribel i jo es portaven pocs anys entre ells i amb mi. Mentre que el pare era una persona molt reservada i que més aviat m'inspirava una certa por, la mare era un terrabastall i aquella casa estava totalment presidida per la seva aura. La Mercè, i aquest és el seu nom real, perquè el meu amor per ella fa que de cap de les maneres li vulgui canviar el nom i sé que ara que és morta no li farà vergonya que en parli tan càlidament, era una persona avançada al seu temps o, si més no, a la mica de temps que els meus pares em permetien de contemplar des de la meva cadireta d'infant.

Avui, molts anys després, quan la dona s'ha incorporat notablement al mercat de treball, la Mercè seria una mare treballadora que mai no descuidaria cap aspecte que tingués relació amb els seus fills, que s'hi dedicaria en cos i ànima sense que mai no semblés que feia hores extraordinàries, que trobaria temps per a ells i per als altres que li poguessin tocar de rebot, i que alhora estaria implicada en més d'una campanya reivindicativa. Tot amb un somriure permanent als llavis dels quals també hauria pogut penjar un clavell vermell.

La Mercè seguiria organitzant festes a casa seva, on seguiria convidant tots els nens de l'escala, mentre després, a l'hora de sopar, potser rendida, faria una altra truita a la francesa mentre la meva mare, que li sentia batre els ous, ens recordaria al pare i a mi, i a la Maribel quan encara hi era, la migradesa dels recursos culinaris d'aquella dona. Aquella era la venjança de la mare contra la simpatia de la Mercè, encara que ni ella no hagués pogut restar completament insensible als seus encants.

Però no era solament qüestió de simpatia. La Mercè no era fonamentalment la mare dels meus amiguets del replà, la Mercè existia per ella mateixa i per a mi era tan o més important que ells mateixos. La Mercè continuava existint per ella mateixa més enllà del seu rol de mare i esposa.

Jo no em plantejava per què la meva mare no era com ella. En el gris panorama de la meva infantesa, la Mercè era un personatge excepcional que hom no podia esperar que es repetís o que et toqués massa a la vora. En traspassar la porta dels veïns, jo era conscient de travessar un altre regne, jo era una Alícia que només podia fer incursions modestes i controlades en el país de les meravelles per retornar, de seguida, a la necessària realitat.

Quan naixem, ens trobem amb el que ens trobem i anem assumint una sèrie de coses que, especialment si no hi ha massa possibilitats de contrastar, ens veiem
enduts a prendre com un referent universal. Som un llibre de planes buides que va omplint-se amb el que observa en l'entorn que li és més pròxim. Som una esponja que té molt poc a donar encara i molt d'espai disponible per anar-se omplint. Per això mateix, quan l'amor entre pares i fills no s'expressa massa explícitament, quan no es fa saber, podem acabar pensant que és així com ha de ser.

Però, tanmateix, no parlar d'amor, no acostumar-nos a parlar d'amor a la primera oportunitat que la vida ens regala, que és per això que neixem en família, ens fa passar per l'existència sense dolcesa i sense fer-nos massa conscients dels nostres sentiments. Si no n'hem après amb els pares, o no ens en varen ensenyar, si no hem après a parlar desvergonyidament d'amor amb ells, ¿quin mot utilitzarem per descriure les sensacions que persones com la Mercè ens desperten? El pitjor de tot és que no farem cap intent, no n'hi posarem, cap, de paraula, o en tot cas una de molt petita amb la qual ens pensarem que hem resolt l'expedient i no haurem fet sinó passar de puntetes per l'incommensurable món dels sentiments, terreny pantanós on hom tem quedar convertit en estàtua de sal. Serà en tot cas molts anys després, com ara, que en tornar enrera descobrirem quin era el mot just. Amor.

Paradoxalment, el gènere romàntic també li ha fet un flac favor a l'amor. L'ha reservat per anomenar les grans passions, justament aquelles que no acostumen a donar-se en la vida d'un mortal. Tenim de nou el mateix problema: ¿quin mot farem servir aleshores per designar els petits/grans miracles que en forma de persones han desfilat per les nostres existències?

VI

Malgrat que el que pugui semblar, malgrat el que ara mateix estic dient, de vegades miro amb melangia cap a aquell temps. Els pisos ja eren petits i les parets, primes. Però els veïns utilitzaven aquest inconvenient, aquesta conseqüència de l'abaratiment dels costos de construcció, per aproximar-se una mica més els uns als altres, per fer vida d'escala, de la finestra de la cuina de casa a la de la Mercè amb prou feines hi havia tres metres.

Avui, és possible que aquesta comunicació que no passava per les portes dels pisos ens sembli d'un altre temps que no va ser millor, un costum propi d'abans de la civilització o de arquetipus ridiculitzats com els italians del sud. Avui, els habitatges continuen essent minsos i els envans de paper de fumar, però ara no en patim sinó els desavantatges, televisions i músiques massa estridents amb què ens silenciem i ens amaguem i amarguem els uns als altres.

Penso també que la mare encara va tenir sort de viure en aquell temps. Havia vingut d'un poble petit per casar-se amb l'home amb qui havia festejat el temps que aleshores s'esqueia. Propensa a tancar-se en la seva closca, només li hauria faltat que tot això succeís trenta anys més tard i en un d'aquests terribles edificis on les persones sense excessius recursos es veuen obligades a viure a ciutat. En aquella escala una mica lúgubre de pocs veïns que avui em fa pensar en un serial de televisió on cada vida és un món però encara hi ha interconnexió, la mare hi va poder conèixer, si més no, persones com la Mercè, i un parell més que també recordo amb gratitud i amor, que li varen voler ensenyar, encara que ella se n'endugués una imatge confusa, que podem eixir de nosaltres mateixos i trobar-nos en un terreny comú que també pot ser, per què no?, el replà d'una escala humil.

Però si havia introduït en aquesta mena de fulls del passat el personatge de la Mercè ha estat per un regal que ella i el seu marit em varen fer uns Reis. Com en el cas del joc d'arquitectura, el recordo perfectament. Això demostra les hores que m'hi devia passar al davant, assegut al terra d'aquella eixida que donava al celobert al qual s'obria també la dels meus veïns, la qual cosa em permetia de sentir els fills de la Mercè i trobar-me una mica menys sol. D'aquesta pràctica devia derivar el meu costum i necessitat de ser a totes les processons.

El joc estava constituït per sis compartiments, tres a l'esquerra i tres a la dreta, que contenien peces separades dels mapes d'Espanya, Europa, Amèrica, Àsia, Àfrica i Oceania. Al mig, l'espai buit on bolcar les diferents fitxes i confegir els respectius mapes, que no sé quantes vegades devia fer i refer, és ben possible que competint amb mi mateix (no tenia ningú més) per batre records de llestesa i velocitat.

De sempre que havia tingut una fixació pels mapes. Aquesta "fuita" d'informació devia arribar fins als nostres veïns, que la varen encertar com no es devien ni imaginar. Mentre amb el joc d'arquitectura de la meva tia cercava una llar veritable i, per tant, ja em projectava un xic enllà, no feia tanmateix sinó reproduir l'instint de construir de l'espècie, dóna-li a qualsevol infant un nombre de peces del que sigui i veuràs com les agrupa i en fa un conjunt més o menys harmoniós. Mentre construïa una casa rera l'altra, ja sabia quin seria el resultat final, els maons prefiguraven el producte final fins a no fer-ne cap mena de sorpresa. Et podies admirar de la teva habilitat, i poca cosa més. En canvi, un mapa era molt més que la suma de les peces que el constituïen, que no deixaven endevinar el resultat final a menys que ja te'l sabessis de memòria. Davant un mapa era obligat que t'extasiessis i et podia acompanyar moltes hores.

Va arribar un moment, consumit per aquella droga suau i benigna, que vaig alternar la recreació d'aquells mapes que ja em coneixia fil per randa, però que tanmateix continuaven atraient-me, amb l'elaboració de mapes que provenien només de la meva ment, sempre enfeinada per no avorrir-se. En una o altra comarca, província o país, jo sempre hi era, generalment ocupant la capitalitat d'alguna regió molt industriosa o desenvolupada.

Molts anys després, quan ja era un adult, vaig conèixer breument una noia molt jove, gairebé una nena, d'Albacete que estava ingressada a l'Hospital de Sant Pau per un càncer. Era la companya d'habitació d'una altra malalta a la qual jo visitava amb assiduïtat. Mentre la meva amiga era una persona enèrgica que xerrava i xerrava sense aturador, malgrat que la malaltia també la consumia a ella, aquella noieta semblava voler-se fondre sota els llençols o si més no ocupar el mínim espai possible, com si d'aquesta manera cregués que podria despistar els metges i segurament la mateixa mort.

Un dia, davant nostre, una infermera li va cridar l'atenció. La noia havia escrit el seu nom amb llapis en diversos llocs de la paret que tenia més a la vora del seu llit. El traç era infantil, les lletres menudes com ella mateixa, que encara es va encongir una mica més amb la reprimenda. Jo la vaig entendre de seguida: se sentia molt poqueta cosa, però, tanmateix, no era totalment anònima, i volia que aquelles parets es recordessin si més no del seu pas per aquell hospital que podia ser perfectament l'escenari final de la seva existència. Tanmateix, davant la infermera, no ho va saber argumentar, aquell no havia estat sinó un gest tímid en favor de la vida, de la seva vida, que s'havia atrevit a fer perquè devia pensar que mai ningú no el descobriria. Hi ha persones que no poden cridar sinó així, gairebé en silenci, perquè una manifestació més agosarada del seu turment les violentaria a elles mateixes i les faria desdir-se encara dels pocs metres que haguessin pogut avançar.

Això és el que jo manifestava amb la meva presència en aquells mapes de construcció pròpia: el desig d'ocupar un espai, i un espai rellevant, però sense que es notés massa, perquè no els ensenyava sovint, com si voler sortir de la discreció fos un pecat mortal que no s'adeia, a més, amb l'estampa d'aquell infant tímid que n'havia de tenir prou amb el seu món familiar.

De tot això que us explico, no en deduïu, però, que jo era un infant callat. Era un nen que parlava amb si mateix, que va aprendre de molt petit a dialogar amb miralls interns amb els quals assentia o dissentia, depèn de les circumstàncies, però que també xerrava amb les parets, amb les figures d'aquell pessebre que poblaven casa seva i amb els companys, sempre forts, comprensius, amicals i solidaris que contínuament s'inventava. ¿És estrany, després de tot això, que encara a hores d'ara la meva conversa tingui tan sovint un perfum d'insubstancialitat? És més fàcil que et prestin una mínima atenció, que et mirin si més no, si fas el ximple. Un altre tipus d'intervenció requeriria que t'escoltessin. La pena és que en la medecina també hi hagi el càstig, a l'inrevés d'aquells xarops infantils que en la seva dolçor excessiva camuflen si més no el remei.

¿Era, doncs, la meva xerrameca com el cant desesperat d'una au que té por de sentir-se sola i, cega, espera que algú li contesti per saber-se acompanyada en el seu particular holocaust nuclear? ¿Podem assegurar que els ocells són feliços pel fet que refilen? De molts ocells gregaris diuen els veterinaris que amaguen els seus símptomes i el seu dolor sota notes musicals. ¿No seria també aquest el meu cas?

Si els pallassos són, diuen, persones fonamentalment tristes, ¿no serà cert, també, que les persones xerraires són essencialment persones que han hagut de parlar molt de temps amb elles mateixes perquè no tenien ningú més i el silenci, aquell silenci que han conegut i podria tornar, els fa basarda?

VII

Amb una certa freqüència, venia a casa un cunyat de la mare que vivia al poble on ella havia nascut. Feia negocis a Barcelona i es quedava a dormir fins l'endemà. La seva presència equivalia a una mena de mobilització general: ens desplaçàvem de la cuina on fèiem els àpats des que la Maribel havia marxat, al menjador, on tots quatre hi cabíem molt més bé. Per una vegada, em sentia orgullós de la meva família. En part gràcies al meu oncle, l'enorme vitalitat del qual sempre m'havia recordat l'Anthony Quinn de Zorba el Grec o El Secret de Santa Vitòria. El meu oncle no era una persona que passés desapercebuda. En
aquell món de silencis, ell alçava la veu per qualsevol motiu. En aquell món de bones paraules, renegava a pler. Les seves radicals postures polítiques duien la mare a demanar un xiuxiueig, però l'oncle Ricard no es podia expressar sense contundència, sense una octava de més, no havia nascut per amagar-se encara que estiguéssim en ple franquisme, i jo trobava francament divertida la mirada esverada de la mare i fins tot provocava el meu oncle. Un dia que hi havia festa que no me la traguessin!

Però no era solament la presència del meu oncle en sí el que feia que tot semblés diferent. Al capdavall, ell anava a la seva, deixava anar el discurs que el cremava per dins i gairebé no ens permetia de pronunciar el nostre, si és que en teníem algun, perquè a casa mai no es parlava de política, o de cultura, o de llengua, si no era en aquestes circumstàncies excepcionals. No, hi havia alguna cosa més, era com si ens fes sortir una mica a tots plegats de les nostres gàbies particulars i ens obligués a trobar-nos en un espai que aleshores sí que compartíem. I l'espai també era important, sí. En el menjador, per una vegada jo podia desconnectar dels meus veïns i dir-los mentalment que no em calia envejar les converses que altres dies sentia de la cuina estant perquè nosaltres, aquell dia, també érem vius. Aquell dia no ens calia engegar el televisor que emetia des de l'altre costat del celobert per ensumar una mica de vida.

VIII

La Maribel ja no va tornar a casa. A tots ens passen moltes coses pel cap, de vegades massa i massa seguides. No és absolutament descartable, per tant, que un moment o altre la seva ment passés per aquesta possibilitat, però fixeu-vos-hi bé: parlo de la dificultat de controlar la ment en els seus afanys especulatius i d'un moment, no pas d'un dia, perquè això ja hauria representat que la seva consciència prengués aquell pensament esmunyedís, que hauria transitat durant uns instants per les seves estances mentals, i que s'aturés per esguardar-lo de fit a fit, com una alternativa real. I això estic totalment convençut que mai no va succeir.

La Maribel va iniciar molts trànsits però cap no va passar per casa nostra. Els seus possibles errors els va corregir dins un cercle que no incloïa la seva antiga adreça. De ben segur que va tirar endavant i endarrera, com tothom, però mai tan endarrera.

A casa nostra va acabar esdevenint una presència més llunyana que aquell oncle que només ens visitava de tant en tant. Amb la diferència que ell sempre era ben rebut, perquè la mare (i no és que m'oblidi del pare, però és que en aquestes coses de la casa, ja ho he dit, pintava més aviat poc) només se sentia realment bé davant persones i paisatges que li eren familiars, que podia comprendre plenament. Aleshores es transformava i podia arribar a ser una persona afectuosa i extravertida. Però, malauradament, qualsevol altra ombra podia convertir-se-li en una amenaça... com aquell quixot que veia gegants on només hi havia molins de vent.

A més, la mare no tenia la venturosa bogeria dels quixots d'aquest món que enmig de molta ferralla poden descobrir conques auríferes encara que pel camí s'enduguin moltes trompades. És a dir, no hi lluitava però tampoc no se'ls retia. Els mantenia a distància. Tot plegat, i encara que volgués demostrar tot el contrari, davant aquells gegants que li semblava albirar es batia en retirada, es contreia i s'empetitia. Si no podia evitar que algun se li acostés massa, s'enretirava, no li donava cap oportunitat perquè mostrés si darrera la seva carcassa aparentment ferotge hi havia un cor curull de sentiments, de bonhomia, d'amistat. I si alguna vegada els descobria, aquests o uns altres bons sentiments, corria a renegar-ne: el nostre no era un món on hi hagués generositat, altruisme, bondat, noblesa. Per tant, aquell regal havia de tenir trampa.

De fet, la veritat és que la mare no creia en uns sentiments que excedissin d'un determinat llistó que sempre era molt prudent. Excel·lent cuinera, devia tenir por del que un grapadet de més de sal podia fer en els seus guisats. Devia tenir por del que l'horitzó podia amagar-li, però la seva por no tenia les arrels en l'agressió o en la violència que en podien venir, les tenia en el que descobrir-se a si mateixa podia fer-la sentir-se obligada a fer per als altres. Aparentava duresa perquè tenia por dels seus propis sentiments i de les responsabilitats que li havia de comportar desfullar-los.

La mare no era una persona que prescindís de les necessitats dels altres. Els ajudava i si convenia fins i tot s'escarrassava. Però el seu suport sempre es podia mesurar, en hores o en diners, sempre es podia mesurar en unitats tangibles que no poguessin ser objecte de discussió o d'apreciació diferenciada, havien de tenir un valor que en fes fàcil el reconeixement i la hipotètica devolució. Però les converses que jo pogués tenir amb amics o companys als quals pogués mirar d'ajudar, tímidament, amb les primeres beceroles de la intel·ligència, allò era perdre el temps.

I, d'altra banda, qui eren aquells amics o companys als quals ella no controlava? De ben segur, i encara que no ho digués, ànimes perdudes en el mar de l'adolescència. Perquè la meva mare només responia, d'altra banda, a persones i necessitats "homologables" , persones que conegués de molt a la vora i necessitats que encaixessin de manera natural dins els seus esquemes de comprensió. Era com si hagués trenat fils molt consistents però al mateix temps molt poc ramificats, neurones d'àxons molt llargs i robusts però molt poques dendrites.

La seva confiança en la humanitat es reduïa a quatre persones que tenien noms i cognoms precisos i biografies transparents. Per elles, donava sense esperar res a canvi, encara que també estava convençuda que no la decebrien arribat el cas. Aquest és l'avantatge dels filtres molt estrictes i dels controls de qualitat molt estrictes: és fàcil tenir fe en els productes que en sortiran.

La seva era una vida sense apostes i per això s'espantava quan altres, com la Maribel, la seva pròpia filla, feien vivac a la vora del que a ella li semblava un precipici. En la manera d'actuar de la mare no hi entrava l'egoisme, com ja hem dit, però tampoc l'altruisme. El codi genètic ja assenyalava amb quines persones ens havíem de vincular i relacionar, tots havíem de constituir diminutes cèl·lules socials que fossin autosuficients de manera que no els calgués, o ben poc, sortir a l'exterior. Tot el partit es jugava dins un cercle i tots els jugadors seleccionats coneixien a la perfecció les instruccions del joc, entre les quals hi figurava en lloc preferent no trair-ne les regles. Una posició que, repetim-ho, semblava pura intel·ligència natural: allò era un cos col·lectiu que podia morir per una sola cèl·lula díscola o enverinada. Totes tenien els mateixos interessos: la supervivència personal i grupal.

De manera que la Maribel va esdevenir també un dels temuts gegants de la mare. Amb molt més motiu encara perquè venia de dins i havia abandonat aquell privilegiat terreny comú de joc, un fet que la mare encara podia entendre menys i que, per tant, explícitament o implícitament, havia de condemnar doblement. I jo la puc comprendre en part: Quina estranya esgarrifança no has de sentir quan algú que ha nascut de les teves fibres en renega i se n'aparta tan resoludament! Tanmateix, el problema, és clar, no rau en el volum de l'escapada sinó en el de la presó que pretenia retenir aquella persona, en l'estretor de la presó física i mental del carceller. Perquè aquesta és la ruleta russa que els pares juguen des que el món és món, i aquest no ha deixat de funcionar: es lliuren a jocs d'atzar cromosòmics que en cap moment no podran controlar facin el que facin, han sembrat amb les pròpies seves mans en una terra que, tanmateix, evolucionarà a la seva manera i la collita de la qual hauran, si més no, de contemplar els agradi o no.

Per tant, quan la Maribel es deixava caure per casa, la mare se la mirava amb un esguard més aviat estranyat que realment ferit. La veies interrogar-se mentalment i silenciosament sobre aquella criatura de la qual examinava cada gest d'una manera obsessiva, com si cerqués remuntar-se fins a l'embrió a partir del qual s'havien degut desenrotllar i te la imaginaves absolutament desconcertada davant l'evident itinerari discordant que havia conduït fins a aquell ésser que ja no reconeixia, que no vestia ni sentia ni parlava ni es comportava com ella ni com nosaltres.

La mare, ja ho hem dit, no era una persona especialment parladora si no es trobava en un terreny en què se sentís segura. Cada arribada de la Maribel era, però, com una bomba darrera l'explosió de la qual només se sentia el silenci. No al començament, és clar, en què la meva germana ens explicava en un to que no era ni distanciat ni tampoc frisós, perquè no sentia que la seva marxa de casa hagués estat un fet excepcional que la fes trobar-se incòmoda o especialment eufòrica, les seves darreres vivències.

Al començament de cada visita, la Maribel parlava amb una certa vivacitat però ben aviat la conversa se li esllanguia i s'omplia de punts suspensius que cobrien seqüències que ens hagués pogut explicar si s'hagués trobat amb un públic més receptiu. De fet, no és que no ens l'escoltéssim: és que ho fèiem massa, tots tres, el pare, la mare i jo, érem un passapurés col·lectiu que no feia sinó seguir-li el ritme per cercar missatges xifrats que no existien amb els nostres pobres descodificadors i s'oblidava d'emetre'n de propis. Fins que la Maribel es cansava de la ruta en solitari que estava fent i es dedicava, també, a observar-nos. Érem tan interessants, tan exòtics, com per a nosaltres sembla ser-ho ella?

El problema era que la Maribel ens coneixia molt més que nosaltres a ella, la qual cosa tampoc no és que tingués un mèrit especial: érem figures que ocupaven sempre la mateixa postura en el mateix pessebre. Per la qual cosa, aquelles mirades se
ves duraven ben poc i eren el principi de la fi de la seva visita, just el temps per deixar enregistrat que romaníem en el punt que ens trobaria si decidia de dedicar-nos una nova estona un altre dia.

En aquest sentit, potser el pare i jo érem més culpables que la mare, que no ens imposava cap silenci i que potser fins i tot ens hagués agraït alguna intervenció, sempre que, és clar, hagués caigut del bon costat i l'hagués ajudada en la seva tasca de reprocessar un missatge que contenia excessius amagatalls per a ella. Avui estic convençut que el pare entenia la Maribel o que, si més no, era intel·lectualment i emocional capaç de fer un esforç per aproximar-s'hi, avui estic convençut que va morir deixant marcir massa paraules en els seus llavis. Avui estic convençut que tenia un món propi que va preferir silenciar però que va seguir rodant molt endins seu fins a matar-lo.

Cada vegada que la Maribel tancava la porta darrera seu, i ho feia sense cap mena de violència, no n'hi havia mai en ella, només si de cas la mateixa incomprensió que llegíem en els ulls de la mare, dos vaixells que naveguen en oceans descompartits, cada vegada que la Maribel tancava la porta darrera seu, el silenci que havia deixat però del qual no n'era la autora es perllongava una mica més i es reproduïa l'escena del dia que havia marxat de casa. El pare, la mare i jo restàvem més suspesos encara en el temps, la nostra essència esdevenia més etèria, fins que ens obligàvem a efectuar els primers gests mecànics que corresponien als nostres rols.

Per damunt de totes, recordo una estada a casa de la Maribel. Per raons que encara no encerto a entendre, un dissabte va trucar un parell d'hores abans del migdia per anunciar-nos que vindria a dinar amb una de les seves companyes de pis a dinar. Va tenir sort que el telèfon li agafés el pare, que es va quedar mut i hi va accedir, perquè la mudesa de la mare hauria tingut, en tot cas, un altre tarannà.

En saber-ho per boca del pare, que li ho va dir intranquil i expectant, com si la casa estigués a punt de patir el diluvi universal, la mare no es va quedar, però, muda. Va remugar considerablement, tot i la manca ostensible de recursos de què gaudia perquè era una persona benparlada que no es permetia certes expansions. Nosaltres, el pare i jo, vàrem restar silents: allò era una emergència, la mare mateixa ho deia, i no hi havia temps per discutir si era correcte o no que la Maribel avisés amb tan poc de temps de les seves intencions de venir a dinar amb una desconeguda (no amb una amiga). Perquè aquella noia seria una companya seva de pis, però per a nosaltres era una desconeguda. Sota la direcció de la mare, traçàvem profundes línies divisòries entre dos móns que haurien pogut ser un de sol.

La mare es va tancar a la cuina amb un sonat cop de porta i ningú dels altres dos no vàrem dir el que potser pensàvem però vàrem deixar morir també: que si la Maribel hagués anunciar amb una major antelació el seu desig de venir a dinar a casa amb una amiga, la mare li hauria dit sense que li tremolés la veu i sense que li semblés cap mena de xantatge, perquè era de les persones que creien que aquesta paraula no té sentit en la conducta dels pares envers els fills, ja que tots i sempre volen el millor per a ells, encara que potser sí en les relacions que els fills intenten establir amb els seus progenitors, li hauria dit: filla, ja ho saps, tu pots venir sempre que vulguis, però no amb persones que no coneguem.

Per a la mare, família i amistats constituïen camps que no es podien comparar, que era insultant pretendre comparar, galàxies a anys llums de distància. És per això que no hi hauria vist cap xantatge, en el seu refús, perquè per a qualsevol persona ben nascuda (una expressió que ella no usava però que aquí ens va molt bé) la tria entre una mena de relacions i l'altra no podia oferir cap lloc al dubte. Un xiuxiueig d'un membre de la família havia de ser una crida molt més poderosa que el prec més desesperat del més important i necessitat dels amics.

Però el més gros encara havia de venir. La Maribel va arribar i ens va presentar al pare i a mi la seva amiga (la Clara, crec recordar que es deia), mentre la porta de la cuina restava tancada. La mare no en va sortir, tot i que el soroll que se'n sentia (una mica exagerat, quan cuinava per als tres de casa no en feia tant) evidenciava que hi tenia molta feina. La Clara i la Maribel es van mirar uns instants però no van necessitar creuar-se cap comentari: de ben segur que aquella bona noia ja havia estat prèviament informada per la meva germana de les peculiaritats a les quals anava a assistir. Però estic convençut que la Maribel encara es va quedar curta en les seves previsions, perquè després la vaig veure realment desconcertada, cosa no gens habitual. Aquella batalla que la meva mare s'havia vist obligada a lliurar certament la va guanyar. Però ja diuen que una cosa és guanyar una batalla i una altra de ben diferent la guerra...

Mentre la mare romania a la cuina i amb la porta tancada (no fos cas que els fums del que estigués cuinant envaïssin la resta de les estances de la casa), el pare, la Clara i la Maribel varen trenar esbossos malgirbats de diàleg que tanmateix haguessin pogut ser una llavor d'esperança, proves de bona voluntat recíproca que és trist que s'haguessin de fer però que, com ja dic, eren tempteigs d'un nou començament. Potser això és el que havia pretès la Maribel i potser la seva amiga Clara era una especialista consumada en desgels. Però tot va succeir ben bé a l'inrevés.

La reaparició sobtada de la mare ja va ser el primer indici que l'experiment no reeixiria. Suposà una inversió immediata del fenomen físic que havia començat a transformar el gel en aigua líquida. Mentre es fregava les mans en el davantal que sempre duia penjat, mentre repassava de dalt a baix la pobra Clara, a la qual no li havia donat la mà primer perquè ja hem dit que se les estava eixugant ambdues i, després, perquè ja no calia, ja s'havien presentat amb les seves respectives mirades, i tampoc no li havia fet cap petó perquè això hauria significat que les portes de casa li quedaven definitivament obertes, i si era allà només era perquè la Maribel s'havia pres unes llibertats que no li corresponien i calia que això quedés clar, mentre tot això succeïa, l'aigua havia esdevingut de nou gel amb una velocitat inusitada. I mentre tot això s'esdevenia nosaltres, els altres, també ens havíem contret amb la mateixa fatalitat, preses d'un silenci que no trobarem cap altra ocasió millor per titllar de glacial.

La mare havia semblat fins a aquell moment el darrer personatge de l'obra, la criada que només ha d'aparèixer per dur els plats a taula, però s'havia rescabalat àmpliament d'aquella impressió errònia dominant completament la darrera escena tot sentint com convergien vers ella quatre parells de mirades que no la incomodaven, ans al contrari, reblaven el seu triomf, que relluïa, tossut, en els seus propis ulls.

En ella, però, no hi havia un enuig aparent. L'havien provocada, sí, però ens demostrava que era perfectament capaç de tornar la pilota amb una força major amb què la Maribel l'hi havia enviada, servint-se, de fet, del mateix impuls que la seva filla li havia donat per comunicar-li una endimoniada potència que ens havia descol·locat a tots. I encara n'estàvem, de descol·locats, quan amb veu de xai em demanà que parés taula al menjador per a dues persones, la Maribel i la seva amiga (no calia que se n'aprengués el nom, tampoc no tornaria), que així podrien parlar tranquil·lament de les seves coses (com si no fossin companyes de pis i això no ho poguessin fer sempre que volguessin) mentre ella, el pare i jo, els hospitalaris, senzills i pobres amos de la casa que es desviuen per cedir la millor cambra als hostes i per oferir-los les millors viandes, com succeeix en moltes cultures àrabs, dinaríem a la cuina, on tot era ja a punt.

Ignoro de què varen xerrar la Clara i la meva germana en aquell dinar que la mare va interrompre les vegades justes, ni més ni menys, ella feia el seu paper d'hostalera i prou, per dur-los el primer i segon plats i després les postres. Des de la cuina de la qual la mare no em deixava moure'm, ja hi era ella per servir-les, alguna vegada vaig sentir la meva germana oferint-se a portar ella a taula, i retirar-ne, el que calgués, però la mare, amb aquella mateixa veu executiva només un punt allunyada de la brusquedat que abans havia utilitzat amb mi per dir-me que parés taula al menjador, bandejava aquella possibilitat, com si la Maribel pretengués simplement quedar bé i la mare estigués de tornada de qualsevol hipocresia social, ella era la criada que servia tothom que li portaven a casa, hi estigués o no d'acord. I encara afegia, estigues amb ella, Maribel, és la teva convidada, com si la meva germana tingués deu anys menys, encara visqués a casa i hagués decidit de portar-hi una amigueta de l'escola.

Repeteixo: ignoro de què varen xerrar la Clara i la Maribel aquell dia, si és que varen ser capaces d'enfilar alguna conversa mínimament natural. Tant se me'n feia, d'altra banda, no hi parava l'orella com ho feia amb els meus veïns perquè cap paraula que pogués venir del menjador podia resultar afalagadora de resultes de l'oprobi que la mare ens estava fent passar si més no als que ella havia decidit que restéssim del seu bàndol. Aquell era un dia de vergonya i l'única cosa que jo desitjava era que la mare em deixés anar al menjador ni que fos una sola vegada per balbucejar a la meva germana i a la seva amiga un perdó tímid i confós que valgués per tota la família, encara que la mare hagués estat la causant d'aquella patètica situació i que el meu pare no hagués fet acció d'aixecar el cul de la cadira.

Hi ha parelles que actuen per síntesi, n'hi ha que es limiten a parcel·lar el terreny de joc per no envair les competències alienes i d'aquesta manera mai no es troben encara que tampoc no col·l
isionin l'un amb l'altre. Els meus pares eren un exemple perfecte d'aquest segon model, en l'esfera que no els pertocava no discutien les decisions que l'altre prenia. És a dir, no discutien ni discutiren mai. La Maribel se n'anà amb la seva amiga, s'acabà aquell dinar a dues bandes, se'n fregaren i desaren els plats i gots i l'episodi quedà tancat perquè tampoc no havia tingut més transcendència. Al contrari, no havia fet sinó confirmar llastimosament el que ja sabíem: la Maribel havia tingut la pretesa gosadia de convidar a dinar precisament a una de les persones que segurament l'havien allunyada de casa, perquè per ella mateixa mai no hauria pres una decisió com aquella, així ho volia veure la mare, i se li havia donat la lliçó que es mereixia: mentre el món exterior donava embogides voltes cap a l'absurd, en aquell petit reducte que era casa nostra tot servava l'empremta orgullosa de la lògica i del sentit comú més ancestrals.

IX

El pare va morir quan jo feia els vint anys. Durant uns mesos s'havia fregat les mans davant la possibilitat d'una jubilació anticipada que no ens deixaria massa malmesos econòmicament. A més, i tot que mai no m'havia empès a treballar perquè preferia que continués estudiant i ho fes amb els cinc sentits, allò se'm donava bé i no és estrany, tampoc no tenia massa distraccions que m'apartessin dels avorrits llibres que els estudiants d'aleshores havíem d'utilitzar, el cert és que m'estava fent gran i un dia o altre podríem comptar tots plegats amb els meus ingressos. La qual cosa, és clar, em seguia encadenant a casa, però aquest és un altre tema...

La jubilació anticipada va arribar finalment amb un canvi d'any. Suposo que el pare se n'hauria d'haver continuar fregant les mans, ara que ja havia assolit el que sempre havia dit que era el seu somni. Però per alguna cosa diuen els savis que el més perillós dels somnis és aconseguir-los, perquè un cop a la mà ja no ho són, se'ns transformen quan encara els contemplàvem embadalits i ens poden arribar a bufetejar, com un estupor alcohòlic que es dissipa massa de pressa i massa aviat... Quan ho deixen de ser, quan els somnis es materialitzen, es com si canviessin d'estat i els seus contorns perden instantàniament totes les imprecisions en què la imaginació no s'havia aturat i ens mostren les contradiccions i contraindicacions que no els havíem permès de fer-nos conèixer, perquè és d'aquesta naturalesa que estan fets els somnis, de rotunda uniformitat idealista, només faltaria que els somnis també tinguessin defectes de fabricació, aleshores ja no valdria la pena ni somniar.

Potser el pare es va seguir fregant les mans, ni que fos per fingir que tot sortia conforme als seus plans i per mantenir l'esperança, però el seu estat de salut va començar a declinar ràpidament i perillosament, el cos és el millor detector de les nostres mentides. De fet, he de dir que ni la mare ni la Maribel ni jo mai no havíem entès el per què d'aquell desig seu tan insistent de plegar de treballar quan arribés a una determinada edat, no pas quan la feina pogués arribar a fer-se-li insostenible o massa pesant o el que fos, no, ell ja havia fixat una data i arribat el moment no se'n va moure ni un mil·límetre.

Dels altres tres, la Maribel era segurament qui menys el podia comprendre. Tots dos es trobaven en punts absolutament oposats de les seves respectives evolucions. De tant que bullia de projectes i d'excitació, la Maribel se n'havia hagut d'anar de casa per trobar un nou paisatge on hi cabessin. El pare, en canvi, plegava veles, es disposava a recollir-se encara més, i prematurament, en l'únic niu que coneixia. Tant de recolliment li semblava a la Maribel una renúncia, perquè estava convençuda que el pare ja no batria les ales per anar a explorar altres territoris. Era com si fos un home de missió única, que havia treballat gairebé tota la vida en la mateixa feina i empresa, que considerava que ja havia donat a la societat tot el que se li podia exigir i que ara no pretenia sinó descansar, un descans que per a ell era la quinta essència dels somnis.

Anys després, m'he adonat que la Maribel tenia raó, que segurament i sense pretendre-ho conscientment, havia trobat una veta de por en la decisió del pare i hi havia respost instintivament, no renunciïs encara. Avui veig el meu pare com l'àvia de La batalla de Narayama, només amb la diferència que en lloc d'emprendre el camí vers la muntanya on deixarà reposar els seus ossos fins que els llops se la mengin, s'asseu, més còmode, a esperar pacientment que sigui la mort qui el vingui a buscar a casa.

Avui, tampoc no puc entendre per simples raons pràctiques aquella pressa per jubilar-se. El pare treballava vuit hores diàries, de dilluns a divendres, repartides entre matí i tarda. Tot i les dificultats de jutjar per un altre, la seva no semblava una feina dura sota cap punt de vista. No recordo ni hores extres, ni trucades telefòniques extemporànies, ni obligacions de cap de setmana. La seva era, segurament, una vida massa feta a mida, com un vestit que t'escau perfectament però alhora no et deixa bellugar massa, una vida on totes les peces que la conformaven encaixaven massa mil·limètricament, fins que un fil es va descosir silenciós i l'americana es va anar esfilagarsant...

El pare era un home al qual ni li mancava ni li sobrava temps. No corria ni s'alentia. Dedicava unes hores a treballar i unes altres a avorrir-se. Glopejava la vida en el que ell entenia que eren les prescripcions justes. Un dia, però, va eliminar un dels medicaments que prenia i a l'altre li va faltar temps per ensenyorir-se'n.

El curs de la seva malaltia va ser discret, com la seva mateixa vida. Gairebé no li va oposar resistència, ¿d'on se suposava que l'havia de treure? La malaltia, a la seva manera, el va premiar, segurament pel mateix avorriment que ella també sentia: com que el pare gairebé no la combatia, el va deslliurar ràpidament i d'una manera relativament incruenta. La malaltia i la mort no cerquen la victòria per la victòria, cerquen enemics a la seva alçada, amb els quals es poden enfurismar però alhora admiren en secret. La malaltia i la mort cerquen adversaris que no se n'amaguin, que no s'autoenganyin, que les reconeguin, i hi oposin una força al més semblant possible. I és per això que malalts aparentment condemnats, que pateixen els pitjors diagnòstics i els pitjors símptomes, que contínuament semblen a un pas del naufragi, poden acabar triomfant-hi...

La mort va triar una bona estratègia amb el pare. Amb una persona com ell, que tant li costava de mostrar-se, de fer-se'ns conegut, se li va amagar sinuosa com la serp darrera la poma i va anar recargolant-se, traïdora i amb plena i indecent llibertat de moviments, pels seus teixits fins que quan va treure el cap descaradament, el cos del pare ja era gairebé exànime i poca cosa podia fer-s'hi.

Tot i que mai no en parléssim, aquell va ser un temps de mort. La mare, que es vantava d'una actitud decidida i de mirar la vida cara a cara, no es va poder o voler adonar que a la mort cal esguardar-la amb la mateixa resolució si no ens volem enfangar en el llot de les aparences i confondre la sorra amb els maons. Si el pare mirava cap a l'altra banda, ella va seguir el mateix tropisme. Si el pare feia la vida de sempre, o la vida de sempre que havia somiat que faria quan es jubilés, la mare també va decidir de fer la seva vida de sempre. Tots dos mirant cap a una altra banda, van construir un perfecte complot del silenci.

Tot plegat, però, no va impedir la mare de demanar ajuda a la Maribel, si més no pel que feia a gestions mèdiques. Hi havia, això sí, un fet objectiu, el pare estava malalt, calia fer una sèrie de passes, però era necessari que la mare seguís el màxim nombre possible d'hores a casa, vetllant aquell fortí que de cap de les maneres no es podia deixar ensorrar, aquell fortí que coneixia perfectament la seva mestressa i potser no n'admetria cap altra. Aquell fortí que havia de continuar essent la bandera de la nostra impertorbable normalitat.

La mare feia de la manera irreprotxable en què duia la casa la seva tarja d'identitat. Si s'hagués presentat un d'aquells huracans que s'ho enduu tot, hauria trobant la mare feinejant, potser una mica més nerviosa però al capdavall atenta com sempre a l'ordre de campanya. És per això que havia de recórrer a la Maribel i no s'ho va pensar dues vegades. Jo, d'altra banda, encara era massa jove, també tenia un circuit únic que aleshores passava per la universitat i la mare, diguem-ho clar també, no es refiava de mi com podia fer-ho, malgrat tot, de la seva filla, de qui tenia l'esperança que un dia o altre havien d'emergir les abundoses qualitats femenines que procedien d'ella.

La mare tenia un croquis que s'obria i es tancava en les quatre parets d'una casa, que, això sí, tenia immaculadament netes. La resta de les obligacions que es poguessin presentar calia escampar-les perquè ella no es podia encarregar de tot.

La Maribel no es va negar a aquest favor que li demanava la mare. De fet, acompanyar el pare als tractaments que havia de seguir i parlar amb els metges quan convingués no li representava cap sacrifici, no li implicava canviar d'estil de vida. Però, segurament, també se n'hauria ocupat, del pare, si per fer-ho hagués hagut de tornar a casa ni que fos durant un temps. Ella ja havia establert els seus propis senyals, ja havia deixat dit quina mena de vida volia per a ella, les boires ja no la podien confondre i enganyar. Ella sempre hauria tingut present que a l'altra banda d'aquelles parets tan netes una llibertat una mica més bruta la continuaria esperant indefinidament. La Maribel podia estar ben disposada al sacrifici perquè la seva vida havia deixat d'estar feta de renúncies tan contínues com per pensar que l'existència humana no es componia sinó d'això, d'autonegacions que se sumen les unes a les altres fins que ens sentim ofegats i un dia, i aleshores amb males f
ormes, cridem que ja en tenim prou, i potser estem ja tan sols que ningú no ens sent.

Si ho hagués volgut, de segur que la Maribel hauria discutit la necessitat aparent que la mare tenia d'ella en aquells moments. Si hagués estat la seva parella la que estigués malalta, suposant que la Maribel tingués aleshores un company individualitzat com a tal o que no hagués fet el mateix per qualsevol dels seus amics i amigues íntims que nosaltres no coneixíem ni ens en parlava, la meva germana no hauria permès que fos una altra persona qui sistemàticament l'acompanyés a enfrontar-se amb aquella agressió que els tractaments mèdics suposaven, amb aquella porta lateral que grinyolava vers la mort. La Maribel hauria volgut veure per ella mateixa les llàgrimes i el temor reflectit en el rostre de la persona estimada, no pas, és clar, per cap inconfessable masoquisme, sinó perquè aquells plors i aquella por haurien estat per a ella manifestacions molt íntimes del seu amant, manifestacions que aquest li permetia de viure en exclusiva.

A les portes de la mort de l'altre, la Maribel hauria sentit si més no que aquella mort els acostava i els permetia de mostrar-se l'un a l'altre sense maquillatges, que els alliberava de signes banals. La Maribel hauria viscut rabiosament aquell temps, però no pas estrictament perquè s'acabava, sinó per la seva inefable i segons com irrepetible riquesa. La Maribel sempre havia volgut arribar al moll de l'os de les relacions, foradar la pell amb què ens abriguem de les nostres pròpies inclemències i que no hauria de ser sinó un salconduit sense límits per a qui ens l'acarona. Aquesta hauria estat per a ella una ocasió que no hauria deixat passar.

La Maribel i el seu amant o amic íntim s'haurien recollit en el bressol de les confessions mútues, s'haurien fet l'amor totes les vegades que les forces d'ell ho permetessin i haurien omplert els entreactes dient-se milers de vegades com s'estimaven, fins que potser no els quedés sinó això, la repetició debilitada de mots que encara conservarien, però, un reflex de la seva força primigènia. La Maribel i el seu amant o amic haurien plorat generosament i s'haurien recollit mútuament les llàgrimes perquè a les seves mans restés el màxim de temps possible el rastre de l'altre. Haurien parlat amb dolor però sense embuts de la vida que li restaria a ella després que ell se n'anés i haurien jugat també amb la possibilitat, per molt ateus que poguessin ser i per poc que creguessin en la fidelitat convencional, que ell l'esperés en una platja celestial on les aigües sempre fossin càlides i on ella, un dia o altre, també fondejaria la seva nau.

Si la malalta hagués estat una dona, una amiga, la Maribel tampoc no hauria renunciat a les abraçades, als mots a cau d'orella, al contacte físic, a mirar més enllà dels seus ulls, com si aquella persona li pogués mostrar en aquells moments si darrera la pantalla on es projecta la nostra vida coneguda s'hi veu un tècnic que fa córrer les imatges o bé una càmera que funciona tota sola fins al darrer fotograma.

Tot això, n'estic segur, la Maribel li ho hauria volgut dir a la mare. És el teu home el que està malalt i se'n va aviat, vés amb ell a tot arreu, gaudiu i patiu dels vostres darrers instants junts, transcendiu per una vegada aquest respirador que fa de pulmons per vosaltres, sentiu per una vegada que en l'aire no viciat de l'exterior no us fa falta i podeu respirar a cor què vols.

Però tot plegat hauria estat inútil. La Maribel hauria topat amb el mur de les obligacions i les responsabilitats i les aparences, amb la buida normalitat que si volguéssim parar l'orella ens diria que estem més morts que vius. La mare s'hauria parapetat darrera les finestres que calia obrir cada dia per airejar una casa que es podria igualment perquè les persones que hi residien no li insuflaven vida. S'hauria parapetat darrera els vidres que calia netejar perquè era incapaç d'assumir que el seu home es moria i que no sabia com dir-li-ho, que no tenia paraules per a aquella situació que no continguessin la mateixa mentida que, de tan gastada, ja no convenç ningú i que alhora no sabia on cercar mots nous que no estiguessin tan embalsamats com una penca de bacallà. La mare no hauria entès que no calia que li parlés de mort al seu home sinó de vida, de la vida que potser no s'havien donat però que encara tenien unes setmanes per oferir-se. La mare no volia adonar-se que un any després aquella oportunitat ja no tornaria a lluir en els aparadors.

Sé que durant aquells pocs mesos la Maribel i el pare van poder, en canvi, acostar-se una mica més l'un a l'altre. No a través de grans confessions que tampoc no varen arribar, però a través si més no d'un raig més generós de converses convencionals que sempre eixien dels llavis del pare i que demostraven que aquell home sentia si més no la necessitat que calia dir alguna cosa encara que també es negués la mort, que de moment s'emboscava a l'espera de l'assalt definitiu, encara que tampoc no trobés les paraules idònies. La Maribel l'havia vist plorar davant la duresa d'alguna prova però el pare no se n'havia eixugat les llàgrimes. Havia acceptat sense cap pudor absurd que la seva filla contemplés si més no tota la nuesa a què ell estava disposat a arribar i ella mai no el va pressionar perquè es desprengués de més màscares. Les disfresses són ben nostres i han de caure, en tot cas, quan el que hi ha darrera almenys no ens faci por a nosaltres.

El pare i la Maribel varen gaudir d'un temps d'intimitat, que els va servir, si més no, per relacionar-se a banda de la mare, per crear o recrear un nexe propi, bé que prim. Si la Maribel no ens ha mentit, el pare mai no va aprofitar aquells moments per preguntar-li ni una sola vegada quina malaltia patia o la seva gravetat ni tampoc va demostrar que s'assabentés del significat del nom del departament de l'hospital que regularment havien de visitar. Per a mi, això només pot significar una cosa, que coneixia perfectament de quin mal patia però preferia jugar amb l'escassíssim tant per cent de possibilitats d'estar-se equivocant en la seva presumpció, el mateix que fem tots plegats quan juguem a qualsevol joc d'atzar, deixar de banda el càlcul de probabilitats.

El pare era un home que preferia no aventurar-se. Preferia viure en la relativa comoditat del dubte, que li permetia d'encaixar més circumstàncies i situacions, que no pas en el terreny d'una certesa que podia ser massa cruel. I preferia jugar a soles amb els seus dubtes, tirar tot sol els daus. Li hauria pogut preguntar a la Maribel pel seu estat real de salut, però la coneixia prou com per intuir que ella no li oferiria mai el consol dels termes mitjans, perquè això s'hauria oposat a la seva personalitat, i que optaria per un o altre de dos extrems oposats. O li diria que patia una malaltia irreversible o bé que no li calia amoïnar-se per res i que aviat es trobaria millor. Una veritat amarga en front d'una possible mentida massa dolça per a ser certa.

En els ulls del pare, la Maribel mai no hi va veure ni consciència ni desig de veritat. Amb una altra persona, amb una persona amb qui la relació fos més íntima, amb una altra persona amb qui existís una major complicitat, amb una altra persona amb qui els pressupòsits vitals fossin més pròxims, és molt possible que la Maribel hagués optat per dir la veritat acompanyada d'una esperança de lluita. Perquè la Maribel era i és una persona combativa i tendeix a envoltar-se de persones d'un mateix tarannà, persones que intenten mirar la vida sense cap visera.

Però ella ja sabia que el pare no era d'aquesta mena i aquella malaltia davant la qual ell va reaccionar com si el malalt fos un altre, li ho va acabar de certificar. I la Maribel es va plegar als desigs no manifestats del nostre pare sense sentir-se ni tan sols culpable per algun molest sentiment de manca de coherència amb declaracions programàtiques que mai no havien compartit. La Maribel va deixar al pare, el primer de tots plegats que se n'aniria, l'opció de viure aquells darrers mesos i setmanes com ell volia. La Maribel va entendre durant aquell període que estar o no estar d'acord amb la manera que cada persona escull de viure la seva existència és molt menys important que respectar-li.

Però si el pare i ella encara van trobar un terreny comú, ni que estigués fet de molta prudència perquè trepitjaven aiguamolls, això no va succeir amb la mare. Com si cadascuna d'elles portés un departament diferent d'una empresa, es varen limitar a fer les seves tasques respectives. La Maribel acompanyava el pare als tractaments, la mare li assegurava un retorn agradable a una llar on tot continuava obsessivament en ordre, com si la seva vida es resumís en un desafiament als deus de l'entropia que ara pretenien de prendre-li el marit. I si ell no volia saber, la mare tampoc no es caracteritzava per desitjar un coneixement exhaustiu de la situació. Cadascun d'ells amagava el cap sota les seves ales respectives i la Maribel aviat es va adonar que enfrontar-se a la ceguesa de la mare no li reportaria sinó una irritabilitat que s'hauria de guardar per a ella mateixa. Perquè amb la mare no servien les aproximacions subtils i delicades, ella necessitava sempre descàrregues en profunditat per reaccionar al que no li interessava i tot i així moltes vegades l'esforç emprat no acabava pagant la pena.

Quan el pare va morir, la mare va anar observant com tots els condols se n'anaven per la mateixa porta, irremeiablement, vertiginosament. De sobte, en poques hores, es va tornar a trobar sola amb nosaltres dos, que no pertanyíem a la seva generació, que no la compreníem. Si en aquells moments hagués volgut sincerar-se amb ella mateixa i amb nosaltres, crec que hauria admès que odiava aquella casa dins la qual havia pretès i pretenia de tancar-nos-hi a tots. Però en la vida les visions autèntiques no són sinó infinitesimals llambregades davant una falsa realitat que ens engany
a amb el seu aspecte massís. I les presons i els murs només hi són si els vols veure i ella va decidir, una vegada més, no adonar-se de la seva existència. No va tenir la sort, malgrat tot, de Sísif, que si més no era imperativament conscient que la roca que intentava conduir muntanya amunt se li escolava cap avall cada vegada que li semblava arribar al cim. Encara que Sísif tampoc no es va adonar que el problema potser raïa en el fet que s'hagués equivocat de muntanya, de roca o de direcció

Aquella casa on ella havia passat llargues estones de manera solitària però confiant en la certesa del nostre retorn diari ara li podia semblar una enemiga. Però la mare, que no era una persona flexible, tenia l'habilitat de tancar totes les pantalles que no li interessava de contemplar, per la qual cosa podia encaixar més coses que una altra persona, perquè ni sabia ni volia saber res d'altres camins i totes les eleccions que havia de fer passaven per molts pocs sedassos. Va intentar que la Maribel ens fes companyia un cert temps, com si ara que el pare era mort li correspongués a ella de cobrir el buit que ens havia deixat a la mare i a mi i com si la Maribel no tingués el seu propi buit per omplir. Però la meva germana ja no pertanyia a aquella casa, talment com si hagués fet una substitució que ja hagués arribat a la seva fi. I va fer ràpidament les maletes que mai no havia arribat a dur a casa. I a casa ens vàrem quedar, sols, la mare i jo. I la missió que ella es pensava que tenia per a mi.

X

Quan un grup de persones és més o menys nombrós, no sempre és senzill d'escatir el tarannà de les diferents relacions bilaterals que es poden establir en el seu si. Hi ha una excessiva i segurament sana confusió que les fa complicades, les anàlisis per parelles. Però quan dues persones es queden soles en un espai que abans havia estat més poblat, tot circula entre elles dues i les estratègies es fan tan transparents que ja no es poden obviar.

La mare ja havia patit massa pèrdues. La Maribel i el pare no havien estat les úniques baixes del nostre entorn, sinó que n'havíem sofert altres. La Mercè i la seva família, ja feia anys que no els sentíem des de la cuina de casa, s'havien mudat a un altre barri, i el mateix havien fet uns altres veïns amb qui també ens relacionàvem força. Uns veïns que no havien tingut descendència i per als quals la Maribel i jo, però especialment jo, el menut, havia estat com un fill seu. Uns veïns que haurien pogut equilibrar una relació maternofilial que caminava vers el desastre, uns veïns que haurien pogut introduir si més no una prudent nota discordant en el discurs de la mare. La mare ja havia patit massa pèrdues i jo era la seva darrera penyora.

La mare mai no s'hauria reconegut una depressió. Tret que estigués malalta, ni un dia no havia deixat de fer la feina de la casa amb aquella energia que no era inacabable però sí tossuda. Mai no s'havia queixat tampoc de la possible monotonia de les tasques de la llar, perquè això sí que hauria pogut obrir un perillós esvoranc en aquella armadura tan ferma que duia collada. La mare anihilava els obstacles que s'oposaven a la seva missió amb una determinació que no coneixia treves. I si podia fer tot això era perquè els seus objectius no coneixien la dispersió, perquè engruna a engruna, com les formigues, s'omplia el cau sense que res la'n distragués.

Jo, d'altra banda, mai no havia mostrat tan palesament la meva personalitat però podia estar caminant igualment vers un altre monolitisme. Havia substituït els llibres de l'escola pels apunts de la universitat però en la meva vida continuava havent-hi excessius espais en blanc. Jo també seguia un itinerari marcat en el qual no s'endevinaven sorpreses. Acabades la carrera, que tampoc no m'apassionava, i el servei militar, què faria? És possible que trobés una feina que em permetés d'exercir la meva professió, però, tanmateix, enriquiria això la meva vida? Ja havia passat per l'escola i ara era a les acaballes de la universitat i havia conegut gent, és clar, però quines d'aquestes coneixences havien imprès un curs diferent a la meva vida? Jo seguia tornant cada dia a casa i la persona amb qui tenia una relació més intensa seguia essent la meva mare.

Jo mateix era l'únic denominador comú entre la vida que feia a la universitat i la que feia a casa. Tenia el món dividit en dues meitats quasi igualment pobres i cap d'elles no m'estirava més que l'altra, cap d'elles no em demanava que sortís de la meva contenció. Fins que la mare va començar a evidenciar la seva estratègia i el destí que havia escollit per a mi i em va començar a demanar que prengués un paper actiu en la meva existència, un paper que es conformés, és clar, a la idea immutable que ella sempre n'havia tingut però que ara ja no se sentia amb cor d'ajornar.

El seu món ja s'havia empetitit prou i ara li calia sentir que havia de prendre una nova volada. Tot i que ella restaria al niu, era jo qui havia de volar, això sí, no més enllà d'una distància que li permetés de contemplar còmodament les meves evolucions aèries, i sempre amb bitllet d'anada i tornada. Ja de petit, quan amb el pare anàvem a unes basses que aleshores hi havia davant el Palau de Pedralbes, em sentia intrigat en veure com les embarcacions que suraven per l'aigua eren dirigides per un comandament a distància, és a dir, sense que hi hagués cap contacte físic entre elles i les persones (normalment els mateixos nens) que les feien anar. Em mirava astorat uns i altres i em preguntava: com s'ho fan? Aleshores no m'adonava, és clar, que la teledirecció és una pràctica molt estesa a la terra i que no ens calen fils de cap mena per manipular-nos els uns als altres. Fils l'existència o el descobriment dels quals no faria sinó reduir el mèrit del truc que el mag executa davant nostre.

També la màgia m'havia impressionat de petit, i encara ho fa ara. Fins al punt que uns Reis vaig demanar un joc de màgia que aleshores era bastant popular. Fins que vaig descobrir, decebut, que no tots els humans semblàvem dotats per a fer trucs convincents o si més no que no tots demostraven la mateixa capacitat que jo per engalipar-se. De la mateixa manera que renunciava a aquelles naus teledirigides que no sé per què el pare em portava a contemplar, també m'anava retirant de diverses activitats en les que potser hauria pogut si més no assolir algun èxit discret si hagués tingut una mica més de fe en mi.

La mare, doncs, estava disposada a veure'm volar sempre que tornés amb una jove fèrtil penjada del meu bec. Fixeu-vos-hi bé: desitjava tant o més una jove i uns nets per a ella que una parella per a mi. Jo havia de seguir a ulls clucs els patrons de l'evolució humana, social i biològica per a servir els seus interessos. I prou. I tampoc no em demanava res d'ingrat o d'impossible. Ella mateixa s'havia aparellat sense que li calgués posar anuncis als diaris i tot haver nascut i viure en un poble molt petit que gairebé no eixia als mapes.

La vida reclosa que jo havia dut a casa i també fora, aquella divisió entre el món familiar i el món exterior que ella gairebé m'havia esculpit en el cervell, no era, doncs, excusa. L'espècie és sàvia i jo també trobaria la meva mitja taronja.

Amb el seu projecte per a mi, la mare va introduir un element de tensió desconeguda en la meva existència. Ara tenia uns altres terminis per complir no tots els quals tenien a veure amb els estudis. Conèixer una noia, festejar-hi, acabar la carrera, fer el servei militar, trobar una feina, casar-me, tenir fills, fer companyia a la mare la resta de la vida i la de la meva parella, tot i que encara no sabéssim qui era ella. La meva vida passada pel Reader's Digest i per una cursa d'obstacles que no suposava sinó més tensió i segurament més avorriment també.

Tant li feia que jo tingués una vida social escassa per no dir nul·la o que jo em tingués per una persona grisa. Aquestes eren consideracions que no entraven en les equacions de la mare, perquè mai no havien impedit que dos éssers s'apleguessin. Després dels seus fracassos, nosaltres, jo, la meva companya i els nostres fills, havíem de ser el seu èxit sonat. L'havíem de compensar de la mort prematura del marit, d'una filla gran a qui tots aquests esquemes no es podien vendre, perquè se'n riuria a la cara, ella vivia la vida a glopades i tal com venia, i de tota una sèrie de frustracions que la mare ni s'adonava que havia patit però que hi eren i li feien mal.

Si viure ja és difícil i costós per un mateix, imagineu-vos si ho heu de fer a més per un altre, per un altre que a més no es reconeix mort però que ja ha renunciat a les seves ales i concentra totes les seves forces en la direcció del vostre vol i, per tant, no us permetrà ni una sola marrada o desviació, perquè el temps, que se li acaba, és més que mai or. La mare tenia al seu favor, o s'ho pensava, el curs de la història, la visera que no li permetia de veure el que no li interessava, la determinació del seu caràcter i la feblesa del meu. Però ignorava una lliçó bàsica de la física i de la psicologia: moltes vegades, quan cerques d'enderrocar alguna cosa la fas conscient de la seva fortalesa latent i encara contribueixes, doncs, a apuntalar-la. Això és el que ens va passar a nosaltres: la seva persistència indecorosa i indissimulada a dur-me per allà on ella volia va despertar els motors adormits que jeien en mi. I es va iniciar una llarga guerra.

XI

Si és dur d'haver de viure per un altre, també ho ha de ser, és clar, encara que la persona no se n'adoni tan fàcilment, deixar de viure per un mateix, desar les eines i renunciar a construir. Algú podria considerar altruista aquesta actitud, imagina't, ho fa tot per al seu fill, però no ens hem de deixar enganyar per les aparences, que en aquest cas són més enganyoses que mai. En una dimensió o altra de la seva consciència, aquella persona ja se sent en una via morta. És possible que es disculpi a si mateixa, total ja no hi ha re
s a fer, ja sóc al cap del carrer. Però si alimenta alguna frustració pel recorregut que el seu tren ha seguit, encara que tampoc no en sigui massa conscient, no perdonarà tan fàcilment els altres, els que encara són joves, els que encara tenen via lliure al davant. I aleshores és molt possible que no els tingui pietat.

A mesura que deixava de ser tan infant i, per tant, els passava l'edat d'influir-me, vaig anar assolint una certa pau d'esperit respecte als pares que havia tingut, un balanç que no em feia considerar ni especialment afortunat ni especialment desgraciat en el repartiment dels daus de la fortuna. Sobretot després de la mort del pare, em vaig anar construint aquella via pròpia que la mare volia però que no tenia gran cosa en comú amb la que ella desitjava que seguís. Però com que ja havia etiquetat els meus pares, i particularment la mare, les desavinences amb ella m'alteraven però no em feien mudar de propòsit.

El diàleg era, però, cada dia més difícil. En el tema del meu futur, ja havíem exhaurit tots els arguments possibles i coneixíem les rèpliques de l'altre abans que les verbalitzés. La mare, però, insistia i insistia, cada cop més desesperada, perquè cada dia que passava sense que jo em decidís a seguir el rumb que ella em marcava era un dia menys per al futur que ella desitjava.

Tanmateix, i fora d'exabruptes puntuals, mai no vaig pensar a marxar de casa. Cada vegada que ho podia desitjar o, millor, que sentia que era ella mateixa qui m'hi empenyia amb la seva manca de respecte pel meu lliure albir, retornava al primer pla aquella persona analítica en què m'havia anat convertint que em deia d'asserenar-me, de contemplar els pros i contres, de perdonar, aquella persona que en un nivell teòric havia acceptat com era la seva mare i que sabia que no canviaria, que estava modelada amb un motllo que no es podia eixamplar.

De petit, en aquell ambient que ja hem descrit, havia après a viure amb les meves contradiccions. En el si d'una família enormement lineal i ortodoxa per l'absència de tot contrast, tret de la Maribel, que ja hem vist que se'n va escapar a la primera oportunitat, si tenies la sort o la desgràcia de reconèixer-te contradiccions les havies de viure per a tu mateix i prou. D'aquí que, de més gran, em resultés menys complicat ser una persona a casa i una altra fora, ser una persona per dins i una altra fora. La mare podia insistir i insistir en els seus propòsits per a mi i jo podia irritar-me i irritar-me, però érem forces en un perpetu desequilibri compensat. La mare no podia marxar de casa, d'entrada perquè tenia molt clar i assumit que allò era casa seva i prou, encara que després de la mort del pare la titularitat del pis figurés a nom d'ella i meu. Tampoc no podia marxar de casa perquè considerava que m'havia de continuar atenent fins que jo em decidís finalment a trobar la persona que l'alliberaria d'aquella càrrega, sense adonar-se per altra banda que això hauria significat la seva arribada en una via encara més morta.

Jo, d'altra banda, no marxava de casa perquè era un covard que havia trobat un vestit que li casava a la perfecció, perquè qualsevol moviment que m'apartés uns centímetres d'on era em costava molt d'esforç i sobretot mesos d'escalfar-me la closca, de manera que quan podia ser que arribés a una conclusió rupturista era molt fàcil que ja hagués desaparegut la urgència que m'havia dut a iniciar el moviment mental, amb la qual cosa jo mateix, com un déu grec de les ones, demanava al mar que es calmés. Tenia aleshores la sensació, que era tranquil·litzadora, que la vida era molt més sàvia que els nostres destructius estats d'ànim, que ens podien dur a trencar el que quan recuperéssim la pau ens adonaríem que hauria valgut la pena de conservar. Sempre m'acabava sentint reconfortat de saber que una altra vegada havia estat més intel·ligent que els meus impulsos més primaris, que m'havien volgut dur cap a un moviment que no era necessari. Em sentia feliç quan després d'una tempesta retornava a l'estat que coneixia, quan tornava a ser aquell jo que em definia i em permetia de reconèixer-me. La vida consistia a seguir essent la mateixa persona perquè els canvis eren una qüestió exterior a la qual calia resistir-se, el dimoni que ens tempta a deixar de ser nosaltres mateixos.

Tornar on érem després d'una tempesta que ens havia estat a punt de trencar, em feia sentir relaxat, justificat i fins i tot ratificat. No calia moure's, ens trobàvem de nou en aquell punt que tan bé coneixia on si més no la coexistència era possible, la vida no era tan ingrata ni tan impossible i no se'm plantejaven sense escapatòria dilemes morals com deixar la mare sola. Havíem robat una mica més de temps al déu Cronos i podíem seguir destrossant-nos d'una manera obstinada però civilitzada.

També és cert que em dolia abandonar la mare, perquè la sabia molt més mancada de recursos que no pas jo, però els meus motius tampoc no eren ben bé altruistes. En un sentit o altre era conscient d'haver-li fallat, de no haver estat el fill que ella hauria desitjat, amb la qual cosa romanent a casa em semblava estar pagant una part del deute, del qual també formaven part els improperis que em dirigia. Uns improperis que potser no m'hauria adreçat amb tanta freqüència si m'hagués decidit a anar-me'n de casa, encara que ella no hagués entès que ho fes sense aparellar-me, simplement perquè no hauria tingut contínuament al davant la persona que la feia proferir-los. Ella s'havia lligat a una sínia però jo contribuïa a mantenir-la en aquesta posició i li frenava qualsevol possibilitat de canvi.

És clar, també, que jo em temia que si me n'anava de casa en aquelles condicions, el discurs de la mare canviaria però no l'agror del seu to. Hauria d'assistir aleshores a l'autocompassió de qui se sent abandonat com una bèstia a qui els amos que se'n van d'unes vacances de les quals no tornaran deixen sola al portal de casa. La mare ja no posaria explícitament l'accent en mi, en el fill que es negava a casar-se, sinó en ella, on no havia deixat d'estar mai implícitament. Mentre romangués a casa, jo em sentia capaç de torejar amb les meves contradiccions i amb els meus sentiments de culpabilitat, però no em seria tan fàcil de fer-ho si tancava la porta del carrer per no tornar.

La Maribel tampoc no em suposava una opció vàlida, ni a tall de consulta. Ella mai no es posava en el meu lloc, sempre partia de la persona decidida, clara i rotunda que era. Jo era analític, ella sintètica. Així, quan la ficava en els meus laberints mentals farcits de pros i contres que mai no trobaven la sortida, l'acabava esgotant. Finalment, m'havia d'interrompre de mala manera per dir-me, impacient, que per aquell camí mai no la trobaria, la solució. En els meus mapes hi havia massa muntanyes, rius i ciutats, i jo anava dels uns als altres sense quedar-me en cap ni que fos una temporada. Tenia una por cerval a l'error, al pecat, que començaria a sentir ja el primer dia de la meva estada en qualsevol d'aquells indrets, per la qual cosa no donaria a aquelles sensacions l'oportunitat d'esvanir-se perquè em consumiria d'impaciència per esmenar l'equivocació tot retornant a la posició de partida o experimentant des de la ment, sempre a distància, una de les altres ciutats, rius o muntanyes.

Jo era complicat, la Maribel simplista i irresponsable, i així m'anaven les coses. Perquè ella si més no havia pres una opció i hi era conseqüent de totes totes, la Maribel era fidel a la persona que s'anava construint mentre que tota la meva fidelitat a la meva persona era estàtica, jo havia d'aplegar tots els afluents que circulaven dins meu, no havia de perdre ni una gota de cabdal, i n'havia de fer un únic riu que sempre fos el mateix. Jo ho havia d'integrar i pintar tot d'un mateix color. Havia de sumar sense destriar. Un camí que no podia dur sinó a la neurosi quan davant tens una persona, que a més és la teva mare, a qui no solament no complaus sinó que t'apedrega sense compassió aparent. I si amb aquella actitud ella no m'estava sinó inconscientment empenyent a esdevenir una persona decidida? I si la seva aparentment inexhaurible font d'energia xocava tant contra la meva secular indecisió no m'estava sinó dient: mou-te?

XII

La mare i jo hauríem pogut continuar indefinidament en aquesta situació, integrant la bilis de l'altre i cremant-nos el fetge, vivint una permanent guerra i treva amb els fluxos i refluxos a què ja ens havíem acostumat, no més exhaurits ni fastiguejats tampoc, perquè fins i tot el fàstic es pot arribar a esmussar, configurant una relació en la qual l'amor que hauríem de sentir l'un per l'altra cada dia seria més difícil de trobar, com en una mina on ja queden molt poques vetes del mineral que un dia s'hi va explotar abundosament.

La mare i jo ja no teníem cap projecte en comú i no sé tampoc si en teníem cap d'individual. Només que haguéssim tingut la clarividència d'un déu menor, ens hauríem hagut de preguntar on ens duien aquella relació i aquella situació. Un dia o altre ella s'hagués mort i jo l'hauria sobreviscut, però per molt que aquell dia hagués trigat a arribar ens hauria trobat encastellats en les mateixes posicions ofensives i defensives en què ella i jo ens havíem col·locat. Si hagués depès només de nosaltres, cap dels dos no hauria cedit ni un pam de terreny a l'altre ni hauria variat la seva estratègia. Però el destí s'avorria tant amb nosaltres que va decidir d'atacar pel flanc més descuidat.

Casa nostra havia esdevingut una pista de frontó on l'un tornava les sacades de l'altre i on les ferides es cloïen amb la mateixa rapidesa que s'encetaven perquè el mal té també els seus límits i l'armadura que dúiem l'impedia de penetrar més endins. Ens creuàvem paraules i arguments que no convencien l'altre perquè la part receptora dels nostres cervells es feia el distret i de fet ni ens escoltàvem. Jugàvem amb els mots com si fossin armes llancívoles que sabíem
que només feien un mal relatiu. Perquè aquell equilibri es trenqués, algú dels dos havia de produir veritable dolor en l'altre, tocar-lo en una zona desprotegida de la seva anatomia que no es pogués fer la despistada.

Una nit, quan jo estava a punt de fer els trenta anys, la mare em va despertar d'un son plàcid. No recordo si aquell havia estat un dia particularment esgotador entre nosaltres o si, en canvi, havia estat relativament tranquil, perquè el que va succeir a continuació va esborrar d'una plomada els fets anteriors i només el futur va començar a adquirir importància. El cas és que la mare estava inquieta perquè no sentia funcionar la nevera i temia que no s'hagués espatllat, però tot i que ella sí que no dormia no es va aixecar del llit per comprovar-ho. Devia molestar-li, potser, que el meu son fos indiferent a la gravetat d'aquella possibilitat, com devia enutjar-la la meva indiferència respecte a tantes coses a les quals ella donava tanta importància. El cas és que no va callar fins que em va despertar i em va fer llevar, total per descobrir que al frigorífic no li passava absolutament res, que érem nosaltres, ens hauria pogut dir, els qui estàvem espatllats.

Sembla mentida de quines maneres més exòtiques es pot arribar a vestir el destí i fins a quin punt podem ignorar, un matí qualsevol quan ens llevem, pensant potser que la vida és avorrida i que els dies se succeeixen mecànicament els uns als altres, que l'endemà, quan repetim aquella operació d'aixecar-nos del llit, tot allò que semblava idèntic i monocrom haurà canviat radicalment i potser violentament i tot. Sembla mentida fins a quin punt podem desconèixer on hi ha les cruïlles decisives de la nostra existència, fins i tot davant mateix dels senyals indicadors. Però això també és així, és clar, perquè nosaltres no prenem tantes decisions com ens sembla. El destí juga amb nosaltres i ens enganya amb les seves disfresses més arrevistades perquè no ens adonem que la dansa que balla no és cap fotesa.

A partir d'aquella nit, ja res no va tornar a ser igual. Me'n vaig tornar al llit emprenyat i amb un pensament que es repetiria com una rosca maligna les tres hores que em va costar tornar a agafar el son, jo, que no havia patit una sola nit d'insomni en tota la meva vida: ja només falta que la mare tampoc no em deixi dormir!

La repetició, una vegada i una altra, obsessiu com era i sóc, d'aquesta frase que no vaig aconseguir de submergir entre els llençols que només una estona abans havien estat tan càlids, devia enviar un missatge químic al meu cervell, que a partir d'aquell moment va mostrar-se rebel al descans nocturn. Aparentment, res no s'havia transmutat encara. Tot romania si fa no fa igual, potser estava una mica més enrabiat amb la mare, però tampoc no semblava que n'hi hagués d'haver per a tant, ja no venia d'una que em feia, el meu sistema ho acabaria processant com ho havia fet anteriorment amb altres episodis. Però mai no podem saber quan el pantà ja ha arribat a la seva capacitat màxima i ha de començar a desguassar. Una sola gota de més pot fer que aquella aigua tant de temps retinguda comenci a necessitar desbordar-se.

Així que tot semblava aproximadament igual, que la vida havia de continuar pels mateixos viaranys. Durant el dia encara m'ho podia arribar a creure. Però la nit ho desmentia categòricament. Me n'anava a dormir a la mateixa hora de sempre i el son semblava acollir-me, com si volgués prolongar la ficció d'aquella normalitat que ja no retornaria. Però una hora després, amb una precisió matemàtica que demostrava que hi havia un mecanisme inconscient que alimentava el procés i que per tant responia a una lògica que estava més enllà de l'abast de la meva voluntat de controlar, els ulls se m'obrien de bat a bat i ja no manifestaven cap mena d'intenció de tornar-se a cloure.

En el silenci de la nit, fora que la meva ment no en podia estar, de silenciosa, perquè s'agitava amb milers de preguntes que dansaven com cavallets al voltant, sempre, del mateix eix obsessiu, no hi havia autoengany possible. Res no em podia distreure ni per uns misericordiosos instants de la realitat que cada nit se'm presentava més diàfanament: alguna cosa nova m'estava succeint que no era precisament agradable. Jo intentava enarborar la bandera de la normalitat que em donava seguretat i durant el dia encara la podia més o menys desplegar. Si tot continuava en un estat aproximadament igual, ¿què m'havia de privar de descansar plàcidament aquella nit com sempre ho havia pogut fer fins aleshores? Una pregunta que el meu cervell, tossut i cec, es tornava a fer cada matí, com si el discurs de la ment pogués tòrcer la realitat.

Però aquell mecanisme que em mantenia oberts els ulls era més fort, més persistent, que totes aquelles construccions mentals a les quals intentava arrapar-me. Era ben indiferent que m'hagués allitat amb un cert convenciment, nascut de moltes hores diürnes d'insistència, com si poguéssim ensinistrar el nostre organisme a base de repetir-li exhaustivament una lliçó que no és la seva, que a partir d'aquella nit retrobaria el son perdut. Ho semblava, sí, però l'aparença aviat s'estroncava. I retornaven les hores d'insomni i cada dia la meva fe s'afeblia una mica més. Estava escindit entre una ment que encara intentava formular el seu discurs però que cada dia distingia amb menys claredat les roderes de l'antic camí i un cos que afermava la seva voluntat pròpia i que marcava la seva llei amb una rotunditat progressivament més contundent.

Jo era una persona en qui la ment tenia un paper protagonista. Amatent a analitzar, classificar i resoldre, tret dels sentiments gairebé ni m'escoltava la resta del meu organisme, a qui considerava una mena d'annex que tenia una funció purament auxiliar, proporcionar-me els mitjans físics per accedir a allò que la meva ment havia dictaminat. Era com si m'hagués quedat amb una visió molt simplista de l'evolució humana. Allò que ens distingia dels animals i de les plantes ¿no era la nostra capacitat de raciocini? Érem un cervell amb dos braços i dues cames que ens permetien d'executar les ordres del nostre centre superior. Oblidava que la història de l'home era molt curta, irrisòriament breu si la comparàvem amb les petjades que venien de molt lluny i de les quals no ens havíem pas desprès.

L'única manera en què jo podia prestar l'atenció deguda a la resta del meu organisme era a través de comprovar l'absoluta inutilitat de la meva ment davant un problema que era nou. En les nits d'insomni que no s'acabaven, el meu cervell intentava cantar-li cançons de bressol al meu cos, li parlava tranquil·litzadorament, com una mare ho faria al seu fill en una situació similar, apa, dorm, jo resto amb tu fins que tanquis els ulls i l'endemà, quan els obris, em trobaràs de nou al teu costat. Però el meu cos no es deixava enganyar, sabia que era sol a l'habitació, que no hi havia ningú que el consolés, i el discurs de la ment no li arribava perquè era massa petit per entendre'l. Fins que la ment també s'esgotava i aleshores la resta del cos assolia tot el protagonisme i concentrava totes les seves energies, tot el seu clam inoït, en una angoixa que se'm menjava les parets de l'estómac.

¿Què podia fer amb aquelles hores on tot era silenci menys dins meu? ¿Què podia fer amb una ment abans omnipresent que ja no responia i amb un cos que proclamava la seva ansietat amb tots els altaveus i que es negava a adormir-se perquè ja no volia ser silenciat mai més? Aquella era la seva oportunitat d'escapar-se de la dictadura del cervell per imposar les seves normes i fer sentir la pròpia veu. Una veu que em deia el mateix que la Maribel quan li explicava la meva situació però jo aleshores encara no ho sabia, perquè desconeixia com descodificar-la. De fet, encara no estava preparat per escoltar, perquè la veu de la ment encara no havia estat silenciada i durant les hores diürnes agonitzava però no s'acabava de morir.

Durant el dia, em podia fer l'efecte que no estava sol. Parlava i parlava, contrastava explicacions i hipòtesis i estratègies per intentar sortir de la situació en què em trobava. Però el final era inevitablement sempre el mateix: per tornar a la mínima il·lusió i ficció del dia vinent havia de passar per la cambra de la veritat on hi havia un detector infal·lible de mentides. Aquelles hores em posaven davant per davant del mes pregon dels temors: no hi havia res a fer, estava sol i ningú no m'entenia ni em podia ajudar. Aquelles hores m'abocaven al nihilisme més desesperat i desesperançat, la nit fosca de l'ànima per la qual tots, una hora o altra, hem de passar. Aquelles hores només em tenia a mi, un jo que semblava descosir-se per tot arreu i que, per tant, no em podia donar pau.

A tocar, això sí, a l'habitació del costat, hi havia la mare. L'hauria pogut despertar com ella ho havia fet amb mi, no pas com a venjança, sinó per parlar-hi ni que fos una estona i intentar calmar una part si més no de l'angoixa que em consumia. Això potser ho hauria pogut fer amb un amic o amb una amiga, amb un company de l'ànima que no s'amagués les ferides, amb algú amb qui hi hagués la convicció que compartim un mateix camp de batalla i que no ens hem d'avergonyir de sentir-nos derrotats. Però això no ho podia fer amb una persona que no complia cap d'aquestes condicions, que precisament era l'origen de tot aquell malestar, amb la persona que menys em podia entendre de totes les que no em podien entendre. No estava sol, estava pitjor que sol, perquè convivia amb la persona que m'empresonava i em condemnava a cadena perpètua.

La meva experiència prova, si és que feia falta, que et pots sentir immensament sol encara que visquis amb una altra persona. Perquè el fet de compartir habitatge només amb algú que és molt lluny de poder-te entendre et fa dubtar de les possibilitats terapèutiques del contacte humà i t'enfonsa encara més en el pou de la teva solitud, on d'altra banda només ets capaç de
sentir que sol no te'n sortiràs. Parlar amb aquella persona és encara pitjor que no fer-ho amb ningú, perquè aquesta darrera possibilitat no et farà sentir si més no més malament del que ho estaves abans de començar una conversa que encara t'ha fet sentir més incomprès. En plena depressió, en plena angoixa, arribes a dubtar fins i tot que et sàpigues explicar i acabes pensant que el teu malestar pot ser producte d'una ment que ha enfollit i que, per tant, ningú no pot entendre.

Els dies i les nits es reprodueixen mimètics, sempre amb la mateixa angoixa que et posseeix, que no s'atura, que no cedeix, mentre externament mires de conduir la teva vida exactament com d'habitud, com si fossis més fort que aquell mal que et consumeix o si deixar de comportar-te com sempre equivalgués clarament ja a aixecar la bandera de la claudicació. Però res no és igual ja, per molt que ho vulguis intentar, i cada moviment és un esforç que et deixa més exhaurit encara i ja no saps què és més esgotador, si continuar presentant batalla desigual per salvar una aparença de rutina que només teòricament t'hauria de tranquil·litzar o plegar-te a una angoixa que és possible que vulgui dialogar amb tu neta d'interferències.

Però jo em vaig negar a aquesta darrera opció, a deixar parlar l'ansietat, em vaig obsedir a continuar en moviment frenètic, tot sentint, perquè era inevitable, però no escoltant, perquè em semblava que no tenia temps i no sabia com fer-ho, els meus dimonis. De mica en mica, però, la tensió va anar cedint. Dues coses hi van ajudar: una medicació oportunament receptada i el calendari. Érem al mes de juny, s'acostaven les vacances i la meva mare se n'aniria a passar al poble on havia nascut ben bé un mes, passat el qual, és clar, ens retrobaríem quan jo ja seria capaç, de nou i com sempre, de portar competentment les regnes de la meva infelicitat no reconeguda.

En aquell estiu que malgrat tot va ser com els anteriors o, millor encara, perquè em tornava a gaudir i em semblava haver derrotat de nou els mals esperits, vaig aprendre el significat del concepte de miratge de la manera com de debò s'aprenen les coses, és a dir, pagant-ne un peatge que mai no oblides. El paisatge estival que lluïa davant meu era el de cada estiu i per això em semblava que la vida també continuaria essent la de sempre, jo tornava a ser més fort que qualsevol enemic que se'm pogués presentar perquè tenia les armes de la reiteració i la confirmació i sempre havien vençut, tot i que això no ho argumentés. Em pensava que era aliè a les experiències que pogués passar o, si més no, que les podia integrar perfectament en l'equipatge de campanya que duia incorporat. Però per sota d'aquell paisatge hi havia noves aigües subterrànies que no havien desaparegut, només s'havien enretirat de l'esguard superficial amb què acostumem a mirar-nos el món i nosaltres mateixos.

A les acaballes de l'estiu, en vaig notar el primers símptomes. S'acostava la data del comiat de les vacances , com cada any, però un incipient dolor a la boca de l'estómac em va fer adonar que aquell retorn no seria com els altres i quan vaig voler mirar-me'l de prop, aquell dolor va deixar de ser incipient, es va tornar a ensenyorir de mi com ho havia fer un parell de mesos abans. I la perspectiva no tenia res a veure amb l'anterior: se'm presentaven onze llargs mesos que el meu estómac va sentir tots de cop, com una menja compacta que de cap de les maneres no pots deglutir i que l'única cosa que fa és tancar-lo amb pany i forrellat.

Com sempre havia fet, vaig intentar que la meva ment alliçonés les meves emocions, temperés els meus temors. Era absurd considerar aquells onze mesos com un bloc uniforme, hi havia els caps de setmana, i els dies de Nadal, i les vacances de Setmana Santa,... Però res, el meu estómac es va continuar fent l'orni i si alguna cosa vaig aconseguir amb tot aquell treball va ser fer créixer l'angoixa, que no es deixava enganyar per cap dels meus subterfugis dialèctics. La realitat és tossuda, diuen, i és evident, però el que ens costa moltes vegades és saber on és, on s'emplaça. Més tard ho vaig aprendre, en aquells mateixos moments encara no en vaig ser capaç: la meva realitat raïa en el meu estómac, en aquell puny que s'hi cloïa i gairebé no em deixava respirar, no pas en la meva ment que continuava fabricant, bé que cada vegada amb menys convicció, estratègies i hipòtesis que es desfeien com fum davant quelcom que era infinitament més poderós.

Dubto, francament, que sempre triem el nostre camí o, si més no, que ho faci la nostra part teòricament més intel·ligent. Tampoc no m'agrada especialment la dualitat que porta a dividir-nos en ment i ànima i a parlar tan diferenciadament d'ambdues com si no compartissin el mateix espai i fóssim éssers permanentment escindits. Però sí que crec que en cada circumstància hi ha una part de nosaltres que tira més fort que l'altra, a la qual després, a pilota passada, haurà d'intentar convèncer de la bondat de les seves intencions per mirar d'aconseguir un armistici i la màxima integració possible. En cada revolt de la vida, aquesta haurà estat la nostra part més intel·ligent o si més no més decidida, per iniciativa pròpia o bé perquè, més sensibilitzada, hi hagi pogut niar la veritat.

Així, mentre la meva ment elucubrava i, per tant, no tenia temps per escoltar, la meva part emotiva s'havia hagut d'obrir tant amb l'impacte que havia rebut, amb la por que havia experimentat, amb el cop de puny que n'havia modificat la morfologia i que no li havia permès de recuperar l'anterior, que ara absorbia ràpidament totes les lliçons que li arribaven i, és clar, tampoc no li preocupava massa acabar o no d'entendre-les perquè això, en definitiva, no era tasca seva. Les meves emocions treballaven amb material real i no s'amoïnaven per la seva filiació. La consciència del que és autèntic, del que no és postís, és tan il·luminadora que escombra tota la resta. Com l'amor que sentim per les persones que ens han ajudat en el camí, amb les persones que ens hem sentit vinculades, que no és discutible. És una música sense necessitat de cap lletra. Posar-n'hi pot ser, a més, prostituir-la, fer vans esforços d'autor mediocre en una composició que ja ha arribat al cor.

Triar entre la vida i la mort tampoc no té un mèrit especial. Si totes les cartes estan damunt la taula la decisió més difícil esdevé senzilla i et sents capaç de fer coses que mai no hauries cregut possibles, prova irrefutable que la ment no sempre ens escriu els guions correctes. El mateix dia de la tornada de la mare de les seves vacances, després que l'hagués recollit a l'estació d'autobusos i haguéssim anat fins a casa en taxi, com si res no hagués succeït tot i que aquella vegada jo ja no dubtava, ja sabia on era el miratge i on era la realitat, després que haguéssim arribat a casa però jo no hagués posat els peus més enllà del rebedor, no pas per cap por supersticiosa que si anava més endins del pis ja no seria capaç de trobar la sortida, perquè ja dic que tots aquests temors havien desaparegut, li ho vaig dir.

Sense caure en la trampa de les explicacions exhaustives a què tan aficionada era la meva ment, perquè ja tot estava discutit dins meu i ella no hi podia aportar ni una unça d'arguments que em servissin, encara que per a ella poguessin ser la veritat universal, tan lluny érem l'un de l'altra, tant ens havíem arribat a conèixer i a exhaurir mútuament, li vaig dir que me n'anava de casa i que m'establia pel meu compte. No li vaig deixar preguntar on, encara que de fet tampoc no era aquest l'aspecte que en aquell moment més li interessava. En realitat, en aquells instants res del que més li interessava no tenia cap mena de relació amb mi. En aquells moments, el que desitjava era desempaquetar, posar les coses que duia del poble en ordre, comprovar que la casa no hagués sofert cap desperfecte en la seva absència.

Va ser per raó d'aquestes prioritats que no va reaccionar a la meva decisió. Li vaig deixar poc temps, és cert, però estic convençut que quan vaig tancar la porta va procedir exactament com tenia previst. Si havia de plorar, si havia de lamentar-se, li calia esperar, no podia fer-ho enmig dels paquets i del desordre.

Jo sempre havia tingut la impressió que després de la mort del pare, la mare i jo havíem guardat les formes en presència d'altres persones i, sobretot, de la resta de la família. Jo tenia queixes d'ella, és clar que sí, però les abocava en el petit cercle d'amistats íntimes que m'havia anat construint amb tossuderia i malgrat les dificultats de viure una vida que només era parcialment meva. Amb la Maribel no valia la pena de parlar-ne, què li havia de dir que no sabés o hagués intuït, ella havia vist els núvols molt abans que descarreguessin i, de fet, considerava que part de la culpa era meva, que havia succeït el meu pare a abaixar-me els pantalons davant la mare, que havia consentit com ell a intentar reconciliar extrems incompatibles fins a fer de la meva vida un garbuix, que havia acceptat viure regalant-me i negant-me alhora. Aquest premi que em faig a compte d'aquella negació que m'autoimposo.

Amb la resta de la meva família, amb els meus oncles i cosins, tampoc no en parlava, dels problemes amb la mare. D'entrada, per un cert pudor, perquè també eren família d'ella o, més exactament, perquè eren família d'ella sobretot. La vida amb la mare m'havia escindit tant que tenia el món dividit en partidaris i contraris. Aquells amics íntims que m'havia anat fent eren, és clar, de la meva banda i poca relació volien o podien tenir amb la mare. Per tant, perquè el món continués dividit, calia que la família materna estigués del costat d'ella. I jo no feia res per canviar-ho. Li cedia sense batallar aquell terreny.

Sabia perfectament que la mare s'expansionava, sobretot amb les seves dues germanes. Sempre hi ha algun ocell que ens diu les coses. Però ho considerava part de l'ordre natural de la vida, potser perquè en
la meva ment tots els arguments prenien cos i jo també podia estar a favor i en contra de mi mateix segons bufessin els vents. Però també sabia que les crítiques de la mare sempre s'adreçaven al que jo feia fora de casa, a aspectes particulars del meu tarannà o a alguna de les meves amistats, que potser s'havia deixat veure massa, però que, en canvi, aquestes crítiques mai no tocaven la relació que teníem a casa. Era com si fóssim un matrimoni que no acaba de funcionar del tot, més que res per les excentricitats d'ell, però que no es planteja en cap moment la separació, unit com està per un pegament universal que ha decidit per nosaltres què és el que convé que romangui enganxat.

Per això, perquè estava convençut que davant la família havíem mantingut les aparences, perquè jo hi parlava poc i quan ho feia esquivava la qüestió i perquè la mare no volia arribar en les seves crítiques respecte a mi fins a un punt que els parents es pensessin que la relació entre nosaltres dos era tan dolenta que calia fer un pensament, per això em va sorprendre enormement que quan es va consumar la separació i varen passar els primers mesos prudencials sense que la situació canviés, un cosí meu manifestés que sempre havia pensat que aquella relació no podia durar. En sentir les seves paraules, em vaig esguardar amb una mirada nova i pesarosa, com si em pogués descobrir taques de lepra que fins aleshores no hagués detectat i em vaig haver de preguntar, tan insegur em sentia del que aquelles paraules volien dir exactament, tan insegur em sentia de l'opinió dels meus cosins, amb qui de petit tant havia jugat perquè semblava que la Maribel s'apressava a posar distància cronològica entre tots dos, em vaig haver de preguntar: ¿és, potser, que el pudor que m'ha impedit de parlar amb els meus cosins de la dificultat extrema que em suposava viure amb la mare també els ha frenat a ells de dir-me que em consideraven una persona amb qui la convivència era gairebé impossible?

Em vaig mirar, sí, però he de dir que no em vaig descobrir rastres de cap malura que m'enlletgís fins a aquells extrems. Tenia els meus defectes, és clar que sí, però demanava molt poc, una mica de respecte i una mica d'esforç per part de la meva mare per entendre que els fills no poden ni han de ser calcs exactes dels pares perquè si ho fossin encara penjaríem dels arbres. Això, i que comprengués que les hores que li dedicava les treia d'algun altre cau on potser estava més a gust, que Déu havia escrit que els fills respectessin els pares però no que aquests els volguessin només per a ells.

Quan vaig poder tancar aquell interrogant vaig comprendre que el meu cosí simplement havia volgut dir que s'havia adonat que la mare i jo érem incompatibles, que a partir de les paraules d'ella, no pas de les meves, repeteixo, havia anat capint que ens separava un món que un dia s'havia de trencar en dos continents que ja no tornarien a trobar-se, immersos en les seves respectives i ja per sempre més irreconciliables derives.

Gràcies a aquelles paraules del meu cosí, també em vaig adonar que feia temps que la mare i jo caminàvem damunt una onada que havia de petar més tard o més aviat contra les roques de la costa. De fet, semblava talment que ella i jo fóssim els únics que no ens n'acabéssim de fer el càrrec, mentre tothom al nostre voltant feia apostes amb la boca petita sobre la nostra capacitat de resistència. Érem els protagonistes d'una ficció contra natura que ja no enganyava ningú encara que potser algun dels espectadors encengués espelmes davant d'algun altar per demanar que malgrat tot allarguéssim l'obra.

Per exemple, una de les germanes de la mare. A partir de la meva marxa de casa, es varen restablir les comunicacions directes i vàrem haver de parlar de tu a tu del tema que fins a aquella decisió mai no havia aparegut en les nostres converses. No recordo, però, que la meva tia m'increpés, sinó més aviat que m'implorés. Jo aleshores no ho veia, però aquesta actitud certificava d'alguna manera que ella no es qüestionava si més no el meu dret a canviar d'aires i només s'amoïnava per la solitud a què deixava abocada la mare, una situació que ella, que també era vídua, coneixia perfectament.

Aleshores no m'adonava tampoc que era molt possible que les simpaties de la meva família estiguessin amb mi i no amb la mare, a qui tanmateix podien oferir el suport verbal que a mi no em donaven perquè més enllà de la seva duresa aparent reconeixien la seva feblesa pregona, la feblesa de qui té una sola carta a la mà i encara la maltracta perquè espera que li serveixi com una baralla sencera. Hi ha persones que no saben conservar el que tenen al seu voltant, hi ha en elles un estrany anhel de perfecció que les fa incapaces d'entendre el que els sembla que s'aparta del seu cànon i es van tancant i tancant en si mateixes, es repleguen en aquells pocs àtoms sense màcula que identifiquen amb uns pretesos ideals, que no són sinó el llevat de la intolerància, fins que arriba un dia que s'adonen que s'han quedat soles amb els seus quatre conceptes arnats. I aleshores comença la seva agonia. La meva mare va ser una d'aquestes persones.

Que consti que no me'n vaig desentendre totalment. Vaig deixar de viure a la que fins aquell moment havia estat casa nostra, encara que amb ella aquest possessiu plural es faci difícil de conjugar perquè difícilment senties que hi compartissis alguna cosa, ella era la sobirana i tu el vassall, però tanmateix hi vaig anar a dinar gairebé cada dia. Però tant li fa, la mare mai no s'ho va mirar com el fill que es desplaçava cada migdia des de la seva feina per anar a dinar amb ella i estar-s'hi una estona, sinó com el fill que havia deixat d'anar-hi a dormir i l'havia condemnat a una soledat de la qual no volia veure que era l'única autora. Quan els retrets són el que fonamentalment uneix dues persones, però una d'elles si més no els vol deixar enrera perquè té l'obligació moral de mirar endavant i sap que amb aquells materials no s'hi pot construir res de bo, el silenci enrarit acompanya el pa i el vi. Mentre una de les dues persones fa l'esforç de descarregar-se'n i de llençar per la borda tot aquell llast, l'altra encara n'omple la cistella perquè els retrets, la incomprensió, són l'únic patrimoni que li resta, el menjar enverinat amb què li sembla que s'alimenta cada dia per no deixar de ser qui es pensa que té el deure de continuar essent. Pot ser ben bé que la primera persona no se n'alliberi mai totalment i que imatges del seu passat hagin de poblar els seus somnis d'avui i de demà, però la segona en resta completament presonera i arriba un moment que ja no conviu amb ningú ni amb res més.

I un dia aquell cervell de la mare tan mal nodrit es va col·lapsar. Algun mecanisme, algun interruptor, va saltar i els ploms es varen fondre. I a partir d'aquell moment la foscor va ser absoluta. Havia guanyat la partida. De tant llaurar la foscor aquesta es va apropiar de la mare. Sempre ens quedarà el dubte de saber si abans que el crepuscle li caigués al damunt per sempre més hi ha haver un instant d'i·luminació, un instant de comprensió, que li fes saber que la llum ja feia molt temps que era tancada i que, per tant, aquella obscuritat absoluta que s'hi sobreposava era, de fet, un regal de Déu. Jo crec que sí. Déu és generós i sempre troba camins per arribar fins a nosaltres encara que els humans moltes vegades no siguem capaços d'apartar les boires que envolten els nostres amics, companys i familiars.

XIII

Amb totes aquests records s'ha escolat una bona part del dia. A fora també ja és fosc i jo només desitjaria, ara que els he enfrontat tots d'una, ara que he estat capaç de fer tot sol el recorregut que uneix els punts cardinals de la meva vida, que el premi que Déu em té reservat no fos la foscor. Ara per ara, tampoc no vull, però, una llum massa aclaparadora, perquè em podria encegar. Em conformo amb una espelma oscil·lant que em mostri a tocar de la llum que es va obrint camí la foscor que espero anar deixant enrera.

Però abans que acabi el dia he de saber què em diu la Maribel. M'aixeco amb dificultats del sofà on m'he anat inconscientment arraulint mentre la pel·lícula de la meva vida desfilava davant meu, els músculs gairebé anquilosats de tanta inactivitat. Faig uns quants exercicis físics al mig del menjador de l'apartament, desvetllo la sang que s'havia adormit, i m'adreço a l'ordinador, n'obro el correu electrònic i m'imprimeixo el missatge de la meva germana, prefereixo tenir-lo en paper que no llegir-lo directament de la pantalla. Quan el tinc a la mà, reculo de nou al sofà que m'ha acollit tantes hores el dia d'avui, m'hi assec, em poso el full a una distància que me'n faciliti la lectura, i m'hi introdueixo en l'última confessió d'un dia en què m'he recorregut gairebé sencer. La Maribel diu:

Estimat Albert,

Vaig néixer en una nit humida en què em vares somiar despert. De fet, ja feia dies i nits que em somiaves, despert i adormit, però em vas engendrar aquella nit. Tenies catorze anys, la mare havia tingut dos avortaments, un abans que nasquessis i l'altre després. S'acostava a una edat perillosa per als infantaments i tu començaves a entendre que si no em feies néixer jo ja no existiria i no tindries cap germà i la teva solitud seria feta d'aquella infinitud que t'espantava i encara t'espanta ara. I em vas anar donant forma somni a somni, nit a nit, fins que un dia vaig assolir l'existència real dins teu. Va ser un part contra natura, perquè em vares fer néixer set anys més gran que tu. Em vares fer néixer amb vint-i-un anys, però bé havies d'explicar alguna cosa del meu passat fictici, tan fictici de fet com el present que m'obligaves a viure. Em volies gran de cop i volta i és per això que a set anys ja vares fer de mi una contestatària, als tretze em vas fer canviar de cambra i als disset em vares fer marxar de casa.

No és no que no ho entengui, és clar, tu ja eres prou petit i et senties prou desprote
git com per cercar-te un germà que encara fos de mides més reduïdes. Necessitaves, ans al contrari, algú que fos més fort que tu, algú que et reforcés. Potser m'hi vas fer massa, però, i el camí que vaig prendre et va resultar al capdavall massa difícil de seguir. També entenc que em fessis dona, la mare només havia tingut germanes i tu sempre havies sentit dit que les femelles tenen molta més fortalesa que els homes, prou que ho veies en la mare, que havia anul·lat el pare i anava camí de fer el mateix amb tu.

Suposo que molts infants somnien en companys imaginaris que comparteixen les seves aventures, especialment quan són molt petits i se senten sols. Tu, com sempre, vares fer una mica tard. Vas passar una infantesa prou feliç, gaudint en solitari de l'amor que els pares senten per a un fill únic, aquell amor que més tard hauries d'aprendre que és un regal en part emmetzinat. Però tot això aleshores no ho sabies, és clar. Vivies en una selva primitiva on els instints compten per damunt de qualsevol altra cosa, una selva d'arbres molt alts que t'impedien veure fins l'entorn molt pròxim. Les teves necessitats estaven o semblaven estar ateses i aquell infant tan poc desenvolupat que eres no es plantejava res més.

Per això et dic que vares fer una mica tard. Vas materialitzar un company quan ja era hora que sortissis de la cambra de les joguines. Malauradament, encara t'hi quedaries molt de temps, perquè aquella germana que era jo t'hi va ajudar. Fixa't en una cosa important, Albert, tan petit era el teu món, que em vares fer néixer a casa, no em vas cercar pels ravals o en ciutats imaginàries que trenquessin les fronteres que t'estaves construint. No, casa teva ho era tot, però era una casa, confessa-ho, a mi m'ho pots dir tot, que se't començava a fer irrespirable, però que era l'única cosa que coneixies. No t'hi veies fora però necessitaves algú que t'hi acompanyés.

Quan vares començar a tenir problemes amb els pares, em vas fer fer el que tu hauries desitjat fer però no t'hi atrevies. És clar que el conte era teu i te l'havies escrit a mida. Jo era la gran i podia prendre decisions un xic heterodoxes, que tu, és clar, eres massa petit per seguir. Em vas fer marxar de casa, però tu hi vares restar. Potser sí que la mare tenia raó i la Maribel era una egoista eixelebrada que només pensava en ella. Però és que ¿hi havia algú en aquella casa que pensés en algú altre que no fos ell mateix? No em facis responsable de les teves decisions, Albert, no em facis tan dura davant els teus lectors, jo només seguia el camí que li corresponia a la psicologia del personatge que t'havies inventat, jo no sóc sinó una vessant més agosarada de tu mateix, la part de tu mateix que voldria simplement actuar i deixar de donar i de donar-se explicacions pels seus actes.

Un cop sol a casa, em vas seguir consultant i jo et vaig seguir acompanyant encara que mai no em fessis cas ni m'escoltessis. T'anava bé sentir una altra veu per després descartar-la perquè, això sí, la teva ment havia de saber que existia una altra manera de procedir, la teva ment ho volia tenir tot controlat i no podia ignorar l'existència d'altres estratègies. Després en feies el que volies però ningú no et podria negar que aparentment havies considerat totes les possibilitats. I no eres tu, és clar que no, la cançó la cantava la teva germana.

Tot i ser fora de casa, vaig continuar essent fonamental per a tu. Em feies tornar a sortir quan et convenia i em feies protagonista d'incidents que no dubto que varen succeir encara que jo, és clar, no hi intervingués. Després, la mare va morir i tu vas sentir la necessitat de tancar totes les portes. Ara ja no et quedava cap excusa per restar a casa, per no volar pel teu compte. Vas voler encarnar-te en mi, fondre't amb la germana que t'havies inventat i viure una mica d'aventura. Però la Maribel, Albert, aquesta Maribel que vares crear mai no s'hauria tancat en un apartament de París. La Maribel hauria anat a còctels i festes i hauria tingut més d'un amant apassionat i moltes vivències. Has arrossegat fins a París la teva solitud, Albert, i finalment, incapaç de resistir-la, has donat vida a un altre ésser, el teu ordinador, que figura que dialoga amb tu com jo ho feia amb tu.

Però l'ordinador ja no et dóna el joc que tu necessites. I avui hi has tornat, tens més de trenta anys, però encara hi has tornat. Des del teu apartament de París, has tornat a necessitar la meva companyia i m'has fet enviar un correu electrònic. I jo he jugat una vegada més al teu joc i l'he escrit, però aquesta vegada amb les meves pròpies paraules. Albert, deixa'm tornar als llimbs d'on em vares treure, fes-me feliç de saber que ja no necessites una colla d'amics imaginaris, deixa aquesta feina que només ha estat un narcòtic, tanca aquest apartament i torna-te'n a casa, on ja no queden fantasmes sinó alguns amics reals, pocs potser, no ho nego, però que tanmateix encara et recorden i t'esperen amb braços oberts. Tota aquesta vida que ets capaç de donar, dóna-te-la finalment a tu mateix i deixa que vessi.