L'últim desengany

La Lucía es va senyar de genolls al passadís central de la catedral. Es va aixecar i va avançar cap als primers bancs. El silenci es trencava de tant en tant, passos sonors que despertaven ecos al sostre alt de la catedral, cruixits de fusta en agenollar-se els escassos creients als reclinatoris. La Lucía va abaixar el cap i va començar les seves oracions. Cada dia, durant més de cinquanta anys, la Lucía entrava a la mateixa hora i s'asseia en el mateix banc. La seva ment es buidava dels fets de la vida, uns dolços, altres amargs i fluïa en la gràcia de Déu cap a on només àngels i sants podien acompanyar-la, cap a un estat de perfecta comunió amb els éssers celestials.

La Lucía podria haver-se sentit enganyada per Déu.

La vida li havia donat motius. Molts dels seus pocs amics no comprenien la seva fe cega i perseverança. La seva mare havia mort quan ella amb prou feines tenia cinc anys. La seva infantesa va ser un infern, el seu pare, desesperat per la mort de la seva dona, va començar a beure i no van ser poques les nits que la violència va regnar a la llar de la Lucía, que va aguantar pallisses i tot tipus de maltractaments. Potser va ser llavors quan va buscar refugi en la fe que ja mai va abandonar. El seu matrimoni va poder ser la seva salvació, però el seu marit la va abandonar el mateix dia en què naixia el seu segon fill.

Les desgràcies mai no vénen soles i en Lucas, el seu fill menor, va néixer malaltís i a l'edat de vuit anys Déu se'l va emportar a una vida millor. La Lucía seguia resant cada dia per ell. En Juan,el seu segon fill, estava en la model des de feia vuit anys. La ràbia del seu cor es va manifestar en una explosió de fúria que el va portar a realitzar actes cruels i delictius. La Lucía també resava cada dia per ell.

Fa un parell de setmanes a la Lucía li van diagnosticar un càncer en estat avançat de desenvolupament. Li van donar un mes de vida. Des de llavors ha continuat acudint a la catedral d'aquest barri que la va veure néixer i cada dia ha acudit a la presó per veure el seu fill.

La Lucía està al llit de l'hospital. No sofreix. La morfina adorm els seus sentits. No sent dolor. La seva ment està clara. Pensa en els seus fills. Pensa en Déu, en la seva bondat infinita. Imagina sants rebent-la entre núvols de cotó. Sota, en, sobre un cel blau, brillant.

Morirà, ho sap, i morirà sola, com va venir al món.

Tanca els ulls, sospira i exhala la seva ànima en l'últim sospir.


***



La Lucía ja no existeix. La Lucía creia en Mí, sabia de la meva existència, Jo de la seva i de la més mínima de les formes de vida. Potser un dia em plantegi donar vida a aquestes ànimes. Ara per ara la Lucía és únicament foscor i un mínim record en la meva Ment Infinita.

Déu