L'oncle avi Joan

Eres ben diferent de tots els altres.
Em vas omplir els ulls d'imatges d'altres èpoques, rues de carnaval, òperes, sarsueles, cants que només tu entonaves.
Recollia il·lusionada papers de plata de tots els colors per crear els vestits dels personatges del teu teatre de cartró, els escenaris, els cortinatges... Els rostres els retallaves de revistes, postals... Quan tot el procés era acabat ja podies representar l'escenificació que havies escollit. Els actors dialogaven, cantaven i escenificaven l'argument, moltes vegades fet a la mida de la teva imaginació.
Aquella habitació en la qual romanies convalescent d'una malaltia pulmonar era el meu refugi preferit, on trobava una il·lusió que les altres persones de la família no tenien temps per fomentar.
Quina llàstima que tot allò no fos ben vist, que hagués de passar per l'adreçador dels altres, que no et comprenien prou i, aqueferats en la vida quotidiana, et menystenien com un personatge extravagant i inútil.
Després la infantesa se'm va barrejar amb les obligacions escolars i ja no podíem disposar d'aquelles hores fantàstiques.
Per a mi representaves un temps del qual ningú no parlava, mort, secret, però que amb les teves explicacions es manifestava resplendent de fantasia i de colors.
Aquella Barcelona, aquells ambients, només els he trobat en els llibres, testimonis fidels de tota la vida desfeta amb la sotragada de la guerra.
De gran vaig comprendre moltes més coses de tu, d'aquella sensibilitat especial per a les coses artístiques i també de la profunda incomprensió que moltes vegades rebies, de per què no tenies família pròpia perquè t'estimaves més no fer patir ningú.
Saps, estimadíssim, avui això ja no té tanta importància i afortunadament es valora més la qualitat humana de les persones que no pas les seves inclinacions sexuals.