L'observació

En Jonàs era un gran observador. Absorbir coneixements per mitjà de la mirada el feia distreure's de les seves preocupacions. La dictadura de la paraula dita, de l'oralitat desfermada, del discurs i la negociació, el repugnava. S'estava estones llargues observant coses sense importància, en aparença de segon ordre. Observava les plantes i notava la seva bellesa. Com encara amb els núvols i altres fenòmens representaven una mica de desordre en mig de la rectangularitat calculada de la ciutat. En Jonàs mirava les branques, els branquillons, les flors incipients, els seus pètals, els fruits. Tot plegat era un espectacle pel qual no calia pagar. Però a la ciutat fins les plantes eren grises. El fum ho empudegava tot, i ho embrutava. Es meravellava sovint que un pàrquing pogués ser un espai sense fum. Els que governaven estaven obsessionats per alguns fums, i del tot indiferents per uns altres. Els cotxes no desprenien essències perfumades al capdavall.

En Jonàs per tant esmerçava el seu temps a l'observació, sempre que podia, sempre que els seus pensaments no es mostraven tirànics, sempre que tenia prou calma com per concentrar-se. La forma de les coses ho era tot, els seus plecs i replecs, les seves sinuositats, les seves complicacions estructurals. Tot plegat era inventariable, reductible i comprensible. Amb les armes de la seva experiència sensorial sense dir ni escoltar un sol mot podia comunicar-se amb una realitat natural que tenia a l'abast i del tot gratuïtament. No esperava treure gaires conclusions de l'observació. Més aviat esperava comprendre silenciosament. La paraula, la companyia, la grupalitat, el gregarisme, els trobava excessius i sobrevalorats.

El soroll també era observable, les músiques estranyes de la ciutat, tan bon punt estridents com sordes, tan bon punt un esclat com un bruit. Eren músiques que es podien sentir com una experiència molt íntima. Tota aquella parla ciutadana, les veus de les persones barrejant-se, les estridències d'un vehicle accelerant, tot plegat era un paisatge comparable a l'estrictament visual. El cas era observar, mirar, escoltar, sentir, palpar i comprendre. No calien paraules, no calia companyia, només deixar-se endur per l'instint, passejar la ciutat amb calma, amb poques presses, deixar que les sensacions es presentessin per si mateixes.

Mes no tot era ciutat per en Jonàs. De tant en tant es deixava caure pel camp. Allà hi havia poc que escoltar. El silenci ho dominava tot. Un silenci sord i de difícil percepció. Però els colors eren més vius. La grisor no existia. Les tonalitats combinades amb una brillantor particular del sol feia que l'experiència d'observar fos més gratificant. En Jonàs se sentia banyat per sensacions, com enfonsat en un oli balsàmic que emplenés un receptacle a dins del qual s'hi trobés. Eren les sensacions observables de la natura en un estat més pur, més diàfan i més gaudible.

Allò no podia durar. La tornada a la ciutat era inevitable. De la ciutat no podia cansar-se, per les seves comoditats, el camp se li feia pesat. Pensava que estava perdent el temps al capdavall. L'observació era constant, es perdia, captivat, en tota aquella munió de detalls clars i explícits. En Jonàs sentia que havia de tornar a la grisor de la ciutat, observar coses més reals. En el fons li agradava observar la brutícia. L'aire sense fum a l'interior dels restaurants era estranyament transparent.

Així doncs observar per tal de renunciar a la paraula. Sense fer puntualitzacions d'allò observat, sense extreure'n conclusions, sense fer tesi ni assaig d'allò que veia. Observar per tal de comprendre amb mecanismes no estrictament racionals. Era una part del seu cervell que no podia deixar perdre, que havia de funcionar per tal de no rovellar-se, que mereixia una mica de la seva atenció. Pensava en les reunions interminables que havia tingut al llarg de la seva vida amb persona obsessionades per demostrar i imposar el seu punt de vista. A una sala sense guarniments, amb una taula de fusta i cadires folrades de tela. Res més que la paraula, les cares les unes contra les altres. L'observació impossible, la negació de la contemplació. Pensava en totes aquelles hores que havia perdut en un combat de personalitats, amb l'únic objectiu de tenir raó. La raó magnificada, multiplicada, elevada a potències insofribles. I ell sempre tenia menys paraules que els altres, menys que els que parlaven més del compte, més del que el seny i el bon gust hagués preceptuat.

La vida contemplativa. Per en Jonàs era molt més interessant, era passiva, esperava que els impulsos arribessin, sense anar-los a cercar, una vida d'alegries insospitades, de sorpreses inesperades i d'esdeveniments no programats. Cercar la felicitat coneixent-la, explicada i definida, amb una forma clara i explícita, cercar aquesta felicitat i trobar-la proactivament, no era felicitat per en Jonàs. La felicitat es trobava a la sorpresa, a tot allò impredictible, que li podia succeir sense anunciar-se ni aconseguir-se. La felicitat de les recompenses insospitades, als ulls d'una dona, a l'aresta d'un edifici, a una taca al terra. Eren felicitats que recompensaven una manera de fer, i no pas una acció concreta.

Per en Jonàs cercar la felicitat amb accions concretes, volent-la aconseguir, sabent com aconseguir-la, de manera perfectament prevista i projectada, era perdre el temps. No l'interessava aquest camí, així de senzill. Preferia trobar-se amb la gratificació a la impensada, sortida del no-res, una observació reeixida, una contemplació prou àmplia, la constatació d'un fet evident, el retorn d'algunes idees transformades en quelcom de nou, una idea que de sobte apareix al cap. En Jonàs es decantava per la passivitat implícita a l'observació.

Eren extrems d'un mateix paràmetre. Cercar amb insistència, pesadesa i reiteració, o deixar triar la sort el que a un hom l'ha de fer feliç, o infeliç. El resultat pràcticament el mateix. El camí més distès en el segon cas. En Jonàs no esperava aconseguir els seus objectius, n'aconseguiria uns altres, sense cap previsió, i es trobaria satisfet d'haver-los aconseguit. Serien seus tot i l'atzar que els envoltaria, i no se'ls podrien treure per molt que s'hi escarrassessin.

Els seus ulls eren una part important del seu cos, de fet sabia que rebia molta més informació, un gruix més important, a través d'ells que a través de la raó. A la raó només arribaven els aliments digerits, la sensació transformada, ja manipulada per les parts baixes de la ment. A la seva consciència només arribaven simplificacions, sovint ingènues o esquemàtiques del que en realitat estava passant. Fer funcionar la part baixa de la seva ment, fer-la funcionar per trobar la resposta als seus anhels, era part de l'observació, i de l'audició. No tenia perquè pensar sempre la seva raó. Ni sempre la lògica ser la que trobés la resposta, no pas quan es relacionava amb l'ateny de la felicitat, que era sempre puntual i passatgera, a la que en Jonàs no s'hi volia adherir ferrenyament i tant sí com no.

Algunes de les seves idees les tenia per observació. D'aquí que no pogués menystenir aquesta part del seu sistema nerviós, tan complex. Observar era apropar-se a l'altre, a la seva essència, a tot el que explicava la seva forma i la seva coloració. L'altre podia ser un arbre, una flor, una pedra, una edificació, un carrer atapeït de gent. O una persona en concret. Observar-la era necessari. Per bé que s'hi observessin els seus detalls menys bells, tot allò desagradable a l'estètica. En Jonàs havia de confessar aquest defecte, el més important de tots potser, la insatisfacció estètica que li produïa de ben segur un excés d'observació.

Tot el que mirava prenia forma, adquiria una lògica compositiva, a mesura que fitava els seus ulls en els detalls. La dona que li havia fet girar el cap de primer, s'envoltava progressivament de detalls cridaners que l'enlletgien en certa manera. La perfecció en les proporcions no existia en les persones reals. En Jonàs sempre tenia temps d'endinsar-se en els trets característics de les fesomies que observava. I aquests trets sempre representaven un desequilibri. Aquesta constatació la portava a l'obsessió, fins al punt de trobar-se insatisfet amb tothom que veia per primera vegada, i alguns que coneixia inclús. Memoritzava a poc a poc tots els punts cardinals de l'estructura geomètrica dels coses i les cares. Ho feia sense voler, fins que arribava el punt que podia descriure'ls amb detall, visualitzar-los al seu cap, i recrear-se en l'observació.

Perquè en Jonàs era capaç d'observar amb els ulls tancats. Observava les seves memòries visuals, que eren moltes i variades. Podia portar davant de la foscor dels ulls clucs imatges que li havien passat, i ho feia amb una nitidesa considerable, sense que fos la imatge real del tot, però suficient com per a ser observada un altre cop. Això també formava part de les seves activitats contemplatives. Manipular amb els ulls tancats li feia observar el seu interior, el que tenia a dins, les seves idees i els seus pensaments. També els podia entendre com un fet natural. No hi havia brancatge més complex que el que formaven els seus nervis combinats. I el resultat de la seva activitat era un espai també complex.

Doncs observar l'exterior l'ajudava a comprendre i a saber observar, tot distanciant-se, el seu interior. I aquesta era una observació cabdal i de primera magnitud, potser la més profitosa de totes. Observar-se, fins en la seva raó i en els seus pensaments, amb qualitat exterior, com qui mira un fenomen o una propietat, com qui anota a una llibreta asèptica i desinfectada de prejudicis les dades exactes d'un experiment, així se sentia en Jonàs amb les seves parts. La seva sensibilitat observava la seva raó, la interpretava, la seva raó examinava els seus prejudicis, els prejudicis condicionaven la sensibilitat, la consciència la sentia exterior. Tot plegat eren observacions creuades que li donave
n la mesura de cadascuna de les seves parts, per tal d'adonar-se del tot que ell constituïa. Era la seva manera d'aplicar l'experiència exterior als seus fets interiors.

Així doncs, la percepció de les actituds dels altres, li feia prendre consciència de les seves actituds. Era un moment puntual, un instant de relatiu dolor, en que s'assenyalava a si mateix reflectit en quelcom que alguna part de la seva ment reprovava. Aleshores havia de decidir si mantenia aquella actitud o aquella costum o si la suprimia. Observar les seves notes, els seus pensaments anotats, algunes composicions artístiques, també era observar-se ell mateix, del que era capaç i del que no, del que sabia fer i del que no.

En Jonàs però preferia l'observació exterior. Ell es tenia prou conegut, s'havia acompanyat de sempre, se sabia els seus racons i els seus ressorts. L'exterior era molt més sorprenent. L'exterior era font inesgotable de novetats, totes ells observables. L'interior era repetitiu i tediós. Per això preferia observar una renglera d'arbusts a un parterre, cadascuna de les seves fulles, cadascuna de les branques lligades al tronc principal, i apreciar els seus verds variables alhora que idèntics, que deixar-se emportar per les consciències d'ell mateix. De fet considerava malaltís tenir aquestes consciències, tal com a ell se li presentaven, d'una manera punitiva i dolorosa, transmetent un sentiment de falta i buidor a tot el seu cos. Les observacions exteriors eren d'una caire ben diferent. Sempre aportaven informació, sempre tenien novetats, sempre s'hi podien fer observacions interessants.

Així doncs en Jonàs esperava molt d'observar sense pronunciar-se. No tenia perquè tenir una opinió de tot el que veia. Quan se la demanaven sovint no sabia que dir. Perquè després de mirar quelcom de fit a fit durant una estona hauria de tenir res a dir? No hi havia raons si hom entenia el funcionament de l'observador, la manera en que activa els elements del seu cervell no estrictament conscients o racionals. Cap discurs ni cap paraula no n'havien de ser el resultat, no pas necessàriament. La mecànica de l'observació funcionava a nivell elemental, inconscient i per automatisme. El que el recorria per dins quan observava eren sensacions: inquietuds, seguretats, ansietats, escalfors, freds.

En Jonàs era un incondicional de l'observació. La paraula la trobava lletja, útil, pràctica. La paraula dita tenia a veure amb el combat, amb els instints de dominació, amb la demostració de la vàlua personal, amb l'agressivitat. L'observació era l'acceptació del món tal com era, la serenitat, la cautela, la intranscendència en certa manera, per observar no calia fer-se una idea d'allò observat, ni calia explicar-lo, ni calia reduir-lo a formes concretes o a esquemes reproduïbles.