Lliure incompetència

A l'edifici s'amuntegaven arrenglerats els professionals. Ningú no hi podia accedir sense targeta. Calia el codi per travessar les seves portes de vidre, tan automàtiques com insulses. A dins la competència era enaltida fins a extrems insuportables. Els que no ho podien suportar tenien la porta oberta, al poder sempre hi sobrava gent. Les paraules agres dels que havien hagut de marxar però no creuaven les portes de vidre, es confonien amb el bruit persistent del trànsit i del parloreig de les persones que transitaven les voreres.

En J. Tauró no sabia fer res de res, o més aviat el que sabia fer era no fer res. Sovint havia intervingut en algun acord sense dir una sola paraula, amb posat impàvid, disconforme, amb cara greu i inescrutable. Pensava que negociar era jugar una partida de pòquer. No ho era, perquè algú altre havia de fer la feina d'en J. Tauró, però en J. Tauró ni s'adonava. Pensava equivocadament que feia la feina més important.

Tan se valia a que es dediqués l'empresa. Ell es podia adaptar a totes les situacions, i podia plantar el seu presentador allà a on calgués. Sempre tenia arguments a punt, és a dir no fer torn de preguntes, o contestar-les amb la màxima vaguetat, el seu vocabulari era exigu. Tan breu que sempre acabava per dir el mateix. Era un diccionari que li permetia parlar un quart d'hora fent veure que deia cada cop paraules noves. Després les repetia a qualque altre lloc, sala de conferències, reunió de ponents, el que fos, i santes pasqües. Se li en fotia que algú trobés la relació i s'adonés de la buidor manifesta del que deia. Eren minories, veus crítiques, persones rares que no en tenien prou amb una de les seves presentacions i havien de presentar-se a una segona. No calia tenir-los en compte.

En J. Tauró tenia una habilitat especial, o excel·lia en una capacitat ordinària que ell duia a l'extrem fent-la particular. S'asseia a la seva butaca giratòria, que es movia i rondinava a la més mínima vibració, i restava del tot immòbil, aliè a tot, sense cap pensament al cap. Mai no l'havien agobiat gaire els pensaments, no necessitava mecanismes, semàfors o priorització a dins el seu cap. Sempre havia tingut un pensament o cap, no hi havia necessitat d'organitzar res, però val a dir que amb el temps s'havia perfeccionat en aquest art. Senzillament s'asseia, es concentrava, feia la fila de tenir pensaments d'una profunditat esfereïdora, de veure el futur i el passat barrejats, d'estar relacionat coses complexes per troba'ls-hi la lògica elemental, i en realitat no feia res de res.

Els que veien en J. Tauró en aquesta posició quedaven impressionats. Consideraven que estava pensant coses de gran importància. S'equivocaven de mig a mig, perquè en J. Tauró pensava molt poc. El pensament era enemic del poder, les coses s'havien de fer per estómac, no pas per pensament. Les paraules eren només obvietats que calia dir, manifestar perquè els altres s'adonessin de fins a quin punt resultaven realment òbvies. El seu discurs al capdavall era sempre el mateix. En J. Tauró era un firaire. Com que de seguida se li veia el llautó havia de canviar sovint de país o d'auditori, trobar constantment noves àrees, fer noves coneixences.

Llur inestabilitat el feia adonar-se de l'existència d'ell mateix. Per en J. Tauró només existien les necessitats d'en J. Tauró, que eren un amalgama de vaguetats i d'aspiracions més o menys frustrades, i l'encaminament professional, que podia resumir-se en tangibles, que era el sou i les comissions, i intangibles, que eren les prebendes que podia obtenir sense haver-les de pagar de la seva posició privilegiada. Així en J. Tauró era el seu mateix projecte, es modificava a si mateix com un avançat programa d'ordinador, i després, davant l'audiència, es limitava a executar-lo decididament.

Com ja s'ha dit la feina l'havia de fer algú altre, perquè per fer presentacions de productes cal un producte, alguna cosa que presentar, i això no ho podia fer en J. Tauró perquè no era el seu comès, i així ho deixava clar a la resta dels empleats, que també feien el que podien per treballar el mínim possible, i a poder ser sense necessitat de pensar. En J. Tauró aparentava un menyspreu considerable contra les feines creatives, s'ufanava de ser una persona pràctica, eclèctica, amb empenta i determinació, se'n fumia del que considerava eren en la seva major part fantasies i somnis immadurs per part dels altres treballadors de l'empresa. En el fons amagava les seves incapacitats, la seva frustració, el fet que a les oportunitats que havia tingut a la vida de demostrar el que valia havia fracassat miserablement.

Però el menyspreu el conreava, com a part distintiva de la seva personalitat. No era una cosa nova. Havia existit de sempre. Sempre hi havia hagut senyors, poc afortunats mentalment, que a sobre d'aprofitar-se de la feina i l'esforç dels seus vassalls hi afegien la desconsideració de tractar-los com si en realitat fossin els senyors els que servissin als vassalls i no a l'inrevés. En J. Tauró seguia amb aquesta lògica, i no pas necessàriament perquè l'hagués apresa d'una llarga tradició. De fet cal observar que en tres generacions es pot transformar un pagès que acarona amb tendresa les seves ovelles en l'alt directiu d'una multinacional. Només amb bona fortuna ja es pot aconseguir.

Així que en J. Tauró no volia saber gaire del seu passat. Al capdavall ja no era pagès, potser no ho havia estat mai, potser venia d'un llinatge noble que l'havia heretat la seva capacitat de no pensar ni sentir res. S'asseia a la seva butaca giratòria i el cap se li buidava encara més del que el tenia habitualment. Restava immòbil com una estàtua. Si s'hagués posat en aquesta postura al bell mig del carrer algú li hagués llençat unes monedes. En J. Tauró considerava que qualsevol sobreesforç era dolent pel bon funcionament de l'empresa. Considerava que eren els altres, els serveis, els qui s'havien d'escarrassar per això i allò, i el què el convertia en un ésser sense classe, pensava que els altres feinejaven perquè estaven menys dotats, menys preparats, perquè no tenien el seu autocontrol, i per tant la seva feina valia menys, perquè era feta per una persona menys valuosa.

Segons en J. Tauró, l'emocionalitat era per febles, un recurs per justificar el propi fracàs, per poder assumir una vida subsidiària i depenent, cohabitant amb els veritables triomfadors sense trobar aquesta vida insuportable i indigna. Eren les idees tranuitades d'en J. Tauró. Ningú no li duia la contraria, de fet en J. Tauró no les confiava a ningú, ho pensava però mai no ho deia.

De tant en tant algú el posava en evidència. En J. Tauró era instruït en alguna cosa òbvia per algun dels altres treballadors. Per dins patia una revolta, s'adonava per uns moments de la validesa de tots els punts de vista, i dels principi fonamental de la divisió del treball, que no és necessàriament la jerarquització de la societat, que n'és un derivat pervers d'aquesta divisió. En J. Tauró no sabia assumir que com en tot bon quadre pintat amb elegància i finesa, tots els colors es barregen, els que hi són principals esquitxen els dels costats, i un blau amb tocs de vermell, i l'altre vermell amb tocs de blau. I si això no es produeix l'efecte del quadre és antiestètic.

Així, els companys de feina que ells considerava els seus subordinats, demostraven de vegades habilitats tangencials, que li despertaven una nova dimensió, que no podia reduir a les seves capacitats utilitzades, que li demostraven un grau de comprensió que no podia reduir a passes senzilles. En J. Tauró per uns moments es desesperava. Ell havia resolt multitud de problemes sense moure ni el dit petit de la mà, només observant, calculant amb el cap, fent-se una idea, sense arribar a materialitzar-la, només considerant-la. La pràctica per en J. Tauró era una conseqüència fatigosa i directa de la teòrica, i per tant no calia ni considerar-la.

Després les coses no sortien com ell havia pensat. Les seves teories feien aigües per tot arreu com una barca mal apedaçada. La realitat s'imposava amb la seva impertinent manera de posar objeccions a tot, i de trobar exemples de mal funcionament de qualsevol planificació. Aleshores apareixia el J. Tauró supervivent. Al capdavall retenia la seva posició, l'error havia estat col·lectiu. Si hi havia problemes amb la seva teoria era precisament perquè era ell el qui elaborava les teories, els altres el seguien, si tenien idees millors les podien donar a conèixer, i potser algun dia ocuparien el lloc d'en J. Tauró, però mentrestant l'empenta i la iniciativa l'havia tingut ell, per tant l'error no se li podia atribuir en exclussiva.

Perquè pensava en J. Tauró que s'equivoca menys qui té una mala idea que qui no en té cap en absolut, i s'equivoca amb les idees d'algú altre. Així sobrevivia, passava el mal tràngol, cercava nous clients, esperava noves oportunitats de negoci, s'asseia a la seva butaca giratòria i restava immòbil. A cada nou fracàs de la seva vida més immòbil encara, si que semblés que això era d'alguna manera possible, atès que la seva immobilitat semblava ja del tot perfeccionada.

Les hores passaven al seu despatx, no tenia cap presentació per fer aquella tarda. En J. Tauró no guardava cap pistola al calaix al seu escriptori, ni l'hagués fet servir amb ell mateix, potser amb algú altre, amb algú amb més barra, que en coneixia un bon grapat. La immobilitat l'ofegava, el seu cap s'esmussava, de més jove aconseguia no adormir-se. La seva immobilitat era desperta, quan algú entrava al despatx la seva mirada reflectia un estat de consciència.

El temps havia passat, en J. Tauró era un gat més vell, i ara les seves immobilitats acabaven en roncs ben sonors. La seva secretària entrava al despatx i el trobava dormint, se'l mirava, tan candorós i inofensiu, el que havia estat un tigre de les finances i les presentacions, ara realment havia aconseguit no tenir res de res al cap, només les fantasies que li poguessin circular mentre era adormit.

Hi havien arribat més joves a l'empresa, fins i tot havia col·locat en J. Tauró Júnior, que a poc a poc començava a dominar l'art de la immobilitat. I n'hi havia d'altres, homes i dones, perfectament preparats, absolutament estudiats, tenien més cursos a sobre que un mestre jubilat, i de tots els cursos no havien après res de res, perquè de coses pràctiques no en sabien fer. Tenien tal cúmul de coneixements que no podien centrar-se en aprofundir-ne'n uns de sols.

En J. Tauró s'entaforava al seu despatx, provant de convèncer's a si mateix que era brillant la manera en que encolomava als altres no ja les feines de més escarràs, sinó totes en general. En J. Tauró havia arribat al capdamunt de l'organització, i només podia pensar en retirar-se. No tenia més ganes de competir amb gent jove, ni volia esdevenir una veritable estàtua. Cada cop les seves excentricitats i sortides de to, que abans tenia de tant en tant, començaren a sovintejar més. Finalment embogí, o el donaren per boig, i s'hagué de prejubilar.

En J. Tauró pensava que s'hi s'hagués llençat més a la pràctica potser hagués gaudit millor de la vida. Al capdavall hi havia quelcom dels altres que li costava de pair o comprendre, i era la seva capacitat de ser feliços, de conformar-se amb menys, i de viure la vida sense contemplacions, com si en cada moment estiguessin fent la cosa més desitjable del món, i no hi hagués res més més adient per aquell instant que precisament el que estaven fent.