Llibertat creativa

I potser n'hi havia d'altres. En Francesc s'expressava de totes les formes que tenia a l'abast, no deixava de banda cap especialitat de les arts, inclús de les ciències. L'art i la ciència es barrejaven en la seva producció. Era eclèctic i pràctic i fet a si mateix. No era gaire ben comprès, en Francesc, que havia de guanyar-se la vida tot trampejant oficis i fent malabarismes.

Que la vida estava cara era quelcom que sabia. Les dones eren cares, els cotxes també, els pisos, hi havia moltes coses cares. El quilo d'arròs o de pasta no estava car, el litre de llet tampoc. Amb pocs diners podia sobreviure, tot tenint un sostre sota el que passar les nits.

Així doncs se centrava en la seva llibertat creativa, que tenia per la cosa més alta i més excelsa que hi havia al món. No es demanava gaire sovint si era possible la tal llibertat creativa, ni feia cas dels que opinaven la seva impossibilitat. Al capdavall en els seus discursos estaven creant, i no es podia crear tot pontificant sobre la impossibilitat de crear.

Al davant del paper hi era ell, en Francesc, i tot un espai buit que calia emplenar. Tenia ofici i ganes, i temps per perdre. El temps per perdre era la cosa més important, allò que valorava per sobre de tot. No fixar-se gaires obligacions, ni imperioses ni peremptòries. Tot plegat havia de fluir. Sovint reflexionava sobre el fet de fluir, per la vida i pel pensament, sense aturar-se en remolins o vies mortes que no tenen sortida evident.

La llibertat creativa seva consistia en expressar-se de manera complexa en diferents àmbits. I era alhora un sistema de passar el temps sense avorrir-se mai, sense estar-se sense saber què fer. Sempre hi havia què fer, algun dibuix, un escrit, reflexions, pensaments, tesis. El seu cap sempre li proporcionava combustible per lluitar contra les hores mortes, d'aquí que no l'importés gaire tenir-ne moltes.

I d'aquí que no tingués la necessitat imperiosa de cercar-se al·licients per a viure. Ni feina ni família, ni companya inclús. No necessitava les preocupacions ordinàries per tal de passar el temps. Tenia moltes coses al cap, i més aviat el seu problema era tenir-ne tantes, no pas poques. Això no volia dir que tingués moltes idees. La gent es confonia sovint, pensava en Francesc. Alguna llambregada puntual o continuades no eren idees. Idees es tenien molt de tant en tant, i havien de ser de gran abans, duradores i perllongades en el temps.

La llibertat creativa li permetia alliberar-se ell mateix. Era una teràpia magnífica no haver de retre comptes a ningú. Es dedicava al plaer pel pur plaer, sense esperar-ne una utilitat o un reconeixement en concret, que no esquivava de totes maneres, però tampoc no cercava.

Així doncs esperava que els seus processos fossin productius i conduïssin a alguna banda sense concretar, i sense utilitat manifesta. L'objectiu a curt termini no interessava gaire en Francesc, que s'acontentava a passar el temps d'una manera entretinguda, sempre amb alguna cosa al cap. Potser podia haver aspirat a més en el terreny laboral, a ser director d'un grup, coordinador o potser endegar un projecte, ser emprenedor. Aleshores també tindria el temps ocupat.

El cas era que sovint tenia el cap absolutament buit, amb una buidor que no li feia por en absolut, i que li permetia viure durant una estona, potser una hora o dues, sense preocupar-se per res de res en absolut. Era la completa pèrdua de temps, assegut al sofà de casa seva, sense ràdio ni televisor, ni res que se li assemblés. El silenci al seu cap, la tranquil·litat, ja s'havia cansat en un altre moment, no tenia perquè tornar-se a cansar, ni fer-ho per sistema durant tot el dia. Tot plegat podia esperar, quan tenia el silenci.

Quan era més jove pensava més. Cert que al seu voltant hi havia altres persones que també pensaven, i ja se sap que això es pot contagiar. Li donaven idees que duien a d'altres idees. Potser es trobava en un ambient creatiu. Massa creatiu. No tenia temps de digerir-ho tot, i trobar la seva veritable llibertat personal, la de la creativitat que sorgia del seu ésser, i no de les influències i els reptes que li plantejaven els altres.

En Francesc matava les hores en mil-i-una activitats, de poc interès la major part d'elles. Amb poc reconeixement. Es podria dir que era un manta, un plaga poc apreciat per les persones que l'envoltaven, però adequadament tolerat. Amb això en tenia prou. Les seves expectatives no eren extraordinàries ni esperava dur una mena de vida d'alguna manera espectacular o triomfadora.

El triomf i la llibertat creativa no eren gaire compatibles, pensava en Francesc. Quan hom exposa rep crítiques, i necessàriament això afecta a les noves creacions, d'una manera segurament negativa, indesitjable. Per tant en qualsevol cas calia no exposar sistemàticament, no cercar l'altre per tenir la seva opinió, tancar-se a l'altre i no deixar-lo immiscir-se en el propi pensament, sota el perill que la creació fos més obra de l'altre i de la seva crítica que d'un mateix.

Mes com en Francesc ni publicava ni exposava no tenia aquest problema. Si ho feia era amb esparsament i en proporcions petitíssimes. Només s'havia de retre comptes a si mateix, i aquí trobava la felicitat, en la sinceritat amb ell mateix, amb una bona concòrdia entre el que creia pensar i el que pensava realment. Ajuntar aquestes dues realitats l'alliberava, el relaxava i li feia desaparèixer un bon nombre de tensions.

De tant en tant a la vida havia de prendre decisions. La llibertat creativa calia mantenir-la, cuidar-la i protegir-la. I les amenaces eren moltes i ben diverses. De tant en tant calia posar-se ferm, dir-les clares, i grosses si calia. Tot per protegir el seu univers personal, el que s'havia construït amb tanta dedicació i constància. No era qüestió que la primera atzagaiada de la vida li destruís tot plegat. Calia fermesa i decisió de tant en tant.

Després li restaven llargues temporades de llibertat creativa, i de llibertat en general. Ambdues coses anaven lligades. Havia de trobar els condicionaments de llibertat econòmica, temporal i material o de privacitat per tal de poder aspirar al bé superior de la creativitat. Per fer-ho la fermesa i la claredat d'idees eren necessàries en els moments indicats.

Però l'interès d'en Francesc no eren aquests moments de fermesa i decisió, per bé que sabia que hi havia qui els considerava cabdals, tant que els feia servir a diari, se'n dedicaven, consagrats a prendre decisions difícils de manera ferma i decidida. En Francesc no ho trobava necessari, no gaire sovint. I fins i tot trobava que hi havia molta maldat en la fermesa i la decisió. Actituds i accions que perjudiquen els altres en benefici d'un mateix. En Francesc pensava que calia recórrer a elles en situacions crítiques, i no pas per sistema o per millorar simplement els aspectes més materials del que envolta la persona.

Perquè les accions puntuals eren per assegurar la llibertat, i no pas una conducta habitual. En Francesc gaudia de la seva llibertat creativa. Li permetia dirigir-se a si mateix, no li calien naturalment cops de palmell a l'esquena, ni ningú que li adrecés bravos ni qualificacions numèriques o verbals a tot el que feia. L'importava un rave que pogués agradar o no, no era el que l'importava de veritat.

Perquè sentir-se transportat per una estona, potser una hora, potser mitja, a un espai diferent, inexplorat i inexplorable, sempre per inventar, sempre per fer, li servia per desempallegar-se de certes misèries del món que no acabava de comprendre. Sentia que feia feina, que anava cap endavant, que es millorava a si mateix. I no en el sentit en el que els altres ho volien. Perquè per a la majoria millorar aplicat als altres volia dir servir-los millor, i habitualment fer-los més vils.

Les habilitats que feien contents els seus superiors no eren les que tenia interès particular en conrear, perquè no el milloraven. A la feina era una mica manta, cal dir-ho, però suficientment treballador com per fer-se relativament útil i assegurar-se una certa continuïtat. Però el que passava a la feina es quedava a la feina, i potser en algun moment posterior li venia al cap i hi rumiava una mica, no gaire.

En suma, en Francesc gaudia de la seva llibertat creativa. Cert que hi havia una part d'obligació en exercir-la, cert que sovint tenia el cap en un altre lloc quan feia això o allò, cert que no hi posava els cinc sentits, cert tot plegat, però al capdavall la llibertat la tenia, i no estava disposat a perdre-la, i pensava lluitar-la fins al final, fos compresa o no, tingués adeptes o no, visqués envoltat de gent o en la més alliberadora solitud.

Així doncs, en Francesc apreciava com un bé superior la llibertat, que no sempre anava aparellada a la felicitat. Coincidien com conjunts sobreposats, però no eren una conseqüència de l'altre ni a l'inrevés. Així doncs felicitat i llibertat intersectaven, podien donar-se plegades, però no estaven relacionades, i una podia negar l'altra i a l'inrevés. En Francesc feia prevaldre la llibertat. Si més no en la llibertat la seva infelicitat l'havia triat ell. La felicitat en la no llibertat era només oblit de la realitat i inconsciència, indolència i poca capacitat de patiment.

Al davant tenia l'espai, i els coneixements i les eines per emplenar-ho. Només s'havia de posar mans a l'obra. L'esperava per endavant una bona estona d'oblit i de mig somni de la que volia gaudir del tot plenament.