Llàgrimes

[...] "Les llàgrimes calentes començaren a rajar-li dels ulls, anaven rodolant per les galtes. S'acostà al balcó i, amb el dit ple de plor, anà traçant petites retxes als vidres, intentava fer degotar les llàgrimes de la mateixa manera que anaven caient dels seus ulls"

La tendresa dels seus quinze anys no era capaç d'alliberar-la d'aquella decisió tan inconscient. Tampoc ho eren pas els seus pits verges i desemparats, plens de desamor, quan tot d'una obrí el vidre del vell finestral.

Caminà lentament sense aixecar la vista al front. Preferia no mirar. Els seus ulls feia temps que jeien sotmesos al poder de la seua solitud. Continuà avançant. Ara, tan sols hi restava la silueta d'una barana que el pas del temps i nits com aquella havien farcit d'un rovell esmicolat. Seguí sense mirar. Sabia que era capaç de fer-ho i n'estava ben segura.

Fou llavors en aquell instant, tota sotmesa a les lleis de la gravetat, quan començà a pensar. Pensar en allò que no havia pensat, en allò que no havia traspassat el filtre de la seua racionalitat. Per què havia trigat tant?

Fou llavors en aquell descens, tota acaronada i al mateix cop maltractada pel vent d'aquell hivern, quan aconseguí pensar. Pensar en una cosa que l'hagués pogut deslligar del seu proper final. Per què no hi havia caigut abans?

Fou llavors en aquell sospir, tota indefensa i definitivament inanimada, quan se'n penedí de no haver-ho pensat. Pensar en allò que hauria estat certament el més adequat. Per què no havia assassinat el seu estimat?