Lladres de regals

Portava molt de temps repartint caixes de regals de porta en porta. Cada matí quan es llevava frisava per veure les carones dels petits quan obrien els seus presents... era un plaer indescriptible!... solament per això pagava la pena totes les hores que hi dedicava per buscar el regal adequat, per encertar amb l’embolcall més bonic, per a fer targetes dedicades amb el nom de cadascun dels nens i nenes i per endevinar el moment precís en que ells eren a casa per tal de trobar-los com si res.
Molta gent li deia que “ què en treia de tanta feina per a res!”, però ella no hi parava orelles perquè era feliç amb el que feia . De manera que dia rere dia havia anat creixent el nombre de caixes de regals i el nombre de carones d’alegria.
Però alguna cosa poc clara ho havia enterbolit tot i aquell matí, amb el fred punyent a la cara, per primer cop va tenir peresa de sortir de casa a repartir regals, tot i que no era desgana de petits ni tan sols desgana de treball ...
Després d’aquell matí , en van venir més de semblants...
Quan es va adonar del que passava ja va ser tard: quan es feia de nit algú venia a visitar-la i aprofitava quan dormia per robar-li un regal , un embolcall de colors i el pitjor de tot ! ,un bocí d’il•lusió... s’ho enduia lluny , ho portava a “ l’oficina dels permisos” i ho posava en el magatzem dels “regals pendents “... un dia i un altre i un altre...
Però com que sortosament se’n va adonar, abans que vinguessin a robar-li l’últim regal, l’últim embolcall de colors i la última il•lusió, va tenir temps de preparar l’equipatge i sortir de puntetes en la fosca de la nit, per tal de buscar nous horitzons i nous motius per a no perdre l’alegria.

Glòria Vendrell i Balaguer
gener del 2014