Lisboa não é a cidade perfeita (però casi)

Sona el despertador molt d’hora, serien les nou, fem una dutxa ràpida, un esmorzar express a base de cereals amb llet freda de la nevera, bastant desagradable pel meu paladar anti-làctic. Sortim de casa, primer amb paraula d’honor, però no trigo ni cinc minuts en posar-me el tres-quarts. Metro, parada Alameda, i en vint minuts ens plantem a Santa Apolonia. Allà pugem per carrerons bells i estrets. Finalment accedim al Panteão Nacional. A dins, decidim pagar per poder accedir a la cúpula i a la Terrassa, la qual ens donarà unes vistes espectaculars de la ciutat, teules i teules vermelles, dipòsits d’aigua a les cobertes, façanes de colors, enrajolades i pintades, però de colors, una mica decaient però alhora viu, vivíssim. Entrem a les capelles, m’expliques alguns dels personatges cèlebres que allà romanen. Personatges que han fet història, i tu me’ls expliques, com sempre tan llegit, i com sempre jo enlluernada, solament que ara només em preocupa el moment. Algunes vegades t’emboliques amb les dates i jo et corregeixo, però sovint me les invento o les intueixo, és el joc de sempre, tu parles i jo faig que del que m’expliques, encara que sigui una part, jo ja en tenia coneixement. A dalt de la cúpula tinc vertigen, i jugues a fer que m’hi llences d’alt a baix, i riem i fem fotos, bé, jo faig fotos. I veiem un noi abaix, que va sol i és molt mono, per un moment imagino que me’l trobo, tu no hi ets, i com que ambdós anem sols decidim passar el dia fent el guiri plegats i explicant-nos la vida, fent-nos companyia, però és una fantasia, perquè jo t’he vingut a visitar a tu, no estic sola. Però res més lluny de la realitat, que ara de sobte em dius que passaré la resta del dia sola, que després de dinar has quedat amb ella i que jo seria bo que no hi anés, perquè no em vol conèixer, deu ser una tia molt gelosa. En certa manera ara m’has fet pena, jo he vingut de visita, no a molestar a ningú ni a marejar perdius. Però jo somric i dic que no em fa res, que m’hi sabré manegar en una ciutat desconeguda, que ja ho he fet altres cops, i que m’hi entenc de meravella amb els plànols i els mapes (i ara he mentit com ho fas a les entrevistes de feina). I mira, em portes al rastre, i n’hi ha milions de llibres i d’objectes inversemblants, alguns d’ells ens provoquen un riure exagerat. I em dius que vigili amb la bossa, que em podrien robar, i em dones una sèrie de consells per la meva seguretat, perquè ja estàs preparant-me per anar al niu, que si no se’t caurà el pèl, i quina llàstima em fas ara. I jo veig unes claus antigues, i et dic que me’n vull comprar una d’aquelles grosses i daurades, que em faré un collaret i me la penjaré, que amb aquell jersei negre em quedaria molt bé. Però mentre em despisto merdejant amb les claus tu has anat a mirar nosequè. I em vens amb dos llibres a les mans, i em dius que són per mi, que estan en portuguès i que la propera vegada no parlarem portinyol, que amb aquests llibres i el poc que ja sé segur que aprenc el teu idioma. I et dono les gràcies i te les torno a donar, que sé que et costa molt guanyar els pocs diners que tens, i a sobre la meva visita sacsejarà el teu pressupost d’aquest mes, i només falta que em vagis fent regals. La veritat és que és el millor regal que em podies fer, i m’han encantat, i no paro de dir-t’ho, i jo ja duia un llibre al bolso, i ara en duré tres, i pesa bastant, i tu d’aquí res has de marxar a fitxar, i jo em quedo amb la teva ciutat als meus peus i el pes descompensat dels llibres, i durant hores, i ara em sembla tot negre i de cop m’ha canviat l’humor. S’apropa l’hora de dinar i et demano anar a un lloc ben autèntic, no vull veure ni un turista. I l’encertes, perquè em portes al lloc més guarro i pudent de tota Lisboa, i ens fan esperar mitja hora. Jo vull un cigarro, tu com que no fumes, ni beus, ni res doncs no tens foc, i jo que sóc una presumida m’he dut tres bolsos a la maleta, i el foc s’ha quedat en el bolso que duia ahir. I ara tinc fumera, i m’he tornat a emprenyar íntimament perquè em deixes sola. I res, que no podré fumar, però mentre esperem per entrar al restaurant em fas un plànol en un bocí de paper, és un plànol de com anar a casa teva, m’apuntes l’adreça, uns quants telèfons i m’expliques de mil maneres com arribar a casa teva. Però jo ara m’he cagat, perquè partiràs i jo em trobaré en mig de l’Alfama, em perdré, perquè t’he mentit sobre la meva bona orientació, si jo em perdo en mig de la quadrícula de l’Eixample! Bé, entrem a dinar, i en la mateixa taula tenim uns avis encantadors que no entenen com és que tu parles en espanyol si ets portuguès. Ens pregunten coses, jo els entenc, però no sé respondre, i davant teu em fa vergonya mostrar el meu portuguès. Total, que mengem de conya, tot és boníssim, la cambrera no para de demanar-nos si tot està bé, si volem més pa. Ha arribat el moment, acabem de dinar, em fas un petó a la galta (o això m’ho acabo d’inventar?) i marxes. I ara fa una calor de por, a mi se m’està regirant el menjar a l’estomac, estic nerviosa i no sé què faré fins les onze de la nit, que és l’hora que m’has dit que arribaràs. I m’has donat les claus, però jo no goso anar a casa teva per si vosaltres heu decidit passar la tarda allà. I em proposo passar les hores el millor possible i arribar a casa teva a les 23:00h. I res, a caminar. Torno al rastre, em compro la clau que havia vist abans, i també demano per un penjoll de papallona que he vist i m’encanta, però és caríssim i a més, jo a casa en tinc un de preciós i amb molta història. El que no sabia aleshores és que la meva papallona acabaria un dia donant voltes a la rentadora, però això se surt del tema. Això, que començo a caminar per l’Alfama, començo a flipar amb els carrers, passo tres hores fent fotos a les façanes acolorides, velles i a la roba estesa que hi ha penjada. M’he enamorat dels carrers, de la seva amplada, de la llum que hi entra, del cel que avui és com el fons de pantalla de sèrie de Windows. Passo pel mateixos carrers infinitat de vegades, ja m’he perdut, però he anat perdent la por, perquè l’emoció que tinc i la bellesa de l’indret està vencent la por de perdrem i de no poder arribar a casa teva i que arribi l’hora de sopar i jo sola entrant en un restaurant i ufff. Visito esglésies vàries, una d’elles la Catedral Sé, i paro ens uns quants miradors, en un d’ells compro El País, perquè m’ha entrat una mica la por i llegir alguna cosa que està feta a casa em donarà una mica de seguretat. Fullejo les planes i em crida l’atenció una notícia sobre Líbia, Gaddafi i els problemes que pot tenir el país en quant a subministrament d’aigua potable. Tanco el diari, això encara m’ha provocat més mal rollo. Decideixo seguir caminant, a veure si em torna aquella emoció que tenia caminant pels carrerons i fent fotos a tort i a dret. I arribo al Castell, un tiu que toca la cançó Rabiosa de la Shakira amb un xilfon amenitza la cua. A la cinquena vegada que sona Rabiosa en el puto xilofon em començo a cabrejar i com que sóc d’exterioritzar les sensacions va i em giro i li faig una cara d’indignació a uns guiris (com jo) cinquentons i enamorats. Ells amb la cara em demostren comprensió. Al final arribo a la taquilla, em fan un descompte de la reòstia amb el carnet de la UPC i això em fa contenta (què simple és de vegades). No duc ni cinc minuts a dins de la fortalesa que una noia canadenca se’m presenta, em diu que viatja sola, que com que el lloc és prou maco ella em pot fotografiar a mi i jo a ella. Així ho fem, ens expliquem una mica la vida, a grandíssims trets. Em cau bé durant 20 minuts, fins que comença a pilotejar-me dient que la meva ciutat és la millor del món, que si fucking amazing i mandangues de l’estil. No conec cosa més innocent que jo. A la mitja hora i només quan la dona em parla de lo confortable que és el seu hotel i que si voldria anar me n’adono que se’m vol lligar. Aleshores li començo a donar llargues al·legant que vull tenir un moment íntim davant de l’impressionant Sky Line de la ciutat. Ella no s’ho pren malament, crec que ho entén i segueix la visita del calstell. Truco al meu millor amic per compartir aquest moment de pau i per descriure-li les vistes que tinc al davant. Me la vaig trobant pel jardí romàntic, el museu i als lavabos. Em diu que tinc un anglès de puta mare, lo qual em corrobora que se’m vol endur a l’hotel. Li dic que he quedat per sopar amb uns amics i simulo una trucada telefònica. La perdo de vista. Ara em mira un guiri guapíssim que també va sol, però m’he fet petita davant de tanta bellesa i li he apartat la mirada com si no me n’hagués fixat. Amdós estem asseguts i ell manté la mirada dirigida a mi, jo noto els seus ulls al clatell però em nego a mirar-lo, em fa mandra la situació. Passen 10 minuts i ell es cansa de la meva ignorància i marxa. En travessar una arcada del Castell el perdo de vista, aleshores m’aixeco de la cadira on estava asseguda mirant la ciutat en un mirador del Castell i el segueixo, però m’he esperat massa i ja no sé cap a on ha anat. Marxo del Castell, la llum s’està fent tènue i no em vull perdre per l’Alfama. Arribo fàcilment al centre de la ciutat. Abans faig la cua per pujar a l’elevador Santa Justa. M’encanten les vistes que hi ha allà dalt. Unes noies s’ofereixen per fer-me fotos. Quan em disposo a creuar el pont per anar al Bairro Alto per trobar un lloc per sopar ja és totalment de nit i com que no duia el trípode em recolzo sobre la barana de fusta del pont per fer una fotografia, i em pica una abella al canell. Se’m comença a inflar, em fa molt de mal, crec que sóc al·lèrgica, i em pesen els tres llibres que duc al bolso, i em fan mal els peus i tinc gana i joder. I encara són les nou de la nit. Passo del canell i de la picada, segueixo fent fotos amb molt poca gràcia, baixo per un carrer molt guiri però serveixen peix en tots els restaurants i fan bona pinta, però em tiren enrere aquells personatges que estan clavats davant dels restaurants i t’intenten persuadir perquè hi acabis sopant allà. Passo d’ells i veig un restaurant en el que no se’m reclama que entri. Veig un noi que està sol en una taula. Passo de llarg el restaurant i són suficients només dues passes per adonar-me’n que és el lloc perfecte per sopar. Entro, dic que vaig sola. Em seuen en una taula per sis persones, i em posen al mig. A la meva dreta hi ha una parella de guiris enamorats sopant, que em miren raro perquè estic sola i perquè tinc el canell inflat i sembla una patata rostida. Miro la carta, vull bacallà i una canya, ho demano i obro el bolso. Ara entenc perquè pesa tant i és que també duc la guía de Lisboa a dins. Entra una parella d’italians enamorats, seuen a la meva esquerra i de seguida em diuen que tinc la mateixa guidebook que ells i que el restaurant on estem sopant surt en aquesta guia. Comencem a parlar, acabem demanant les postres alhora i decidint que després ens anem a prendre algo plegats. T’envio un sms amb l’ordre del dia i t’animo a apuntar-te, però em respons i em dius que en mitja hora vas cap a casa, que estàs cansat i que m’ho passi bé i vagi amb compte. Jo marxo amb ells, que són molt trempats i han decidit que ja duien massa dies viatjant sols i que coneixem els hi ha alegrat la nit. Anem a fer un mojito, em conviden a tot, em compren unes ulleres de sol hipergrans i un barret blanc horrible, però ja anem un pèl beguts i tot ens fa gràcia i riem molt, i anem a prendre un vi en una tasca on hi ha un noi eixerit que fa música en directe. Els hi explico la meva darrera frustració amorosa, em compadeixen, em diuen que el músic no para de mirar-me, que si m’espero a que acabi de tocar segur que ve a coneixem. A mi m’agafa la vergonya que m’agafa en aquests casos, dic que vaig una mica beguda i que seria hora d’anar a casa. Ens intercanviem targetes de contacte, e-mails i demés i m’acompanyen al metro Baixa Chiado. Ens acomiadem i em diuen que els hi he encantat. Baixo les escales del metro, tot pensant que ha estat un dia de puta mare i que quina sort que te n’hagis anat a fitxar i m’hagis deixat sola en aquest encant de ciutat amb aquest encant de persones que m’he anat trobant. I pujo al metro i ho trobo tot bastant fàcil, em desoriento una mica a la sortida del metro, l’espai és molt obert i el vi i els mojitos no ajuden a orientar-me, però amb una sola pregunta m’indiquen la direcció correcta. Arribo a casa teva i obro amb les claus, em rebs amb pijama, jo no vull parlar massa perquè sé que tu no beus i que no t’agradaria saber que jo sí i que he tornat a casa teva una mica piripi. T’explico lo de l’abella, et sap super greu i em dius que perquè no t’he avisat. Em rento les dents, em poso el pijama, la picada se m’inflama més i més. M’entra un orgull intern i una supèrbia que no t’expresso pel fet d’haver-m’ho passat molt millor que tu. Se’t nota que t’has avorrit, que no saps ni què estàs fent. I em torna a venir l’orgull de pensar que un dia m’importava com estiguessis i t’hagués aconsellat i que ara ja no tinc aquesta necessitat de fer-te sentir bé. Anem a dormir dient: Boas Noites! I mai dels mais passarà res.