Cercador
Dimensions desconegunes
Un relat de: El Bagul- Compartir:
Shhhh. Un altre cop el silenci i el pes. Ja cansa el pes sobre el pit. La planeitat de la decepció, la impuresa de l’ésser madur. La cuirassa que forges a base d’acer carbonatat a forns d’altes i fredes muntanyes de cims nevats que tu mai has visitat i que jo només he vist en fotografies de llibres, però que les he mirat tantes voltes que en realitat les he visitat. I em deceps, vida. I no tu, sinó la vida. I no tu, que ja ho sabíem, sinó la vida. I no el que facis o faci o deixem de fer ambdós, sinó la vida. Que és impura a certa alçada. Què s’ha empassat la innocència i s’ha begut l’enteniment. La vida, tan assabentada de tot. Que es reinventi la vida, que s’ha quedat obsoleta i se la veu venir de tan lluny…
Als sensibles de l’espai, no se’ns acut una altra cosa que representar les tres i les quatre dimensions en un paper que només en té dues. Quan la vida ens està passant en les seves quatre dimensions, l’alçada, la profunditat, l’amplada i el que nosaltres entenem com a temps (t). El problema ve quan simplifiques. Hi ha coses de la vida real que només passen en planta, o en una dimensió que tendeix a la planta. Quan totes les teves expectatives es projecten en planta la realitat es difumina, és representada i per tant no és real. Gran part del nostre temps el passem en planta, adormits, literalment adormits, i aleshores el nostre cervell somnia, normalment en les seves tres dimensions espacials i en un temps imaginari i mal·leable. De vegades són més reals els somnis que les coses que fem només en dues dimensions estant desperts. Imaginar, estirats, quiets però desperts, és sovint més real que el que ens acaba passant a la realitat bidimensional. No hi ha factors, o més adient seria afirmar que els factors els imposa un mateix, el subconscient, i ell sol ser molt benèvol alhora d’imposar factors, i o bé no se’n posa gaires o bé se’ls posa tots favorables a l’interès del somniador-inventor de presents i de futurs. I què és la realitat, em pregunto, sense encara no tenir ni idea. El què tu vulguis, el què tu facis en el teu món imaginari no vol dir que en l’imaginari d’algú altre ho estiguis sent o fent. Un mateix juga a la vida el seu paper i alhora incomptables papers en les ments de tots aquells que en algun moment l’imaginen. I què és més real per mi, el que tu ets o el que tu ets per mi? Si no ho veus, potser no passa…Imagina per un moment què o qui ets per mi. Obre la mà, els cinc dits són el que jo sé de tu, els espais buits que queden entre els dits són el que jo vull que tu siguis per mi. Filosofia barata d’institut de secundària i quatre llibres prestats, unes quantes classes de vida i altres impartides per alguna filòsofa contemporània, tres o quatre artistes conceptuals i uns quants viatges no han fet més que trencar el cub de rúbic en el meu cap, i ja estem com sempre, que dos i sos són quatre, però no sempre ni tampoc mai. És només que hem esbrinat ben poc del que ens rodeja, i ens apliquem lleis físiques de les que ningú gosaria ser el sotasignant si d’allò depengués la seva existència. I això no és màtrix, perquè és una peli que no recordo perquè no em mola el rollo, però segur que alguna cosa de les que jo em pregunto intenta resoldre aquest gran “hit” cinematogràfic. I el cosmos, i les sincronicitats i Jung i l’escarbat daurat i no m’ho puc treure del cap. És simplement així, existeixen les casualitats. La veritat, la putíssima realitat que ningú em pot rebatre és que existeixen. I si jo m’imagino que són perquè l’univers treu les seves forces i t’envia una d’aquelles dosis de casualitat amb allò que exactament necessites em pots dir boja. Fes-ho si no ho has pensat ja abans d’arribar a aquest paràgraf.
I aleshores la vida es reinventa, i en una d’aquestes casualitats tu ets exactament el que jo vull que siguis. I per tant, és perquè tu, jo i la vida ho hem desitjat. Però som tan simples que només hem pogut imaginar-nos en dues dimensions. Dins un cub blanc i començant per un cub negre a rebentar de llums de neó i vibracions absurdes. Però de tot això només ens vàrem quedar amb les dues dimensions d’un cub blanc. I fin.
Als sensibles de l’espai, no se’ns acut una altra cosa que representar les tres i les quatre dimensions en un paper que només en té dues. Quan la vida ens està passant en les seves quatre dimensions, l’alçada, la profunditat, l’amplada i el que nosaltres entenem com a temps (t). El problema ve quan simplifiques. Hi ha coses de la vida real que només passen en planta, o en una dimensió que tendeix a la planta. Quan totes les teves expectatives es projecten en planta la realitat es difumina, és representada i per tant no és real. Gran part del nostre temps el passem en planta, adormits, literalment adormits, i aleshores el nostre cervell somnia, normalment en les seves tres dimensions espacials i en un temps imaginari i mal·leable. De vegades són més reals els somnis que les coses que fem només en dues dimensions estant desperts. Imaginar, estirats, quiets però desperts, és sovint més real que el que ens acaba passant a la realitat bidimensional. No hi ha factors, o més adient seria afirmar que els factors els imposa un mateix, el subconscient, i ell sol ser molt benèvol alhora d’imposar factors, i o bé no se’n posa gaires o bé se’ls posa tots favorables a l’interès del somniador-inventor de presents i de futurs. I què és la realitat, em pregunto, sense encara no tenir ni idea. El què tu vulguis, el què tu facis en el teu món imaginari no vol dir que en l’imaginari d’algú altre ho estiguis sent o fent. Un mateix juga a la vida el seu paper i alhora incomptables papers en les ments de tots aquells que en algun moment l’imaginen. I què és més real per mi, el que tu ets o el que tu ets per mi? Si no ho veus, potser no passa…Imagina per un moment què o qui ets per mi. Obre la mà, els cinc dits són el que jo sé de tu, els espais buits que queden entre els dits són el que jo vull que tu siguis per mi. Filosofia barata d’institut de secundària i quatre llibres prestats, unes quantes classes de vida i altres impartides per alguna filòsofa contemporània, tres o quatre artistes conceptuals i uns quants viatges no han fet més que trencar el cub de rúbic en el meu cap, i ja estem com sempre, que dos i sos són quatre, però no sempre ni tampoc mai. És només que hem esbrinat ben poc del que ens rodeja, i ens apliquem lleis físiques de les que ningú gosaria ser el sotasignant si d’allò depengués la seva existència. I això no és màtrix, perquè és una peli que no recordo perquè no em mola el rollo, però segur que alguna cosa de les que jo em pregunto intenta resoldre aquest gran “hit” cinematogràfic. I el cosmos, i les sincronicitats i Jung i l’escarbat daurat i no m’ho puc treure del cap. És simplement així, existeixen les casualitats. La veritat, la putíssima realitat que ningú em pot rebatre és que existeixen. I si jo m’imagino que són perquè l’univers treu les seves forces i t’envia una d’aquelles dosis de casualitat amb allò que exactament necessites em pots dir boja. Fes-ho si no ho has pensat ja abans d’arribar a aquest paràgraf.
I aleshores la vida es reinventa, i en una d’aquestes casualitats tu ets exactament el que jo vull que siguis. I per tant, és perquè tu, jo i la vida ho hem desitjat. Però som tan simples que només hem pogut imaginar-nos en dues dimensions. Dins un cub blanc i començant per un cub negre a rebentar de llums de neó i vibracions absurdes. Però de tot això només ens vàrem quedar amb les dues dimensions d’un cub blanc. I fin.
