l'intent d'un amor perfecte

Ara ja no era la dona freda i estricte que havia set anys abans, havia canviat, però havia canviat massa tard, ell ja no hi era, havia marxat. Ell era el meu gran amor, ell havia fet que la meva vida grisa i avorrida es convertís en un món ple de llum i colors.
Jo era una noia tímida, tancada i poc sociable. Un dia, després de barallar-me amb la meva mare perquè sempre estava tancada vaig decidir sortir a comprar el pa fer-la callar, quan ja tornava vaig veure plantat davant de la casa veïna un noi que no coneixia, em va venir a saludar.
- Hola, vius a aquesta casa?
- Si
- Jo acabo de llogar la casa d’aquí al costat, vindré a treballar aquí al poble, vols venir a mirar una pel•lícula aquesta nit? M’agradaria conèixer algú del poble.
- D’acord
- Doncs t’espero a les nou
Em vaig quedar realment molt sorpresa, mai cap noi m’havia demanat de quedar amb ell.
Vaig entrar corrents a casa, eren les sis per tan tenia tres hores per decidir què em posava, em vaig canviar la roba ten exterior com interior. Vaig aprofitar un moment que la meva mare era al lavabo per poder sortir de casa sense donar explicacions, ja que sempre me’n demanava per tot el que feia.
Vaig tocar el timbre i em va obrir amb un somriure d’orella a orella. Vam entrar, vam seure i vam començar a mirar la pel•lícula.
Primer només eren unes mirades de reüll i quan veiem que l’altre també ens mirava giràvem els ulls, després ja van ser petites carícies de mans, després un petó un altre i quan me’n vaig donar compte, estàvem tots dos estirats de costat al llit despullats i acabava de perdre el que dreta a llei havia de conservar fins al dia del meu casament.
Van anar passant el dies els mesos i els anys estàvem bojos l’un per l’altre, fins que va arribar el dia que es va agenollar davant meu, va treure un anell de la butxaca i em va dir:
- Et vols casar amb mi?
- Si
Vam celebrar la gran boda, semblàvem la típica parella d’una pel•lícula americana.
A partir d’aquí les coses es van anar refredant, jo volia un fill, ell es volia esperar uns quants anys. Ell volia més afecte jo trobava que ja en donava massa. Cada vegada ens vam anar distanciar més fins al punt que no sabíem qui era l’altre, érem persones desconegudes amb un contracte que deia que estàvem casats.
Un dia vaig arribar de la feina i me’l vaig trobar amb les maletes fetes, em va dir que havia trobat una noia que li donava tot l’amor que necessitava i que ja rebria noticies del seu advocat. Em vaig quedar amb la cara totalment inexpressiva i sense poder dir res, m’havia deixat realment sorpresa. Quan va tancar la porta em va caure una llàgrima i des de llavors no he pogut para de plorar i ja han passat varis mesos, però ara ja és massa tard, he canviat per intentar recuperar-lo però ja hem firmat el divorci i m’han arribat noticies de que es torna a casar.
Hauré de començar de nou, mirant de no tornar-me a equivocar.