L'infern

En un somni, va poder visitar l'infern, hi havia tot de gent, sobretot gent missaire, capellans, jerarques de tota mena de les diferents esglésies, havien insistit massa en la seva veritat, per mitjà de la paraula, havien ensopit les persones matant-los les pulsions més bàsiques, havien pecat d'inhumanitat. Perquè la seva persecució de l'ideal els havia fet poc humans, poc receptius, a les coses tendres, tot ho canalitzaven segons la seva fe, no eren persones.

Per tant havien de poblar l'infern. Per altra banda hi havia persones extrovertides, persones xerraires, persones que consideraven que havien d'imposar la seva personalitat als altres, per mitjà de l'argumentació, per mitjà de la pesadesa. No hi havia pas matemàtics ni filòsofs, i només alguns teòlegs, alguns s'havien salvat. Perquè la seva lluita era tàcita, i no pretenia lluir als fòrums, ni tenir la darrera paraula sempre, eren persones tolerables.

Però no era l'infern, perquè no hi ha infern, perquè la felicitat perdurable és possible, per mitjà de la conquesta d'un mateix, i això pel sempre conegut, que és la vida, i previsible, més enllà només la incògnita. Allò no podia ser l'infern, perquè no tenia constància que existís, a més les persones a l'infern tenien el que volien, la soporífera presència de Déu, les paraules pietoses en tot moment, cap bajanada, sense emocions sense vida.

Era un lloc blanc i lluminós, on no es podia amagar res de res, ni tots els crims comesos en la intimitat, en la privadesa, lluny de les mirades dels que volien fiscalitzar les bones obres, les bones conductes. Aquelles persones, que s'havien arrossegat per la vida amb el seu llibre sant a la mà, provant de convèncer els altres dels seus disbarats, en els que creien per herència, seguien amb el mateix tarannà, morts, sense sang ni vida, arrossegats per un espai infinit de bons sentiments.

No hi havia manera de treure'ls del seu capficament. Sa Santedat en persona, encarnat en el mateix dimoni, els burxava amb les seves exigències de puresa i castedat, per enfonsar-los encara més en els seus dubtes, en la contrarietat amb la natura, en l'antagonisme. A l'infern tot era perfecte, tot encaixava, no hi havia serrells, ningú no era fora de lloc, i no hi havia vergonya aliena. Les persones que hi anaven a parar renunciaven definitivament.

Ja havien volgut renunciar en vida, i ho feien després de mortes. Les converses ridícules sobre passatges del llibre sant eren corrents, i els que hi participaven es demanaven sobre l'escaiença de tal o qual comportament en el tot integrador i matusser del seu corpus doctrinal. L'infern era la mentida perfecta, al seu somni, la mentida de les mentides, la que feia coherents totes les teories humanes, i la que quadrava impossiblement totes les incògnites.

D'una equació de moltes variables, que quedava petita davant la magnitud de l'engany. El temps aturat, l'improgrés, eren l'ordre del dia, el menjar del desdejuni i dels altres àpats. Els que hi eren somreien tota l'estona, per la felicitat de sentir la proximitat del seu Déu, cadascú del seu, i de saber que tota la seva obstinació en vida, i el seu capficament en defensar unes idees arbitràries i en desqualificar els que creien en altres coses en primera instància, i especialment els que no creien en res, de saber que havia tingut un sentit.

Com en un somni, a l'infern les angoixes desapareixien, no hi havia res que amoïnés, cap idea pertorbadora, cap altre amb afany de notorietat, que volgués revolucionar l'inexistència dels que allà habitaven. Era la perfecció modelada al gust de cadascú. I eren tan enzes els que poblaven l'infern que les seves discrepàncies, quen vida havien estat irreconciliables, desapareixien, com una boira matinera, que no pot superar la pressió del calor solar, i s'esvaeix.

Així les persones ja mortes, amb els seus cossos podrint-se, amb els seus ulls esclafats, podien veure i sentir encara, i gaudir de les meravelles de tenir raó, i d'haver-la tingut sempre. Menjaven bíblies com a únic aliment, i se sentien penetrats de la seva falsa veritat amb cada mos. Eren feliços en extrem, fins a orgasmes que podien durar dies, per la presència de la llum, del calor extrem, de la joia hormonal, que els trastocava.

Pensaven en efecte que res no podia ser millor. Notaven que en el fons la seva vida havia estat útil, que havien estat bones persones, que s'havien esforçat per fer el bé dels altres, el bé comú, i que els errors que havien comés i els torts que havien fet a tercers havien estat fets per ignorància, o per necessitat. Podien justificar fins el darrer dels seus actes. Era l'infern, una felicitat laxa perllongada per sempre més, la mort de la consciència i del pensament elaborat.

El final d'un camí que havia estat dur, un creixement, un pas endavant. Cap d'ells no podia acceptar que la vida traspassada fos pitjor que la que havien passat. Sacrificar-se avui per gaudir demà, era'l lema que dominava aquell espai. Però no pas sacrificar-se per afany de patir, per sintonia amb l'existir, sinó només per delme, per inversió, per comprar un alliberament, que era dubtós, perquè no eren lliures en mig de tanta felicitat.

Només esperaven, somrients i estúpids, el pas de l'eternitat. Ocupats en les seves tasques de sempre, les que sabien fer, apostant per les seves veritats, ara demostrades i inqüestionables, ignorant la bellesa de la variabilitat, del desordre i de la inconsistència. No podien gaudir de cap plaer amarg, ni carregar-se d'odi per desitjar la mort d'algú altre. Per bé que la possibilitat de fallar la conservaven. Un lliure arbitri sempre present.

El quels permetia triar aquella existència voluntàriament, per esbojarrat que pugui semblar romandre a l'infern per desig. La seva llibertat de triar no existia realment, però la conservaven com a possibilitat, com a opció molt present, els servia per meravellar-se del seu seny, i per condemnar els ques malmenaven, amb paraules severes extretes dels llibres sagrats que menjaven. Naturalment no cagaven, perquè dels llibres sants no hi havia una paraula que fos deixalla.

I quins eren els malmenats? Persones habitants de les òrbites celestials, propers a la veritat del moviment, de la combinació, de la impossibilitat de descriure. Feien aquest paper adesiara, per tal de reconfortar els pobres hostes de l'infern, no eren a casa seva, sinó a la casa de les seves idees, i no podien sentir veritablement seu el seu entorn, perquè estava conformat per mentides. Els esgarriats vestien parracs i provaven de pudir amb colònies pestilents.

Així podien extasiar els sòmines de l'infern, els incapaços, els conformistes, els que desitjaven en vida i havien trobat després de morts, una justa recompensa, al seu sacrifici. Per quina raó després de morts havien de viure d'una manera diferent? Per cap ni una. Els visitants de l'infern somreien, com tothom, després de rebre l'almoina, o un favor, o una altra roba. Allà tothom somreia, les dents eren blanques i les genives roges, d'un color viu.

No tenien altra cosa que les seves dents, per tal de senyalar-se els uns als altres, un òrgan com la boca, que serveix per mossegar principalment, i per avisar del mal que es pot fer, per a ells era un transmissor de la joia, era l'òrgan de l'empatia, que a l'infern sovintejava. Com era de fàcil posar-se d'acord llegint el mateix llibre i dient les mateixes coses. Només els hi calia l'esforç de crear els cànons, i algú ja ho havia fet, ells podien posar algun afegitó.

Cap altra cosa, cap reforma integral, cap capgirament, cap moviment massa sobtat. Això era cosa dels altres, dels que no sabien el que volien, dels que no havien tingut mai clar que coi feien al món. Tampoc ho haguessin tingut clar a l'infern, on ells vivien. I les costums eren perfectes, i les famílies harmonioses, i els fills tot i petits, ja eren pedants i parlaven de Déu com si fos un amic.

O un salvador, o un garrot on recolzar-se. I tothom parlava de Déu, a totes hores, sense plantejar-se cap altra cosa, sense sentir la vergonya de dir disbarats. Havien tornat a alguna mena de paradís, un lloc execrable. Però també hi havia males persones a l'infern, els que per ignorància o per no saber-se controlar havien transgredit la moral. Hi eren allà amb els mateixos somriures, sense notar el llast de les seves atrocitats.

Perquè alguns dels que havien defensat aquest paradís, i l'havien publicitat com a possibilitat postmortem, eren alhora transgressors de la moral, i el seu somriure no era més beatífic. Tothom havia oblidat els greuges allà, no hi havia lloc per les rancúnies, ni per l'escàndol, ni per escoltar les veritats dels altres. Amb els instints morts, ja no hi havia pecat que cometre, i per tota l'eternitat es podia perdonar, i oblidar.

I quin oblit més gran que tenir present a la memòria només les paraules pietoses, els passatges dels llibres sagrats, la comunió d'esperits, l'esguard de la llum divina, que no era altra cosa que una llum molt forta escalfant prou sense cremar. Déu era només una suficiència, bastant pels habitats de l'infern, pels que creien en el seu missatge simplificador, intolerable pels que cercaven la veritat, enfonsar-se en ella, esclafar-se en les seves dureses.

Conformar-se amb Déu a canvi de no haver de patir la vida, era el contracte diabòlic de l'infern. Un contracte per sempre. Però no tot havia de ser harmonia en aquell lloc infaust. Alguns sentiments recorrien la pell dels que hi eren, una tremolor, una inquietud, un pressentiment. Allò no podia durar per sempre, allò era un món en definitiva. I no hi ha món sense mort. Algun dia les coses havien de canviar, alguns s'ho temien.

Eren els inconformistes, els que no acceptaven tanta felicitat, els que fallaven, els que eren més grans que la metàfora perfecta quels plantejaven. Eren els que començaven a ser infeliços, a avorrir-se de fer sempre el mateix, els que volien canviar d'una o altra manera. No eren una pertorbació
important a l'infern, perquè el seu nombre era mínim, i no afectava la inconsciència dels altres que seguien convençuts. Només quels esperava un camí espinós per arribar a alguna altra banda.

Alguns començaven per la informalitat, per discutir els dogmes, per fer observacions, per percebre algunes contradiccions, per incipiències en individualitzar-se. Els altres no comprenien les seves paraules, perquè com que no podien escoltar bajanades, segons el seu credo, i no entenien la contradicció, senzillament escoltaven el buit a dins el seu cap per aquests qüestionaments. I no feien cas.

Així alguns podien resoldre després de morts el seu divorci amb la veritat, amb la certesa, i allunyar-se més i més del seu estat de felicitat, per entrar en una crisi, en una descomposició interior. Els altres no ho comprenien, tampoc els amoïnava, per la seva impermeabilitat a la discrepància. Les portes de l'infern eren obertes, de bat a bat, per a qualsevol que volgués sortir i entrar, no calien barreres, perquè els que hi eren hi eren volgudament.

Les aigües de l'infern eren fangoses, un llot pudent, i l'aire pestilent irritava el coll del qui ho respirava, i feia fred, molt de fred, i es passava gana. Però els que hi eren no s'adonaven, la brutícia els hi semblava netedat, i la insalubritat saludable, i les coses dolentes estupendes. Eren éssers incapacitats, que no havien sabut desenvolupar les seves percepcions interiors. Els visitants de l'infern sentien el fred, i la pudor, i veien la deixadesa dels cossos i de les ànimes, però no alertaven. La llum de Déu era somorta, i freda, i la felicitat regnava.