L'incendi i la seva fugida

A la sortida de la ciutat tothom s'acumulava. Els incendis devastadors del centre havien espantat la gent, que volia fugir. Marxar com fos, per qualsevol mitjà. El desastre estava servit. Una parella de nois maldaven per apujar-se a una pedra per tal de guaitar l'horitzó. L'espectacle era desolador. Les persones havien perdut en certa manera el sentit del civisme, no es respectaven. La parella finalment es va poder enfilar a la pedra, una roca de grans dimensions, plana, polida pel vent o per la pluja. "L'incendi s'escampa, la fumera és considerable, què podem fer?", digué la noia. "Podem fugir, lluny, molt lluny, a on ens puguin trobar". "Qui ens podria trobar, i qui ens podria perseguir?". "Hi ha molt males persones al món, ho has de saber, no tenim esperança".

En efecte, la seva esperança semblava haver desaparegut. Les normes establertes s'havien trencat d'alguna manera, no hi havia explicació. Un foc incontrolat, unes cases velles, que difícilment podria arribar tan lluny com eren ells, però tothom volia fugir, dissoldre's en alguna llunyania, per tal de no ser vistos. La parella es demanava pel seu destí, pel quels esperava després de tot allò. Les incerteses els corcaven. No sabien, no podien preveure. La intranquil·litat era molt gran. "Trobo que hem comés un error marxant", digué la noia, "ara mateix no deu haver ningú a la ciutat, o poques persones. Ells es reparteixen el botí, potser els mateixos que han provocat el foc". "I tu com saps que el foc ha estat provocat? No en tens cap prova". "Un incendi així no es pot fer perquè si, cal una actuació coordinada, no trobes?". "Jo no trobo res, només sé que hem de fugir".

Aquí els dos joves encetaren una petita discussió, ja les tenien adesiara en al seva relació. Volien coses contraposades, volien estar junts però respectant les seves decisions incompatibles. Un impossible, que només una estona de debatre la qüestió podia solucionar. Ells parlaven, serenament, sense alterar-se. I la gent en una corrua penosa marxava a peu de la ciutat. No volien romandre en un lloc tan vulnerable, volien escampar-se pels camps, a on no haguessin de patir per aquesta mena d'incidents. Al damunt de la pedra tot es veia amb claredat, l'horitzó, el núvol de fum, la sentor de la tragèdia.

"De cap de les maneres no tornarem!", digué la noia, més conservadora, i més valenta. "No caminarem si no és allunyant-nos de tot això. No veus que ens pot perjudicar? Que tothom marxa? Per alguna raó ho deuen fer, no trobes? És per seguretat. No podem llençar-nos al perill esbojarradament, sense més, només per deliri, perquè a tu se t'ha passat pel cap aquesta idea. Has d'aprendre a controlar les teves idees, i a fer més cas al seny. Mira cap a on va la gent". La noia se sentí ofesa, perquè el seu company l'estava posant de ximple. "Tu no saps res de res, no em pots manar, ni pots pretendre quel que fa la majoria sigui el que està be. Es poden equivocar encara que siguin molts, i més en una situació així, en que domina la histèria, en que les persones no raonen, en que només el col·lectiu pren decisions, per inèrcia. Ni saben de que fugen, no veus que el foc queda lluny. No ens pot atrapar. Aquí estem segurs".

El noi no ho veia clar. "Segur que hi ha bandes organitzades saquejant la ciutat, vindran a matar-nos".

No hi havia tals bandes. L'exercit havia pres el centre de la ciutat, i un altre exèrcit, de bombers i serveis d'urgència diversos, lluitava contra les flames i contra la mort. No hi havia res a fer per molts edificis i per moltes persones, atrapades sota runes parcials, o cremades vives. Era una experiència difícil, de la que res no sabien la parella de joves, que havien vist el foc de lluny, i que havien començat a fugir amb tota la gent, sense sentir ni una mica de calor, més que la de l'ambient tebi de finals de primavera. Tothom s'havia tornat boig, en un moment. Les ganes de fugir, sense saber a on eren imperioses. Fugien més enllà dels límits raonables, allà a on segur que no arribaria el foc. El noi s'adonava a poc a poc que la seva argumentació de fer el que la majoria no era la més encertada, però no volia reconèixer-ho.

"Cap dels dos no té raó. El que hauríem de fer és romandre. I esperar esdeveniments, observar la gent que passa i pensar, fins que tinguem una bona idea. Pensar mai és una decisió dolenta". La noia estigué d'acord en primera instància, per tal de no discutir més. S'havia adonat amb la seva sensibilitat femenina que el seu company es feia enrera en el seu entestament, i que s'adonava que tothom s'estava deixant endur per la por. Que no hi havia motius objectius per seguir allunyant-se de la ciutat. "Tanmateix", digué el noi, "algú haurà de fer un campament, perquè passem la nit, i donar-nos aliment, fornir-nos de les coses indispensables, per tal que no morim, de fred o de gana. Per això hem de seguir la filera, perquè a on s'aturi tota aquesta gentada allà faran el campament, o en alguna banda ja n'hi ha un de fet, i els aturen allà perquè ja estan segurs. Pensa que caminàvem abans d'aturar-nos en aquesta pedra per un camí principal, de ben segur que hi ha un cordó militar envoltant la ciutat. Quan hi arribem ens acolliran. Hem de seguir caminant". "Ningú no mor per un dia de no menjar, i per aquestes dates si morim d'alguna cosa serà de calor, no pas de fred, em penso que fas un gra massa". La noia no estava disposada a seguir la marxa. El noi s'adonà. "Si no tens més forces ho pots dir, no t'avergonyeixis". "Però que dius tros d'ase! Estic perfectament, i amb més forces que tu per caminar, no es tracta d'això", aquí la noia emfatitzà amb el front, se sentia molt ofesa. "Puc caminar, no estic cansada, només que no li trobo el sentit a seguir fugint com refugiats de guerra, com si tinguessin un exèrcit que ens vol matar en comptes de protegir-nos. Només és un incendi, no hi ha motius per pensar que hi pugui haver perill al centre, mentre no ens apropem a l'incendi. Segur que allà hi haurà hospitals de campanya, i d'altres equipaments, i a on va tota aquesta gent res de res. Però per ara podem descansar aquí".

La noia no s'adonà que la seva afirmació implicava l'acceptació del seu cansament. El noi ho passà per alt, perquè també estava tip de caminar. La pedra estava bé. Tot d'una feu un bot i saltà a terra. Volia veure la gent de més a prop, observar la seva textura, la manera en que la pell se'ls havia enfosquit per efecte de la caminada, de la pols d'algunes àries, per on havien hagut de passar. La carretera era prou ampla, però l'asfalt dur, i molts caminaven ja pel voral, sense pavimentar. La ciutat per aquella banda estava molt descurada. Les persones miraven sobretot el terra, cap cots, sense saber a on marxaven. El noi s'adonava del seu esgarriament, del desencís que anava prenent cos en les seves mirades. La desesperança se'ls menjava. El dolor. No sabien ben bé a on arribarien, només que havien de caminar, i que hi havia algú al davant, uns metres, o una passa, que seguia a algú altre. Al capdavant de tot devia haver algú que sabia el que calia fer, o un final per a la seva agonia.

El noi tornà a enfilar-se a la pedra. No volia discutir més amb la seva companya. Volia refer-se, restaurar-se, tornar a edificar-se, a partir de les cendres, de la seva confiança, que s'havien cremat amb l'incendi. Sentia ràbia. "Creus que algú ha pogut provocar aquest desastre?", preguntà. Ho feu sense adreçar-se específicament a la noia, només a l'aire, però rebé una resposta d'aquesta. "Com vols que ho sàpiga? Però si penses que hi ha bandes organitzades al centre calant foc als edificis i matant persones amb les seves armes automàtiques, em penso que t'equivoques. No hi ha cap perill al centre, només els serveis d'urgència. I si hem de recular de ben segur que trobarem algú que ens ho informi". "Sant tornem-hi!", el noi es va emprenyar, "ja t'he dit que podem restar sobre aquesta pedra. Ni tu ni jo. No cal quens moguem". "I penses quedar-te a la pedra la resta del dia? La resta de la teva vida potser? Alguna cosa haurem de fer, no trobes? O només penses quedar-te aquí veient com la gent passa?". "No sé el que hem de fer, de fet abans ja estàvem fent alguna cosa, que era seguir la gent. És ara que no fem res de res". "Vols dir que seguir una gent que no sap on va és fer alguna cosa? Trobo que només podem tornar al centre, saps que tinc raó, el que passa és que ets tossut, i no vols reconèixer el teu error". "No hi ha cap error. Però com que t'entossudeixes, tu, podem tornar cap al centre. Encara que haurem de caminar en direcció contrària a tota aquesta gent, ens prendran per sonats".

La noia no tenia gaires ganes de caminar, però com que el seu company li havia donat la raó considerà que s'havia de bellugar, de seguida, abans no canviés de parer. I així tots dos encetaren el camí de tornada al centre. Tothom caminava en direcció oposada.

Al cap d'una estona trobaren un punt de control de l'exèrcit. El noi somrigué en veure'ls. Era evident, per ell, que si hi havia un patrulla allà i tothom caminava allunyant-se del foc, aleshores era perquè era'l que s'havia de fer, i no pas apropar-s'hi. S'avançà molt confiat envers els soldats, per parlar-los.

Un cop es plantà davant d'ells va observar que no li feien cas. Els mirava amb intensitat, però amb això no hi havia prou. Aquells soldats semblaven poc interessats en el que passava al seu voltant, i desentesos del tot de la corrua de gent que caminava en direcció oposada al foc. El noi es va emprenyar de veritat. "Ei! Vosaltres!". "Sí? Què passa? Quin problema tens tu?". "Hem d'allunyar-nos del foc, oi?". "Qui s'ha d'allunyar del foc?". Un dels soldats fou el que respongué, dels cinc que hi havia, i feu un parell de passes endavant fins a col·locar-se a l'alçada del noi, deixant als altres via lliure per seguir amb les seves ocupacions. "Nosaltres ens hem d'allunyar del foc". "Qui ho diu això?". "Esperava que m'ho diguéssiu vosaltres". "Doncs nosaltres no et direm res,
pots fer el que vulguis. Ens han manat que vigilem en aquest punt i això fem, d'evacuacions no ens han parlat. Ets ben lliure d'anar cap allà", signà el foc, "segur que trobes un hospital de campanya o algun campament d'alguna mena. Tu mateix, nano, ara si em disculpes haig de seguir vigilant".

El noi s'emprenyà una mica. Allò de seguir vigilant consistia en fer-la petar amb els seus companys, sense parar cap atenció a la gent o qualsevol aldarull que hi pogués haver. La noia el mirava compassiva. S'adonava de la seva derrota. Del fet que ningú no controlava res i de que eren lliures. La noia pensava que el noi no sabia gestionar aquella llibertat, que no sabia com enfrontar-se a aquella situació. Fora del normal. "Tornem a la pedra", va dir secament.

"Ara vols que tornem a la pedra? Ara?", el noi alenà fons una vegada, i continuà. "Et penses que tot això serveix perquè puguis imposar els teus capricis. Primer que marxem de la pedra, ara que tornem a la pedra, abans m'has convençut perquè fugíssim del foc, ara vols tornar a la pedra. Després em diràs que estarem molt millor en un hipotètic campament de refugiats, proper a la zona del foc, on deu haver els millors equips i les millors dotacions. No t'aclareixes, i em fas ballar el cap a mi". "El que tu diguis, però tornem a la pedra". El noi tenia les galtes vermelles, i se li notava que li bullia la sang a les venes. "No vull tornar a cap pedra, no vull tornar a veure la pedra, no m'interessa la pedra. Si vols fugir ho farem en una altra direcció, però de cap manera a la pedra. Mai a la pedra. M'has sentit, és el meu darrer mot".

La noia callà, només per uns moments. El silenci entre ells no era incòmode, es coneixien prou, el noi temia la seva següent declaració. No podia comprendre la seva frivolitat, com podia captenir-se així en un moment com aquell. "Segur que en du alguna de cap", pensà el noi. Després de quel silenci s'allargués, finalment va parlar. "Em penso que hauríem de caminar cap al centre, segur que hi ha un campament allà".