L'ideal desitjat

La Clàudia i en Miquel es van coneixer una tarda de primavera, feia calor. Ella duia un vestit d'aquells que s'enlairen amb una dolça brisa, ell no parava d'encalçar-se les ulleres entre cella i cella, tota l'estona tenia la sensació de que les ulleres se li escorrerien nas avall i no podria contemplar la bellesa de la jove Clàudia. Era una festa, una festa amb molta gent, amb molts nois. Nois pels quals la Clàudia passava desapercebuda perquè, al cap i a la fi, no era res de l'altre món, tampoc. Per en Miquel, en canvi, ho significava tot. Va ser veure-la, sentir-la en el aire, i se'n va adonar. Ella era especial, especial per a ell i això ja la feia perfecta als seus ulls. Se li va acostar, tímid, nerviós, i va aparèixer de sobte l'amiga de la Clàudia, amb la seva faldilleta curta i la samarreteta ensenyant un panxa de morenor sospitosa. L'amiga els va presentar:
"Tio, aquesta és la Clàudia. Clàudia, aquest pavo no parava de mirar-te." Vermells del tot es van donar la mà. I no els va caldre res més per saber que l'havien trobada.