Licantrops

Els licantrops s'amuntegaven al costat de l'obra d'art. Volien fer una compra. Es barallaven amb els ullals i les urpes per tal d'aconseguir el preu més alts. Els licantrops eren així, actuant en llopada. Els sentiments quedaven de banda. La qüestió fonamental era aconseguir l'adquisició. L'artista a una cantonada de la sala creia fondre's.

No havia de patir, els licantrops no eren gent agressiva, tret del que els era natural, i només pretenien fer-li un bé. El tenien a la cantonada, mig agenollat, fent-se creus del que estava veient. Havien arribat tots alhora, en un lapse petit de temps, i s'havien instal·lat al davant del públic normal de la sala. Ara es demanaven quina obra podien comprar.

Després els licantrops marxarien a un concert d'alguna música poc classificable, o potser d'un gran mestre del classicisme. Tan hi era, el cas era que havia de ser música, que havia de transmetre's per l'aire, en forma d'ones, el que fos, un negre estovant una galleda mentre cridava en la seva llengua, una delícia. Els licantrops l'apreciaven i l'aplaudien.

Però no cal caure en la misantropia, no pas d'una manera poc justificada. Abans cal analitzar si la funció dels licantrops era alguna en concret o si només els movia la diletància. Efectivament els movia la diletància. Aleshores calia jutjar-los severament, des de la distància, perquè la seva actitud només posava traves al que volien promocionar, idealitzant-lo.

En efecte, tota aquella tropa peluda no pensava en altra cosa que en fer milionari algun dia amb el seu recolzament alguns dels que promocionaven, per tal que la seva inversió fos un èxit. Ningú d'ells no comprava per tal de promocionar realment, sinó només com a mitjà d'assegurar-se una inversió, i per això calia diversificar. Aquí hi ha una contradicció.

Perquè en efecte, si hom és públic, ha d'obsessionar-se necessàriament per un conjunt reduït d'autors, per uns estils, per una manera de fer, per un barri. Però els licantrops no tenien aquesta actitud obsessiva, ans al contrari. Compraven de tot, variadament, i assistien a tot, variadament, per tal d'assegurar-se el reeiximent. Sabien que qualsevol els podia enredar amb un bodri sense valor.

Per això compraven diversament, pel convenciment que un sol èxit els podia compensar de totes les compres infructíferes. Si compraven de tothom segur que algun d'ells arribaria al capdamunt, i la tela o el marbre es convertirien en or. Els licantrops s'ensumaven els uns als altres, per captar-se, i per poder establir-hi les relacions de la seva comunitat.

Sobretot en apartats, en reraguardes, en rebotigues, allà on ningú no els podia veure. Ensumar-se era un acte íntim, i gaudir-se l'un de l'altre. Comentaven les seves adquisicions, i s'ensumaven, i procreaven. Perquè el seu mitjà de reproducció no era pas l'expressió sinó la corrent. Però tornem a la sala d'exposicions. Els licantrops han tornat.

L'autor es troba arraulit a l'aresta que formen dos parets, observa l'escenari de la seva davallada, de l'esfondrament del seu edifici que creia ben cimentat. Els licantrops esbocinen la seva nissaga, la compartimenten, l'assignen, i fan comentaris instruïts sobre cadascú d'ells. L'artista comença a renunciar a la seva paternitat. Allò no és obra seva.

"Això no és obra meva!", s'aixeca i crida. Per uns moments ha recuperat la força, se sent amo de les seves paraules i dels seus actes, està disposat a foragitar tots els licantrops a puntades de peu. Però alguna cosa li diu que no ho ha de fer. Els licantrops, superat l'ensurt primer, l'aplaudeixen, i consideren aquesta genialitat seva com quelcom extraordinari.

El preu de les seves obres ha pujat una mica, es nota en la rotllana que envolta una escultura boteruda, amb tres braços envoltant un tronc central. Tornem al concert, o millor, anem al recital de poesia. Allà els licantrops es troben asseguts a les primeres rengleres. Escolten amb les seves orelles finíssimes, els seus sentits gaudeixen d'allò més.

No queden dubtes al respecte del contingut exacte de la representació. Tots es posen d'acord en que la idea està ben parida, els ha semblat fenomenal. Només un parell dissenteixen, però sense gaires energies. Està permès dissentir, sinó hom seria un enze assentidor. La negació moderada era imprescindible per als licantrops, i la feien servir, de tant en tant.

Però l'artista a la seva cantonada, tocant-se els turmells amb les mans oposades, abraçant les seves cames encongides, pensava que havia d'haver una solució pel seu problema, pel seu dilema, quel conduïa a requerir d'aquells events i d'avorrir-los alhora. Se sentia malament amb si mateix, com si visqués una contradicció pueril.

Com si hi hagués uns altres que podien assumir la seva situació amb naturalitat, que tenien un poder especial per isolar-se de les circumstàncies de la seva vida, i de la destinació de la seva obra. Els poden desballestar, esbocinar i netejar-se el cul amb els bocins, pensava l'artista. El que li passés a alguna de les seves creacions no era cosa seva.

No depenia d'ell quels hi pogués donar un futur digne. Això no era cosa seva. Si havien d'engrandir una col·lecció a un magatzem, esperant per a ser destruïts o revenuts, això no era problema seu. Era cosa dels licantrops i dels seus mitjans de vida. Potser ignoraven que tot aquell rebost d'art no tenia ni tindria mai cap valor, i que la persona de la qual els hagués sortit a compte.

Comprar un quadre, l'havien perduda, o no l'havien conegut a temps. Perquè sempre la inversió?, es demanava l'artista a la seva cantonada. Els licantrops voltaven ara separats per la sala, la competició per una sola obra havia finalitzat, el mascle dominant havia guanyat, o havia hagut un canvi de papers. L'artista no ho sabia. Potser tota aquell gent guillaria sense endur-se res.

Encara no li havien dit de comprar. No havia vist bitllets, ni xecs, ni tan sols un avançament per un encàrrec. Les seves creacions potser eren complexes, i no les podria vendre. Alguna havia venut, sempre a un preu irrisori, que amb prou feines cobria les seves despeses, atès el seu estil i els materials que emprava, etc. La voluminositat de la seva obra era particular.

Però això no feia acabar de decidir-se els compradors, que de totes totes havien d'acabar comprant. L'artista s'asserenà. Havia venut prou quadres, de fet en vivia de la seva venda, i ara també tindria ingressos. Cada exposició era una manera de fer caixa, ho sabia, i no tenia perquè dubtar, i a més el seu valor s'incrementava cada cop, era l'efecte acumulatiu.

Perquè els que ja havien guanyat diners en volien més i ho explicaven, entre els licantrops es passaven aquesta mena d'informacions, de manera que la competència per aconseguir una obra pujava i l'autor podia adequar-hi els preus, a la nova demanda. Així anaven les coses. L'artista se sentia satisfet de la seva estratègia, i tolerava els compradors.

Havia estat potser un moment de feblesa, en que havia pensat en arraulir-se a un cantó de la sala, i observar el que passava al seu voltant. Per dins es deia que ell no pertanyia a tot allò. Però les males vibracions havien passat. Els licantrops eren éssers adorables, ignorants i entabanadors, als que es podia ensarronar encolomant-los les restes de les seves obres.

Les més valuoses, segons el seu mateix criteri informat, les guardava a casa seva, i no eren a la venda. Això ho sabien els licantrops, que volien sovint visitar el seu estudi, i s'interessaven per la compra d'algunes peces rares, que pensaven que havien de ser un xollo, pel seu preu i per la importància que podien arribar a assolir, en el futur.

Però l'artista no volia tractes directes amb els clients, només a través de les exposicions. En aquest aspecte era raret. I així observava amb alleujament, com qui es desfà un nus de la gola, com enfilaven la porta de sortida, esglaonadament, per no fer efecte de ramat, però indefectiblement sortint. L'artista restava sol amb la seva creació, i amb les assignacions de vendes.

De nou a l'espectacle de poesia, hom es demana quin interès pot tenir pel licantrop mitjà una cosa tal, que no ofereix un benefici econòmic viable, que és efímer i que no es pot col·leccionar. Un misteri, de ben segur relacionat amb les característiques grupals del seu col·lectiu i amb el fet d'haver de conèixer de tot el que estigués relacionat amb la seva afició.

Perquè per a ells era només una afició, un divertiment, practicat en hores de lleure, una afició productiva, cert, però sense transcendir. Una altra cosa era el marxant professional. Aquest estava en contacte amb els licantrops de maneres ben diverses, per bé que la seva feina principal es relacionava amb les institucions inversores i amb els museus.

La poetessa declamava els seus versos ardents, humorístics, absurds, incisius, mentre el grup de licantrops a primera fila els absorbia amb devoció. Era la manera de posar-se d'acord, en una cosa que no tenia valor en si mateix, en quelcom que no podien emmagatzemar. Allò també era important, cabdal, perquè demostrava el seu desinterès.

En efecte, no els movia en aquell acte d'escoltar la declamació cap interès inversor, i per tant podien demostrar davant qui calgués que no era el lucre esperat el que els motivava, sinó el veritable interès per les creacions humanes. Els licantrops tenien un olfacte fi per les contradiccions, i per les obvietats. Havien de fugir com fos de les crítiques evidents.

I per això només consumien la sang humana a la intimitat, quan ningú no els veia. Aleshores podien deslliurar-se als seus ritus atrossos, i mossegar-se violentament els uns als altres, i fer-se saltar esquinços de carn, sucosa i calenta, per tal de devorar-los. Uns als altres es menjaven després de matar-se, per tal de clavar l'urpa a més botins.

El cas era que tot l'enfilall de licantrops actuaven com una unitat, i per això aconseguien els seus èxits, perquè a més arrossegaven una multitud
, que els tenia com a referents. Així el que tocaven amb insistència l'aconseguien valoritzar, amb cura, per tal que hi hagués terceres persones implicades, que afegissin el capital important, i multiplicar en lloc de sumar.

Però la seva veritable natura era la que podia esquarterar un cos mort en pocs segons, la natura que els feia desitjar la carn dels quels envoltaven, una natura que els conduïa a l'execració, per la qual podien arribar a excessos inconcebibles, fora de la sensibilitat humana. Eren uns éssers buits, omplerts només de possibilismes, de futurismes, sense capacitat de raonar les seves preferències. L'artista ja no era ajupit a la cantonada. Algú li havia dut una cadira de fusta i vímet. Feia patxoca amb les seves robes rústiques.