L'hora estranya

En aquella hora fosca en què la llum del sol s'esvaeix sense remei, en que les ombres confonen els contorns, i els ulls han de fer un esforç per endevinar el que veuen, en aquella hora del final del dia, que és l'hora primera de la nit..., el sobtat silenci de les remors quotidianes dona pas, amb intermitències, als cants dels grills, i les orenetes es retiren subtilment deixant el cel en possessió dels ratpenats..., la brisa porta la olor de les primeres flors nocturnes...; tot sembla possible en l'hora de l'encant... En aquella hora estranya en que tot canvia... em pren el neguit, m'estremeix un calfred... i em domina l'ànsia... Sento un lladruc llunyà, un altre que el respon en la distància, una persiana que algú abaixa, unes veus confoses, un motor que s'allunya..., la blanca estela d'un avió ha atrapat el darrer raig de sol... ‘on deu anar?'..., el silenci ressona... El cel que s'enfosqueix per moments m'atrau poderosament..., jo espero la quimera de que una ràfega d'aire se m'endugui..., fantasiejo amb la sensació de volar..., de sobte, m'entrego a la màgia de l'instant fugisser i crido...; crido en la penombra del capvespre, esquerdo el silenci naixent amb un crit llançat vers la infinita fosca celeste, per damunt de la negra muntanya que m'oculta l'horitzó, un crit rasant sobre el perfil d'arbres llunyans retallat contra el cel cobalt, un crit que, foradant els núvols, s'eleva i es perd entre els primers estels lluents que s'albiren, un crit... que llanço amb força perquè duent quelcom de mi, travessi temps i espai i fugi enllà..., i fugi, i fugi, i fugi…