L'hora del cafè

Era a finals de setembre. Les temperatures havien baixat i la brisa que corria per tot el poble era molt agradable. Jo estava asseguda en un banc quan la veig veure creuar la plaça, com feia cada dissabte a la mateixa hora. Anava sola. El seu marit ja estava assegut a la taula del bar des de feia una estona, potser deu minuts. Ella va seure i no es van dir res.

Varen demanar el mateix de sempre: dos cafès amb gel; llarg el d'ella i curt el d'ell.
Tenien dos fills: una noia i un noi. Crec que la filla tenia la meva edat i el fill era una mica més jove. Segurament que ja hauria acabat l'institut o poc li devia quedar.
Abans seien amb ells a prendre el cafè, però cada cop se'ls veia menys pel poble, sobretot a la noia. Potser havia anat a la universitat o ja estava treballant fora.

Mitja hora després, seguien allà asseguts i encara no s'havien creuat ni una paraula. Ella mirava, com sempre, la gent que creuava la plaça i de tant en tant saludava a alguns dels veïns del poble.
Ell, d'ençà que havia arribat que no li havia tret els ulls de sobre, al seu cafè. Tenia els braços recolzats a la cadira i l'espatlla caiguda, com si tingués una llosa sobre el coll que no li permetés aixecar-lo. De tant en tant es fregava la cara amb les dues mans, esbufegant. Sempre que feia això, tenia la sensació que aquell home deixava una preocupació de costat per concentrar-se en una altra. I sempre amb la seva mirada fixa en el cafè.

Una hora després s'aixecarien, encara sense haver-se creuat ni una paraula, i se n'anirien junts en direcció a casa seva. Es perdrien pel carreró que voreja l'església i no se'ls tornaria a veure pel poble fins al dissabte següent, a l'hora del cafè.