L'home públic

29

En Procert havia escoltat les paraules del seu company. Ja en tenia prou de parlar d'aquest tema, proposà un de nou.
- Parlem de l'home públic, de l'aristòcrata del nostre temps, del que domina els medis. Perquè no em negareu que el que tenen en comú tots els que estan a dalt és la seva desimboltura a l'hora de posar-se davant de molta gent. Jo personalment no sóc gaire amic de les concentracions de gent. Però trobo que tots els que estan al capdavant es presenten a les masses com si res, o si més no ho proven. Els polítics ho fan, als seus mítings, davant de desenes de milers de persones, sense cap problema ni enrojolament. No els tremola la veu ni els hi fan figa les cames. Tenen una capacitat per mentir a molta gent envejable. Jo mateix no seria capaç. Però hi ha molts d'altres que van per aquestes vies també. Els esportistes no serien res si no omplissin estadis, i els banquers han de fer les seves juntes d'accionistes. Al final resulta que l'únic que importa és tenir poca vergonya, saber-se enfrontar a aquestes concentracions de gents. Després sempre hi ha qui vol intervenir fora de temps. Aquests potser es passen de poca-vergonyes. El cas és que per a ser un prohom de la societat cal necessàriament ser un bon orador, o saber llegir el que t'han escrit abans, tan se val, mentre no et tremoli la veu davant de l'auditori. Aquesta és una gran veritat en la que cal aprofundir. Pensem en la soledat de la persona davant d'un auditori multitudinari. De vegades veig escenes per televisió que fan angúnia de veure per la solitud dels afectats, per la seva manca de relació d'arrecerament amb cap cosa. Aquestes persones han de tenir un interior especialment erosionat, avesat a totes les solituds, capaç de passar sense aliment durant molts minuts. Perquè la companyia és l'aliment de l'ànima. Quan les persones no necessiten dels altres és perquè estan buides per dins. Això els passa a molts dels homes públics, tenen una vida interior nul·la. Només saben que projectar-se cap enfora. Això em recorda la meva feina de joventut, quan era recepcionista. Totes les persones que passaven pel vestíbul em saludaven i jo els tornava amablement la salutació. Alguns d'ells, tots més aviat, eren persones de posició. Vaig aprendre a distingir-los d'un cop d'ull. Sempre hi ha a casa dels rics visites inoportunes, de pidolaires de la família o amistats dels estudis que volen aprofitar-se de la sort dels altres, com la cigala i la formiga. La meva missió era fer-lis mala cara perquè ja es trobessin el primer desengany a la porteria. Tanmateix hi havia d'altres que veien patxoca de veure, amb la seva projecció vers l'exterior, amb les seves dots oratòries. La veu ja els delatava, quan donaven les bones tardes es veia pel seu timbre que tenien la veu educada, que tenien costum de declamar i de fer llargs discursos. Aquestes persones són les que veritablement decideixen el rumb de la humanitat. Hom pot pensar que és escrivint que es decideix el futur. Això és una gran bajanada. Es decideix només que parlant, ordenant, estipulant, per mitjà de la paraula, davant de molta gent. Els pobres i els treballadors es distingeixen perquè no han de parlar per fer la seva feina. Només se'ls demana que s'esllomin, en silenci a poder ser. Això ho sé molt bé jo, que no bado boca en tota l'estona que estic amb les fustes i els ferros. Escolto la ràdio. Aquests altres sí que tenen la capacitat de canviar les coses. Per bé que moltes vegades no volen. Tots els que dominen la societat estan d'acord per tal que res no canviï i poder mantenir així el seu estat de gràcia. Tots volen el mateix en el fons, encara que els seus discursos siguin del tot contraposats. Volen la inèrcia. I per això s'enfronten a les multituds. Un fet que podria semblar tan fàcil. No té cap importància el fet de ser cec a les persones que es tenen al davant, inconscient del tot que la gernació té la vista posada en un mateix. Això és el que els passa als polítics que pugen al faristol tranquil·lament. Són inconscients que la multitud els escolta i els jutja. Ni s'imaginen les coses horribles que diuen allà mateix. S'ho diuen els uns als altres a cau d'orella. Critiquen les coses més absurdes amb crueltat. D'això no s'adonen els polítics que parlen a les grans concentracions. Són uns inconscient. I després pretenen governar justament. No poden fer-ho perquè la mateixa inconsciència que els du a no tenir cap vergonya ni cap por del que puguin dir d'ells és la que els mena al desordre en les seves disposicions de govern. Ens trobem en mans de vulgars predicadors. Ha estat així des del començ de la història. També passa el mateix amb els banquers. No hi ha cap milionari que no hagi de fer balanç a fi d'any. Aleshores ha de mostrar-se davant la junta general d'accionistes i dir les seves poca-soltades, que si han crescut tant, que si les perspectives, que si els actius de l'empresa. Totes aquestes ximpleries que sempre es poden trobar a la boca dels banquers i executius de les empreses més conegudes. Però també els que pertanyen a corporacions més petites tenen la responsabilitat de public-parlar. Sempre hi ha una congregació d'obrers o de clients als quals cal fer una xerrada. La veritat és que aquesta gent sempre s'emboliquen. Es perden en les seves pròpies argumentacions. Seria molt més fàcil i eficient que ens comuniquéssim tots plegats per mitjà de memoràndums, escrits, negre sobre blanc. D'aquesta manera s'evitarien les digressions absurdes i inconcloents i les argumentacions embullades que fan anar alguns. No serveix de res que la gent s'expressi públicament si resulta que el que diu no és el que pensa ni el que volia dir de bon començament. Això passa pels nervis. Encara que alguns parlin amb tranquil·litat, que la seva veu demostri serenitat i quietud, pot ser perfectament que estiguin del tot concentrats a parlar d'aquesta manera pausada i no tinguin energies lliures per pensar el que diuen. Aleshores resulta que es cau en els més grans absurds i en els circumloquis sense sentit. També els passa als polítics i als presidents de corporacions, però en menor mesura. Segurament perquè duen el discurs aprés de memòria per avançat. Així resulta que tot plegat és una farsa, una escenificació d'una cosa que ja s'ha gestat abans, dies abans, i que s'ha anat polint. Una mentida damunt d'un faristol, dessota la pantalla, a les llars de la gent. Tot plegat es tracta de mentides, perquè en veu alta no es poden dir les veritats. Es diuen coses amb lleugeresa, per tal de convèncer. Per altra banda hi ha els banquers. Aquests no tenen perquè mentir perquè ningú no els vota. Però tampoc poden dir la veritat perquè segurament els empresonarien o els imputarien en uns quants delictes. Per tant diuen galimaties, conceptes econòmics que ningú no entén, tret dels que ho volen entendre perquè hi tenen interessos o per passar per assabentats. Una cosa porta l'altre. El mateix passa a tots els nivells. Fins arribar a l'escola o a l'escala de veïns. Sempre hi ha d'haver qui dugui la veu cantant a les reunions, i al final acaba per fer-se el que aquesta persona vol o demana. No es té en compte l'opinió dels més callats, que normalment pensen coses més assenyades que els que parlen molt. Del silenci venen les ganes de pensar, i és així com s'arriba a bones idees, fent ús del pensament. Els grans patriarques de totes les organitzacions han de trobar-se amb la facultat de parlar públicament. Tanmateix molta d'aquesta gent ni tan sols no escriu. No se'ls acut que poden plasmar les seves idees també per mitjà de l'escriptura. Quan estic al meu taller penso en les hores i hores que hi he deixat. No he volgut mai fer discursos al voltant del meu ofici. Altres ja els faran si volen omplir-se les butxaques o tenir una fama escàpola. La bona cara, el favor de la gent, no es poden mantenir per sempre. Tard o d'hora, abans o després, s'ha de tornar als orígens, a la mudesa, a la manca de projecció. És inevitable, fins al moment de la mort. Poques persones moren en públic, encara que hi hagin viscut. Això demostra que no és l'objectiu final de les persones al planeta la de sobresortir per les seves dots d'oradors. Al contrari. Penso que les persones més felices, amb si mateixos i amb els altres, són els que callen. Aquests no tenen aquesta necessitat de sobresortir a qualsevol preu, de posar-se pel damunt, de viure d'una manera especial. Qui vol viure al marge del sentit comú, que diu que hom tingui la boca tancada, no aconsegueix altra cosa que responsabilitzar-se de coses que no l'interessen i de donar la cara per uns altres que mai no li ho agrairan. És la ximpleria més gran que es pot fer la de posar-se al capdavant de cap navili. Totes les naus estan destinades al naufragi, a ser desbastellades o a quedar-se a dic mort per sempre més. No hi ha navili que per sempre solqui les onades. Cal tenir present aquestes consideracions. No hi ha cosa pitjor que ser bon orador, puix que garanteix unes prebendes i uns privilegis que fan més infeliç que altra cosa i que omplen la panxa de cucs. S'està molt millor i es viu amb més confort sense embolicar-se en discursos i al·locucions públiques que no condueixen a res.
- No sé si estar d'acord amb tu, feu l'Escofet. Trobo que realment la teva feina no implica cap contacte amb les masses. Però això no et permet de jutjar amb tanta lleugeresa el que fan els altres. No pots saber el que passa dins el cap dels polítics o els banquers. No és que els vulgui defensar, ni de bon tros. Mai de la vida no se m'acudiria de defensar un d'aquests personatges sinistres, em refereixo als banquers, i als polítics segurament tampoc, no ho mereixen. Però reconec que tenen empenta. Hi ha persones que tenen empenta, que parlen amb el cor, que es poden plantar davant de la multitud i tenir fe en les seves idees. En les seves opinions. El que els hi passa als polítics és que pensen les coses que han de pensar. Així com tu penses coses perverses segurament, i per això tens tanta aversió a p
arlar en públic, els polítics pensen les coses correctes, i les diuen sense embuts. Per això transmeten serenor, perquè parlen amb el cor a la mà. Jo en tinc molta confiança, tret d'alguns extremistes d'esquerres que no diuen més que bestieses. Jo mateix haig de fer alguna que altre arenga als meus treballadors perquè pugi la producció, o si més no es mantingui. Les coses funcionen així. El que pot parlar davant de la multitud és perquè té una educació i una honestedat que li ho permet. És clar que moltes de les coses que pensen els obrers són inconfessables, només se les diuen entre ells en veu baixa. Tanmateix aquestes coses no circulen pel meu cap. Jo només tinc a dins la testa el bé pel negoci, el futur de la planta, les cavil·lacions pròpies d'un comandament, el màxim de la fàbrica ja que és meva quasi íntegrament. No tinc temps de pensar barrabassades. Els obrers en tenen, i els hi sobra. De vegades penso que no tenen altra cosa a fer en tot el dia que pensar disbarats. Així són de pobres. Si es dediquessin a pensar millores de la producció, si tothom mirés pel bé de la fàbrica, aleshores la col·lectivització seria fins i tot possible. Mireu el que us dic! Però aquests penques no saben fer altra cosa que xalar-se-la i cercar maneres d'embromar-se entre ells i als directius quan poden. No saben més que fer el plaga. No és que t'estigui acusant a tu, Procert, però segur que quan anaves a escola t'agradava fer bromes. A mi me les feien. Això m'ha ensenyat responsabilitat. No ser un perfecte desgraciat, i no et pensis que em refereixo a tu. Tu tens una feina que t'agrada i que t'omple, en el fons ets un afortunat, hauries d'estar agraït a la sort que tens en comptes de queixar-te tant per tothom, que sempre tens unes actituds molt negatives. Estic segur que si volguessis tu també podries triomfar davant de l'auditori. Només és qüestió de llançar-s'hi, de voler-ho. És clar que és molt més fàcil criticar, i més agraït, sense responsabilitzar-se de res. Esperar que les coses les faci un altre, que l'ordre el posi algú, odiat a poder ser. Sabem tots plegats que hi ha d'haver un ordre, que el caos i la disbauxa no condueixen enlloc, només a la ruïna més absoluta en poc temps. I tanmateix són pocs els que s'aventuren a dir als altres el que és l'ordre més evident, com ara faig jo. Aquesta manca d'iniciativa és la que fa els pobres. No tenen les ganes de procurar per si mateixos de fer les coses bé, esperen a que vingui un altre i els hi digui, els condueixi per la sendera, els petgi el camí al davant perquè no tinguin més que seguir les petjades. Em sembla abominable que pensis que els homes rellevants s'aprofiten o enganyen. És una calumnia.


30

- L'home públic és un espècimen absolutament indispensable sense el qual el món s'aturaria. Deixaria literalment de girar sobre si mateix. L'home púbic és un heroi, ho ha estat sempre. A les edats mitjevals eren els cavallers el que feien aquesta funció, després molta altra gent. Sempre homes públics al capdavant de la societat. Els reis mateixos feien tota la seva vida davant de la cort, sense cap pudor. Puix que el pudor és la manifestació de la mentida i les males intencions. Quan un té idees pures i un cor valent i decidit no necessita de vergonyes. Aleshores pot explicar el seu punt de vista davant de l'auditori sense témer res, perquè les instàncies celestials són pietoses amb els que demostren noblesa. És clar que hi ha alguns als que fa molta por enfrontar-se a la judicatura del proïsme, a ventar les seves opinions en totes direccions, amb publicitat. Això passa només perquè les seves intencions no són pures, perquè no creuen el que diuen, no en tenen fe, no estan convençuts i d'alguna manera es pensen que menteixen. És per això que tenen problemes en mostrar-se davant la multitud. Perquè no tenen les idees clares. I tenir divergència d'idees és el mateix que mentir. Les idees han de ser sempre les mateixes, i sempre les correctes. Això ho saben perfectament els parladors públics. Han de ser capaços de creure amb força en les seves paraules, altrament els tremolarà la veu, se li pujaran els colors, les galtes enrojolaran. Aquesta timidesa és senyal de manca de personalitat o de mentida. Ningú que digui la veritat i que parli amb el cor a la mà no pot flaquejar ni tremolar. Aquestes coses només li passa als que no diuen la veritat. La certesa és un bàlsam que dilueix tots els nerviosismes i tots els neguits. No hi ha gernació que es pugui resistir a l'honestedat i a la puresa de pensaments. Cert que hi ha diferents polítics i que cadascú hi diu la seva, contradient-se sovint els uns amb els altres. Però això no és defecte dels polítics, no us ho penseu pas, és defecte de la mateixa veritat, que no existeix i no és la mateixa per a tothom. Els qui discursen tenen armes per suplir la veritat. El seu succedani es diu coherència. Aquesta és una veritat parcial, que encaixa en totes les seves parts però que contrastada a més abast que el del mateix discurs resulta contradictori o xocant. La coherència és tot el que es pot demanar a l'home públic. Que no digui primer una cosa i al cap d'una estona afirmi la contrària. Això seria del tot inacceptable en un polític. El mateix es pot dir d'un banquer o d'un president de consell d'administració o gerent de corporació. Aquestes persones han de mantenir la seva coherència, que no la veritat absoluta que no està en mans de cap humà. Feta aquesta salvetat puc afirmar que qui dubta menteix, que les cames que fan figa i les mans que fan tremolar la fulla són producte de la deshonestedat, i que cap persona que digui la veritat, entesa com a coherència com he dit, no pot sentir aquests defectes que per altra banda es fan tan molestos per a qui ha de presenciar-los. Hauria d'estar penat amb presó tremolar davant d'un auditori, o parlar amb veu entretallada i dubitosa, aquestes coses no s'haurien de permetre. Provoquen un gran malestar entre l'auditori, una sensació d'inhumanitat i d'embaràs molt gran. Quan un va a unes jornades o a una conferència el que espera és tenir estones de màxima relaxació, i no haver de patir pel patiment d'un altre. El menys que podrien fer aquests que no saben mantenir les formes és no demanar la paraula. En definitiva que cal defensar els homes públics, són imprescindibles. Sense ells podeu estar segurs que arribaria la gana i la guerra. Penseu que a ningú no li agrada prendre les responsabilitats, que a tothom li agradaria escapar-se de les obligacions, arrecerar-se en la timidesa, fer veure que no es pot per tal de no haver-s'hi d'esforçar. Tanmateix aquí entra en acció el sentit de la responsabilitat i la consciència. Aquestes dues coses fan que un tiri endavant, que empenyi amb força del carro del progrés i que exposi el seu ideari davant de tothom si cal. Perquè quan les idees es tenen clares i són sentides amb el cor no és cap greuge comunicar-les a tothom. Un està desitjós de dir el que pensa quan sent que són idees positives que poden ajudar la comunitat. Quan es parla amb despreniment i desinterès aleshores no hi ha barreres que no es puguin flanquejar, sempre hi ha una sortida per a tot. A no ser que es menteixi descaradament, que les coses que es diguin no siguin sentides, que surtin dels forats de la invenció i de la mala fe, en comptes de sortir de l'obligació i els sentiments. Quan jo faig una proposta als treballadors de la fàbrica la faig amb plena consciència. Sé perfectament el que li convé a l'empresa i el que no, sé les coses que cal fer per que el navili segueixi surant i bevent dels vents. Per això no em tremola la veu quan anuncio acomiadaments, o hores extres o retallades salarials. Aquestes coses són del tot necessàries, i us puc dir que a mi em fa més mal d'aplicar-les que als mateixos afectats, perquè per a mi són com una família. Són els meus fills. En fi, que els homes públics són insubstituïbles. I pensar que a les revolucions són els primers a caure, els primers a anar a parar al fossar. La xusma es pensa que són uns aprofitats. Quin error de percepció i de concepte! Són els herois de la civilització i el progrés. Sense ells tot estaria perdut. Calen veus compromeses que ens guiïn com llumeneres en mig de la nit boirosa. Que no és altra cosa el món que atapeïdes calitges i sorramolls traïdors. Amb aquestes espines ens les hem de veure els que parlem en veu alta. Perquè les idees veritables, les que neixen de la bondat i de la gratitud envers el proïsme, les idees que emanen dels principis celestials, estan fetes per expressar-les sense rubor, per dir-les sense cap mena d'entrebanc, sense nervis ni neguits, sense patiments. Amb claredat i fermesa. Per això serveixen els homes públics, per poder guiar-nos a tots, jo mateix sóc guia d'uns quants. I si hi ha una cosa que no puc suportar és algú que s'avergonyeix dels seus propis pensaments. Si s'ha tingut una higiene mental escaient no hi ha d'haver por de tenir mals pensaments, o de dir mentides. Sempre es dirà la veritat si es diu amb el cor. El cor no pot enganyar. Tanmateix hi ha qui té instal·lades fal·làcies horribles, empedreïdes al fons del cap, i per això és incapaç d'articular dues frases davant d'un auditori sense posar-se a tremolar. La timidesa és la senyal de Llucifer. Bé, suposo que no hauria de barrejar Llucifer en tot això. Al capdavall tenir vergonya és una cosa bastant humana. No hi ha qui sigui perfecte, d'aquí que tothom en un moment o altre tingui vergonya. Fins i tot és possible que alguns que no volen parlar en públic siguin una mena de malalts, amb alguna malfunció al cervell, que els impedeix de parlar encara que les coses que diguin no siguin mentides. Tanmateix aquests casos són certament minoritaris. No pot ser que tothom que no parla en públic sigui un malalt, i em costa que són més els que callen que no els que hi parlen. Això és el senyal inequívoc que aquestes persones que tan abocadament prenen la paraula i es deixen fotografiar són uns herois als que tothom ha de retre reconeixement, p
erquè fan la feina que altres no volen fer, i fan coses que ningú no els demana que facin, de la manera millor que saben i sempre amb honestedat i rigor.
En Procert havia escoltat amb atenció tot el que tenia que dir el senyor Escofet. Evidentment no havia quedat convençut de les seves consideracions i arguments, pel que optà per intervenir.
- Tu sempre en defensa dels poderosos. Com es nota que n'ets un tu mateix. Et penses que la gent que calla és perquè menteix. Em faig creus que puguis pensar una cosa semblant. Hi ha molts que callen per humilitat. Això que dius tu de la honestedat no hi ha qui s'ho cregui. Simplement hi ha gent que és capaç de mentir sense cap vergonya, que tenen les entranyes buides, cap sentiment que els lligui. Així s'explica que diguin tants disbarats a les tribunes sense caure rodons de la vergonya i la xafogor. De vegades n'hi han que diuen coses que no es comprenen gens, i ho diuen ben tranquil·lament, i són un escàndol les seves paraules. Això ho hauries d'explicar, ja que la teva teoria no en fa esment. Jo he sentit a alguns contradir-se manifestament amb el que estaven dient feia una estona i no per això han tingut cap problema amb la seva veu o amb el seu posat. És evident que hi ha gent que té aquesta capacitat, que quan parla no s'escolta ni veu la gent que l'envolta. D'aquesta manera pot dir totes les barrabassades que li vinguin al cap sense haver de témer cap reacció d'avergonyiment. A no ser es clar que l'auditori els esbronqui. Aleshores sí que callen. El mateix s'hauria de fer amb tots els polítics. Presentar-se als mítings amb un cabàs de tomàquets ben madurs i fer-se-los anar per la cara. Perquè aprenguessin a tenir la boca tancada. Hi ha alguns que si l'obren només és per dir disbarats, per escandalitzar les masses. I d'això en dius tu coherència. Em sembla que t'has empescats uns arguments ben recargolats per tal de justificar-te tu mateix. Reconeix simplement que ets capaç de fer fora desenes de treballadors sense que t'importi un rave, que aquestes coses mai no et trauran la son perquè se te'n fum el futur dels empleats i el de les seves famílies. A tu només t'importen els beneficis i per aquest encegament ets capaç de fer el que sigui per mantenir els guanys. Per això no et costa parlar en assemblea i comunicar les mesures infames que estàs disposat a prendre. Darrera de tots els polítics, banquers i altres comunicadors hi ha grans ambicions, sets que no es poden sadollar de poder i diner, per a ells enfrontar-se al públic és una orgia de mentida i prevaricació. D'engany i soterrament, d'idees perverses, llancívoles, que cerquen impactar en l'auditori del contrari, per captar adeptes, per pur proselitisme. Aquesta és la veritat de tots aquests que es planten a les tribunes i a les meses per tal d'imposar els seus pensaments. I ara he de sentir que jo que no parlo mai davant de més de tres persones sóc un mentider, que no parlo amb el cor. Per parlar amb el cor primer cal tenir-ne, i tenir-ho cuidat i entrenat. Cosa que molts, per no dir tots d'aquests amb projecció no tenen. Precisament per això parlen tan desimbolts davant de tanta gent, perquè no tenen vergonya de cap mena, perquè són unes persones corcades per dins, podrides, supuren pus i pudentor per la boca, no diuen altra cosa que falsedats i enganys. Fan molt be els revolucionaris de tallar-los els collons, o el que els hi tallin. Aquesta gent són professionals de l'engany, experts en ensarronades. No saben fer altra cosa que dir el seu discurset i viure com a reis. I mentrestant els altres a pencar com ximples.


31

En Solleres prengué la paraula després d'escoltar atentament el que s'havia anat dient de tot plegat.
- Jo no tinc experiència en aquestes coses. Mai no m'atret de fer discursos, aquestes coses no fan per a mi. A mi m'agrada passar-m'ho bé sense cridar massa l'atenció. Quan et fas notar el que et pot passar és que la policia s'interessi per tu. I això sempre és dolent. Tanmateix no li faig escarafalls a unes paraules davant de la multitud. Sempre fa gràcia creure's per uns moments que ets el centre del món. Sentir com et puja el formigueig de l'estómac cap amunt abans de parlar. Aquestes coses fan gràcia a tothom, a no ser que tingui algun problema de personalitat. La gent sense vergonya són els millors. Cert que la mateixa poca-vergonya que cal per dir qualsevol disbarat davant de tothom és la que cal per entrar a robar un banc o per traficar amb drogues. La gent que sap com tirar endavant troba la manera. Per això hi ha tan poca diferència entre els camells i els banquers propietaris de percentatges de bancs. En el fons tot és el mateix. Els únics que saben el que es la vergonya són els menestrals i gent de classe mitjana. Aquests s'amaguen a sota l'ala sempre que poden, el que sigui per tal de no haver de donar la cara. Així viuen de feliços, o de turmentats, perquè les coses que no es diuen es queden a dins. Jo mateix hi ha coses que no dic, que mai no se m'acudiria de dir públicament. Paraules fines em refereixo. Aquestes pedanteries que es gasten alguns, que fan anar mots que només entenen ells mateixos, em semblen del tot fora de lloc. Els haurien de prohibir aquests discursos florits que no serveixen més que per demostrar el domini del diccionari de qui els pronuncia. És molt de demanar als oradors que facin servir llenguatge planer. És el que faig servir jo. De tan planer resulta groller i tot. Ara tampoc uns penseu que parlo molt en públic. Potser explico algun acudit a un grup d'amics, que es reuneixen pel barri sempre a la mateixa plaça, o parlo amb les veïnes, que s'apleguen al replà sempre que poden, aleshores haig de posar en acció les meves facultats oratòries, doncs a aquesta gent els agrada parlar en veu alta i fer-se sentir de tothom. La gent amb poc estudis com jo tenim aquesta costum de cridar molt, potser a falta de paraules rebuscades. A alguns els hi ventaria un bon parell de bufetades. Quan els sento parlar amb els seus participis i les seves oracions subordinades. Em fan una ràbia que no us ho podeu imaginar. Es pensen que estan per sobre del comú de la gent, que tenen una habilitat especial, que es mereixen d'estar al capdamunt. Hi ha per trencar-lis la cara. La gent que veritablement té talent són els que parlen davant de desenes de milers sense fer anar tot el vocabulari triat que coneixen, els que són capaços d'adaptar-se a les circumstàncies. Quan parles davant de molta gent no pots esperar que tots coneguin el diccionari de cap a peus, cal pensar que hi haurà sempre una porció de l'auditori que serà ignorant, a no ser que s'estigui donant la conferència a la universitat o a un col·legi professional. I fins i tot en aquests darrers supòsits pot esperar-se que l'auditori no ha de ser expert en paraules rares i vocables tranuitats que surten d'una vida malsana d'estudi i resclosiment. Cal ventejar la boca abans de fer-la servir. Deixar que l'aire temperi les temples, que les paraules siguin pures i planeres, per no perdre's en cultismes que ningú no entén i que fan que les frases es tornin incomprensibles. Només aquest esforç demanaria als parladors. Quan escrius és ben bé una altra cosa, no té res a veure amb el parlar. Hi ha més temps. Però dalt de la tribuna el temps és limitat. El faristol du adherit un rellotge amb termini, que implica que les coses s'han de dir dins el temps que hi ha amb la major claredat. Pocs ho aconsegueixen. Citen sobreentesos. Tot un seguit d'errors. Per això dic que jo no sóc donat a fer discursos, tret que siguin intervencions puntuals amb ànim d'embromar l'auditori. Aleshores sí. El bon humor que no falti mai. Pel que fa als polítics del més alt nivell es veu que menteixen molt a l'hora de parlar. Sinó no es podrien mantenir en el seu lloc. Han de dir coses contràries a les que pensen, i assegurar coses que són falses, i fer-se enrere en afirmacions ja fetes. Perquè sinó haurien de reconèixer la seva incapacitat i retirar-se. Per això no els agraden les hemeroteques. Si d'ells depengués es cremarien tots els diaris el mateix dia de la seva publicació i s'esborrarien totes les còpies digitals dels ordinadors. D'aquesta manera podrien fer sense entrebancs la seva estratègia de la contínua contradicció. El que diuen un dia davant un micròfon ho desmenteixen subtilment davant d'un altre, així el seu discurs resulta ser una cosa dinàmica, amb vida pròpia, que canvia amb els vents que bufen, amb els comentaris dels cronistes, amb les enquestes, amb qualsevol cosa. Sempre a base de subtileses, de petits canvis, com els que fa servir la natura per alçar les muntanyes. Així aconsegueixen de dir una cosa i la contrària al cap de pocs mesos, o fins i tot dies. I sempre atorguen més pes al moment actual. Perquè la resposta ha de ser instantània. Són uns corruptes de primera categoria. No tenen cap perdó del que fan a la gent, enganyar-nos i prendre'ns per ximples. I tot ho fan a la vista de tothom, sense amagar-se, com a homes públics que són practiquen aquesta fornicació moral sense cap mena de tapall que els dissimuli, sense vergonyes ni embarassos, sense penedir-se de dir les més grans absurditats. Crec que no coneixen gens el terreny que trepitgen. Es pensen que saben de les coses però només en tenen informes, imprecisions de bona sonoritat que es poden fer servir a l'hora de comunicar conclusions però que en realitat no serveixen per a res. Suposo que molts d'ells deuen començar de ben petits. Als col·legis on els fabriquen. Els obliguen a dir discursos poca-soltes davant dels companys, a perdre la vergonya per poder dominar la societat. La perden de debò, i ja quan són uns marrecs comencen a acostumar-se a mentir sense rubor. Perquè els nens són uns grans mentiders. Només cal mantenir-los la costum, que no la perdin. Així aconsegueixen de seguir fent el mateix un cop adults. És el secret de tanta barra i tanta poca vergonya. És clar que també hi ha qui hi neix amb aquesta capacitat especial. I la desenvolupa malgrat tenir un
s estudis ordinaris i sense cap entrenament en aquest sentit. Sempre hi ha d'haver qui tingui la necessitat de rebre l'aplaudiment popular, de plantar-se davant les multituds a dir la seva, a dir tothom el que han de pensar, com si aquesta tasca no correspongués a cadascú en la seva intimitat, com si es poguessin ordenar els pensaments d'un altre. En el fons l'únic que busquen és la satisfacció personal, sobreeixir entre els caps dels altres, posar-se a dalt del pedestal que ells mateixos es van construint. Jo no passo d'explicar alguns acudits als amics dels barris que s'apleguen sempre al mateix lloc. Amb això no vull imposar idees a ningú ni faig mal de cap mena. Només diverteixo els proïsme. Després li toca a un altre d'explicar els acudits. Molts cops ens repetim, de fet ja ens sabem un bon grapat d'acudits que es van repetint. Però no hi fa res, la qüestió es passar l'estona i xalar-se-la. No tenim cap aspiració de convenciment d'altri ni cap dèria per cercar l'aplaudiment o l'aprovació de cap auditori.
El senyor Escofet no estava d'acord, ni de bon tros. Tenia les seves opinions al respecte aferrissades i innegociables.
- Sou un parell d'inconscients, digué. No us adoneu de la importància dels personatges públics. Sense ells no hi hauria món, de fet el món són ells mateixos. Resulta impossible de concebre una societat on no hi hagi alguns que siguin millors que els altres, i que per tant es posin al capdavant. El que us passa és que teniu enveja, que no podeu suportar que hi hagi altres que tingui capacitat de lideratge, que siguin capaços de tirar del carro sense haver-se de preocupar de totes les consideracions que us abassegarien a vosaltres. Els que es llencen sense por a tot el que els ofereix l'existència no han de patir de veure's en la necessitat. Per això dic que són els millors. Ho demostren mostrant-se tal com són. No tenen perquè amagar-se o tenir-se desconfiança a ells mateixos. Quan la persona val és el primer en adonar-se, i aleshores resulta fàcil voler dir als altres el que han de fer i com ho han de fer. El pensament és un privilegi reduït a l'àmbit de molt poques persones, els altres només fan ressonar les idees que aprenen o que els hi són transmeses. Només uns pocs tenen capacitat per generar idees. Per força després les han de posar en coneixement de tothom. La seva originalitat és la que els garanteix poder-se enfrontar amb garanties al veredicte de la multitud. Que ningú no es pensi que és feina fàcil. Cal tenir els pensaments molt endreçats per tal de poder obrir-se als altres en un discurs. Si no es tenen perfectament equilibrats i col·locats cadascú a puesto es corre el perill de fer el ridícul. Molts ho fan. No es pot evitar que hi hagi qui vulgui emular els veritables oradors sense adonar-se que té les idees desordenades. Aleshores en el moment de parlar manquen les paraules, per la raó que el pensori és un garbuix de nocions contradictòries que no es poden lligar de cap manera. No hi ha argamassa ni ciment que les ajunti en alguna cosa amb solidesa. Aleshores apareixen els nervis i les males estones. Per manca de previsió, per no haver-se escrit el discurs abans, ni que sigui per adonar-se que no hi ha claredat d'idees i que és millor no obrir la boca, per adonar-se que el que un pensava que eren raons de pes no són més que polsim de pensament que es pot endur el vent d'una rebufada. Si això passa ens podem sentir com caient pel cingle, precipitats al buit, sacsejats per la tempesta de les hormones que criden a sometent les vísceres perquè s'irritin alhora. Aquestes coses podrien evitar-se si es prenguessin les degudes precaucions. És a dir, no parlar si no se sap el que s'ha de dir, i no parlar sense tenir el cervell ben ordenat. Agençat per a l'elaboració del discurs. Cal molta feina per aconseguir un cervell que sigui capaç de discursar en condicions, amb les pauses justes, amb les paraules ponderades, amb les frases arrodonides, amb precisió i extensió, però sense arribar a la feixuguesa. Això ho saben fer els polítics i els banquers. Estan acostumats a enfrontar-se a grans multituds de gent, ho fan quotidianament, a diari. Per això no tenen cap problema i se'ls veu tan desimbolts. Perquè ja tenen la costum. Deixem parlar als que en tenen costum i en saben, aquests no ens faran patir ni ens avorriran amb les seves indecisions. Tanmateix els altres, els que baden o s'aturen sense motiu, o els que tenen la veu trencada i tremolosa, que sembla que hagi d'esclatar com dinamita, aquests que callin. Perquè val més callar que fer el ridícul, i n'hi ha molts que parlen als auditoris que ho fan, perquè no saben dir el que pensen o perquè el que pensen no hi ha manera de dir-ho sense contradir-se o enrojolar-se. Els discursos ambigus i les interpretacions peregrines de fets comuns sovintegen a les boques dels oradors. Jo hi vaig sovint a conferències. És indispensable per a la meva feina estar informat de les novetats del sector, a congressos i sessions informatives. Conec els homes públics, ja he dit abans que jo me'n considero un.
- Ara em dones la raó, feu en Procert. M'estàs dient que hi ha més gent del desitjable que fan patir quan parlen amb altaveu. Això adoba les meves idees. Forcem la completa abolició de l'home públic. Que a ningú no li sigui permès d'adreçar-se a una multitud. Acabem d'una vegada amb aquesta xacra del nostre temps que és la necessitat d'expressar-se públicament. Al capdavall molt poques persones són capaces de dir el que realment pensen i volen dir públicament, i no perquè se'n avergonyeixin, sinó per un instint atàvic fondament instal·lat a l'ànima humana. Tot aquest patiment que se sent i es transmet es podria evitar d'una vegada per totes. Comuniquem-nos tots plegats per mitjans escrits únicament. No permetem que la improvisació grollera ens amargui l'existència. Als que la fan i la pateixen en primera persona adonant-se de la seva incapacitat i als que la patim de retruc per haver de presenciar-la. Tot plegat es podria arreglar amb l'abolició de les tribunes i els micròfons. Que no hi hagi ningú que pugui dir una paraula per sobre els caps dels altres, que no hi hagi auditoris ni paraules demanades, que ningú no gosi dir el que pensa si no és en veu baixa. Penso que aquesta serà l'única manera d'acabar amb la maledicció de les paraules que ens condemna a ser més fidels al que diem que al que pensem.