L'home optimista

Un relat de: ginebra

Quan en Pere era petit, el que més li agradava era contemplar com la gent es vestia. Trobava màgic veure ficar un braç dins d'una màniga i sortir-ne una mà pel capdavall, o bé ficar un cama dins dels pantalons i sortir-ne un peu com per art d'encantament. Aquest fet tan quotidià, tan inofensiu, el tenia més que entretingut. Era capaç d'esperar-se, pacient, sense dir res, i deixar de fer coses molt més engrescadores als ulls dels altres, per poder presenciar, meravellat, com algú de casa seva complia diàriament amb aquest ritual. Quan s'acostava l'estiu, la cosa canviava, perquè no era el mateix portar màniga llarga que màniga curta o per més desencís, anar sense mànigues. Però ell, optimista de mena, confiava plenament en la roda del calendari i sabia que a no trigar, tornaria l'hivern. L'única que es malfiava d'aquest comportament era la seva mare. Sovint comentava que les arrels sempre acaben sortint per algun lloc o altre,-fent referència al seu sogre, l'avi Tomàs, que havia mort carregat de manies que en deien aleshores, per no utilitzar paraules més gruixudes - i al qual mai no havia tingut en gaire estima. La resta de la família es limitava a dir que era un nen ben curiós i li reien les gràcies. Per tant, en Pere sempre trobava algú que en acabar de treure la mà de dins una màniga li agafava el nas mentre ell aplaudia amb il·lusió.
Aquest joc innocent, propi dels anys més tendres, va deixar de ser-ho a mesura que anava creixent. Aquells ulls aspectants cada vegada feien menys gràcia i amb bones maneres tothom se'l treia de sobre amb el pretext que era de llei poder gaudir de certa intimitat a l'hora de vestir-se. S'hi va resignar, sense escarafalls. Es vestia davant del mirall i gaudia en solitari de veure desaparèixer braços i cames dins de la roba.
En Pere deixà enrere l'adolescència per encarar la joventut amb discreció i sense adonar-se'n es convertí en un home madur, optimista i generós.
Aquella vida més o menys plàcida, va canviar de cop i volta quan sense saber com ni perquè el va assaltar una idea terrible: i si un dia, tot ficant el braç dins d'una màniga el perdia i ja no el tornava a veure mai més? Des d'aquell moment, cada vegada que s'havia de vestir li agafava una suor freda que li recorria l'espinada i el deixava paralitzat, incapaç de realitzar un sol moviment. El dia a dia es va convertir en un infern: patia insomni, arribava tard i cansat a tot arreu, reaccionava amb una agressivitat fins aleshores desconeguda davant de qualsevol contratemps... Era evident que no podia continuar amb aquell mal viure; si no hi posava remei acabaria malament amb tota seguretat . Aleshores, fent honor al seu sentit pràctic va tirar pel dret, i decidí vestir-se amb pantalons curts i sense mànigues tot l'any. Si escurçava el recorregut les probabilitats de perdre alguna extremitat es reduirien al mínim.
Pel carrer, amb la ratlla del termòmetre sota zero, la gent se'l mirava astorada. Alguns se'l miraven de reüll, pensant que pertanyia a alguna secta i d'altres li llençaven improperis, perquè un cos més aviat escarransit tampoc no era per anar-lo lluint d'aquella manera
Mai no s'hauria pogut imaginar que la seva obsessió li portaria tantes fatalitats. La seva vida rodolava pendent avall sense fre. Es va anar quedant sol, sense amics i sense feina. Era de lògica que no podia anar pel món justificant la venda de forros polars i anoracs de gamma alta a ple hivern "disfressat" amb eslips i samarreta imperi.
Quan la situació va esdevenir del tot insostenible, un conegut d'un conegut li comentà la possibilitat de visitar un professional i li donà l'adreça d'un psicòleg especialitzat en neurosis severes. Amb certa recança va decidir visitar el famós doctor. La primera impressió va ser bona. Semblava un home honrat, comprensiu i el que era més important, sabia del que parlava, almenys en aparença. La teràpia proposada li semblà correcta i efectivament va donar els seus fruits. Això si, va deixar-hi temps i els pocs diners que li quedaven, però passats uns mesos, davant del psicòleg, va poder posar-se una camisa de màniga llarga i mica en mica aconseguí vestir-se altra vegada com un "senyor".
En Pere estava content com un gínjol, havia patit un calvari tal que no es podia explicar ni el volia recordar. Engrescat, va anar a la sastreria i es comprà mitja dotzena de camises, un parell de vestits, i fins i tot, desobeint les ordres del psicòleg, va caure en la temptació de regalar-se una armilla, una petita llicència que de cap manera podia espatllar l'èxit aconseguit. Per fi podria reprendre la seva vida amb normalitat.
Es llevà eufòric. Nu davant del mirall, contemplava cofoi aquell cos que aviat desapareixeria sota el pes de la vestimenta. En el fons però, sentia una mena de neguit estrany que no sabia ben bé com definir, un sentiment que es quedava a mig camí entre la por i la il·lusió que el feia dubtar; se sentia sol. S'hi repensà. Però traient forces d'allà on no n'hi havia i fent un acte de valentia extrema introduí una cama dins dels pantalons i després l'altra. Fascinat, va veure com totes dues seguien fidelment el seu camí i sortien pel capdavall. Es va aplaudir. Alleugerit, es mirà la camisa i sense perdre temps, no fos cas que la sort es capgirés, va ficar un braç dins de la màniga. A meitat del recorregut, va pressentir que alguna cosa no anava prou bé. Va tancar els ulls perquè no volia veure el que en el fons ja sabia: la seva mà havia desaparegut; el braç li acabava en un monyó. Es va treure la camisa, va palpar-la de dalt a baix, la girà del dret i del revés, però la mà no aparegué. Es resignà.
Visità de nou el psicòleg, no tant per recriminar-li res ni per demanar-li ajuda com per fer-li saber que la seva neurosi tenia fonaments reals. Perplex, va sentir com aquest li deia que quina sort que havia tingut! Que també hauria pogut perdre un peu o molt pitjor, una cama sencera. Ben mirat tenia raó. Al cap i a la fi només es tractava d'una mà i amb l'altra podia fer un munt de coses. El que en Pere no li va confessar és que encara no havia perdut l'esperança de trobar-la. Una mà no es perdia cada dia i menys dins la màniga d'una camisa.
Sense donar-hi més voltes decidí retornar a l'uniforme dels calçotets i la samarreta imperi, perquè malgrat la seva resignació, tampoc no es tractava de jugar-se-la a la lleugera i anar perdent els membres del seu cos com qui no vol la cosa.
Després d'un període de certa tranquil·litat, l'ànsia de tornar-se a posar uns pantalons llargs l'envaí de nou. S'esforçava per foragitar aquell pensament desgraciat que s'anava convertint en una obsessió de sobres coneguda. I si ho provava una altra vegada? Només una! Envà, intentava treure's aquella idea absurda del cap donant-se tota mena d'explicacions: no era un home prudent? Doncs, per què volia córrer riscos innecessaris? Però la sola visió d'uns pantalons llargs, d'altra banda difícil d'evitar, li produïa un neguit tal, que s'adonava perfectament de la precarietat de la seva determinació. Aleshores, veient que el destí s'acabaria imposant sense remei i d'una manera descontrolada, va decidir triar com a mínim, el dia i l'hora de l'esdeveniment. Amb el que s'hi jugava algun privilegi o altre havia de tenir!
Escollí el dia del seu aniversari. Amb tota la solemnitat que l'acte requeria, en Pere començà a vestir-se. Es posà els calçotets i la samarreta. Seguidament introduí el braç dins la màniga de la camisa, a poc a poc. Contingué la respiració fins que tot d'una veié la punta dels tres dits del mig, quatre, cinc, la mà sencera! Va saltar d'alegria. Es ficà l'altra màniga, i amb èxit va sortir-ne el monyó!
Es va emmirallar. Amb aquella camisa feia un goig de mil dimonis. Només li faltaven els pantalons i ja tornaria a ser un home de veritat! Va passar-se la llengua pels llavis ressecs, va fer un glop d'aigua, va deixar anar un sospir llarg i profund i va emprendre la segona part.
S'assegué damunt del llit, es mirà les dues cames amb compassió, i ple de dubtes escollí la dreta com a possible víctima. L'acaricià mentre li demanava perdó per una tria que segurament era injusta. Totes dues l'havien servit per igual, però alguna o altra havia de passar al davant. I mirant-se-la de reüll, avergonyit, li donà una empenta i la precipità dins del camal dels pantalons. Mentalment l'encoratjava; la pressentia com tirava avall guiada per un peu que diligentment buscava la claror. Les gotes de suor li lliscaven front avall i se li ficaven als ulls, però no li van impedir la fantàstica visió del seu peu sortint de dins del túnel, tot sencer, sa i estalvi.
Es felicità amb una encaixada: la mà amb el monyó; després aplaudí. Ara se sentia amb prou autoritat per repetir l'escomesa amb l'altra extremitat. Com que per experiència sabia que la repetició de la jugada no sempre acabava bé, extremà totes les precaucions. Va palpar el camal lliure, comprovà reiteradament que no hi havia cap entrebanc en el camí ni cap forat ni res que se li assemblés. I aleshores, invocant tots els déus del cel, introduí el peu dins del camal. Lentament la cama va desaparèixer de la seva vista, centímetre a centímetre. Es desplaçava insegura sense saber el perquè, avançava amb dificultat. Ensopegà amb un no res i es replegà espantada fins a l'alçada del genoll. Ho intentà de nou, amb desconfiança. La cama, a les palpentes, es movia a batzegades, desorientada, perduda en aquell laberint obscur, incapaç de trobar el camí. Finalment, quan en Pere estava a punt de defallir per l'esforç, va veure el que es temia: un monyó rosat tallat arran de turmell!
Es deixà caure damunt del llit i fent honor a un optimisme del tot desmesurat, va pensar que no n'hi havia per tant. Només havia perdut una mà i un peu que al capdavall els tenia repetits. I en aquell instant es considerà l'home més afortunat d'aquest món, perquè no es volia ni imaginar què hauria pogut passar si algun dia hagués tingut la temptació de ficar el cap dins d'un jersei de coll a
lt.
I si ho provava?






Comentaris

  • Magnífic debut[Ofensiu]
    Anagnost | 16-04-2007 | Valoració: 10

    Magnífic debut, Ginebra. M'he posat a llegir aquest relat, per veure què passava, i ja no m'he pogut aturar fins al final: un final obert, com a mi m'agraden, després d'una narració amb un crescendo permanent, sense llacunes. Magnífic.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

ginebra

3 Relats

10 Comentaris

4160 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99