L'HABITACIÓ 515

L’HABITACIO 515

En René Giralt havia format part d’una xarxa d’espionatge infiltrada per tot el món durant l’època de la guerra freda. Era un home preparat i entrenat per qualsevol perill i missió.
Però el temps havia passat i en René ja no exercia aquesta activitat. S’havia fet gran i les situacions polítiques no eren les mateixes. Es convertí en un detectiu privat de considerable renom. Havia coincidit amb persones de totes les condicions i morals i tenia un gran coneixement de la conducta humana, per això els seus serveis estaven força sol•licitats, tant per esclarir un robatori, com per descobrir un espionatge entre grans empreses. En aquells moments treballava com a investigador a l’Hotel EXCELSIOR, un hotel de gran categoria al centre de Barcelona, on es reunia el millor de la societat intel•lectual i econòmica que anava i venia d’arreu del món. A primera hora d’aquell matí encara dormia a l’habitació que l’hotel havia posat a la seva disposició quan, enmig dels seus somnis, un cop a la porta el va despertar.
El director, el senyor Rigol i el recepcionista eren allà en un estat agitat. Li explicaren que feia una estona s’havia sentit un crit que semblà sortir de la l’habitació 515; hi havia penjat a la porta el cartell de “NO MOLESTEU” i cap moviment d’entrada i sortida s’havia observat. Estaven força preocupats, no sabien que fer i per això van gosar trucar la porta d’en René malgrat que no era una hora molt oportuna.
El detectiu es posà la bata de seda que havia comprat a Paris en un dels seus viatges. Era un home elegant i polit, acostumat a seduir amb el seu aspecte, per tant havia d’estar impecable en qualsevol situació. Tot seguit, els tres es van dirigir a l’habitació 515.
Allà, el recepcionista obrí la porta amb la clau mestre. L’escena que es mostrava els va deixar corglaçats. En Charles Green un escriptor anglès molt reconegut estava estirat a terra, no hi havia cap indici de vida en aquell cos, presentava un cop al cap i la sang que sortia de la ferida havia format un toll al seu costat. L’habitació oferia un aspecte desordenat. A sobre del llit es veia la maleta desfeta i plena de roba remenada. L’ordinador estava obert i la llum verda parpellejava com si esperés una contrasenya desconeguda. A la cambra de bany l’espectacle era el mateix, la tovallola per terra, el barnús de l’hotel fora de lloc, i l’aixeta de la dutxa una mica oberta. Semblava que l’haguessin sorprès al anar-se a dutxar. Què havia passat?
El senyor Rigol va posar a disposició d’en René tota la informació dels clients que eren en aquell moment a l’hotel.
El detectiu tornà a l’habitació, la policia ja havia arribat, el cos de l’escriptor era al dipòsit i va començar a inspeccionar-la. L’ordinador obert no semblava manipulat, però la roba d’en Green tota remenada sobre el llit, volia dir que es buscava alguna cosa, la roba interior, les camises, tot estava de qualsevol manera, com si el que remenava tingués pressa. Què devien buscar?.. Quans eren?. Una cosa li cridà l’atenció: una catifa a prop del llit rebregada, amb un cantó més aixecat que l’altre. En René va tornar a la seva habitació, a investigar la llista de la gent que s’allotjava a l’hotel. Més d’un podria ser sospitós, però qui voldria matar l’escriptor?.
Aquella parella tant estranya que seia en un racó del menjador, podria tenir algun motiu: semblaven dues persones en una situació clandestina, que no volien que es descobrís la seva relació. O bé les dones que seien sempre al costat de la cuina, tant diferents l’una de l’altre, o potser aquell home jove a qui la seva companya li agafava la mà, una dona molt més gran. Semblava que s’avergonyia de que el veiessin amb ella!.
De sobte, el detectiu, va tornar a pensar en l’habitació d’en Green, la memoritzà i recordà la catifa rebregada. Que li volia dir aquell objecte que tant insistentment se li representava.? …Ja ho sé!, va exclamar.
En el menjador de l’hotel es van reunir tots els hostes, amb el director i els empleats. L’ordre la va donar en René Giralt. Ja sabia què havia passat a l’habitació 515.
L’expressió de tots els assistents a la convocatòria era d’alerta, de temor per si tenien al costat un assassí, algú sense cap mirament ni escrúpol. Però el detectiu, amb la tranquil•litat que dóna estar segur d’un mateix, i amb una actitud potser una mica presumptuosa, començà a explicar els resultats de l’ investigació i l’aclariment del cas.
En René va dirigir la mirada cap a cada una de les persones convocades, les havia investigat a totes per anar descartant. La parella del racó, uns amants que volien viure el seu amor clandestí en una ciutat com Barcelona on ningú els coneixia. No tenien cap més culpa que el seu propi secret. Seguidament aquelles dues dones tant estranyes, una es veia gran i dominant i l’altre jove i tímida, què amagaven?, doncs res, eren una tia rica i una neboda excessivament pobre, situació que la feia molt submisa i depenent de aquella dona tirana. Estaven de pas esperant agafar un tren que les portés a una altre lloc. I aquell home que semblava tant avergonyit amb la dona que l’acompanyava?. Només un matrimoni de conveniència amb una gran diferència d’edat. S’estaven a l’hotel EXCELSIOR uns dies per visitar la ciutat.
Després de donar totes aquestes explicacions, en René va continuar: malgrat les aparences, no era cap assassinat. En Charles Green, volia connectar-se a l’ordinador i no recordava la contrasenya, creia que la duia anotada en algun lloc de la seva maleta, entre la roba, per aquest motiu havia tant desordre. L’endemà havia de donar una conferència al Col•legi d’Advocats de Barcelona i tenia pressa per acabar de redactar el text. No se n’adonà de la catifa rebregada, ensopegà i caigué amb tan mala fortuna que s’obrí el cap. Com va poder es dirigí a la cambra de bany per posar-se aigua, però no hi arribà. La tovallola, el barnús i ell mateix caigueren a terra. La forta ferida junt amb la pèrdua de sang i el temps que duia sense que ningú l’auxiliés, van fer que morís dessagnat.
Es va parlar durant molt de temps d’aquell succés. De la professionalitat i discreció amb que el detectiu dugué el cas. El prestigi d’en René Giralt augmentà considerablement. L’hotel EXCELSIOR continuà sent, un dels hotels més visitats pel turisme intel•lectual de tot arreu i l’habitació 515 la més sol•licitada en totes les reserves que s’han arribat a fer.