LA MARE

LA MARE
Avui he anat a veure la mare. M’esperava. Els seus cabells blancs estavan ben pentinats, havia anat a la perruqueria i el seu caminar lent s’ha fet evident quan ha vingut a obrir la porta.
No pot anar enlloc sense el “taka-taka”, i el seu aspecte polit però desvalgut fa que una gran tendresa creixi dins meu quan la veig. A l’obrir la porta, no sé que m’ha passat, era com si tornés enrera en el temps, i en el meu cap, una dona jove, segura d’ella mateixa , a pres forma . Que maca que està !
Recordo aquella tarda de tardor, tot just començava el curs a l’escola,. La mare m’havia dit que no m’entretingués al sortir de clase. Ho havia dit sèria. Però què voleu que faci una joveneta ?... Doncs trigar, em vaig entretenir jugant , corrent i xerrant. El temps anava passant i no m’adonava que era tard i que ella em renyaria per no fer-li cas.
En veure que jo no arribava , la mare va sortir al balcó a mirar si em veia, ja patia, i de sobte un nus se li va fer a la gola. Allà, al final del carrer hi havia un accident, havien atropellat algú, només es distingia un tros de l’uniforme de col-legi, per tant era una criatura!.
La mare tenia els ulls plens de llagrimes quan vaig arribar i els seus braços es van obrir tant, que dins de la seva abraçada el meu cos quasi es trenca. Pobreta, va tenir tanta por pensant que em podia haver passat alguna cosa dolenta. ¡¡ Després no vaig anar a jugar amb les meves amigues durant un mes. En aquell moment no podía comprendre-ho.
Potser ha sigut l’abraçada d’avui que m’ha fet recordar aquell dia, pero la seva força ha canviat, igual que el seus cabells negres que s’han tornat blancs, la lentitut del seu caminar i l’expressió de la seva fisonomia. He estat reflexionant i penso que aquella mare d’ahir, no és la d’avui, potser els papers amb el temps s’han intercanviat i ara sóc jo la mare de la meva pròpia mare. Aixó sí que em costa d’entendre¡¡¡.