L'estiu estranger

El llibre era al damunt de la tauleta, la migdiada servida. En Hans-Peter es deixava emportar per les xafogors de les que no podia gaudir al seu país. Des que havia vingut a passar l'estiu no feia altra cosa que deixar-se dominar per la sopor. La calor era sens dubte excessiva, l'aigua freda no la trobava enlloc. Havia de fer-se a la idea que en tot el dia no faria res de res, i no tenia per altra banda res que fer, cap obligació, cap urgència. Trucaren a la porta.

Era la seva veïna la Clàudia que vivia enamorada d'en Hans-Peter. I no era que en Hans-Peter fos particularment ben plantat, o que tingués belles faccions. Només era que era estranger, alemany, de l'Alta Saxònia, d'un poblet, vingut a passar les vacances a la costa mediterrània. Tip de paelles i de gambes fregides. Era el seu ideal estiuenc, la seva manera de pensar que pertanyia a una gran nació. Ens mirava als autòctons amb commiseració, també a la Clàudia, tot i que de ben segur tenia moltes coses que aprendre.

La Clàudia entra per la porta després d'obrir-la, en Hans-Peter l'havia deixat abans d'iniciar la migdiada badada per tal de no haver d'aixecar-se. Era mandrós de mena, si fa no fa com tots els alemanys. Tenia gust pel treball, hi deixava hores, les justes però, però sempre sense presses. L'estranyava la mania que tenien els autòctons de fer la feina amb ganes, com si els hi anés la vida. A alemanya allò no passava. L'obrer era un burgés, un acomodat, amb els seus privilegis. També era cert que allà l'obrer no tenia cap dret adquirit. Ningú no comprenia per aquelles contrades que un obrer de la construcció esvalotés d'alguna manera. Havien de fer la seva feina calladament.

La Clàudia l'escridassà. Eren les sis de la tarda, temps de sobres com per aixecar-se de la migdiada. Una cosa era imitar les millors costums de la costa mediterrània i una altra fer-se el mandrós. Calia aprofitar la tarda, aquells moments en que encara hi havia sol, però que ja no aixafava. Calia després entrar en la nit i aprofitar-la igualment. Els migdies calia oblidar-los, era el moment ideal per dormir. Segurament a alemanya ho devien fer diferent. Potser a l'estiu no hi havia gaires diferències amb l'hivern, per bé que el sol minso desapareixia de vegades per mitjanit.

La Clàudia sacsejà en Hans-Peter, a veure si el feia tornar a la realitat. En Hans-Peter no tornava de cap de les maneres, li queia la bava per les comissures dels llavis, fins i tot roncava una mica. Estava ben adormit, i eren les sis de la tarda. La Clàudia no comprenia. Com podia aquell ésser estranger passar-se tot el dia hivernant, amb tantes coses a fer fora del seu exigu apartament.

En Hans-Peter es despertà finalment. No de gaire bon humor. Escridassà la Clàudia. Aquella autòctona l'havia tret del seu idil·li amb Morfeu de males maneres. Els autòctons eren gent cridanera, escandalosa, que no demanaven les coses educadament, i sobretot que no sabien gaudir del silenci. Allà a la remota alemanya tot era molt més tranquil. El silenci era un valor cabdal. L'estrèpit semblava substituir-lo aquí. Qualsevol podia muntar un escàndol considerable que ningú no feia res, era com si la gent ni s'adonés.

En Hans-Peter es tornà a dormir plàcidament. El despertar només havia estat un miratge, la desesperació de la Clàudia era manifesta. No hi havia manera de fer reviure aquell tros de soca. Sempre a disposició dels seus llençols per tal de fer una becaina, que esdevenia una dormida en tota regla que podia durar hores, des de bon matí fins a ben entrada la tarda. Els estrangers es pensaven potser que els autòctons es passaven el dia badallant i fent capcirons.

En Hans-Peter mai no havia comprés com amb calorades tan pesades els autòctons podien desplegar tanta activitat. Calia estar realment acostumat a la rigorositat de les temperatures per tal de poder fer qualsevol cosa sense desmaiar-se. S'havia fet una au nocturna. Només volia viure la nit. El dia era per a dormir. La Clàudia no ho acabava d'entendre. Si volia viure fresquet que s'hagués quedat a alemanya, perquè venir a la costa mediterrània per evitar el calor dormint era una contradicció.

En el fons la Clàudia no s'adonava de la calor que hi feia. Era la normal de cada estiu, no tenia res de particular, i fins i tot no era exagerada, en el sentit que no es trobaven en un aquells dies de l'estiu en el que el sol pega fort, i que alguna atzagaiada sahariana enviava les seves torrideses cap al nord. No era un dia particularment insuportable, i per tant no hi havia cap raó objectiva que justifiqués allargar-se en la migdiada, que podia ser agradable, saludable i feliç una estona, però no pas tot el dia. En Hans-Peter s'havia enllitat amb les primeres albors del dia, després d'una jornada nocturna de deambuleig per diferents locals d'oci del poble mariner.

Així era lògic que en Hans-Peter volgués dormir tot el dia. La Clàudia no comprenia. La costum a l'estiu en aquella localitat era dormir com a molt quatre o cinc hores. La resta s'havia d'aprofitar. Potser en Hans-Peter podia haver-se deixat caure per la platja, que al capdavall venia a ser el mateix, i adormir-se allà, amb qualque tona de crema solar protectora per tal que cap raig ultraviolat no toqués la seva delicadíssima pell centreeuropea. Però potser això era massa elaborat. Preferia deixar-se caure al sofà i allà passar el dia. De res no servia que la Clàudia el sacsegés per tal de despertar-lo.

En Hans-Peter volia dormir, no volia saber res de la variada i colorista vida diürna del poblet que havia triat per passar les seves vacances. La Clàudia no entenia res de res. De ben segur que a alemanya deu haver tantes o més discoteques com al poblet, i la nit és igual de negra, potser més freda, però això tan se val. Si havia vingut fins aquí era per gaudir del dia, per sentir la teràpia de la llum, per compartir amb els vilatans i altres turistes, per fer vida, i no per perdre's en tuguris provant d'engaltar alguna femella despistada i borratxa per passar el final de la nit. De fet la Clàudia havia estat una d'aquestes femelles, autòctona en aquest cas. En Hans-Peter però no feia gaires diferenciacions entre autòctones i foranes. Era un home de món a la seva manera.

La Clàudia li tapava el nas i la boca a en Hans-Peter, a veure si una mica d'ofec el feia reaccionar. Pensava que sense oxigen li arribaria al cervell una bona dosi d'adrenalina, una reacció natural del cos davant una situació de perill imminent. No poder respirar ho era. Li tapava el nas i la boca alhora amb aquesta esperança. En Hans-Peter devia respirar per un altre forat, o no li taponava el nas i la boca prou eficaçment, perquè ni així reaccionava. Li etzibà una bufetada.

En Hans-Peter obrí els ulls de bat a bat, mirà amb odi la Clàudia. Ella pensà que l'havia despertat. Un altre miratge. En Hans-Peter estava disposat a dormir passés el que passés. Els ulls esbatanats es transformaren de seguida en ulls endormiscats, vidriosos, després es varen tancar. En Hans-Peter després de la bufetada s'havia incorporat, lentament tornà a deixar-se engolir pel sofà. No tenia ganes de fer una passejada de mitja tarda. S'aixecaria per sopar, si és que hi havia alguna cosa per sopar. I si no hi havia res sortiria a qualsevol bar a prendre un parell de plats, paella o gambes fregides, una truita de patates, el menjar ordinari de qualsevol turista al llevant peninsular.

La Clàudia començava a mostrar signes de desesperació. Amb aquell enze no hi havia res a fer, com no hi havia res a fer amb la resta d'alemanys. Per uns moments maleí tot el país sencer. Després s'adonà de la seva irresponsabilitat. Al capdavall la majoria d'alemanys es quedaven a alemanya durant les vacances, o triaven destinacions interessants, i si triaven destinacions de platja no ho feien per passar-se el dia al sofà fent una interminable migdiada. No tots els alemanys podien mesurar-se amb la mateixa vara.

En Hans-Peter es tragué els mocs del llavi superior. Ho feu inconscientment. La Clàudia pensà per un moment que ja es despertava. No ho feia, era un acte reflex, en mig del son profund, un acte que podia fer el seu cos sense inquietar la seva ment, sense que aquesta participés. Això treia de polleguera la Clàudia. Ara en Hans-Peter es gratava, ara feia mitja volta al sofà i es posava cap per vall. Feia l'efecte que es volia despertar, però no ho feia.

La Clàudia volia marxar. Aquell home era intractable, un energumen. No hi havia manera de fer res amb ell que no fos buidar les existències de cervesa d'aquest o aquell local nocturn. Semblava que l'únic que l'interessava a la vida era dormir i emborratxar-se, amb alguna escaramussa eròtica pel mig, de la que amb prou feines tenia consciència donat el seu estat d'intoxicació. La Clàudia amenaçà en Hans-Peter amb marxar. L'amenaça fou inútil, dormit com un tronc com era en Hans-Peter, no trobà resposta ni reacció.

Calia una resolució efectiva, alguna cosa de considerable potència. Hi havia una galleda buida a la terrassa de la cuina. L'havia vista en alguna ocasió. En Hans-Peter no la feia servir gaire, puix que l'apartament era llogat per un més i per tant no calia netejar-ho. La galleda la emplenaria d'aigua, i l'aigua aniria a parar al cap d'en Hans-Peter, i en Hans-Peter sortiria de la seva letargia, i podrien tots dos, després d'una eventual emprenyada majúscula d'en Hans-Peter, anar a fer un tomb com persones normals.

La Clàudia tenia la galleda plena d'aigua. L'agafava amb una mà per la base i amb una altra pel forat superior. Sospesà la situació durant uns segons. Allò de ben segur que despertaria en Hans-Peter, era la solució més indicada. Per altra banda la seva reacció podia ser irada, i segurament amb raó, a ningú no li agrada que el despertin d'una llarga migdiada amb una galleda d'aigua llençada a sobre. Potser es posaria violent i tot. La Clàudia pensà per uns moments en llençar-li la galleda a tall de venjança i sortir corrents. Es possible que en Hans-Peter ni arribés a saber qui li havia llençada; molta gent passava per aquell apartament, i en Hans-Peter sempre deixava la porta oberta per no haver d'aixecar-se. La idea era bona.

Quan ja tenia la galleda a punt, i no només la galleda sinó la determinació de llençar-se-la en mig de la cara, li vingueren alguns dubtes. En el fons en Hans-Peter tenia tot el dret del món a perdre el temps com li vingués de gust. Ningú no li podia dir el que havia de fer de la seva vida, molt menys el que havia de fer de les seves vacances, a on no tenia cap obligació envers ningú. En el fons la Clàudia estava sent egoista, s'adonava que era egoista. Volia un Hans-Peter despert per no sortir sola a fer un vol, que era el que a ella li venia de gust. A en Hans-Peter li venia de gust dormir, hi havia un conflicte d'interessos. Llençar-li la galleda a la cara seria un acte d'egoisme.

La Clàudia era egoista. Tots els habitants eventuals d'aquell poblet eren egoistes, l'egoisme es respirava a l'ambient. La Clàudia empenyé la galleda amb la mà que tenia sostenint la base.

En Hans-Peter saltà mig metre per sobre del sofà. Caigué a terra i feu un so sord. S'aixecà. Li demanà a la Clàudia perquè li havia llençat una galleda d'aigua a la cara. La Clàudia explicà que estava dormint massa, i que necessitava algú per anar a fer un vol. En Hans-Peter la volia matar, però no ho feu. Recordà les bones estones passades quan es varen conèixer. Potser no era tan mala idea gaudir de les hores tardanes del dia, amb un sol que ja ha perdut tot el seu poder abrusador. Potser dormir tot el dia no era tan bona idea. Agafà la Clàudia de la mà i li feu un somriure. Sortiren tots dos de l'apartament. Feia un dia esplèndid, i el passeig marítim era de gom a gom.