L'estimball

El cotxe sortí disparat cap a l'estimball, la tanca de la carretera no havia servit de res. Després d'unes tombarelles va precipitar-se al mar. A dins hi havia dos ocupants, un mascle i una femella, que no s'entenien. El seu allunyament havia estat progressiu, i havia arribat a un punt final. No s'entenien. Però ara s'haurien d'entendre, perquè estaven fent voltes amb el cotxe i topant contra les parets de roca, sense saber en cada moment perquè seguien vius. L'estimball era llarg, un cingle que donava al mar, el mar que els havia donat tantes alegries i tants bons moments. Pensaven en aquelles vacances no gaire llunyanes en que havien llogat una cabana a una platja poc concorreguda, en un lloc un xic inaccessible, per l'orografia i aquestes coses. Allà havien gaudit del seu amor, sense limitacions, sense mirades indiscretes, en aquella platja no hi havia ningú més normalment, només alguns pescadors s'hi deixaven caure de tant en tant, per la nit, llargues nits d'estiu xafogoses i humides, amb la remor de les onades i d'altres tòpics que no val la pena esmentar. Aleshores havien estat feliços.

I ara rodaven, rumb a les roques del final de la caiguda. Voltant i voltant. Tot passava molt de pressa, sense temps de digerir-ho. Què els hi passaria? Què seria dels seus cossos i de les seves vides? Ell pensava en tot el que al seu parer havia hagut d'aguantar, de la seva sogra, de les amigues d'ella, de persones desconegudes que s'aprofitaven d'ell, de pidolaires i de músics. Sempre amb històries, i tot plegat per acabar amb el crani desfet contra unes roques. D'un moment a l'altre esperava que algun dels sortints cantelluts de la paret granítica foradés el sostre del vehicle i el travessés. No seria una mala opció, va pensar. Tenia temps per reflexionar sobre la vida, sobre el que havia fet be i malament, o sobre el que havia fet i el que no. Tots els moments que calguessin en aquella caiguda sense fi. Se sentia com dins un somni. L'ensurt inicial ja havia passat, i seguia caient. La seva companya semblava presa del pànic, però ell mantenia la calma, es gratà el nas.

Un xoc violent a la part davantera del cotxe l'alertà, estaven caiguent, no podia adormir-se, no tenia un segon per perdre, havia de fer els possibles per sobreviure, i això implicava pensar. Havia de col·locar-se en una posició quel permetés aguantar les batzegades efectives dels xocs, i que minvés l'efecte de la rotació de tota aquella massa de ferro. Amb prou feines sabia com era que una cama seu o un braç no havia estat seccionat. Hauria estat el normal en aquella circumstància, el cotxe ja era un nyap. Però ell s'adaptava, i la seva companya també. Ja era més desperta, més conscient, sabia que queia per un penya-segat sense fi, que els esperaven unes roques al final i segurament uns rodolons fins arribar a l'aigua. Calia trobar una sortida, potser abans que arribés el cotxe a les roques. Un perill evident, perquè sortir en aquelles condicions i a aquella velocitat era una veritable temeritat.

Finalment el cotxe va arribar a impactar amb violència amb el conjunt de roques que conformaven el peu del penya-segat. Allà s'acumulaven totes les despreses produïdes per factors diversos, trossos grans i petits que anaven a parar al peu de tota aquella verticalitat. El cotxe restà immobilitzat, no podia bellugar-se, el motor seguia en marxa, en alguna banda la benzina regalimava. Tot era a punt d'esclatar, calia sortir d'allà com fos. Era molt urgent, el perill era imminent. Li digué a la seva companya, que semblava desperta bo i els cops que havia rebut.

"Com et trobes?". "Una mica espantada". "És normal, em refereixo a si pots obrir la teva porta". "Com vols que la pugui obrir, potser podria sortir per la finestra, però hi ha vidres, ens podem tallar, un trau lleig, això ens pot conduir a la mort. Perquè has pres d'aquesta manera el revolt? No t'adones que ens has posat en perill. Potser ja som morts, o ens queda poc". "Treu-te aquesta idea del cap. Som ben vius, i hem de continuar sent-ho, el meu vidre no s'ha trencat del tot".

El seu vidre s'havia encastat a l'espai de la finestra. Ell va provar de trencar-lo definitivament a cops, primerament amb el palmell de la mà, amb la part que toca el canell, després donant cops amb el cap. "Però que fas animal?", li va dir ella, "no veus que et faràs mal?". "Més encara? Vull sortir, i vull sortir ara, i res no m'ho impedirà". "Segueixes com sempre, obtús, sorrut, un cap de suro. Suposo que destrossar-te el cap amb un vidre irrompible és el millor que se t'acudeix de pensar. Per alguna cosa havia de servir el teu cap al capdavall".

L'home no la sentia, només donava cops amb el cap contra la seva finestra. Estava obsessionat, foll, no sabia el que es feia, tenia una mena d'histèria que l'impel·lia a capejar la finestra, que sabia que era irrompible, o més ben dit, que no s'esbocinava, per tal de no provocar ferides, només s'esquerdava, sense arribar a fer-se miques. Ell ho sabia, i sabia que podia treure el conjunt d'una sola peça, però quelcom barrava el pas. El vidre no volia sortir, els impediments per a la seva llibertat eren molts. Quedava l'opció de l'altre vidre, el d'ella, que si s'havia trencat, o esquerdat més aviat, per la meitat. L'espai que restava entre el vidre i la porta no era gens folgat. Hi passarien fregant ambdues superfícies. Podien fer-se un tall, perquè el vidre, encara que no s'esmiqués, tallava igualment. Ella ocupava l'espai. I ell no volia un contacte físic massa evident. Al capdavall encara tenien una crisi, de fet tot era a punt d'acabar-se. No era el moment de frecs.

Li explicà la situació a ella acuradament i pausada. "El cotxe és a punt d'esclatar, la teva finestra és l'única viable per tal de sortir d'aquí, i tens un esvoranc en el vidre prou gran, per la part de dalt, com per poder esmunyir-te. No entenc perquè rondines". "I perquè no surts tu primer, pots passar per sobre meu". "No vull frecs". "Ah! No vols frecs, així que t'estimes més acabar carbonitzat dins aquest coi de cotxe que no un frec. Això és el que passa, que t'has decidit a castigar-me sense frec ni carinyo i ni en aquesta situació no pots fer una excepció. Em sembla que ets un malalt. I a mi no m'importa gaire que el cotxe esclati, potser no esclata, o potser caiem a l'aigua en sortir, i ens espedacem contra les roques. L'aigua és molt traïdora". "Tu si que ets traïdora", va dir ell sense venir a tomb, "sempre amb les teves intrigues, trobo que ets una persona desesperant, i que hauries de fer alguna cosa de valor, com ara sortir per la finestra, que és el que et pertoca". "Pots passar per sobre meu". "D'això ja n'hem parlat".

L'home va seguir atonyinant la seva finestra, mentre ella provava de localitzar la seva bossa a la part de darrera, el que quedava, en mig de bonys cap endins i cap enfora. El trobà i tragué les seves eines d'agençament portàtils. Ell la mirà uns segons, amb cara de badoc. No podia avenir-se que ella pensés en el seu maquillatge, i seguí donant cops metòdicament amb el cap a la finestra, per veure si finalment cedia. De tant en tant s'aturava a observar, veia que d'alguna manera el bombament de la finestra s'augmentava i que aquesta estava cada cop més bufada, era un bon senyal. Però en realitat no ho era, perquè no tenia temps material d'acabar a cops de cap amb aquella finestra. No era aquest el destí que tenien escrits.

El que sí va passar va ser que a copia de gronxar-se per donar els cops de cap, va bellugar lleugerament el cotxe, que es trobava en un equilibri relativament precari al damunt d'una roca, i cap dels dos no s'havia adonat que no es trobaven al final de l'estimball, a tocar de les onades, sinó en un sortint. Amb un grinyol esfereïdor el cotxe es posà de bell nou en moviment. El millor que podien haver fet hauria estat estar-se quiets. Però la cosa estava feta, i tornaven a caure, i més bonys, i més batzegades i trompades. El cotxe era un bolic de ferros doblegats i masegats per totes bandes, no hi restava res de la forma original. Però estava ben dissenyat, perquè ells dos havien conservat braços i cames, i de la part que els pertocava poca cossa s'havia deformat.

Ell va poder pensar una bona estona mentre queia. Perquè havia estat tan desagradable amb ella, tan sobtat. Només que s'hagués empassat l'orgull l'havia pogut fregar una mica, i recordar de pas els temps en que eren un parella feliç. Alguna cosa els havia passat, l'avorriment, el coneixement, la responsabilitat, la lassitud de la confiança. Alguna cosa els havia destrossat. S'adonava que no quedava res de la seva tendresa, de la que sentien l'un per l'altre, que tot allò s'havia mort.

Aleshores un impacte fort i frontal el tragué del seu somieig cogitiu. Havien arribat al final, ara sí, es trobaven al fons del fons del penya-segat, les onades sonaven properes, i d'un moment a l'altre arribaria una de grossa que els tocaria de ple. S'ho esperaven, però no passava. Alguna semblava esquitxar, veien el ruixim de gotes blanques que queia sobre el parabrisa, però l'onada no l'arribaven a sentir. Es trobaven al fons veritablement. Ell pensà que calia sortir. El perill de la benzina seguia vigent, una amenaça. Recomençà el seu treball amb el cap i el vidre de la finestra. Ella es planyia, havia perdut el seu equip de maquillatge, segurament perdut pel coi de forat al vidre de la seva finestra.

El cotxe, que havia agafat costum a gronxar-se, no reaccionà pas diferent amb la nova escomesa de cops de cap de l'home, i en un moment indeterminat, sortosament per a ell, per l'home, es decantà de bell nou, cap a l'aigua. En quant tots dos sentirent cap a on tombava el cotxe es miraren atemorits. Anaven cap a l'aigua. No sabien si hi havia una mica de platja. Després de fer una volta més sentiren el xipolleig del cul del vehicle enfonsant-se, i després varen poder veure l'aigua que avançava lentament però inexorable. En uns segons es trobaven a un metre per sota de la superfíc
ie del mar, en una estranya pau. Aleshores l'home s'adonà que havien de sortir. Ella no sabia com reaccionar. No volia fer-se un tall amb el vidre de la finestra, però menys encara morir ofegada. Havia de fer alguna cosa. Ell gesticulava amb impaciència, urgint-la a sortir. Ella no volia sortir encara. S'havia adonat que tot i en aquelles circumstàncies ell volia eludir el frec, i sortir després. Per més que li feia signes, senyalant-la ella i a la finestra, ella no es volia moure. A veure qui tenia més oxigen al pit. Segurament ell, però estava gastant molt en moviments inútils. L'home donà un parell de cops de cap, alentits i afeblits per la densitat de l'aigua, contra la finestra. No hi havia manera.

Finalment fregà. La cosa era ser raonable, i haver-se esperat no hauria estat gens raonable. Ella podia sortir-se amb la seva, tan se valia, volia salvar la vida. Tampoc no era tan important un frec, i si era el que ella volia millor encara. D'alguna manera encara l'estimava. Sortí pel tros de finestra. No hi cabia d'espatlles, va haver de torsionar-se per assolir l'exterior del cotxe. Abans de pujar a la superfície va allargar la mà de la seva companya, que ara si que volgué sortir, àdhuc per la finestra. En uns segons eren surant en mig de les onades. Ell havia tingut el bon criteri d'allunyar-se de les roques, de les que coneixia la seva perillositat en cas de mar agitada, o fins i tot de d'onades petites. Qualsevol moviment de l'aigua era mortal en unes roques esmolades i imprevisibles. Es trobaven els dos surant a l'aigua. Es fongueren en una abraçada. O més aviat ella l'abraçà. El penya-segat era impressionant. Començaven just ara a prendre consciència de la magnitud de la caiguda, i del miracle de la seva il·lesa salvació.

"Això és un senyal", digué ella. "Encara no estem salvats, creus que algú ens haurà vist? No tenim on agafar-nos. Quanta estona podrem aguantar nadant en aquesta aigua tan freda? Et veig molt optimista". Ell rondinava, però ella havia aconseguit el que volia, el que volia des del començament, una mostra de carença, un sentiment que poder recordar. Ell ho sabia, surant en mig de les onades, n'era conscient, havia cedit, ella duia les regnes en aquell moment. No podia lluitar. Tampoc no en tenia ganes.

Els equips de rescat arribaren de seguida. Un accident com aquell no el deixaven per a més endavant, ni podia ser víctima de prioritats. Arribà per mar una llanxa de salvament marítim. Els trobà abraçats, donant-se calor l'un a l'altre. Els rescatadors miraren el cotxe i a ells dos. No hi havia grans taques de sang surant sobre l'aigua, ni cap signe que tinguessin el cos mutilat. Havien tingut molta sort. Ell es lamentava secretament , el cotxe era nou i encara li quedaven per pagar tres anys de lletres.