Lesseps

Tot just eren dos quarts de nou del vespre d'aquell divendres gris del mes d'abril. L'eufòria incontenible que sentia l'havia fet arribar mitja hora abans de l'hora pactada. Però, en realitat, els minuts se li feien eterns, a casa, no podia suportar l'espera i havia decidit sortir al carrer per veure si així el rellotge es decidia a avançar fins al moment màgic, l'instant més esperat i desitjat de la seva vida i dels seus somnis. Dimarts passat, en Pere havia rebut una carta, com de costum, perquè mantenia una relació epistolar amb una freqüència setmanal. S'escrivien des de feia tres anys per explicar-se, com a bons amics que eren, els seus problemes i les seves intimitats i, en certa manera, per fer-se companyia. Però la darrera carta no era normal, s'escapava bastant de la rutina de sempre, era molt misteriosa: l'Elisabet només li deia que tenia un problema molt gros i que "divendres hem de quedar per parlar-ne, Pere; a les nou a Lesseps, com sempre; fins llavors, adéu. (un petonet)". Mentre esperava, neguitós, que l'Elisabet es dignés a comparèixer (i no amb tant de retard com de costum, a poder ser), va buscar una distracció en els seus records: aquella boca de metro n'hi duia tants… Quantes vegades s'hi havien trobat, allà? Un munt, segur. Des que van començar a sortir amb els amics de classe, aquell lloc havia esdevingut una mena d'indret de reunió consagrat. I, senzillament, es tractava d'unes escales que conduïen a l'interior del metro! La gent sortia i entrava constantment i apressada, sense deturar-se ni un moment, sinó és que entraven en un dels bars que hi havia davant mateix per anar a prendre alguna cosa, o bé tan sols per fer provisions de tabac. No era un punt de trobada gens pràctic ni gens tranquil; segurament, l'únic avantatge que tenia era la proximitat al metro. I que hi havia unes quantes cabines de telèfon al costat que sovint eren de gran utilitat quan feia més de mitja hora que s'esperaven i alguns companys es resistien a ser puntuals. Les cabines. En Pere mirà el rellotge. Les nou tocades. No es veia ni l'ombra de l'Elisabet. Encara hauria d'empassar-se massa minuts més d'angoixosa espera. Estava neguitós, el pobre Pere, però no tant pel misteri que contenien aquelles últimes paraules que havia llegit d'ella, sinó més aviat perquè aquella noia el feia tornar boig. Sí. Ell, el seu amic (el millor amic que tenia, segons ella), n'estava desesperadament enamorat, com un babau, i mai no havia gosat ni insinuar-li-ho. Havia passat anys al seu costat, desitjant a cada instant abraçar-la, estrènyer-la ben fort contra seu, i besar-la, amb passió, o potser suaument… tant li feia, simplement besar-la. I no només havia hagut de reprimir els seus impulsos per una mena de por al fracàs, a perdre per sempre l'oportunitat de ser feliç, sinó que, a més, havia estat sotmès a la tortura més cruel: havia fet de confident de l'Elisabet, és a dir, havia hagut d'empassar-se tots els problemes sentimentals que ella li explicava, tots els seus embolics amb altres nois que ell amb prou feines coneixia, però que envejava. Quin dolor, Déu meu! Mentre ella li obria la seva capsa de Pandora i li confiava els seus secrets més profunds, ell feia el cor fort per barrar el pas a les llàgrimes que colpejaven les seves parpelles i insistien a entelar-li la mirada, com si volguessin esborrar la visió d'aquella nimfa seductora que l'empenyia cada cop més a l'avenc de la bogeria. Una bogeria com la de Larra o la de Werther, però sense literatura, sense història. La del Pere seria una bogeria anònima, de tractament psiquiàtric, que mai no seria llegida amb admiració pels joves adolescents de les aules d'alguna escola de batxillerat.
No recordava haver fet gaire res de bo, en la seva curta vida. El sentiment del fracàs pesava constantment, com una llosa, damunt seu. De veritat, ara mirava enrere i només observava una pila de somnis idíl·lics que mai no s'havien realitzat. Al final, resultava que no seria ni futbolista, ni actor, ni cantant… res de tot el que havia desitjat. Només era un universitari qualsevol, un de tants, que aspirava a passar els dies per empènyer els anys, els ensopits anys de la seva estúpida existència. I això que deien que es trobava en la millor època de la vida! Debò debò, pensava que feia temps que hauria abandonat aquest món per estalviar-se el patiment, si no fos per l'Elisabet, és clar, i per una mena de remordiment que li sobrevenia quan pensava en la família. La seva família…
Els seus pares eren grans. La distància generacional s'eixamplava entre ells com un oceà sense horitzó. En Pere els estimava molt, evidentment, per aquell sentiment fatal que tots els humans sentim, indefectiblement, envers els nostres progenitors. I els seus pares també l'estimaven, n'estava segur, o volia estar-ho, perquè, encara que es discutissin amb massa freqüència, un fill és un fill. Què hi pot haver de més preuat en el món? És clar que, si bé de mare només n'hi ha una… de fills, els seus pares en tenien sis. I, naturalment, no tots poden ser els preferits dels pares, entre altres coses perquè, aleshores, ja no hi hauria ningú "preferit".
Ell era "l'últim mico" i, per una mena de prejudici que no acabava d'entendre i que trobava molt injust, tothom coincidia en afirmar que el més petit és el "mimat" de casa. I no era cert! Res més lluny de la realitat! Entre el més gran dels seus germans i el més petit -a part d'ell-, només es duien deu anys de diferència. Ells, els seus cinc germans grans, sempre s'havien fet costat els uns als altres. També s'havien barallat, cert, però mai no els havia faltat un amic de la seva edat que els fes companyia, que volgués jugar amb ells o a qui poguessin explicar les seves coses. En canvi, en Pere sempre havia estat sol.
La seva mare li explicava que, quan era petit, els seus germans es barallaven per portar-lo a passejar i que tot el dia hi jugaven. Però ell no recordava res d'això. Només recordava llargues estones a la seva habitació, llegint, escoltant música, plorant, perdent el temps, pensant, somniant, avorrint-se. Segurament, a mida que tots s'havien fet més grans, els seus germans s'havien cansat d'aquell nen ploraner i rodó com un pa de quilo i havien preferit dedicar el temps als amics o a les xicotes. I no els ho retreia! De cap manera! Hi tenien tot el dret, i ell ho entenia molt bé. Simplement els envejava. Ara, el que no podia admetre de cap de les maneres era que, al damunt, el martiritzessin amb la conya de ser el nen "mimat", com si la seva vida fos un ram de flors. Això sí que no!
De cop i volta, va girar el cap. S'havia distret en l'aparador dels seus records i pensaments i s'havia oblidat completament del temps real, d'aquella estació de metro i… Bé, de l'Elisabet no, que no se n'havia oblidat. Ella era sempre present en tots els seus somnis, pensaments, records,… encara que no li pertoqués. Ella era inesborrable. I ho sabia molt bé perquè havia provat milers de cops d'oblidar-la, inútilment, fins que s'havia resignat a reconèixer que hi estava completament supeditat. I ja ho tenia assumit.
Encara no havia arribat, però, a la parada de Lesseps. I ja passaven… uf!, dos quarts d'hora, pràcticament, de les nou! Aquella plaça començava a fer-se-li carregosa, n'estava tip. L'angoixa el pertorbava. Tenia la boca seca. Va entrar un moment en aquell bar del davant i va demanar…

-Què li poso?, va dir el cambrer, impacient.
-No ho sé,… Eeeeee uuuuuunnnnn… Una Coca-Cola!, va dir, finalment.
-Fresca?, (la pregunta de rigor).
-Sí, gràcies. Ah, i de llauna, si us plau, va puntualitzar en Pere.

Per què havia demanat una Coca-Cola? Si no li agradava! Des de petit que no podia sofrir les begudes sulfuroses, carbòniques. A les festes d'aniversari, tothom se'l mirava estranyat perquè era l'únic que no bebia ni Fanta ni Coca-Cola, sinó aigua de l'aixeta. "És que el gas pica, mama!", deia, de petit… Però d'això ja feia molts anys i, amb el temps, aquella picor li havia esdevingut un pessigolleig fins i tot agradable, sobretot comparat amb tantes sensacions molt més desagradables com havia experimentat des d'aleshores. Ara ja podia beure begudes amb gas, xampany, cervesa (malgrat la seva acidesa), com tothom. No sabia ben bé si era per la publicitat, l'edat, els amics, o… No ho sabia, ignorava el perquè, però s'havia normalitzat. De fet, tot i aquesta ignorància, sospitava fortament que es tractava, en bona part, del resultat de la publicitat. I ho maleïa, no podia suportar la idea que, contra la seva voluntat, li havien ficat una mena de dispositiu a l'interior del cap que es disparava automàticament en entrar en un bar, o obrir la nevera, o anar al supermercat. Se sentia envaït, bruscament violat, sense poder ni tan sols denunciar-ho. No hi havia dret.
Però la set l'assetjava i, mentre el cap continuava revolucionant-se contra el sistema i contra el consumisme, el cos li demanava ingerir algun líquid. I aquella odiosa aigua bruta nordamericana tan fresqueta entre les seves mans era com un oasi aparegut enmig del desert. Així és que, sense més discursos, va engolir uns primers i llargs glops.
Va tancar els ulls mentre deixava fluir aquella merda, que llavors li semblava nèctar diví, per la seva assedegada gola, que va agrair la frescor que ara banyava les seves profunditats. Al començament, ni tan sols va notar cap gust, només aquella sensació tan agradable de satisfer un desig, o més aviat una necessitat. Després, a mida que anava bevent, la seva boca va començar a paladejar ja aquell tan típic sabor de llauna que caracteritza aquesta mena de begudes. Identificava ja la Coca-Cola, la seva dolçor, que no li era del tot desagradable, però també aquell regust final que li deixava la boca una mica desencaixada i li feia venir calfreds. Les bombolletes efervescents rebentaven amb ràbia en el seu paladar i impactaven contra les genives i la llengua. I notava com aquell esclat de frescor prosseguia coll avall quan s'empassava el líquid.
Al cap d'unes quant
es glopades, saciada ja la set que l'havia empès a comprar i a ingerir aquella maleïda beguda, quan ja tenia l'estómac ple de líquid passejant-se amunt i avall, va fer una ganyota de fàstic, tot rebutjant la Coca-Cola que encara esperava, impacient, en l'interior de la llauna, que arribés el moment de ser absorbida. Aquella llauna semblava el corn de l'abundància, era insondable per en Pere la profunditat del líquid que encara banyava aquell pou. No podia ni volia beure'n més i l'hauria llençada si no fos per les 200 peles que havia hagut de malgastar per adquirir-la.
Va fer una mica de temps amb la llauna a la mà, esperant que la seva capriciosa gola li tornés a demanar un bany. Ara es penedia d'haver comprat la Coca-Cola i se'n sentia culpable, avergonit d'ell mateix per haver traït els seus ideals. El recobria aquell remordiment que tothom ha sentit alguna vegada quan reflexiona una mica, després de cometre una acció instintiva, animal. Com la masturbació. Era pràcticament el mateix.
Quan la necessitat t'obceca, el raciocini i els principis morals perden la poca força que tenen. Res no poden els freds raonaments científics i morals enfront del plaer i la luxúria. La carn és dèbil, ens repetim des de fa segles. I continua essent cert, perquè, en Pere ho sabia molt bé, no hi ha força de voluntat que valgui quan el teu cos adolescent et demana una mica de consol. Però, després, et sents brut, deprimit, penedit, sol.
Doncs se sentia així, perquè no havia tingut escrúpols a l'hora de comprar una beguda que odiava i que s'havia jurat mil cops que no tornaria a provar. Ell, que detestava la cultura i, sobretot, la prepotència dels nordamericans, havia caigut en el parany més previsible i més evident, que també era el més eficaç. Havia esdevingut una presa fàcil, massa fàcil, per a l'imperialisme nordamericà. La seva lluita i la seva resistència no havien estat precisament dignes d'un heroi de guerra, sinó més aviat d'un maleït desertor, traïdor dels seus compatriotes. Però, quins compatriotes? Si estava sol, en aquesta estúpida batalla inguanyable!
Sol ,sí, ho estava i sempre ho havia estat. I continuava estant-ho, perquè l'Elisabet no arribava i el seu retard ja començava a sortir-se de l'habitual. No recordava que mai hagués arribat tres quarts d'hora tard enlloc. I, a més, casa seva era a la vora. Més ben dit, era gairebé allà mateix, tan sols tres o quatre travessies enllà.
Ara en Pere estava amoïnat, ja no per la traïció a la causa revolucionària, que havia quedat ràpidament en segon pla, sinó perquè temia que aquella mossa s'hauria oblidat de la seva cita i l'hauria deixat plantat. Quina ràbia! N'estava convençut, s'havia oblidat d'ell, com sempre. Mai no l'havia tingut en consideració. Per a ella no era important, només una de tantes persones que l'envoltaven en la seva vida i a les quals utilitzava com a instruments. Sí, com a instruments. Li servien per a divertir-se, entretenir-se o desfogar-se, però mai no s'havia interessat per a conèixer-les, almenys no a ell. No li havia preguntat mai res de la seva vida, les seves idees, els seus problemes, els seus amors… i desamors.
En Pere s'havia indignat, n'estava tip, de preses de pèl. Simplement, li semblava una falta de respecte el fet que el deixessin plantat, com si no tingués importància. Total, es tractava d'en Pere, oi?, no passava res. Doncs, sí que passava. Passava que ferien la seva sensibilitat, que l'insultaven. I n'estava fart de callar, d'aguantar estoicament totes aquelles mofes. Ja n'hi havia prou! Aquest cop no callaria, com el covard que sempre havia estat! Trucaria l'Elisabet i li cantaria les quaranta.
Es va dirigir a aquelles cabines que li resultaven tan familiars i va prendre l'auricular. El to agut li indicava que ja podia trucar. I, malgrat la seva indignació i ràbia, mentre marcava les xifres no pogué evitar posar-se nerviós. Quantes vegades havia pitjat, amb dits tremolosos, aquells mateixos nombres i havia penjat en sentir el primer truc! Però aquell cop no, no penjaria sense abans desfogar-se amb l'Elisabet.
Un truc, dos, tres,… El telèfon trucava i trucava, però ningú no el despenjava. Era estrany. Ho tornà a provar, i res. L'estranyesa que li produïa aquell fet, però, no havia pogut esvanir la seva còlera. Així és que va decidir-se a anar personalment a casa l'Elisabet.
Amb un pas ràpid i força segur va creuar el semàfor de Príncep d'Astúries, que s'havia posat verd com si temés la seva ira. Alhora va creuar el de Major de Gràcia, i a la seva dreta va deixar la que havia estat la seva escola i la de l'Elisabet, fins feia un any. Quants records en guardava… Però aquell no era moment per a sentimentalismes, així és que va deixar enrere tots aquests pensaments i, emmurriat, va continuar el camí.
Amb decisió i amb cara de pocs amics, va voltar tota la Plaça de Lesseps, fins que es va endinsar en el pas subterrani que l'havia de conduir a la recta final. En sortir d'aquell túnel, va desembocar en la Travessera de Dalt, plena a vessar, com sempre, de cotxes.
Tenia la mirada perduda en l'horitzó i amb un pas ferm s'acostava cada cop més al final. El cor li bategava molt fort, era a punt de rebentar-li el pit. Temia que la gent el sentiria, el seu batec. Era eixordador.
Va girar a l'esquerra, pel carrer Verdi. Aixecà el cap, però sense deixar de caminar. Era allà, aquella fortalesa, aquell castell inexpugnable que s'aixecava per sobre de tots els caps, altiu, humiliant. Però ja no l'impressionava, res no el podia frenar. Ni els records ni els sentiments no el trairien.
Va pensar a trucar, però no va caldre: la porta, com gairebé sempre, era oberta. Va pujar, corrents i panteixant, les escales de marbre. Les escales de cargol que li permetrien pujar fins al capdemunt de la torre d'ivori, la torre de la princesa, i segrestar-la. Batria amb la seva espasa coratjosa tots els enemics i els obstacles que se li oposessin.
Va arribar dalt de tot, al segon pis. I, entre la penombra d'aquella escala fosca i grisa, on no arribava la llum, sense vida, va veure que la porta de fusta, el darrer obstacle, se li rendia. Estava oberta aquella porta, també. I això ja no tenia res de normal, sobretot tenint en compte que dins de la casa no se sentia cap soroll ni s'hi divisava cap claror. Tot era fosc, obscur. Les ombres recobrien d'un misteri sigilós i terrífic aquella casa, i aquell pis.
Però en Pere no ho advertí, obcecat com estava per la seva ira, amb la sang bullint-li, a punt de rebentar. I va entrar amb força i triomfant a la cambra, i amb la seva agosarada veu va profanar el silenci sepulcral que banyava la buidor. El seu crit de ràbia va retronar entre les parets, produint una remor infernal:

-Elisabet!, cridava, amenaçador i desesperat, Elisabet!

La resposta va ser immediata. Havia anat prosseguint la marxa pel passadís, fins arribar al menjador. La tele encesa, pràcticament sense so, respectuosa amb la quietud de la casa, il·luminava tediosament la cambra. I al bell mig del terra, romania el cos estès de l'Elisabet.
Davant d'aquella visió, el rostre d'en Pere va fer un canvi sobtat i brutal. Va advertir, per fi, que la situació era inquietant. Ràpidament, s'abalançà sobre el cos inert de la seva amiga, tot intentant incorporar-la. La prengué per la cintura i… llavors se n'adonà.
Es dugué les mans a la cara. Les tenia tintades de roig, d'un roig ben intens, com el del bassal de sang en què jeia l'Elisabet. Una sang encara ben fresca, de la que ell ara també s'havia impregnat. Mare meva! Sang! Què volia dir tot plegat? Què collons succeïa? Què havia passat?
Volia preguntar-li-ho a l'Elisabet, però dels seus llavis gèlids no en podia sortir ja ni un sol mot més, mai més no podria sentir rajar la seva veu, tendre i càlida, que tant l'havia enamorat. L'Elisabet era morta, morta! La vida se li havia escolat per l'escletxa que se li obria a l'esquena, on tenia un ganivet clavat.
En Pere, desesperat i sobrepassat per la situació, sense saber ja res, sense poder pensar, saturat, reia i plorava mentre abraçava amb totes les seves forces el cadàver de la noia que havia donat sentit a la seva vida. La va besar, per fi, però massa tard. Llavors va descobrir que ell no era un príncep ni ella la Bella Dorment, i que ni aquell bes ni cap altre no podrien tornar-li la vida. Perquè allò era el món real, aquell lloc tan ensopit on no és possible la màgia, ni la felicitat.