L'espera del tren

Un relat de: Daniel N.

L'estació era un edifici august construït a mitjans del s XIX i que encara conservava l'encís industrial dels seus orígens. Constava de dues plantes ben diferenciades, tot i que des de la planta baixa, la més ampla, no s'apreciava l'existència de la superior doncs era com una mena de balconada dissimulada per la geometria espaial de l'indret amb les bigues del sostre, que eren totes de ferro. Les parets també eren de ferro i on antigament hi havia hagut planxes metàl·liques ara hi havien construïdes parets de maons. Els maons havien estat recoberts de formigó i a sobre descansava una capa de pintura que ja clapejava. Aviat haurien de tornar a pintar les parets.
Els trens no s'aturaven dins de cobert, ans al contrari ho feien a l'aire lliure, i tot el que hi havia per aixopluc dels passatgers eren una mena de casetes recobertes de vidres per fer més passadores els freds de l'hivern, que per altra banda no eren gens rigorosos en aquelles latituds de manera que els vidres feien més nosa a l'estiu quan les calorades feien l'ambient xafogós i irrespirable sense fer cap servei a les temporades fredes. Dins de l'estació era on tothom acostumava a passar l'espera, doncs hi havia aire condicionat a l'estiu i calefacció a l'hivern, coses aquestes de les que mancaven les casetes. Els passatgers esperaven l'arribada del tren amb calma, alguns eren a l'estació fins una hora abans del moment esperat i aleshores havien de fer front a la rutina de maneres molt diferents, resolent mots-encreuats, comptant les rajoles, passejant amunt i avall.
En Miquel havia d'agafar el tren de les set que el conduiria fins a Barcelona. Com que havia calculat malament l'hora d'agafada de l'autobús que l'havia conduït des de la fàbrica fins a l'estació, ara es trobava amb que tenia una mitja hora llarga d'espera desocupada. Es feia creus que l'autobús hagués trigat tan poca estona. El conductor agafava els revolts com un cotxe de carreres, i a les rectes pitjava a fons l'accelerador com si arribés tard a un casament i fos el nuvi o hagués de fer un discurs. Havia observat en aparcar l'autobús a la parada de l'estació que el conductor havia baixat esperitat després d'haver-se buidat de passatgers i havia desaparegut, un parell de minuts més tard, quan en Miquel es trobava ja assegut al banc vermell de l'estació, un altre conductor havia pujat al vehicle i havia continuat la ruta. Segurament tenia coses peremptòries a fer el conductor, però el cas era que ara tenia molt de temps per endavant. Començà a fixar-se en els altres viatgers que rondaven per l'estació. Hi havia una dona amb un gosset pelut com una ovella, amb el pel tot enrinxolat i una crinera al coll pentinada cap endarrere. Duia un collar vermell amb peces metàl·liques repartides uniformement i del collar a la mà de la senyora penjava una corretja del mateix color que el collar. La dona semblava elegant, encara que no jove, duia un collar de perles cultivades que li envoltava el coll i unes arracades gruixudes de les que penjava un raïm de pedres lluents, que potser no eren autèntiques, altrament la dona no viatjaria en tren, però que feien força impacte. Duia una brusa amb uns lluentons fent una veta de dalt a baix als dos cantons de la renglera de botons, que eren d'un color daurat un xic cridaner. La faldilla fins just dessota del genoll completava la seva vestimenta. La dona estava abillada excessivament per anar en tren, i no era del tot segur que pogués viatjar en tren amb el gos sense dur-lo dins de cap contenidor. No estava segur pas que la dona esperés un tren, potser era una altra cosa el que esperava, com ara una persona amb qui havia de quedar a un lloc inusual per ella de manera que ningú del seu entorn no pogués coincidir-hi. Potser les pedres i les perles eren genuïnes. Les sabates semblaven fines, d'una faiçó que només poden dur a terme sabaters de moda. Eren vermelles, a joc amb la corretja i el collar del gos, amb la mateixa tonalitat, i duien un taló amb revestiment de metall que retrunyia contra el terra cada cop que la dona es bellugava.
Com que no apareixia el seu presumpte company en Miquel va seguir esguardant l'estació amb pansiment, doncs veia que els minuts passaven molt a poc a poc i per més que mirés fixament el rellotge la busca dels segons no es bellugava a més velocitat.
Aleshores va entrar un home vestit de gavardina. De la part baixa de la gavardina sortien les puntes dels pantalons amb prou feines, doncs la peça de dalt era llarga a més no poder. Els pantalons eren grisos com la gavardina i les sabates negres, de qualitat i amb una forma un pèl massa ovalada per la part dels galindons. Semblaven unes sabates per caminar sobre l'aigua o per planejar arrossegat per una llanxa més que per caminar. L'home tenia una bon matoll de cabells, tenyits segurament donada la regularitat del color en algú que ja començava a tenir arrugues a la cara i les mans farcides de pigues.
S'adreçà a la dona que el mirà inexpressivament, de seguida li allargà la mà i li donà un sobre groc que contenia un bon feix de papers d'alguna mena, segons l'embalum que s'apercebia que feia, i en acabat l'home li va treure de la gavardina un sobre més gran i li va entregar.
En aquell moment es va sentir la veu de la megafonia de l'estació. "El tren de les set amb destinació Barcelona patirà vindrà endarrerit per causes alienes a la companyia. Els preguem disculpin les molèsties." Seguidament va repetir el mateix missatge en angles i va callar. No explicava a quina hora havia de venir finalment el refotut tren! Això va enfurismar inicialment en Miquel que ja s'havia fet a la idea d'haver d'esperar més de mitja hora, però no d'haver d'esperar indefinidament sense cap mena de notícia i sense saber si s'havia espatllat potser la màquina i el retràs era qüestió de minuts o si pel contrari el tren havia descarrilat i caldria esperar hores a que retiressin de la via el tren tombat que feia nosa.
La dona abandonava l'estació de ferrocarrils i va pensar que havia de treure'n l'entrellat del que havia vist. S'alçà del banc i s'adonà que tenia el cul encarcarat per la manca de mobilitat. Amb una cama mig adormida s'atansà a la dona i li tocà l'espatlla. La dona s'espantà de primer antuvi, creient haver estat descoberta sens dubte, però en veure el Miquel el seu esglai passà a indignació. "Qui és vostè i perquè em toca l'espatlla?" "Veurà, no he pogut estar-me de guaitar la seva operació amb l'home de la gavardina, i ara estic absolutament intrigat. Comprenc que deu haver un secret molt gran en aquest sobre, tanmateix jo sóc un perfecte desconegut així que no arrisca res fent-me cinc cèntims. Són unes fotos compromeses? Tal vegada uns documents secrets?"
La bufetada que li engegà la dona ressonà per tot l'espai de la sala d'espera de l'estació.
Com que no podia saber el que menava la dona va deixar que el seu cap es perdés en elucubracions. El seu magí rebotia de la versió de les fotos compromeses fins als documents secrets, també compromesos, i d'aquí no en podia sortir. El cas és que així passà una bona estona fins que la veu femenina de la megafonia tornà a fer-se present. "El tren ajornat de les set amb direcció Barcelona farà la seva entrada a l'estació a un quart de vuit. Recordem que la causa de l'endarreriment és aliena a la companyia. Disculpin les molèsties i bon viatge." No era una bona notícia encara que per altra banda ara se sabia l'hora en que el tren havia d'aparèixer per darrera del revolt de la via que es veia de l'estació estant. Finalment arribaria el desitjat tren.
Mancava ja poc per l'hora així que sortí fora a l'andana. Bufava un oreig deliciós que feia que les temples s'asserenessin i fugissin del cos tots els mals que pogués tenir. Tot era tranquil·litat i entendriment amb la perspectiva del viatge i amb el paisatge de bosc i de camps llaurats que es guaitava al llunyedar. Semblava que l'espera s'havia d'acabar. Tanmateix un esdeveniment inesperat precipità tot plegat. La dona que s'havia marxat tornava sagnant per una banda del cap i dirigint-se de dret cap a ell. Ell es va aixecar sense saber que fer i li demanà a la dona pel que havia passat. "El meu marit em vol matar!" "Com és això que passa?" "M'ha seguit fins a l'estació i ha vist com pagava al xantatgista... les fotos... oh! Déu meu!" Això confirmava la hipòtesi de les fotos compromeses. "Com ha pogut escapar?" Demanà en Miquel a la dona que estava verament esverada. La dona li explicà en mig de gemecs, somiquejant com un infant, que li havia trepitjat la punta del peu amb el taló d'alumini i que tot seguit li havia engegat un cop de peu a l'entrecuix, i que amb això havia guanyat prou temps per fer-se fonedissa, però que tornava bo i coix a rematar la feina. Li havia fet sagnar a l'occipital amb un cop de telèfon mòbil i ara la seva silueta ja apareixia a l'horitzó precedida dels seus crits.
En Miquel no sabia que fer. El marit semblava un home cepat i musculós i ell no era ni de bon tros un atleta, estava més aviat gras i fumava molt pel que no tenia gaire agilitat a les extremitats. Això sí, era força més trempat que el marit en aquells moments en que només el movia l'ira. La reacció havia de ser ràpida, havia de pensar.
Tot el que se li va ocórrer va ser protegir la dona amb el seu cos. Si havia d'estossinar aquell ésser indefens primer havia de passar per sobre seu. La dona s'arraulí darrera seu doncs ja el marit enfilava la cara del Miquel amb el seu puny. "Maleït farsant! Tu ets un altre del seus amants! Us mataré a tots dos!" En Miquel va poder escapolir-se del cop girant la cara a temps i en un acte de coratge gens habitual en ell, encara que no impensable, va etzibar un cop de puny a l'estómac del marit que es va doldre agrament.
El marit encara no s'havia refet del cop quan ja entrava a l'andana el tren de Barcelona. Aquesta era la seva oportunitat. Va engegar un cop de peu a la cara del marit que va rodolar per terra i durant uns segons va quedar fora de combat. Els dos
el van aprofitar per pujar al tren i resar perquè en el temps que romandrien les portes obertes el merit gelós no pogués esmunyir-se dins del vagó. Va anar d'un pel però les portes se li van tancar als nassos i va haver de quedar a terra sense assassinar ningú. La dona li estava molt agraïda al Miquel, i li va dir que es deia Matilda i que encara el podria ajudar molt més, a buscar pis, a denunciar el marit i tantes altres coses. En Miquel s'alegra que el tren s'hagués endarrerit, així havia conegut la Matilda i havia esdevingut heroi als seus ulls. Tot li somreia. Convidà la Matilda a sopar i després a molts altres lloc, fins que li va declarar el seu amor. Aquella nit fou memorable així com totes les bones estones que varen seguir després, lluny del marit i de l'amant que l'havia traït.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

86 Comentaris

273928 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.