L'especulador

A l'edifici de la borsa campava un element molt perillós: l'especulador. Dedicava les hores a comprar futurs i esperar que els rumors que havia sentit. Quan corria la brama que alguna fusió important era a punt de realitzar-se o la fallida d'una indústria o una deslocalització, tot rabent s'apropava al taulell de compres i feia les seves juguesques sempre guanyadores. De fet acostumava a jugar els diners dels altres, pel que no obtenia uns ingressos milionaris mai, ni els hagués obtingut de cap manera si hagués jugat els seus propis diners doncs segurament si fos un gran capitalista no tindria tanta facilitat per escoltar les converses alienes.
Com que no volia compartir la seva sort amb ningú no en parlava de les seves indagacions als lavabos i a les taules de la cafeteria i tot s'ho guardava per si mateix. Potser alguna vegada feia alguna xerradeta per tal de compartir informacions i poca cosa més. Tot ho obtenia amb l'estratègia de saber escoltar dissimuladament darrera de les portes i de agafar de la paperera les anotacions rebregades d'altri on hi havien anotats moviments importants de capital. Era un veritable voltor que transitava per les dependències de l'edifici de la borsa a l'espera d'assabentar-se del que fos i fer-ne ús. També passava hores sintonitzat a les cadenes de noticies en directe, on s'anunciaven esdeveniments econòmics que feien variar els indexes. Comprava abans que els que la majoria i aleshores quan ja havien pujat els valors els tornava a vendre, tot dins el mateix matí.
La seva dona desconeixia fins a quin punt el seu marit era abjecte i desconsiderat, doncs la tenia totalment enganyada fent-li creure que es dedicava a operacions honestes al mercat borsari. Li deia que només comprava el que li encarregaven que comprés i que per tant la culpa dels moviments i de que pogués afectar a terceres persones que veiessin com el seu lloc de treball desaparegués per culpa dels mals resultats al parquet, era dels manaires que remenaven les cireres. Ell es treia de sobre totes les culpes encara que era conscient que eren persones com ell les que feien trontollar les economies i decidien el futur, positiu o negatiu, de milers de treballadors. Alguna vegada hi havia hagut d'anar a alguna de les empreses a les que tenien inversions els seus clients, com una mena de favor tot i que ell personalment no conservava mai les accions més d'unes hores. La fredor amb que l'havien rebut els obrers, tant empolainat i amb els fums que gastava que hi anava era normal, li sobtava doncs es creia nascut per fer-se agradós i creia que no descurar cap aspecte de la seva façana corporal havia de ser ben rebut per tothom. Els obrers, treballadors i soferts de mena, sentien esgarrifances en veure aquell figurí que caminava a passes llargues i fent soroll en repicar els talons contra el terra, i que els mirava amb un posat ufanós de gran senyor o de tenir una superioritat d'alguna mena.
Els obrers el criticaven entre dents mentre passava, i més obertament quan ja havia passat la inspecció i era tenien una asseguda amb el gerent al seu despatx. Aquestes revisions gairebé militars treien de polleguera els obrers que es sentien humiliats en ser inspeccionats i que moltes vegades protestaven enèrgicament per mitjà del seu enllaç sindical. Fins i tot alguns cops feien vaga. Era aleshores quan l'especulador pitjor ho passava doncs els inversors el feien anar a recolzar la gerència i la junta. Havia de passar, bé que dins el cotxe, pel mig de la gernació de treballadors que de primer volien barrar-li el pas en veure el seu luxós vehicle. Li deixaven passar per por de ser atropellats i finalment no s'estaven de llençar-li qualque parell de pedres com a detall de benvinguda. L'especulador corria per les sales buides de la factoria fins a la zona de despatxos amb la por ficada al cos, sabedor que algun dels obrers podia ser per allà recollint l'entrepà desat a la guixeta o qualsevol altra cosa. Podien sorprendre'l entre dos o tres i fumar-li una pallissa només pel seu vestit elegant i el seu reeiximent a la vida. Pensava de cor que els obrers no s'esforçaven i que per això no milloraven, ell mateix havia nascut a una família humil fins a cert punt, encara que no obrers, i havia hagut d'obrir-se pas a cops de colze i trepitjant sense pietat a uns i a altres. Interiorment tenia el convenciment que qualsevol d'aquells treballadors, els més joves potser, podien canviar la seva vida i emmotllar-la a la seva voluntat, aconseguint deixar de ser un pobre home per esdevenir predador social com ell i menjar-se el món a queixalades.
Els obrers, conscients de la seva classe, no pensaven el mateix i es sentien molt orgullosos de la seva condició, i per res del món no manllevarien l'estil de vida de l'especulador, a qui consideraven un rapinyaire que no tenia res a les entranyes i que faria el que fos per enriquir-se una mica més a costa del patiment dels altres. Li tenien un menyspreu molt gran i una recança que, tot i que no els corsecava l'interior, si que es feia manifesta quan el tenien al davant, doncs tot eren cares agres i mirades de desconfiança. No estaven gens d'acord amb el convenciment de l'especulador que la malcurança dels seus afers i la manca d'ambicions eren la causa darrera de que fossin obrers, doncs ells així ho havien triat i es sentien feliços per haver-ho fet.
Un cop al seu despatx dins l'edifici de la borsa, l'especulador es ruixava de seguida amb perfums per treure's de la pell el tuf de la fàbrica que tant li repugnava. Els perfums se'ls feia dur de Dinamarca doncs pensava que els flaires d'aquell país feien mascle, i somniava que els aguerrits pescadors també el devien fer servir per treure la fortor a peix i a mar. De fet es cuidava molt el seu aspecte i queia de vegades en veritables efeminacions. Es canviava de calçotets i mitjons tres cops al dia, passava hores als lavabos retocant-se el serrell i col·locant-se els pels de la clenxa a lloc. Després s'aplicava laca el que li donava una oloreta de femella que passava desapercebut només perquè era la costum a l'edifici. També es depilava les celles i altres parts visibles del cos. En fi, que la seva dona gastava menys diners en cura de la pell i el cos que no pas ell. Encara i això, tenia èxit entre les dones de l'edifici, en la seva major part secretàries, que el llençaven amoretes i li feien manyagueries amb l'esguard quan se'l trobaven de cara. Ell en feia esment i el cas era que la seva dona duia unes banyes com un cérvol del Canadà. A més a més, feia servir les seves aventures amb les secretaries i amb altres dones de l'edifici per obtenir informacions confidencials relatives als moviments i operacions de les grans empreses. També ho feia a les mateixes oficines de les empreses en les que sempre tenia una amant que el posava al corrent del que es coïa de portes endins. Així estava puntualment informat de tot abans que ningú i podia comprar barat i vendre car quan ja estaven els fets consumats.
Quan tornava a casa seva, la dona no sospitava la seva doble vida, el creia un ensopit oficinista que no feia sinó rebre ordres i donar compliment als expedients. Respecte a la seva mania d'empolainar-se com un gall d'indi i de fer servir tota mena d'accessoris de bellesa exteriors i interiors, pensava erradament que era vanitat i que ho necessitava per caure bé als clients, que no era per agradar les altres dones. No sospitava de cap manera que la seva feina era una mena de prostitució en que canviava favors sexuals per informacions de primera mà. Ell es cuidava molt de que hi quedés cap pista dels seus encontres amorosos, dutxant-se i fins i tot canviant la roba abans d'anar-se'n cap a casa. Com que el despatx era prou gran, tenia un vestidor i, cada matí, tan bon punt com arribava es canviava el vestit de dalt abaix, s'aplicava noves cremes i es pentinava de nou. Volia estar impecable en les seves visites.
No havia tingut mai problemes amb la justícia, subornar els policies fiscals no era difícil, doncs cobraven sous molt minsos i la major part de vegades es deixaven enlluernar pel luxe i els capricis que envoltaven els rics i poderosos. Quan hi havia algú de la brigada fiscal que es prenia la feina seriosament i volia inquirir al respecte de moviments de capital sospitosos, que podien haver estat motivats per informacions privilegiades, ràpidament es posava en marxa el mecanisme defensiu del sistema borsari i algú advertia l'infortunat, que era novell generalment, que deixés de prendre's tan a la valenta la seva feina sinó volia perdre-la, o que li passessin coses encara pitjors, com ara perdre un dit de la mà o veure la seva llar en flames. Les coaccions feien efecte i mai no hi havia problemes per l'especulador. És cert que sovintejaven els caps de turc, doncs la societat demandava que paguessin alguns dels poderosos que eren corruptes i de cap manera la opinió pública podia acceptar que tots fossin uns sants, però sempre era un altre i sempre havia fet coses molt pitjors que les que acostumava a fer ell. Es limitava a fer-la petar pels passadissos amb l'orella posada en altres converses i en satisfer les fantasies sexuals de totes les dones amb accés a informacions d'interès que se li posaven pel davant.
Era tot tan fàcil que fins i tot començà a avorrir-se. S'estava emborratxant d'èxit. Per això va ser que va acudir a la consulta d'un psicoterapeuta. De bon començament no va explicar gaire doncs la major part de les seves activitats eren il·legals, tanmateix amb el temps i la confiança va anar buidant el pap fins que el psicoterapeuta va assabentar-se fil per randa de totes les seves activitats. Un cop recuperat va tornar a les seves activitats lucratives habituals. El que no sospitava era que al psicòleg l'havia empipat molt la seva actitud davant la vida i que sense obeir el secret entre metge i pacient, el va denunciar. Primerament la denúncia no va dur enlloc doncs l'entrellat d'interessos i comissions de sotamà ho van impedir. I així va
ser durant moltes denúncies, fins que algú del ministeri va decidir que no es podia tapar l'assumpte i que les dades que donava el denunciant anònim eren massa acurades i massa coincidents com per a bandejar-les. Li havia tocat de ser el següent cap de turc. Afortunadament per a ell tenia unes reserves sucoses a diversos paradisos fiscals, de manera que la ruïna tècnica en que va caure a causa de les fiances abans del judici i de les multes que va haver de pagar després, va ser només aparent, doncs en realitat tenia diners de sobres. Va abandonar la dona i va fugir amb una de les secretaries a un punt desconegut encara de l'hemisferi sud, i quan es va descobrir que tenia els diners amagats a paradisos fiscals ja era massa tard perquè s'havia fet fonedís. El psicoterapeuta es casà amb la dona de l'especulador després de patir una greu crisi que el va dur a l'hospital quatre vegades per intent de suïcidi.