L'escultura I- Carta d'agraïment al Josep

Benvolgut Josep , avui he acabat de llegir el teu relat breu de "L'escultura", com no sé de quina manera fer-te arribar tot el que sent, he decidit enviar aquesta espècie de carta on tu el publicares: "relatsencatalà".
Tinc l'esperança de que en algun instant, quan obris la pàgina, coincidissis amb el que he escrit. Ja sé que és una loteria incerta. Perquè et tindries que fitxar amb el nom d'una persona que és la primera, i possiblement la darrera vegada que escrigui a aquesta pàgina.
La veritat és que he escrit alguna que altra cosa. Algun que altre poema en els moments en que l'esperança i l'alè em mancaven. Estan guardats dins d'una espècie de diari, que tinc molt gelosa. Són uns sentiments tan meus, que mai m'he atrevit a mostrar-los a ningú. No sé si faig bé o malament. No m'atreveix.
Si escric aquí, és per donar-te les gràcies pel teu relat. Quan el vaig acabar de llegir, vaig sentir un estarrufament que m'omplir tota la pell del meu cos. Després em caigueren, poc a poc, unes llàgrimes d'agraïment cap a una persona totalment desconeguda per mi, que havia estat capaç d'escriure un relat que coincidia plenament amb una part de la meva vida. Jo vaig conèixer un escultor com en Daniel. Amb el mateix sentit de l'esperança. Tolerant. Amb un projecte de vida també molt semblant. Jo hagués pogut ser perfectament la Lídia. I de fet ho vaig ésser durant un temps, el temps que durar aquell amor.
En Jorge, el que va ser el meu company durant set anys, havia nascut a Buenos Aires, en una família benestant, de la que se n'havia allunyat per fer el que realment creia. En part era considerat l'ovella negra de la família.
Vaig conèixer a Jorge quan jo vivia a Catalunya. Ens coneixerem el dia que vingué a donar una conferència a la universitat sobre la repressió durant la dictadura militar en el seu país.
Li vaig fer varies preguntes quan és va iniciar el debat. Ara no sé exactament si per l'interès de la contestació o perquè es fitxés amb mi. Quan acabar la conferència, coincidirem a la cafeteria. Parlarem de projectes i de somnis. I a partir d'aquell instant néixer un amor preciós.
El temps que durar la conferència, el que més em va sorprendre, va ser que no vaig notar en ell gens de ràbia ni d'odi, durant el temps que exposar les seves idees. Semblava que es trobés per sobre d'aquells sentiments. Vessava generositat. Reclamava el dret dels ofegats per la dictadura militar, i les responsabilitats de qui ho havia comès.
No sé si va ésser el més correcte per a mi, però de sobte em vaig fer meu el somni d'En Jorge. Vaig deixar totes les meves activitats i em vaig dedicar a aquell projecte en cos i ànima. I el mateix vaig continuar fent quan me'n vaig anar a viure amb ell a la seva terra.
Un dia, quan ja vivíem a Buenos Aires, em digué, amb aquell accent dolç i lànguid que caracteritza el seu parlar: Teresa, yo lo único que quiero hacer, és dar voz y palabras a quienes se las han robado.Y reclamar la justicia que ellos al pedirla, les llevo a la carcel y a la muerte. Cada palabra mia, serà para rescatarles del olvido.
Aquella era la seva gran escultura. Es considerava ben igual que un manobre, i per a ell, les paraules, eren maons per fer una escultura, que quedés per sempre de record.
Tal vegada, no vaig ésser tan pacient com la Lídia del teu relat. O tal volta tenia que fer la meva pròpia recerca. No ho sé. Arribar un instant en el qual jo vivia en funció del que ell feia. Em vaig a començar a trobar buida per dedins. No vaig voler està pendent de que ell realitzés el seu somni i jo, està simplement d'espectadora i oblidar-me dels meus.
Et puc dir que no he deixat d'estimar-lo, però no de la mateixa manera en quan ens enamoràrem.

Jo sent que el vertader amor deu ser alliberador. T'ha d'ajudar a créixer conjuntament. I quan això no és pot realitzar, és fa molt difícil la vida en comú. Que és el que ens va passar a nosaltres, en quan jo em vaig posar per feina. La relació és va anar espaiant. Ens veiem poc i quasi ens convertirem amb estranys.
Pel desembre farà un any que ens separarem. En Jorge va decidir continuar amb les seves conferències per tota llatí Amèrica, així com divulgar amb els articles d'opinió en diversos diaris argentins.
Jo em vaig quedar a Buenos Aires i l'any que ve, quan se m'acabi el contracte de feina, a una revista naturalista en que soc reportera gràfica, tornaré a Catalunya.
L'amistat amb En Jorge continua viva. De tant en tant, ens telefonem i compartim el que hem anat realitzant devers els nostres somnis. Jo seguesc els seus articles als diaris on publica i ell em sol fer algun que altre comentari de les fotografies que és publiquen a la revista on faig feina.
He tingut que posar-me el dia en les noves tecnologies, i fa relativament poc, que tinc connexió a internet.
L'enyor d'aquí, em va fer cercar, relats, escrits i poesies amb la meva llengua que aquí quasi no empra-ho
No vull ser més pesada, et torn donar les gràcies .El meu correu electrònic: Teresa777@reporter.org , per si de cas l'obrissis fer-m'ho a saber.
Teresa Badia