Les ximpleries

Tot sovint deien coses que podien semblar protocol·làries o merament informatives. Que si bon dia, que si bona tarda, déu vos guard i com anem? Però això ens allunya del tema d'aquesta descripció sentida del valor de les coses importants. El contrari de les ximpleses a les que es pot donar consistència per mitjà de les seves antagonistes. No ho faré.
Aquella tarda s'havia llevat amb la boca oberta abans que els ulls. Encara se li enganxaven les parpelles després de la llarga migdiada que ja tenia una llesca de pa amb formatge a la boca passant per la gola directe cap a l'estómac famolenc. Aquesta era una cosa important encara que pugui semblar banal o una badocada sense cap mena de transcendència. Una descurada alimentació podia dur resultats fatals, com ja li havia passat més d'una vegada en que per manca de nodriment s'havia enrojolat de dalt abaix a la biblioteca en començar el seu païdor a grinyolar com un gat. Estava ben segur que els altres no escoltaven el soroll de la seva panxa doncs no feien cap gest ni movien una cella ni observava cap esguard fugisser adreçat a ell. Tanmateix la violència del soroll era tan gran que no podia estar-se'n e pensar que era perfectament audible. En fi, que la ximpleria que havia comés de no berenar com Déu mana la estava pagant amb sorolls o amb mals pensaments i manies persecutòries.
Comprar el diari era una altra cosa important doncs hi eren encabides a les seves pàgines les principals novetats en matèria informativa del dia, i si arribava a la feina sense conèixer-les podria fer un ridícul considerable. Mentre conduïa l'automòbil llegia les notícies i es feia creus que el món pogués ser tan violent i que les grans personalitats de les principals potències i actors mundials es delissin per debatre aspectes tan fútils com la pau o els preus del petroli. Això si que eren amoïnaments per a babaus. Si s'apujava la benzina doncs a pagar i rai, i respecte a la pau mundial, mai no es podria assolir amb aquests mateixos dirigents pel que el millor era no fer-ne cap cas mentre no canviessin tots plegats.
Com que alguna veïna havia fet neteja a la vorera, hi havia un bassal prou ample que va cometre la ximpleria de volguer saltar amb més ganes que gràcia o habilitat atlètica. La relliscada fou memorable i en anar-se-li les cames cap endarrere va anar a raure amb la cara al mig del bassal. El jersei nou de trinca quedà amarat del llot i l'aigua bruta i fins i tot un vell que passava li va demanar sorneguerament, encara que ho dissimulà tant com pogué, si havia pres mal. Va dir que no hi va girar cua cap a casa seva. Benauradament la seva dona treballava com ell, i més fins i tot, de manera que no va haver de donar explicacions immediates. Es va canviar de roba i va deixar la bruta a la cistella de per rentar. Havia estat una veritable rucada fer-se l'home saltant el bassal en lloc de vorejar-lo bé que fent marrada com fan les senyores. És el que va fer en tornar a passar pel mateix bassal. El vell que li havia preguntat era ara assegut a una cadira pel que es dedueix que devia viure als baixos que pertanyien a la dona que havia creat el bassal (feia un sol de justícia) doncs la dita cadira era col·locada just a tocar de la porta. El vell li va enumera totes les persones que havien caigut en el mateix parany i que casualment eren tot homes. De fet només va començar l'enumeració doncs l'indignat entrebancaire no va voler escoltar-s'ho marxant a bon pas de l'escena del ridícul.
Va fer-se fonedís sense dir ni adéu. Ell que sempre era molt saludador i que en tot moment tenia a la boca paraules de benvinguda o comiat. Com que era venedor de ves a saber què, havia de ser cortès i polit amb els clients, o si més no això es creia, sense adonar-se que altres venedors amb les mateixes xifres o millors que ell feien sempre cara de pal i eren garrepes amb les salutacions com un enterramorts. Ell es desfeia en compliments i elogis de les vestimentes o de les criatures que duien els futurs compradors i no estalviava tota mena de converses superficials que no treien cap a res. Era tan exagerat en aquest comportament que fins i tot el gerent de la botiga li comentava que no havia de dir tantes ximpleries als clients ni fer tants d'acudits dolents. Ell argumentava les seves xifres i les ofertes de la competència, amb la qual cosa el gerent, muts i a la gàbia, desapareixia màgicament del seu davant.
Es sentia veritablement un beneit quan parlava amb la seva dona. Aquesta no feia que dir-li que havia de pujar més a la botiga i que no li pagaven prou i que el tenien menystingut i que els altres s'ho muntaven millor i moltes altres coses que ell amb prou feines no escoltava. Ell pensava que s'havia de ser baboia per amoïnar-se per aquestes coses, i que l'enveja era molt dolenta consellera. Era molt preferible de tenir al cap les coses importants, com ara endur-se el paraigua si amenaçava de ploure, o si l'home de la tele així ho augurava. La dona insistia que aquestes menudeses no eren dignes d'ocupar la seva intel·ligència. Que fer la migdiada correctament i berenar després no era el més important a la vida i que s'havia d'esforçar més i ser molt murri per tal de pujar a la feina com havia fet en Caselles o en Ribaroja o ves a saber qui. Ell li deia a la seva dona que es fixés en el que tenia a casa en comptes de fer comparacions que són contraproduents per a les relacions. Tot seguit sortia de la casa i anava a fer un vol per tal de no escoltar les recriminacions de la dona que ja preparava el sopar. Entre les coses importants no comptava la de fer el sopar, tasca que delegava en la seva dona, i per aquesta raó precisament maldava per desaparèixer tan bon punt com aquesta es posava el davantal, puix altrament hauria d'escoltar la tirallonga de retrets habituals al respecte de la seva mandreria. Quina ximpleria amoïnar-se pel sopar!
Un cop al bar prenia la cerveseta. El cambrer li explicava totes les novetats del barri. Que si el carter havia quedat coix temporalment per un atac de gos rabiós. Que per cert que porcs els amos dels gossos, en particular la dona de la corretja blanca, que no recollia les excrementacions, que si havien obert una no va cansaladeria on a més a més venien d'amagatotis pel·lícules d'estrena copiades amb ordinador. Coses en definitiva que no semblaven gaire importants. L'home escoltava perquè tenia la cervesa al davant i perquè sabia que el cambrer no coneixia el silenci, la taciturnitat li era aliena, per dir-ho clarament, i calia armar-se de paciència i aguantar el xàfec de xafarderies i tafaneries de tota mena que deixava anar per la boca farcida de dents groguencs i mig corcats. Li va posar al corrent de tots els afers amorosos de la zona i de les ruptures i matrimonis que venien al cas. Poca-soltades que no volia escoltar. Per això li va fer un lleig al cambrer i al·legant mal de cap va cercar seti a una de les taules del fons del local, i posteriorment a la terrassa en veure que el cambrer seguia explicant-li els afers locals a crits, augmentant el seu enuig i malestar. En sortir a la terrassa el cambrer deixà d'explicar-li les brames que hi corrien i es centrà en un altre client que hi havia a la barra, que segurament no era tan interessant doncs anava begut, com testimoniava la renglera d'ampolles de cervesa que tenia al davant.
Dues setmanes després li notificaven a la botiga que estava despatxat per males xifres. No era la primera vegada que passava així que no es va espantar ni va mostrar cap mena de trasbals. Va preguntar si li pagaven el més passat i li van contestar que sí, donant-li els diners. Aleshores va quedar tranquil i va seguir venent com sempre, doncs considerava que l'acomiadament verbal no tenia cap relleu si no venia acompanyat d'una suspensió de sou i incentius. Al cap d'un parell de dies el gerent el va tornar a readmetre argüint la seva dedicació i el seu tarannà positiu i tot un seguit de bajanades que anava elaborant sobre la marxa i que eren habituals en ell. En veure's de nou acceptat no va sentir-se alleujat ni va bleixar amb més serenor ni res de res, doncs ja estava acostumat a les polítiques agressives de contractació i mercadeig de la botiga. La feina sens dubte no era una cosa important, puix que una persona com ell abnegada i treballadora no havia de tenir cap maldecap remarcable en aconseguir qualsevol ocupació dignament remunerada. Els diners eren una altra ximpleria. Només servien per a ser acumulats al banc i rares vegades no se'n treia profit.
El sopar si que s'havia de tenir en consideració. Per raons diverses, es a dir dos: que el feia la dona i per tant qualsevol desconsideració seria un greu lleig envers ella i perquè l'estómac era sens dubte per a ell la part més important del cos.
Del seu arsenal de salutacions en feia ús continuat no només a la feina sinó també pel carrer. En creuar-se amb la veïna dels pits abundosos i les cuixes llagues s'aturava i treia el millor de si mateix per tal de satisfer-la, si més no dialècticament, fins que ja no tenia res més a dir, exhaurida la seva bateria de bones maneres i la veïna se'n anava tranquil·lament fent-li un petó a l'aire. Evidentment, si passés alguna cosa més si que seria una bona rucada per part seva, que la seva dona no perdonaria. Esclar que la dona no tenia per què assabentar-se. I així es rumiava la manera de mantindre una conversa més duradora amb la veïna sense que s'allargassés inútilment. Uns minuts després ja era a casa seva prenent el sopar i havent oblidat quasibé del tot els seus encontres al carrer. No havia fet cap troballa, amicalment parlant, a la seva vida, només alguns companys del col·legi que encara conservava i els altres venedors de la botiga, que més que amics eren corbs o voltors ensumant la feblesa com a veritables predadors. Estava convençut que l'amistat estava sobrevalorada i que no era tan cabdal com els esmorzars i berenars.
La seva escala de valors era ben pintoresca, situant les migdiades pel damunt de la pau mundi
al, i tanmateix l'amistat per sota de no fer emprenyar la seva dona. Semblava que la major part de coses que hi ha al món per a ell eren veritables ximpleries que no valien la pena ni un cabell blanc ni un maldecap. Quan trobava un mitjó escadusser el llençava a les escombraries sense que la seva dona se'n adonés i problema resolt. De tot en feia un gra massa poc traient ferro a totes les dissorts i contrarietats que li esdevenien. Es tractava d'una persona feliç i entossudida a centrar la seva atenció només en els esdeveniments minúsculs i en les coses veritablement importants que ho eren per a ell i per a ningú més.