Les utopies

En Jonàs pensava en clau de sol, no tenia pressa. Tot plegat podia esdevenir-se en un moment. Totes les utopies tenien una tendència natural a fatxozizar-se. Era inevitable, n'havia participat en vàries. El procediment era ben simple. L'anarquia latent dominava els començaments, el dictador de torn era una persona, o un equip de poques persones. Aleshores era possible l'anarquia en la seva màxima extensió. Seguidament s'organitzava un col·lectiu de col·laboradors. Aleshores les coses començaven a torçar-se. La dictadura imposada per un grup, petit, es convertia en quelcom organitzat, i per persones més petites cada cop, més insignificants, cercant notorietat manifestament a còpia de sobresotscriure els postulats inicials del que era un petit grup dictatorial. Aleshores els plantejaments excloents i més radicals en pro del saber i de la lògica originària de la utopia prenien protagonisme. Era el moment d'abandonar la utopia i començar a combatre-la. Poques utopies es mantenien com a tals al llarg del temps, menys a internet. Només aquelles que es nodrien directament de l'anarquia latent de la societat, relacionada directament amb l'anarquia latent de la mateixa realitat, podien perdurar relativament.

Així doncs en Jonàs li donava voltes al tema utòpic. S'havia escrit molt al respecte, grans utopies, utopies de malson i de felicitat, utopies de felicitat que acabaven en malson. La conclusió era immediata i directa totes les utopies estaven abocades a degenerar en una oligarquia sense nomes, les primeres figures reduïdes a símbols sense poder, i una patuleia de col·laboradors fent efectiva la imposició per a neguit i desesperació dels originaris del projecte utòpic.

Les xarxes un cop creades, els petits grans de sorra coartats en al defensa del saber general, les actituds petites aplicades a les idees grans, feien que l'esperit original d'expansió del saber i dels avenços tecnològics esdevingués un veritable malson, precisament perquè aquests avenços tecnològics sempre tenen més males utilitzacions que bones, i capacitats il·limitades de pervertir-se i desviar-se de les seves intencions originals. Així doncs l'acumulació de saber per saber, d'eixamplar el que podria ser una comunitat de paper, convertint-la en una de virtual sense els lligams d'un excessiu academicisme, degeneraven per en Jonàs en tot el contrari. El petit pensament inherent i no culpable de la persona sinó del mitjà en si, feien que les coses grans semblessin enormitats, excessives i fora de lloc. La utopia cibernètica es convertia en espai adobat per l'aparició de tota mena de conductes reaccionaris i en extrem conservadores, compiladores sense raó d'un saber rematadament acadèmic i empolsegat de la pàtina d'allò utòpicament correcte.

Ja des dels seus començaments les utopies pràctiques no són democràtiques. L'utòpic que abandona la utopia com a mitjà d'expressió individual, digui's anarquisme o socialisme, per tal d'instaurar una societat veritable amb els seus principis, ignora els plantejaments democràtics, ja d'entrada, en considerar-los innecessaris. No hi ha d'haver discrepàncies quan tothom pensa el mateix. Si hom funda un poble basat en la utopia, no hi cap ningú que estigui en contra de la utopia. Si es fonamenta una dictadura en el que pensa la majoria aleshores no es té que consultar a la majoria perquè ja és la majoria la que fonamenta el projecte.

En fi, que la xarxa de col·laboradors era el que impedia segons en Jonàs que hi hagués utopies funcionant. Al capdavall en el terreny de la realitat l'organització sembla inexcusable, quelcom que s'ha de tenir de totes totes. L'organització implica l'assemblearisme, principi primer d'exclusió dels que no tenen una veu potent, dels que no tenen velocitat de pensament per parlar de pressa o dels que no volen parlar en públic o no tenen una determinada imatge. Aquí es comença ja el segregacionisme. La realitat però manté l'anarquia latent, els marginats s'organitzen i lluiten fora dels circuïts organitzats.

En Jonàs per això creia que l'anarquisme i la utopia eren una disciplina personal. Igual que l'individu socialment integrat fa tot un seguit de coses per beneficiar i seguir els principis de la societat en la que se sent integral i que creu real, l'utòpic es considera a si mateix com ja vivint en la societat que imagina i actua en conseqüència, però no pas volent transformar la societat com una intenció de primer ordre o com el seu primer objectiu, sinó només com a guia per a les seves accions. L'utòpic pot pensar que li agradaria que canviessin algunes actituds i en conseqüència ell les canvia al seu entorn, si pot, o en la seva individualitat més estricta.

Així doncs en Jonàs no creia gaire en els utopismes, menys a internet, que estaven abocats al fracàs ja des del seu començament. I que podien resultat perverses en tant que indiscutibles. Perquè aquelles accions començades des de la bona fe resultaven difícils de combatre. Fins i tot en el supòsit que l'organització hagués perdut del tot aquesta bona fe, i que es mogués per interessos purament de vanitat o orgull. Si la bona fe i el sentiment utopista havien presidit el començament del projecte aleshores no hi havia marxa enrera, i més encara si l'ambició era recopilar tot el saber humà especificant i controlant el que es podia considerar segons criteris objectius el que era rellevant i el que no.

En Jonàs no se sentia gaire rellevant. Però tenia part del saber humà, el que és a dins els caps del conjunt de les persones. Tot el saber humà és la suma de tots els pensaments dels humans, més la reproducció fidedigna de tots els documents mai escrits o enregistrats. Aquest és el veritable saber humà. I en tant que plantes i animals no poden afegir els seus articles a cap enciclopèdia difícilment es pot considerar que hi hagi col·laboracions que no pertanyin al saber humà, a no ser que se pretengui que el saber humà correspon al saber d'una humanitat que no té cap individu que la representi.

L'opció era clara per en Jonàs. El saber humà amagava de ben segur la intenció de capir o de recrear un saber diví. Marcat per unes normes de conducta precises, les bones, diferenciant entre el saber humà i assignant a part d'aquest saber humà la condició d'exclòs de la compilació. Contradictòriament, el sufragi espanta en general els autors d'utopies, convençuts de ben segur que l'opinió de la majoria és habitualment la més falsa. Així doncs cal necessàriament per les utopies escollir una selecció meritocràtica de persones intel·ligents o sàvies que comprenguin el significat real del projecte que es vol endegar o mantenir. Aquest són la xarxa de col·laboradors, els feixistes de pati del darrera o de tertúlia de cafè que acaben per exterminar ja en el seu origen i amb una gelosia notable qualsevol intent d'introduir informacions mitjanament interessants, dins la utopia del saber humà.

Així doncs en Jonàs vivia descregut de les utopies, a internet sobretot. Administradors negligents deixaven fer usuaris intolerants i coberts d'una muralla d'adhesions incondicionals a la causa podien gaudir del descans merescut d'haver creat un món diferent.

Però hi havia les altres utopies. Més interessants. Les utopies concebudes per ments preclares que creien estar fent un bé a la humanitat posant de manifest per mitjà d'exemples d'execucions alternatives els defectes de les societats en que els havia tocat viure. En Jonàs sabia que al llarg de la història aquestes utopies inicialment adients i intel·ligents havien caigut en mans de desaprensius, de persones petites sense grans idees, que s'ho prenien tot al peu de la lletra i fins i tot es donaven el plaer d'interpretar-la, la lletra, per tal de donar-se la raó en les seves idees miserables i particulars que havien de conduir al capdavall en l'administració il·legítima de justícia i de penes de morts. Les utopies sempre havien d'acabar en el regnat del terror.

Però no tenir principis i assumir la darrera utopia com a vàlida, o la utopia de la majoria com a perfecta o si més no com a més acompanyada, menys solitària i suportada per més gent, era per en Jonàs un acte de covardia i endemés de poca felicitat. El món disponible i consumible hi era per fer-ne us, però trobar la pròpia utopia, diferenciada i singular, era un treball quotidià de molt de pensament i molta reflexió, que requeria enderrocar parts de la pròpia persona i construir-ne unes altres, i que l'únic significat que tenia tot plegat era consolidar algunes directives de comportament. Cap coneixement en un llibre, cap ni un. Només les utopies d'uns altres, els somnis d'uns altres, necessaris per a bellugar canvis, però inassumibles íntegrament i sense crítica interior.

En Jonàs però no era replicaire, no era d'aquestes persones crítiques que quan els pressenten una idea de gran abast la refuten o la matisen amb una o dues frases, que per sistema han de contraposar el seu punt de vista només pel fet de contraposar-lo. En Jonàs considerava que hi havia coses que es podien acceptar en la seva integritat, o oposar-s'hi frontalment. Els matisos no servien per a res. La utopia de l'altre havia de ser una esmena a la totalitat de la realitat, sense que hi hagués possibilitat d'introduir-hi esmenes. O s'acceptava l'altre o se'l combatia.

Així en Jonàs observava com els utòpics s'escarrassaven per tal d'imposar el seu punt de vista. No el feien servir per a un funcionament personal, estríctament particular, sinó que volien imposar-lo a d'altres, en el pensament que aquests altres acceptaven sense crítica les utopies de tercers. El convenciment que la gent no tenia idees pròpies feia que alguns trobessin d'allò més natural manipular-les. Al capdavall un altre ho havia fet abans. Així el feixisme soterrat de les utopies degenerades quedava anul·lat pels preceptes fundacionals, que en un primer moment havien estat veritat, i que al capdavall havien degenerat en directrius només, inviolables, més inviolables que
les antigues directrius contra les que lluitava el moviment en el seu origen.

Això es podia veure pertot, en Jonàs se sentia perseguit pels principis. Algú els havia enunciat en un passat llunyà, algú els havia defensat després, amb major vehemència en tant que no eren seus, algú altre els havia pres com a credo indiscutible, i era capaç d'arribar a la violència per tal de propagar-los. Finalment la societat els acceptava i aleshores es convertien en allò contra el que lluitar. En Jonàs de vegades se sentia fatigat de tanta lluita. Els uns contra els altres per qüestions nícies. Tots contra en Jonàs només per voler-se desmarcar de la pertinença clar a un grup organitzat, a favor o en contra.

Em Jonàs era això o allò segons l'interessava. Per això no es decantava per cap opció d'organització de la societat. El dia a dia era la seva política. No entenia perquè havia de prendre partit, perquè els crits d'urgència d'uns i altres en captar-lo, en posar-lo del seu cantó, en cercar que en Jonàs els hi donés la raó. Tothom busca qui li doni la raó, qui renunciï a la seva raó per tal de donar-se-la a un altre.

Cadascú amb la seva raó, pensava en Jonàs. De raó n'hi ha de sobres per tothom, no cal que l'acaparin uns quants. Però això era el que passava. Uns pocs tenien la raó i informaven la majoria del que havien de pensar. La intel·ligència no era prou com a justificació. La saviesa tampoc, la saviesa absoluta, de tot el saber humà, escapa de la capacitat d'un individu. L'home culte és impossible, en Jonàs n'estava convençut. L'home culte estava perdut, estenallat per tantes erudicions. En Jonàs no aspirava a ser home culte, tampoc a ser erudit, només a perdre's en la vaguetat dels coneixements inútils, i intentar trobar-hi relacions, personals, creades per ell mateix, que ajuntessin elements en aparença dispars.

Així doncs les utopies estaven bé per al paper, potser per a l'escenificació simulada, potser per servir de metàfores d'una societat futura, basada en el respecte mutu de les persones, però no pas per ser executades literalment, i les paraules que la defineixen agafades com a veritats inqüestionables. Les utopies no podien salvar el món, la lluita no s'havia d'acabar amb la victòria d'una de les parts, la civilització havia de conduir a maneres civilitzades de lluitar, i contra més civilització més civilitzades, en el benentès que la lluita no havia de servir per anorrear el contrari, sinó només per donar-li la seva justa mesura. En Jonàs hagués volgut viure sempre en el començament d'una o altra utopia.