Les ungles de l'Elisenda Tomeu

L'Elisenda Tomeu comprava els perfums de tres en tres. Anava a la farmàcia del carrer paral·lel i demanava una de Christian Dont, una de Cacarel i una Aigua del Ruix i la dependenta, que no era farmacèutica perquè encara no tenia el títol, li donava les tres ampolletes plenes d'imitació barata. En canvi, però, els pintaungles que comprava l'Elisenda eren els millors del mercat, ella deia que era una qüestió de principis. Encara que una sigui pobre, deia, si es vol pintar les ungles, ha de ser amb el millor esmalt, perquè les ungles són una de les parts més importants del nostre cos i no les podem fer malbé amb qualsevol pintaungles barat. I si no, seguia, no es pinten les ungles i punt, que ben llimadetes i transparents també fan un bon efecte. Les ungles de l'Elisenda eren una cosa estranya, realment. Llargues i fines, sempre llises i de tacte suau. Les utilitzava per desgargolar cargols, per obrir llaunes d'olives farcides, de tonyina, per a pentinar-se els cabells, per gratar-se l'esquena, per treure's els granets de la barbeta i per fer forats a la terra dels testos i enterrar-hi les llavors que temps després serien un presseguer o un cirerer, li agradava que fos sorpresa i no saber-ho fins que la planta hagués aparegut. Després les netejava amb cura i els treia qualsevol cosa que hi hagués pogut quedar enganxada i respirava alleujada. La última cosa que hagués desitjat que li passés a la vida, després de que es morís algu de la família o que perdés la feina, era que se li espatllessin les seves ungles. Els tenia afecte, molt d'afecte, massa afecte, potser.