Les tres filles

Un relat de: amalgama

La mare s'aixeca i prepara quatre torrades. Primer la seva. Juntament amb la seva fa la de la petita que ja se la sent remugar dalt al llit. Les dues restants són per les seves filles grans. L'Eulàlia s'aixeca i amb el soroll del seu porticó desperta - com cada dia- la gran. Anit Èlia va estar parlant amb la mare sobre què havia de fer amb els seus estudis. El seu do per la música la decantava per començar a fer realitat el seu gran somni, però les poques sortides ofegaven aquesta possibilitat. La mare l'acarona i li diu que més val que vagi pensant en una altra cosa.

La petita devora la torrada fent petar els dits del peu. Com cada dia intentar cruspir-se la torrada d'Eulàlia abans que es desperti, i se la menja. La història de cada dia. La mare abans que Eulàlia vegi que no té la seva torrada a taula, l'envia a buscar el diari. La petita riu per sota el nas. Un cop més se n'ha sortit. La mare tan dolça i comprensiva l'ha tornat a deixar jugar. Ella també riu per sota el nas quan Tana no la veu. Això seria consentir-la pensa.

La gran s'aixeca, veu que Eulàlia no és a taula i mira de reüll Tana que li contesta amb el somriure matiner i juganer de cada matí. Tot menjant amb la petita i la mare a taula, va recordant aquelles notes tan encisadores de la Suite nº1 de Bach per a violoncel que li tocava el seu pare amb el seu violoncel i que tan l'enamorava. Quan acaba, puja les escales que duen al seu terrat. Seu i mira l'horitzó difús. Canta.

Eulàlia ha tornat amb el diari a la mà. Va cap a la cuina i es menja la seva torrada. Veu la mare recollint la roba blanca tota xopa i l'ajuda. La petita ja ha marxat al jardí a veure la seva rosella. La rega i li canta, com sempre. Mentre ajuda la mare, com a cada bogada, pensa en el pare. N'està orgullosa de ser filla seva. Pensa que de gran serà com ell. Decidida puja a l'escriptori a escriure.

La mare quan ha vist marxar Eulàlia cap a dalt, s'acosta al mirall del costat del finestró i se sent dona. Per primer cop en molt de temps. És una sensació que espera que algun dia arribin les seves filles a sentir-la. I és que com aquesta sensació n'hi ha ben poques. Ha decidit que demà es tenyeix els cabells de to vermellós. Sempre li ho han dit que el color roig li afavoreix molt.

Èlia baixa cap a baix. Avui ja li ha tocat massa el sol allí dalt. Nota com les seves galtes rosades cremen, no si sap si del sol o d'amor. Tot baixant recorda aquella olor que tan li va quedar de petita quan aleshores era filla única. És una olor que el temps l'ha confós i ara no sap com anomenar-la. Tampoc sap d'on prové. Tan és. A ella li agrada i li duu records.

La petita Tana ha deixat estar la seva rosella. S'ha distret amb el soroll d'un gripau a l'altra banda del riu, rere la balla que envolta la casa. La mare s'enfadaria si la veiés marxar sense el seu permís al riu. Sempre li diu que vol que vagi acompanyada d'una de les seves germanes. Però vol anar-hi tota sola. Ja n'està farta que sigui la petita indefensa de la casa. És la més decidida de totes justament. Té les coses clares. Agafa el cistellet de tela de quadradets i marxa al riu.

Eulàlia va escrivint, i de sobte sent la veu del seu pare que li va recitant les paraules que ha d'escriure per la seva nova poesia. De sobte esclata a plorar. La veu del seu pare pot amb ella i li comença a fluir aquella dolça malenconia que va de peus a galtes.

Èlia arriba a baix de les escales que duen al terrat. Surt de casa i marxa a la seva plaça. Allà on sempre somia i somia. Imagina que té un violoncel i es canta aquella suite tan enamoradissa. Arrenca a plorar. Els seus ulls s'omplen de llàgrimes. Desitja un violoncel. Tot plorant, pensa que algun dia ella en tindrà un, com el pare.

Tana és al riu. Juga amb pedres. De sobte topa amb el seu arbre. "L'arbre del pare i meu" es diu ella per dins. Quantes que histories li ha explicat! Quan volia parlar-li del seu pare li explicava a ell. Mai en parlava amb les seves germanes, i menys amb la seva mare. Elles sempre ho havien intentat, però ella, ben orgullosa, fingia amb un posat d'innocència i estabilitat moral tanmateix impenetrable. Quan era amb l'arbre tot semblava al seu gust. Podia expressar-se com volia, podia dir les coses que realment pensava tot i ser tan petita i que sense el seu orgull s'apoderés d'ella com sempre a casa seva. De sobte esclata a plorar. Avui al seu arbre li han tallat les seves fulles.

La mare just després de mirar-se al mirall del costat del finestró, va cap a l'escriptori a buscar la seva filla Eulàlia. La troba plorant. Veu com la seva filla pensa amb la veu del pare i escriu com ell tan havia fet. Marxa. Busca Èlia. Deu ser a la plaça, pensa. Allí la troba. Plorant cantant la Suite nº1 de Bach per a violoncel que tan li agradava al pare. Marxa. Busca la seva filla petita, la Tana. Busca al jardí, va al racó de la rosella. No hi és. Se li acudeix que potser és al riu, però s'espanta en pensar que deu ser-hi sola. Quan hi arriba la veu allí sola arraulida al costat de l'arbre. Plora. Se li acosta i la petita li diu:
-Al meu arbre li han tret les seves fulles. Li han fet el mateix que al pare.


La mare torna cap a casa. Recorda que avui fa un any que va morir el pare.

Comentaris

  • Tendresa...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 06-01-2008 | Valoració: 10

    i molta sensibiitat que va fluint del relat i s'escola per entre les línies vestint-lo amb serenitat i un sentiment dolç de cadascun dels personatges per fer front a l'absència.
    El definiria com bell i elegant.
    Una abraçada (i benvinguda a RC!)

  • El present[Ofensiu]
    franz appa | 06-01-2008

    Un relat ple de sensibilitat, que retrata una família amb pocs elements narratius, però de manera que ens va teixint la trama de tot d'absències -que en realitat és el nucli invisible del relat- i de projeccions . És a dir, la línia esquiva i evasiva que ens duu del passat al futur.
    Així és la vida... sobre el que hem perdut hem d'edificar el que ens pertoca aconseguir.
    Un bell relat per iniciar-se a RC.
    Salutacions,

    franz

l´Autor

Foto de perfil de amalgama

amalgama

1 Relats

2 Comentaris

690 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Asseguda a la seva cadira espero.
I espero.
M'he aferrat a les paraules
que tal dia vaig caçar
i no penso en res més
que fer que es compleixin.

Com s'aferra el cor buit del ric
a la seva butxaca,
com el borratxo
a la seva botella,
com el possessiu
a les seves coses,
com el buscador
als seus somnis,

Com s'aferra Lluna a la nit

Últims relats de l'autor