Les teves mans fan de les meves un escarni.

Vull descobrir en la fàcil i perceptible foguera dels teus ulls
aquell espai de penombra que imagino puc omplir.
Vull ocupar cenyint la teva cintura aquell bes de silenci
tot obrint la plaça de l'entendriment
on aquell banc de fusta vella ens acull
sense cap retret,
amablement.
Tocar les teves cuixes cercant passadís
i sentir a cau d'orella la feroç arma del teu desig.
Perseguir-te i deixar que em persegueixis
com si no ens adonessim del que fem
i creixer plegats quan els nostres llavis es llepen
tot el que es pot llepar en un banc d'una plaça
que ja ens coneix,
que sap que les teves mans fan de les meves un escarni
i ens cerquem racons que entre petons
tapen amb un cert límit tou la claror dels fanals
que fan una claror tendra en un mar d'ombres, falç.
Tu i jo tastant-nos entre esgarrades cauteles innocents,
brodant un infern de flames
trontollant encesos el valor dels nostres glops de brisa
en la vesprada de calor blava,
en mig del trau anònim.