Les sabates

Caminar diuen que és la cosa més saludable del món. En Jonàs ho feia assíduament. No desaprofitava l'ocasió de fer-ho. Pel dematí i per la tarda, de vegades per la nit. Als seus peus havia d'estar-ne agraït. Les seves sabates també eren bones companyes, una peça de roba que l'acompanyava sempre, mentre que la resta canviaven. Les veia desgastar-se pels talons, agafant la forma del seu caminar. Mentre eren noves el molestaven, uns pocs dies, dos o tres a molt estirar. Després ja s'havien adaptat i feien la seva funció. Que era la de caminar-les.

Així doncs en Jonàs perdia moltes estones en llargues passejades. Podia pensar mentre les feia, la seva feina consistia en gran mesura en passejar, observar el que s'hi coïa al barri, les persones que l'habitaven, les construccions que el conformaven. Tot era observable, perquè caminar i observar eren la mateixa cosa. No s'hi podien separar fàcilment. Cert que caminar en companyia, amb una agradable conversa tenia els seus al·licients, cert, però no pas una veritat absoluta. En Jonàs notava que en caminar al costat d'una altra persona el seu ritme s'havia d'adaptar, i en caminar en grup s'havia d'adaptar més, normalment a l'integrant més lent. Era una manera de no poder pensar.

Quan passejava tot sol sí que podia pensar. Aleshores tot estava permès, deixava volar la seva imaginació, la seva expressió no reflectia el seu pensament, semblava tranquil i estava excitat. Les sabates però l'aguantaven bé. Eren com mascotes, les canviava un cop l'any, potser podia aprofitar-les any i mig o dos com a molt. Les hi agafava carinyo, les tenia com a companyes inseparables. Sabates que no canviava fàcilment. Sovint havia d'esperar a que se'n desprengués la sola per desfer-se'n.

Les sabates i els seus cordills formaven un tàndem perfecte. La curvatura de la pell foradada encaixava en la part de dalt dels seus peus. Els cordills acabaven de rematar l'adaptació. Se sentia a gust duent aquell tros de vaca als seus peus. El terra era brut i fred, i punxegut de vegades. Aquella segona pell de plàstic o derivats el protegia del món amb el que tenia contacte. Perquè una bona part del dia el seu contacte amb el món es reduïa a trepitjar-ho. Dempeus podia passa una bona estona, tot i que no tanta. El cansament el podia, el mal d'esquena l'assetjava, havia de fer alguna cosa per tal de trobar-se un seti, a on poder deixar-se reposar.

La musculatura d'en Jonàs amb el pas del temps s'havia tornat mandrosa. Les grans caminades que acostumava a fer antigament ja no eren tan llargues. I s'hi intercalaven moments de descans. Es fatigava i amb prou feines havia sortit de casa i recorregut un parell de carrers. Les sabates eren les mateixes, els peus ja no. Els havia d'incentivar d'alguna manera, reduir la marxa per tal de poder sostenir-la. Asseure's de tant en tant per recuperar l'alè. Era una manera diferent de caminar. Quan fos més gran la cosa s'accentuaria encara més. Per ara era tolerable.

Val a dir que el tacó de la sabata era prou important, d'aquí que es desgastés de seguida. El necessitava per mantenir un correcte equilibri. Tota la seva persona, la seva verticalitat, en depenia. Exclusivament del bon resultat de les sabates. Les preferia barates. Les cares amb una mica de sort donaven el mateix resultat, amb mala sort eren doloroses i li encetaven la pell, que s'enrogia i patia. Les millors eren les sabates barates.

Reflexionava sovint sobre el seu preu. N'hi havia de molt cares, a sabateries ordinàries, fabricades al país. Sabates que semblaven idèntiques als seus equivalents de botigues més econòmiques, d'importació potser, de països exòtics. A saber amb quins règims esclavistes havien estat fabricades. Què hi podia fer ell? Les sabates a una quarta part del preu, amb el mateix resultat, eren llamineres i de bon comprar. No tenia perquè plantejar-se el que havia costat fabricar-les, no pas econòmicament, sinó èticament. Al món no hi havia gaire ètica, i al món de les sabates menys encara.

El bon sabater ha de fer bones sabates, deia Aristòtil. En Jonàs pensava en els equips de disseny de les principals marques de sabatilles esportives, que també eren calçat. De ben segur que filosofaven al respecte, fent cas omís d'Aristòtil. La bona sabata ha de ser còmoda, molt còmoda. Ha de ser resistent, al temps i a l'aigua. En Jonàs havia observat que un dia de pluja podia arruïnar unes sabates, fer-les inservibles, desfer'ls-hi la cola i les lligadures, destrossar-les. La pluja era enemiga de les sabates, els bassals un perill innegable. Protegir-les per tal d'amortitzar el seu cost una prioritat.

En Jonàs no tenia cap ganes de gastar-se ni els pocs diners que li costaven les sabates. Volien que li duressin un any com a mínim. Sense haver-se de preocupar. No les netejava gaire. Agafaven un polsim indefinit, que transformava el seu color indefectiblement negre en una variant grisenca. Quan la cosa ja era insostenible es decidia a embetumar-les i raspallar-les, sabent d'entrada que ja no tornarien a ser les mateixes. El betum lluïa d'allò més en ser aplicat, però sent susceptible a una ràpida degradació, potser pel seu caràcter greixós, que atreia la pols amb més facilitat que la pell tractada a al fàbrica, potser algú que inventés un betum adherent que no presentés aquest problema.

Totes aquestes coses en Jonàs les pensava tot passejant. Aleshores era que les seves sabates li feien un bon servei. El portaven aquí i allà, sense fer massa soroll, protegint-lo de les inclemències del temps, protegint els seus peus, delicats de mena, com els de tothom. Es preguntava com s'ho feien els que caminaven descalços en mig de la natura, amb les seves punxes i les seves pedretes cantelludes. De ben segur que els peus tenien algun mecanisme per tal d'endurir-se, per fer-ne una durícia de la planta, de dalt a baix, per acumular capes de pell cada cop més gruixudes. Tampoc no estaria malament poder anar descalç pel carrer.

Val a dir que en Jonàs s'estimava anar descalç. Fins i tot per zones de risc, per platges pedregoses, per camins de terra. No li feia cap por caminar descalç, només era qüestió d'anar amb compte, de no trepitjar vehementment, de mirar el terra i per on es camina. La resta només era cosa d'aguantar alguna punxada de tant en tant. Al jardí caminava descalç, i això que era un jardí de pedres i males herbes. Pel bosc també caminava descalç quan podia, quan ningú no el veia ni el podia prendre per boig.

A l'estiu les sabates deixaven d'existir. Era el moment de les sandàlies. Si hi havia una cosa que en Jonàs no suportava era tenir els peus mal ventilats. Sentia l'escalfor molt intensament, a totes les cames. Necessitava alliberar-se, desvestir-se, despullar-se. Al capdavall l'estiu servia per poder anar mig desvestit pel carrer, sense haver de preocupar-se gaire per la roba ni per les seves combinacions. Les sandàlies no eren fàcils de portar, també era qüestió de ser conscient de que hi eren allà.

Així doncs caminar amb sandàlies era per en Jonàs un exercici de consciència, que no tenia a l'hivern, amb unes sabates cordades i ben fixades al peu. A l'estiu havia de pensar en els seus peus. Els hi dedicava per tant una bona part de l'any, una fracció gens menyspreable. Se sentia a gust amb les sandàlies. El seu peu podia respirar l'aire fresc, sortir de la presó de sabates i mitjons. Li ho agraïen, ell mateix se sentia més lliure, perquè parts del seu cos eren més lliures. Si hagués pogut anar en pilotes ho hauria fet. Però no era cap obsessió, ni estava disposats a recórrer grans distàncies o a cercar indrets recòndits per tal de poder fer-ho. Es conformava amb la petita llibertat de les sandàlies. No entenia com podia haver-hi gent que es torturés en meitat de l'estiu amb segons quines vestimentes, incloent-hi el calçat, quan tot convidava a l'alleugeriment de roba.

I tornant a les sabates, aquestes eren companyes inseparables d'en Jonàs. Les duia sempre, no pas dins de casa, però sí a fora. I darrerament feia el que li manaven. No pas les sabates ben bé, sinó els peus. Quan els peus volien caminar caminava, quan volien descansar descansava. Hi havia hagut etapes a les que havia pogut esprémer els seus peus tant com havia volgut. Eren temps passats. Ja no era el mateix. Ara havia de tenir en compte la seva opinió. Si deien prou era prou. Els peus però eren soferts, bells alhora, agreujats respecte de les mans. En Jonàs sabia que no eren apreciats, que no se'ls tenia respecte i que sovint eren maltractats. Volia trencar una llança en favor de la dignitat dels peus.

En efecte les mans eren la manifestació corpòria de la intel·ligència. L'element perifèric perfecte per materialitzar tota l'habilitat mental de la persona. Eren l'exponent de tot el que era capaç l'home. Perdre una mà semblava terrible. Perdre un peu no tant. No diguem ja un dit del peu. De ben segur que s'hi podia trobar gent que de grat es desfaria dels dits del peu per tal de no haver-ne de netejar els espais entre ells. El menyspreu del peu, i més en comparació amb la mà, eren un senyal clar que tothom valorava l'habilitat per sobre de l'estabilitat. Perquè les mans poden ajudar a l'equilibri, els braços més aviat, però els peus en són responsables. I la quantitat d'innervacions i músculs diminuts que tenen es poden comparar als de la mà, i són molt superiors a la de la resta del cos.

Però parlem de sabates, de com en Jonàs sentia una viva companyonia amb elles, de com els hi tenia estimació, de com n'eren de properes i ocupaven un lloc al seu cor. Perquè al capdavall sense peu no hi ha res que s'hi sostingui. I el peu nu es vulnerable. No hi ha columnes sense peu, ni estàtues sense peu, ni edificis sense fonaments, ni carreteres sense assentament, ni riu sense llera. Tot plegat ha de tenir un sosteniment que el comuniqui amb la solidesa del terra, del sòl. I aquesta part és sovint menyspreada, potser pel seu contacte envilidor amb el que està més abaix. Perquè al capdaval
l el terra no ha de ser més brut que qualsevol altra part, si no és que tota la brutícia va a parar allà, per gravetat natural, però no hi prové. D'aquí es pot deduir que associar brutícia i terra és del tot equivocat, perquè normalment la brutícia ve de dalt.

Així doncs les sabates, interlocutores en exclusiva amb allò brut de l'existència, amb el terra vilipendiat, amb la immundícia del que es mira des de dalt, són les sofertes ambaixadores en aquest inframón inexplorat a un van a raure tots els bacteris i totes les malures de transmissió aèria o tòpica. I les sabates, amb el seu diàleg compassat, fan perfectament la seva funció. En efecte ens alliberen d'haver de distingir les composicions dels terres, de distingir uns dels altres, de prendre mesures en conseqüència. Les sabates fan que el lloc a on veritablement trepitgem, és a dir el seu interior, la part del revers de la sola, folrada amb una fina capa de pell, amb alguna escuma o plàstic porós, sigui sempre el mateix. En efecte l'interior de la sabata no sap res del que passa a l'exterior. I és aquesta ignorància la que ens fa feliços.

Qui va trepitjar la lluna per primera vegada varen ser les botes de l'astronauta, no pas els seus peus. Elles són les heroïnes. En fi, les sabates per en Jonàs feien una funció concreta, de vital importància. El seu estat adient era una primera prioritat. I el seu estat adient s'anava aconseguint amb el temps, segons que les sabates aprenien el seu caminar. En Jonàs les ensenyava de pressa, era un trescaire entusiasta, poc combustible, capaç de recórrer grans distàncies. Tot era qüestió de ritme, les sabates ho entenien, l'acompanyaven. Havia tingut converses molt interessants amb les seves sabates.

Un cop arribat a casa se les treia. Hi havia dies en que se sentia alleujat, de fet normalment. Potser que el món es cobrís sencer de rajoles o fusta, com casa seva, i així tothom pogués anar tranquil·lament pel carrer amb uns mitjons gruixuts. No era possible. Guaitava les sabates arraconades al costat d'una petita columna de la paret. Aquell era un dels seus llocs, les podia deixar en molts d'altres. Les mirava buides, sense sentit, sense una finalitat. Buides perquè no tenien cap peu a dins. Provant de descansar, de recuperar forces per tal d'encetar un endemà fent un servei silenciós, mal reconegut, un servei que en Jonàs agraïa però potser no prou sovint. No se sentia culpable. Les sabates potser tenien el seu pensament particular, el controlaven misteriosament, per mitjà de filaments que sortien de la seva pell adobada per infiltrar-se dins les carns d'en Jonàs. I així les seves sabates pensaven per ell, el feien anar amunt i avall, i dirigien en realitat els seus passos.