Les paraules màgiques (Secrets)

Estava radiant. Sempre se sol dir el mateix d'una núvia el dia del seu casament, però aquest cop era veritat. Tots els convidats la miraven somrients i emocionat. La seva bellesa il·luminava els rostres dels assistents. Va entrar pel pòrtic de l'església acompanyada pel seu pare, i va avançar cap a mi pausadament pel passadís central, tal i com havíem estat assajant feia una setmana.

Va asseure's davant l'altar i va començar la cerimònia. Hi havia tant d'amor entre nosaltres que no vaig poder deixar de mirar-la durant tot el sermó. Ella somreia i em mirava tímidament. Els seus profunds ulls blaus brillaven d'il·lusió i per les seves galtes gotejaven les llàgrimes. La seva mirada dirigida al terra, absent, semblava demostrar que tota la nostra vida junts estava passant en aquells instants per la seva ment, com una pel·lícula. Una petita esgarrifança va sacsejar-la. Probablement estava recordant una de les meves carícies o un dels meus petons, en algun d'aquells moments passats que queden gravats a foc a la memòria, com una postal idíl·lica d'allò que ens fa feliços.

Vint minuts més tard, després d'acabar el sermó, per fi vaig dir les paraules màgiques que tothom estava esperant sentir:
- Jo us declaro marit i muller. - i alguna cosa dins meu va trencar-se per sempre.