La poètica del remordiment (Culpa/Infidelitat)

Va buscar el número de la seva xicota a l'agenda del seu telèfon mòbil, i va pressionar el botó verd.

- Què vols? - La seva veu era freda. Estava molt empipada.
- Carinyo...?
- No em diguis carinyo. Tu i jo ja no estem junts. Què vols?
- Només et volia demanar perdó pel que et vaig fer. Va ser tan sols una aventura, jo t'estimo a tu.
- ¿Què és aquest soroll que se sent de fons?
- El vent. Carinyo, et juro que jo només t'estimo a tu, ets la dona de la meva vida. Volia que ho sabessis.
- Ara ja és una mica tard, no et sembla? - El seu sarcasme era rígid, feridor.
- No cal que ho juris...

I després de mil quatre-cents cinquanta-dos metres de caiguda lliure des de l'avioneta, ell i la seva culpabilitat van morir esclafats contra l'asfalt.