Les nimfes

Les concentracions dels elements finits a les penjades assenyalades sobreeixien de les temptacions motores del capvespre.
- Demà menjarem les escorrialles del núvol apagat.
- Enceses les armes?
- Com la luctuosa velocitat de les temples ressonants.
Acabaren les especulacions alhora que condicionaven els estridents temptadors de rajoles on militen les efervescents alegries.
- Passarem per aquí de matinada?
- Potser o no, depèn dels esclats de joia.
- I les purulències satíriques?
- Ho sabrem l'endemà quan per fi podrem tibutar les corresponsalies extintes dels grans cànids indoeuropeus.
- M'alleuja sentir això.
- Com les pampallugues dels efluvis estiuencs?
- No, més aviat com els tremolors barrejadissos de les temptadores opacitats.
Després d'aquesta conversa eixelebrada marxaven cap a l'horitzó electro-mecànic a la recerca de preguntes ordinàries. La deixalleria més propera assortia de desgavells impositius a les temences il·lustrades de les tres esferes. El cabàs de les albergínies organitzava les relaxacions seriades.
- No fora millorable el rendiment especulatiu?
- Tal vegada obviant les reformes peremptòries.
- Podríem endegar un itinerari curricular concloent transitori.
- Bona pensada!
- Apa! Som-hi!
La velocitat trasmudà l'esperit en recargolada serietat.
- Què dius ara?
Marxaren enfilant el camí de la desesperació on les tirallongues i retrets esvaïren el dubte cerimonial.
- Caldrà que buidem de prejudicis els indicatius.
- Caldrà, caldrà.
- Ho farem en un altre moment. Ja ens vagarà més tard de fer-ho.
Incrementant els nivells òxids de les pubilles defenestrades assoliren els objectius dels cerimonials mortuoris de les noves versions. Els pic-nics desdoblats ens alleugen del futur incer.
- Quina barra! Ens ha pispat el ritual.
- Qui ha estat l'eixelebrat condeixeble? On són les prerrogatives que subtilment ens corresponen? Qui corromp els migdies?
No hi havia cap solució negociable al daltabaix representatiu de les primeres escenes on els vianants apressats envaïen els espais finits de les combregadores.
- A sant de què pidolen els murris milionaris metòdics?
- Ho ho se dona, li ho hauràs de demanar al bisbe.
- Aquest sòmines amb prou feina coneix el seu cul pudent alhora que reivindica la paternitat del segon fugisser.
- No hi ha descans pel patriota.
- No cal que ho juris bleda sense rostre, que el teu visatge recorda els horrors de l'orgull i el patetisme de les celebritats.
- Algun dia les miraculoses persignacions enlairaran l'esperit.
No finien aquí els turments conflictius de les orenetes espantadisses que pujaven el vol com si la vida o la més gran misèria en depengués i sense adonar-se reblien d'odi i pulcritud els colzes atapeïts de judicioses prometences.
Les pintures a la cantonada de la cambra ballaven eixeridament el compàs ignífug tot demanant-se quina ira retorçada podia enraonar les veritats fosques de les poques foques. Gronxant-se a la branca trencadissa el revol dels ocells migradors s0ho recordava.
- Perquè no badallem cap per vall?
- La resposta la té l'arbre dels records que creix panxa enlaire com un santcrist petrificat. On para?
- Les empedreïdes distàncies de l'occit de l'oreneta em corprèn ara mateix.
- Quina sort, nena!
- Malastrugança aplegada diràs, oi que no?
- No ho se pas de la mateixa manera que m'enlairo com un coet androgin que passeja impulsat per la celístia.
- On s'és vist que passin aquestes coses?
Havien de plantejar-se de tornar a la granja on els malsons eren només records i les escapoladisses persecucions ignoren la tramoia de la genialitat. Qualsevol conversa encetada amb aquelles tres esdevenia disbarat igual que els cops de vent feien del girall un titella a mercè de les especulacions. Calia que les novetats editorials capfiquessin els tronats executius en la recerca de les regions perdudes de l'esperit on moren els anhels.
- Perquè no esclatem com petards a la foguera?
- Bona pensada! Així veurem el cel posar-se del revés com pell d'un cèrvid.
- Ara torno, no us esbraveu com ànecs engelosits.
- Tingues cura, els elements de la natura se't giraran en contra i seràs com borrissol acaronat per l'oratge i la marinada en divina alternança.
- Et prenc la paraula, bufona, fes-te a un costat que sec.
Val a dir que les contínues recriminacions no tingueren cap efecte en els barons que lliurant-se al pillatge més obscè transigiren. Cal remarcar que ningú no era d'acord amb les estratificacions parcel·làries que reformen. Atenem el futur que piola. Com un alce majestuós ens capfiquem i tot plegat passa.
- Quines assenyades sentències! Dignes d'un rei pederasta.
- Positivament hi estic en contra, redéu!
- Els paladins de l'assentiment presenteixen l'aparició de modismes discrets que penyoren les ànimes amb brutalitat encoberta.
- És imperiós d'endevinar-ho.
- I substituir el neguit si molt convé.
Els glaners i les fagedes competien en ferocitat amb el llop famolenc i la guineu xiroia. Cardaven astorats els amants amb positures impossibles que feien badar la boca dels representatius, en el parió de les alenades pregones. Era com si un tot voleiadís trenqués la monotonia d'un horitzó de pampallugues on tot plegat passa massa a poc a poc. La serenor de l'espectacle feia angunia. Qui ho diria que les temptatives de fracàs arribarien tan lluny o tindrien aturador?
- Cal regenerar la serenor, és del tot fonamental.
- Hi combrego amb la força dels meus llavis closos i els meus ulls aclucats.
- Arribat és el moment de tapar-se de nou les orelles.
- Aquest silenci embafador ens mata els sentits com el galop d'una euga prenyada primerenca que renilla amb ressons de pulcritud.
- Quina blasfèmia, t'haurien de rostir sense graella com un ànec maldestre que no sap netejar-se les urpes amb el bec.
- Aquestes sentències saberudes no m'espanten gens ni mica. Ans al contrari friso per conèixer el delit de reescoltar-es sense paciència.
Estaven obsessionats per la rajola. Tot era un món quadrat florejat recalculat esblaimat. La badoqueria de conserge mercenari les espantà una mica de bon començament fins que s'habituaren. Aleshores els espetecs de transparència foren els que vingueren a reduir els ruixats d'optimisme que traspuaven els melics estenallats. Per la força de la mà es podia intuir el negativisme.
- Marxem de pressa. Aquest lloc em posa malalta. Les basques són insuportables, vull escopir tota l'estona.
- Doncs fes-ho sense entrebancs.
- No puc estar més d'acord amb les cinc oposicions. Si hi ha un moment per assaborir l'èxit és aquest i no les escorrialles de la tarda on sovintegen els gripaus i rat-penats.
Dit i fet, el grup no tingué altre remei que dissoldre's.
- Farem tard a l'albada de demà, com m'ho podré perdonar?
- Pots furtar el destí entremaliat de les unces d'explosiu que transportem a la gepa del camell ungulat que trepitja delerosament el sorral.
- Renoi! Amb prou feines m'enrecordo.
- Fes via llavors que hem de fer sembra de torrents al cim pelat.
Els voltors espetegaven les dents com anunciant l'anomenada que havia adquirit el desori pirinenc. Als cims el silenci sorollós del ventijol feia competència a les arrauxades idees dels expedicionaris. Per altra banda, la relació de fets era ben clara i apuntava en una sola direcció. Imprescindible d'aclarir aquest darrer extrem. En primer lloc el camell era guenyo i els destins s'encreuaven dins un mar de contradiccions.
- No hi ha res a fer.
- Si no ens afanyem no arribarem a l'eclosió del nou ésser vivent que ha de reintegrar-nos a l'esdevenir del tot esbocinat. Sense més no podem aparèixer i mutar en bèsties infernals com si pretenéssim perseguir un fi composat.
A les rodalies de l'esperit maldaven els astres per catapultar la sensació al nivell esperat de lucidesa. No varen patir les conseqüències. Quan aquell cop de puny impactà el bisbe emèrit tot plegat és feu molt més entenedor.
- Ignorem els averanys ara que podem.
- No ho saps prou! Com n'és de cabdal el descrèdit.
- Correm en pos de les temptacions acumulades que reüllen el nostre reiximent.
- Alguns cops s'hauran de dessagnar les temptatives.
Encerclaren el neguit amb dosis d'incomoditat. Tot era fosc. Les desbocades tensions dels quadrilàters no les afectaven. Podien afegir que les circumpstàncies adverses que retrunyien al passadís. Es feia urgent de palplantar els admiradors que s'aplegaven dessota el balcó. No era questió de deixar passar la dissort de veure l'equilibrista menjant-se el corb amb les ungles polides amb paper de vidre. Quina ocasió perduda era aquella! Incomparable amb qualsevol de mesura idèntica. Les veus acallades reivindicaven la seva supremacia.
- Fugim al passadís ara mateix!
- Ens esperen els plaers de la concòrdia persignant-nos tothora com cervells desesperats.
- El millor fora fugir del plàncton assassí.
- Estàs carregada de raó, i de punyetes ho sabies?
Les estades al més enllà dels cossos dels atletes era averany del que immediatament havia de succeir-nos. El llamp traïdor ferí lletjament la més formosa de les germanes que es transformà de bell nou en cèrvid banyut per tornar tot seguit a la seva forma més estable. Les atrocitats comeses en nom del Déu de l'amistat ignoraven el prejudici. Quin esglai per les companyes que no trobaven enlloc conhort. Era la seva forma de ser.
- Aturem-nos al costat del rierol, a tocar de les pedretes. Escoltem embadalides els càntics funestos dels còdols i els udols dels remolins a l'aigua.
-Potser la xafogor ens estalviarà el tràngol.
- O tal vegada el corrent elèctric, que transporta les partícules dels onatges traïdors de la canícula.
- Quin disbarat tot plegat. El meu peu enterc no sap avenir-se.
Amb urpades greixoses grataven l'escorça de l'arbre poètic en que rumiaven les desavinences de l'esperit sant i les consecucions fraudulentes. Arraconades com pidolaires en dilluns de pasqua aguaiten el tarannà imprecís del condeixe
ble que les enyori. Les tres senyoretes amb elegància de cigne rememoren les èpiques batalles dels avantpassats, amb crespons mortuoris a les natges. Qui pot opinar que les litúrgies encetin el benestar de les masses?
- Apleguem-nos a tocar del foc per sentir el miracle de l'escalfor que ens empara.
- Fem-ho ara!
- A la merda els discursos! Rebel·lió!
Les aeronaus fumigadores passaven arran de terra per ruixar els líquids enverinats a sobre l'ecosistema com pixum de ca infernal.
- Tornem a la pau del desastre. Visualitzem el retorn de la ressonància. Capbussem-nos a la bellesa del mot alegre, amb resolta pulcritud el desem damunt la paperassa.
- Bona pensada! I alhora defequem a l'oblit. Occim el destí de la pampalluga que llueix al firmament en solitud.
- Perdo l'alè de sentir-vos.
- Fins quan els apòsits cartronaris refaran la vivesa de les condicions usdefruitaries?
- Qui ho pot saber això? - s'escolten trets - Aquells llunyedars aviat tocaran la sola de la meva bota. Quin desgavell!
- No calen tants escarafalls per amagar-se de la responsabilitat acumulada de tres-centes generacions de parroquians inconformistes.
- El batibull ens persegueix com una maledicció.
- Cal que redoblem els esforços per dissuadir el pronom de fer el salt temut més enllà de la tanca on moren els sospirs.
En efecte, tot plegat era una gran conspiració d'urinaris revoltats fins al capdamunt de recollir les aigües fecals que no els pertocaven. La vaga només era qüestió de voluntat per part dels pocs posseïdors del capital. L'enlairament de les vicissituds s'atansava ominosa per a maldecap del queixal del judici que amb el seu cervell ultra-dimensionat no escatia el futur de les xicotes, sotmeses a les inclemències d'un oratge premenstrual asimptòtic. Les calderades del sopar ofenien per la ufana de les seves carns els paladars exquisits i el cul de mal seient. No val la pena estendre's a concretar com era de seriós el galimaties retroactiu que trobaren en lloc de la cansalada. El patiment de les mans es feia ara evident. La patuleia de contribuents feien regalimar l'audaç plebiscit del magisteri.
- Ja n'hi ha prou d'aquest color!
- On són ara les prometences de buit estructural que ens feien per manyagueria els alts funcionaris de la cort ministerial?
- Conhortant els febles i massa vells per caminar sense celobert.
El conjunt era del tot desconcertant. Les papallones tot just sortides de l'estat larvari opinaven en veu alta quant a l'increment de preus.
- Déu nos guard de posar les olles cap per avall quan l'aigua beneita i el beneit del ronso escolanet s'escolen pels forats que troben a les deixalleries.
- No se ben bé com ha pogut passar però així és.
- Millor amoïnar-se de l'increment de preus que anar arrossegant-se comun pingüí pel revers de les canonades on moren els éssers immunds.
- Ara t'escolto! Per fi una mica de seny en mig del desori.
Sinó que les polítiques aranzelàries les empenyeren tot seguit cap a la fallida més meridiana. No hi havia manera de sortir-se'n sense els papers de l'assegurança. El cotxe abonyegat engreixaria la sinistralitat de les estadístiques. Malauradament s'exhaurien les malenconies al mateix ritme que la peritonitis. Calia dir quelcom.
- Oh! Quin silenci d'interrogatori. Amb prou feines no escolto el batec del temps.
- Potser hem perdut.
- No hi estic gens d'acord, no ens podria ser tot més favorable. Llisquem com els ous de pardal pel gairell de la branca.
- Quina fesomia de tenir el galifardeu aquell.
- Tot són bretolades al nostre voltant. Fugim ara que encara hi som a temps.
No podien enfrontar-se totes soles a l'inquietant paradigma. Aquest avançava implacable agenollant els pins, els glaner, els faigs i roures disfressats de tota mena de productes de l'hort com ara la carbassa o el meló.
- Estem perdent el temps aquí.
- Com si no tinguéssim res més a fer que admirar aquesta ridícula i ensucrada posta de sol. El seny m'escanya.
Recularen uns metres en cerca del sopluig que semblaven garantir els brots tendres de la falguera. Tot el sotabosc estava regirat per les forces alienes al partit que volien trobar de pressa les arrels de l'ésser i les motivacions de l'infinit.
- No em cansaré de repetir el ball del no-tot.
- Quina rucada!
- Ves per on per fi coneixerem l'actitud dels estels primaverals.
- No els coneixeràs per mi ni per la munió dels pedòfils que esperen a la porta del cel el canvi de guàrdia dels querubins.
El carnaval estava sent quelcom memorable. Els estols d'ocells virolats creuaven el cel enmig de llampecs.
- N'hi hauria de més color, oi?
- Potser taronges i blaus.
- La qüestió rau a elaborar el sindicalisme que ens precedeix, com un moviment de perfil contestatari.
- Estic en desacord.
- Perquè?
- Doncs no aturarem la sincronia puix que les albades milionàries han deixat de guarnir els nostres terrats i la meravellosa textura de la lluna ja no és la que coneguérem les vacances del quaranta-sis, quan encara vivíem.
- Cal estalviar ximpleries per arribar a savi.
El perfil muntanyenc dels voltants convidava a recordar. Assegudes al damunt de la crinera inexistent d'un gos faldiller arronsaven els nassos i els dits en senyal de desaprovació per la conducta del gos, heterogènia i pluriplàstica amb la seva munió de concubines.
- L'esclat d'irada passió no ha estat suficient.
- Aquest animal put a merda! Marxem ara mateix.
- El més assenyat serà captenir-nos com si res no haguera passat, i és que no ha passat en realitat. El senyor sigui amb tu.
- A la merda els melodrames!
La cultura de l'insult, arrelada a les classes populars, les començava a afectar a elles que previsorament havien alçat la mà contra el jutge.
El sutge de la xemeneia suava una fortor evident a greix d'animal que desmaiava per si sola, i encara mancava afegir-hi el peix fregit.
Els éssers automàtics s'enlairaven al llunyedar alternativament simulant la necessitat de sentir-se ingràvids. Els saltamartins arraulits darrera la tija del gerani enfosquien les seves galtes per a gran plaer de curiosos i admiradors que mantenien enceses les flames de les estufes. Al penya-segat les gavines enfeinades espoliaven la trencadissa amb deler i dedicació. Res no podia objectar-se a les seves ertes temptatives de pelegrinació. Tota la roba baldera s'amuntegava davant del televisor.
- Del balcó estant ens podem suïcidar millor.
- Quin disbarat! Com se t'acudeixen aquestes poca-soltades?
- Les pensa en color de blat.
- Això deu ser, o potser s'isola com un escarbat en temps de verema.
Tot plegat era un enuig sense precedents. Tret de quan es perderen a l'illa dels croissants mai de la vida no havien passat tanta gana.
- L'embolcall es el millor.
- Aquesta pellofa sintètica? Tu no hi toques.
- Toco un total de dinou instruments, tants com anys té la nimfa hivernal que trobarem desvalguda a l'estany.
- Ai sí, quina angunia arrencant-se les escames amb una llar de foc, feia una pena!
- La papiroflèxia no és el meu fort, em sap greu.
Ningú no va tenir en compte aquestes consideracions doncs s'apropava l'hora del sopar. La taula era parada. A l'altre cantó de l'univers un accident domèstic posava en perill la integritat corporal del somelier atrafegat sempre a la recerca dels flaires dramàtics.
- Quin ensurt! Sembles un monstre de dinou caps sorgit de les tenebres on moren les criatures i els inspectors d'hisenda.
- Quines malifetes que farà la canalla en la nostra absència.
- No cal que ho juris, noia.
Les predestinacions s'acomplien amb precisió rellotgera. Les busques de l'aparell apuntaven totes dues cap a l'astre solar on habiten les regions expatriades. Els voltors i altres animals rapinyaires a l'aguait de l'objectiu de sadollar el ferotge instint emmotllen les perspectives de creixement dels diluvis intencionats. Fins que ocorregueren els esdeveniments que relatem amb cura.
- Si que en són de primmirades les competicions atlètiques.
- Com ara les transfusions desesperades de líquid amniòtic.
- Exactament això i no res més.
- Em neguiteges amb aquest esperit derrotista que condueix a l'esflorament de les poncelles a la porta del seu maridatge.
La putrefacció del cap de porc empudegava d'efluvis encomanadissos tota la cambra.
- Potser que ens ho mengem, no? Ja han passat quaranta-un dies del seu occit.
- Encara és tendre.
- I magre com el fal·lus d'un esquirol atemorit per una euga poruga. El bressol del nounat es gronxa amablement. El nadó plora els seus crims.
Caldria afegir en aquest punt que la divergència de les temptacions en el delit de les propietats que congrien els esperits. Les ocasions del malson les assetjaven fins que l'ocell venjador brandant l'espasa ígnia resoludament apaivagà el foc de les banyes d'escorpí que competien en violència amb l'escarbat domèstic i la sargantana.
- Estem retudes a l'orifici genital. Quina dissort menys complaguda. Pertànyer així a la minoria dels marginats.
- El que tu diguis, jo marxo a recer de l'onatge.
- Les onades no poden ofendre el pelegrí del passat eloqüent.
No podia ser pitjor la coincidència dels valors antagònics. Les epidèmies de vacunació inexacta competien amb el mal de cap peremptori i la ufana arrogància del melindro. Les inversions en especulables no anaven pas malament fins que el conreu extensiu de rajoles feu malbé les expectatives d'escurçament. No cal dir que el molí bellugadís de sorra concentrada se'n anà en orris a la primera revolada quian el misteri de les ombres xinesques captivava els esperits mundans de la capital espaial.
- Quina misèria per les ànimes cultivades qu'emprengueren el periple de les latituds! On eren aleshores els viatgers del cosmos alterat.
- Encara ara m'esgarrifo de sentir qu'es clou el metall de les tenebres. Forcem el destí amb una penyora daurada ara qu'és hora de cultivar la pluja i la dolça marinada.
- Ningú no ens podrà retreure que hajam actuat amb premonitòria agilitat de persona
tge de romanç o per motius aliens a la diàspora.
- Quin disbarat acarar-se a l'abocador.
- I més encara quan furten els encenalls de la foguera del destí.
No veien que era imprescindible aclarir el motiu de tan aclaparadora divergència de criteri i fins i tot de posicionament. El remei de la malaltia era pitjor qu'el mal de queixal. Per ventura no hi havia resolució a l'embenat de les porugues orugues competint amb els llardosos cucs per conquerir el metre quadrat. Allà mateix residien els acords i les solfes de les grans obres simfòniques que ressonaven a l'horitzó. El senderó polsegós era el contrapunt a l'autopista de la informació que requerien. Sense adonar-se donàvem peu a les damisel·les per qu'extrovertissin el seu sentiment desolador de peix volador en mig de la sequera oceànica.
- Revisquem els moments de glòria. Ho mereixem.
- Demà passat a les sis és un bon moment.
- Qualsevol menys l'instant de fruir del darrer diumenge festiu.
- Afegim-nos al seguici de la flor d'un dia!
Amb aquests pensaments enfilaven la reunió del migdia. Quan el genocidi de les aletes de pollastre es produí eren a les acaballes i no pogueren fer cap manifestació. Els atuells de llaurança de les treballadores de l'escorxador feien pena de veure. Quina angunia no sentiren els sentinelles en veure alçar-se les masses que cercaven l'aixopluc de les cantonades abans de llençar-se daltabaix de l'espadat sense memòria.
- No puc sofrir la desfeta de les tropes borbòniques.
- Aquests fills de puta s'ho mereixen.
- Quin greuge pels parisencs! Endavant les meuques que esguarden la foscor de la nit i la claror de la matinada.
- La bajanada més gran que he sentit mai a dir per un borni miop a l'hora de l'albada duplicada pel desig de sorprendre.
La precarietat laboral dels nans ronsejaires excitava el preludi d'una bona enemistat. Tot arribava ara al seu final. Tot tenia la sensació de concloure. Només restaven per dir les escorrialles del discurs. La marxa fúnebre de les lamentacions sincopades era un fet per si mateixa.
- Adéu flors de la praderia.
- A reveure frares pregadors i persignaires que voleu enverinar les ments de la canalla amb subterfugis i mentides de grau mitjà.
- Fins mai més llums dels crepuscle reflectides al llac.
La foscor temible esguardà de mirades el tenebrós desenllaç. Els monstres de la vigília emprengueren la trobada de l'esclat que havia de conduir-los cap als misteris de la voravia.
- Llencem el visatge al forn del vent! (les tres)