Les minúcies

A la casa tot eren contratemps i entrebancs per tal d'arribar a bon port als afers. Si no era una cosa era una altra. Primer que si la culminació no seria bona quan s'estaven fent els preparatius, i després a la finalització que els preparatius havien estat insuficients i que hauria calgut rumiar-s'ho tot més bé. El cas era que per un munt de coses res no rutllava com devia.
La dona s'estirava dels cabells contínuament doncs considerava que la deixaven de banda la resta de components de la família. No tenien en consideració les seves necessitats ni s'amoïnaven un bri pel que li passava pel cap. La dona era molt creativa i tenia rampells d'entusiasme que feien esfereir tothom. Començava a revoltar-se i a posar-se-li les galtes molt vermelles fins que esclatava amb la idea. En realitat tot plegat no eren sinó focs d'artifici doncs les seves proposicions no tenien res de grandiloqüent ni de novedós, ans al contrari es tractava d'objeccions a coses tan minúscules que feien riure si s'examinaven amb una mica de serenor. Tanmateix això feia que els preparatius i les conclusions s'aturessin constantment. Mai no s'arribava a perfilar el destí de les objeccions doncs tots els membres de la família sortien un cop o un altre amb successius refinaments del que ja havien objectat i s'entestaven a tenir raó. Les converses derivaven sense control cap a aspectes cada cop més insignificants alhora que els posats i les actituds s'anaven tornant més ufanes. Amb un somriure esponerós explicava el fill gran les seves argumentacions tot assenyalant amb el dit i movent els braços amplament l'objecte del seu litigi que era una galleda d'aigua. No sabien com s'havia d'emplenar i encara que la dona era l'encarregada de fregar els hi havia donat per embolicar la troca a tots plegats i discutien sense parar sobre com era la manera millor i més eficaç de dur a terme l'operació. Tots es barallaven pretenent ser els més intel·ligents aconseguint no altre cosa que fer el ridícul en conjunt, tant ridícul com petita i secundària era la motivació de les seves paraules.
Quan havien de fer un viatge era tot un calvari. Abans de començar a fer les maletes les havien de seleccionar, i gràcies i tot que les havien comprades, no sense moure a rebombori a la botiga en que varen discutir amb la depenenta, que era la que entenia fins que per pesats i per clients els varen donar la raó. Després a casa amb les maletes cada any per les vacances l'escena es repetia sense faltar. Un opinava que per als fills les maletes millors eren les petites de tela, l'altre que si les de plàstic endurit. El que si tenien en comú era opinar sempre sobre el que tocava als altres, mai encetaven una d'aquestes tertúlies domèstiques al voltant d'un tema propi. Sempre havia de ser quelcom que desconeixien amb preferència. Aleshores començaven a discutir amb l'expert i a dir-li els ets i uts, les quatre regles de la professió o ocupació fins que aconseguien el seu propòsit de fer les coses malament als demés. A casa els diàlegs no tenien fi doncs cap d'ells donava el seu braç a tòrcer. Què si l'un deia que les coses s'havien de fer així, que l'altre que a l'inrevés i un tercer que en diagonal, en fi que no s'entenien de cap de les maneres. Finalment per abatiment dels altres anava un cobrant la raó i el convenciment i el resultat final era que la decisió que prenien era del tot esbojarrada, desatenent les solucions enraonades per quedar-se amb la més tossuda. L'encaparrament a que arribaven feia riure als veïns que ja se'ls coneixien. Molt freqüentment discutien al respecte de com calia obrir la porta de l'escala. Mentre ho feien no era estrany que passés algun veí que volia fer esport pujant o baixant escales o bé que l'ascensor s'hagués espatllat temporalment o algú s'hagués deixat les portes obertes o mal tancades sense voler o per fer la guitza. Aleshores, mentre passaven a tocar de la porta de la família, paraven l'orella per comprovar fins a quin punt brandaven els arguments l'un contra l'altre en lloc de fer girar la clau al pany i endinsar-se a la seva llar. Els veïns més propers a la casa podien escoltar a través de les parets les converses que tenien i es feien uns bons farts de riure comprovant com per cada petit gest havien d'enunciar una tesi doctoral. Com que havien de sopar tard o d'hora, quan la gana estrenyia de valent llavors deixaven la mare que enllestís el sopar. Per sort la dona no feia gaire cas dels consells que li donaven el seu marit i els fills i seguia fent la seva mentre els altres s'aprestaven a configurar-li la tasca amb tota mena de comentaris. Per aquesta bona fortuna podien sopar i dinar finalment, perquè si hagués estat per ells el bullit no s'haguera acabat mai.
De bon matí es llevaven ja polemitzant, i és que l'un li deia a l'altre com s'havia de rentar les dents, fregant amb el raspall en la direcció escaient, que canviava segons la situació i el moment dramàtic. El que era veritablement important no era que la cosa dita en si mateixa tingués concordança amb la realitat o el que aconsellaven els metges i altres experts en les matèries. Ells tot i que llecs, volien ficar cullerada i exhibir les seves dots argumentatòries a la més minsa ocasió. El fet era que no en faltaven al llarg del dia així que perdien hores i hores en discussions banals amb tota mena de gent. El marit, que era manobre doncs no havia pogut encara arribar a paleta per la seva mala disposició per al treball, replicava a totes les ordres que rebia dels encarregats i superiors, deia que les totxanes s'havien de col·locar així o aixà, que si els maons apilats s'havien de superposar en diagonal i no de forma rectangular, que si la quantitat d'aigua a la barreja era suficient o insuficient o bé ni una cosa ni l'altre, que si les grues anaven massa de pressa o massa a poc a poc i que les galledes on tenien l'aigua per al ciment eren grans o petites, i tot plegat segons amb qui parlés de tal manera que unes vegades deia una cosa i al moment següent el contrari, en parlar amb un altre interlocutor, com si fos un professor universitari donant una assignatura amb caires filosòfics. El cas era que tothom reia pels descosits, això sí, sense que el bon home s'adonés doncs s'hauria sentit molt ofès.
La dona, que era peixatera, replicava de continu les clientes que lluny d'esverar-se li seguien la veta. Com que si que era l'experta en realitat es deixaven aconsellar tot i que la dona canviés d'opinió tan sovint. Primer deia que amb les patates millor el llenguado, i en veure que la clienta assentia sense plantar cara ni fer cap mena d'oposició canviava el seu veredicte i ara opinava que millor el llobarro i seguidament el rap i finalment la llagosta o la truita de riu. Per fortuna seva les seves mans no obeïen els dictats del cap i feia la comanda que li havien encomanat, sense aplicar els canvis recomanats, que quedaven en meres consideracions. Alguna de les clientes si que sentia l'esperit declamatori i alçant la veu com feia la dona replicava de voltes agrament i deia la seva. El que acostumava a passar era que els peixos demanats ja eren pesats i embolcallats amb el paper blau marbre i la senyora marxava cap a noves ocupacions. La conversa podia quedar a mitges i la dona seguia donant els seus advertiments a través de la porta a la clienta la figura de la qual es perdia a la distància. El fet era que la resta de dones de la cua escoltessin els seus preuats consells.
Els fills feien tant del mateix i a l'escola eren un veritable maldecap per als seus mestres. A tot li trobaven peròs i a totes les disciplines en veien motius de comentari. Llençaven cap al professor de torn les seves invectives sense cap mena de consideració cap al ritme d'aprenentatge ni cap als seus companys que molts cops havien de romandre sense aclarir els dubtes pels entossudiments dels fills que a les seves respectives classes feien la vida impossible a professors i companys.
Així seguiren la família rebatent i contraposant arguments per tot fins al final dels seus dies. No varen arribar a cap mena de conclusió ni en volien arribar. Tampoc no varen canviar res del món ni ho pretenien, emperò les seves diatribes dialèctiques es feren famoses i fins i tot van arribar a sortir a programes de televisió. La seva nissaga va continuar amb la tradició i encara avui dia els seus gens transmesos puntualment per les generacions produeixen el neguit de tothom amb les seves esmes sense aturador de contraposar-se a tot i de veure errades i falles a tot arreu. Segurament mai no s'amoïnaran per tenir la raó o per si les seves contribucions són positives o no, el que els hi resulta més important és no callar i fer de cada petit gest i de cada petita passa una tesi, una mena de filosofia i un decàleg tot alhora. Segurament és el seu destí de capficar-s'hi.