Les lleis

En Jonàs no creia gaire en al judicatura i en els seus mecanismes. Les lleis eren vulnerades contínuament, fent que no servissin per a res. Però hi havia lleis, i calia respectar-les. El cas era que si es respectaven era perquè la gent ho volia, no pas perquè es pogués imposar el seu compliment. Les forces de l'ordre eren del tot impotents per tal de fer-les complir.

El món d'en Jonàs era atapeït de lleis, de tota mena, regulant-t'ho tot, però sense una eficàcia real. Les lleis quedaven als papers, en Jonàs no tenia perquè fer-ne gaire cas, les podia ignorar, i no passava res. Les forces de l'ordre no hi tenien res a fer, no les podien imposar, no les podien protegir o fer efectives, no disposaven de prou mitjans.

Aquest fet creava una situació embolicada. Els agents eren maleducats, durs, directes i autoritaris, perquè sabien que estaven fent complir una llei excepcionalment, quan la feien complir, que si no hi fossin a la vora no es compliria. Lleis de trànsit, lleis de convivència, lleis absurdes per totes bandes, lleis que la majoria de la gent no compleix, però que hi són.

Així en Jonàs no complia la majoria de lleis. Se sentia indefens i culpable d'entrada per aquesta situació. Si era enxampat no podia adduir desconeixment de la regulació. Els agents sempre tenien raó. La llei hi era i no es podia ignorar, alhora que es feia del tot necessari d'ignorar-la, per qüestions purament vitals.

Als despatxos s'apressaven en fer noves lleis, als ministeris i organismes oficials, les persones encarregades. Lleis i més lleis, una veritable muntanya de regulacions i de normatives, que no es podien complir, perquè no s'hi posaven els mitjans. El poder ho sabia, les lleis no estaven per complir-se, no pas necessàriament, per tal que funcionés la societat, de fet calia que no es complissin.

Aleshores la llei havia perdut la seva funció restrictiva. Era només un instruments en mans del poder, i dels seus agents, per tal d'intimidar el ciutadà, de treure-li diners amb pseudo-impostos, d'imposar l'autoritat si era necessari. El legislador creava un món perfecte, d'harmonia i bones relacions, d'acord amb la llei. El món de veritat era ben diferent, però la llei seguia sent la mateixa. Qualsevol ciutadà davant un agent de l'autoritat estava en falta, per una infinitat de motius.

Impossible fer avançar un negoci sense saltar-se la llei, impossible d'arribar a final de més, conduir, viure en general, moure's aquí i allà, sense estar saltant-se alguna llei. El legislador ho sabia, n'era perfectament conscient, ja li estava bé. Perquè l'objectiu era tenir el ciutadà en permanent estat de culpa, fer-li saber que estava incomplint la llei tot i que no es prendrien mesures, per si arribava el cas que calia la seva col·laboració, fer-li un xantatge amb l'aplicació de la llei, de manera extraordinària i en el seu cas particular.

Així doncs la llei servia com instrument per fer efectiu el poder. Així a segons quines persones, delinqüents o marginats, sempre se'ls trobava en falta, per un motiu o un altre, per pixar al carrer, per dur drogues, per creuar en vermell. Excuses per tal de procedir a una detenció per altres motius ben diferents als explicitats en el mateix acte de la detenció.

Era una manera d'excloure un segment de la societat. Els que vivien en falta, en desacord amb la llei. En matèria de seguretat vial ja no era un segment, impossible de respectar la llei en tot moment. Així el legislador s'assegurava un ingrés quan ho necessités, un augment de les denúncies era un augment de les percepcions, disponible a voluntat, i que podia servir puntualment per tal d'incrementar el pressupost.

Però la llei per en Jonàs havia de ser quelcom més, tenir més que aquestes dues utilitats, a saber, la de recaptar i la de controlar i extorsionar en cas de necessitat. Les lleis havien de ser justes i universals, i si no es podia garantir el seu compliment aleshores s'havien de derogar per inútils. Les lleis ad hoc fetes per tal de trobar una excusa per iniciar un procediment, lleis absurdes que ningú no compleix, lleis que només serveixen per treure's del forat a on estiguin desades per tal de fer-les servir per coaccionar en funció d'un interès o de l'obtenció d'una informació o d'una acció en cas de necessitat.

Així doncs, bona part de l'activitat humana es troba en un estat d'il·legalitat, o d'al·legalitat, es permet tot sabent que no s'hauria de permetre, es deixa fer sabent que quan es vulgui es pot actuar. Aquestes són les lleis a abolir, perquè aporten un poder a l'executor que no li pertoca i que no hauria de voler tenir. Si hi ha una llei que es compleixi, si no es pot complir, aleshores cal eliminar-la.

En Jonàs feia diverses coses contràries a la llei. En el terreny del trànsit resultava obvi, en el terreny del lleure manegava substàncies il·legals o al·legals. Però el que és més, en el terreny personal estava en falta, la societat el feia sentir en falta, els polítics i els pensadors el feien sentir en falta. Eren un altre tipus de lleis, les no escrites.

Aquestes lleis cercioraven els triomfadors de la societat en la seva raó, no tenien res de que avergonyir-se. Tanmateix els fracassats tenien que donar explicacions. Perquè havien arribat a aquella situació. Era el sentiment de culpa i de persecució que patien els delinqüents habituals, en tant que el seu mitjà de vida no era lloable i acceptat per tothom, però que era el que els hi donava de menjar. Una culpa que havien de patir també marginats i fracassats. Alguna cosa havien d'haver fet, i de ben grossa, per tal de trobar-se en la situació en que es trobaven.

Així aquestes lleis, segons les quals qualsevol persona amb iniciativa i capacitat de sacrifici, inevitablement reïx, anaven en contra dels que no reeixien. Tot estava justificat segons aquestes lleis. La befa i l'escarni, el menyspreu, les males cares i els excessos i els insults. Perquè la persona socialment feble era vista per aquesta llei invisible com una amenaça i com algú que no havia comprés els fonaments més profunds del món en el que vivia.

Així en Jonàs, que era solitari i taciturn, observava com sovint se l'assenyalava per ser com era, i no pas per raons objectives, sinó purament per la seva manca d'integració, per un individualisme exagerat que el duia a conductes extravagants, i a no relacionar-se veritablement amb ningú. Era la falta de lesa comunitat, que la comunitat mateixa no podia comprendre.

I aquestes lleis socials eren utilitzades per les persones normals i integrades de la mateixa manera que les lleis contra les drogues o de trànsit per part dels agents. Cap argument li podia valdre a en Jonàs si duia els cabells bruts, o feia pudor, o tenia les dents verdes. No era el seu cas, però això no resultaria inevitable si s'hagués vist abocat a viure al carrer, mancat totalment de recursos.

Al capdavall, dir que un sense sostre fa pudor és una obvietat que no mena enlloc. Dir que té els cabells bruts i la roba bruta no aporta cap informació, i si ha de servir com a motiu de menyspreu o segregació, és bastant pobre. Així, en Jonàs s'adonava que hi havia una culpabilització del pobre a la seva societat. Les persones no volien pensar en les desgràcies dels altres. La mateixa culpabilització a priori que feia el legislador, situant ètnies i subsultures urbanes en la il·legalitat, la feia la gent en front dels marginats. Res no importava, cap valor humà, cap indagació no era necessària, si hom duia els cabells bruts i feia pudor.

En Jonàs no tenia aquesta mena de prejudicis. No pensava que fossin males persones els que havien arribat a aquestes situacions, ni pensava que fossin delinqüents tots els que n'eren acusats. La presó i el carrer era ple de gent que no es mereixia de ser-hi. Així, per tal de protegir quelcom, alguna cosa poc definida, alguna normalitat boirosa, s'inventaven lleis i prejudicis, per tal de justificar-se el mateix legislador i al persona normal. Els prejudicis eren les lleis no escrites, les lleis de la normalitat, d'allò que tothom fa de mala gana perquè s'ha de fer, i que de cap manera no pot entendre que no es faci en algú altre, un motiu immediat d'exclusió en el seu defecte.

Però en Jonàs no volia adaptar-se a tot aquest seguici de normes. La seva resposta era del tot lliure. Les lleis eren mecanismes, eren obstacles, entrebancs, i els prejudicis eren judicis simplistes, incomprensions i manca d'empatia. Tot plegat obstacles a evitar. La resposta personal d'en Jonàs era acatar sense acceptar, pervertir la lletra de la llei si podia fer-ho, trobar interpretacions perverses, i adaptar-les sempre a les seves necessitat. D'aquí que en Jonàs tingués problemes amb l'autoritat.

Perquè l'autoritat o el comú de la gent poques vegades s'adona que la llei és interpretable, i que sempre hi ha interpretacions que capgiren del tot el seu sentit. Al cap i a la fi la llei per si mateixa sempre és absurda, el seu compliment ridícul, i sempre ha d'anar acompanyada de sentit comú, o jurisprudència si no hi ha res de millor. Al final els jutges apliquen el sentit comú, més enllà de la lletra de la llei.

En Jonàs per la seva banda feia el que podia per tal que la llei no l'afectés excessivament. Se la saltava si ho creia convenient, i no ho feia si ho trobava inútil de saltar-se-la. Així aconseguia viure d'una manera relativament al·legal, sense barrejar-se amb ambients de respecte de la llei, fent la seva a la seva manera, sense haver-se d'amoïnar per qüestions morals que li estiguessin associades, a la llei.

Perquè al capdavall totes les lleis eren una moralització. Servien per obligar a la gent a fer el que no farien amb els seus valors. Partien de la base que a la societat li mancaven els valors, que hom no pagaria els impostos si no hi estigués obligat, o que no respectaria cap límit si no hi estigués obligat. Així la llei explicava totes aquelles coses que no es podien fer tot i que ens hagués agradat, o qu
e atenent només als nostres valors haguéssim fet.

Però en Jonàs no era una persona sense valors. En tenia i de ben ferms. I el seu sentit comú era ben sensat. Aleshores no necessitava la incomoditat de la llei per tal de fer les coses bé. Trobava que era un llast insuportable haver de complir sempre la llei, i les normes absurdes, i les vanitats fetes normes, i tot plegat. En Jonàs creia en el respecte entre les persones, valor aquest en el que no creien definitivament els legisladors, jutges i agents de l'ordre, perquè eren ells els primers defensors de la força i de la imposició.

Així en Jonàs se saltava de tant en tant un semàfor. No pas perquè no tingués valors, sinó per afirmar-se davant la llei, freda i sense ànima, i defensar la seva personalitat individual, i el seu sentit comú. En Jonàs no volia viure una vida tutelada, tenia idees ben pròpies, i cap vergonya en defensar-les.

Perquè les lleis sempre havien estat fetes pensant en una societat imberbe, constituïda per individus immadurs i egoistes, que farien el mal si no se'ls conduís per mitjà de la repressió cap al recte camí del seu compliment, de les dites lleis. En Jonàs no podia estar més en desacord. Perquè a una societat madura hi havia d'haver poques lleis, per innecessàries, i hi havia d'haver pocs delictes, per haver estat resoltes les desigualtats entre aquests individus.

Però que llaminer era poder legislar. Alguns li havien pres el gust a dir als altres el que podien i no podien fer, i s'hi ficaven en tot, des de l'afer més transcendent fins al més quotidià. Els polítics es delien per ficar-se dins les cases de la gent per tal d'ordenar-los la vida, hi havia veritables vocacions en aquest sentit. I tots tenien un document novedós al darrera, una nova llei no escrita, o escrita. Una modernitat fraudulenta i falsejada. La novetat que el ciutadà, pallús sense coneixment, havia d'acceptar enlluernat per la seva grandesa.

La realitat era ben diferent. De totes les lleis en pocs anys es demostrava la seva invalidesa, de les dites lleis modernes i progressistes, i calia inventar-ne de noves. La solució a un problema en creava de nous, i l'experiència feia que l'engany de la nova llei acabés per controlar-se. La llei es demostrava inútil, més enllà d'un reduït decàleg. Val a dir que la categoria de moderna i progressista es podia aplicar a les lleis de dretes i d'esquerres, des de les regulacions comptables a la protecció d'espais naturals, totes elles lleis de vigència limitada, sobreposades a les lleis del sentit comú, a les úniques invariables i constants, les úniques amb un sentit real i demostrat al llarg del temps.