Les idees col·leccionades

Idees esquinçades, esgarrapades, composades les unes sobre les altres, disgregades o concentrades. En Felip observava aquest món poc definible, inestàtic, canviant a cada moment, de qualsevol manera que s'ho mirés no en podia acabar de treure'n l'aigua clara.

Les idees residien a dins el cap. Potser es podia localitzar les neurones exactes que les contenien i els seus solapaments. Només calia indagar per dins, ficar-se a l'interior i provar de trobar una lògica en tot plegat. Al final el resultat era que no hi havia lògica, o que la lògica es contradeia a si mateixa en els seus principis més fonamentals, o que la lògica i la il·lògica havien de conviure necessàriament.

El món sencer era una batalla d'idees. Alguns, o potser la majoria, en quan atrapaven una idea i la verificaven com a certa, ja no la deixaven anar. Començaven les tertúlies i les dissertacions, les apreciacions, una cursa per tal de trobar l'explicació darrera de la idea trobada per tal de fer-la d'alguna manera aïllada, autogenerada i sense una relació estreta amb la resta d'idees.

Així es podien trobar antagonistes, idees enfrontades, oposades, que semblaven no tenir cap punt en comú. Les idees barallades es tancaven en les seves posicions més puristes, per evitar la intersecció amb d'altres idees, per evitar el contacte. La socialització no es produïa amb els arquetips, de manera que tot i que les persones es relacionessin i potser no emfatitzessin en excés les diferències, en el món de les idees la cosa era totalment diferent.

Però al capdavall les idees tenien la seva extensió, la seva materialització en les persones que les pensaven, que formaven part de la idea, i al final la intersecció era del tot inevitable, en la seva vessant pràctica, i perquè no dir-ho, en la seva versió real. Primer s'acceptava l'ideal. Després calia adaptar-ho al sistema propi de vida, a la realitat personal. Fins que al cap de les persones ja no hi havia les pròpies idees, sinó instàncies seves del tot deformades.

La resolució de l'atzar per mitjà de patrons podia dur a determinar d'alguna manera quines eren les idees. El comú denominador d'alguna d'elles, en les seves instàncies pràctiques, podia calcular-se i arribar a alguna mena de consens, un acord entre els qui deien defensar la idea. Atribuir-hi substància semblava un error d'entrada, en tant que la propietat matemàtica de la centralitat o de la majoria no semblava que tingués un bri de quelcom semblant a la intel·ligència

Les idees que resultaven de la suma de talents eren del tot simbòliques, insubstancials i relatives. En la lluita de les idees, les unes contra les altres, fonamentades totes en la totalitat de la realitat, entesa aquesta totalitat com la suma de percepcions dels diferents cervell que les pensaven, no hi havia ni vencedors ni vençuts. L'equidistància podia ser una idea tanmateix, es podria objectar, el terme mitjà de tot, el pes intermedi i contraposat de totes les idees, potser es podia trobar, però difícilment demostrar que era del tot representatiu.

El cercle necessita de tota la seva curvatura per tal de ser cercle, no només de la posició del centre. El radi era important en tant que diferents cercles amb el mateix centre podien representar realitats diverses tot modificant el radi. Així doncs provar de trobar el centre de totes les idees era en principi poc útil.

També es podia pensar que era impossible. Categoritzar totes les idees del pensament amb les categories de les que era capaç el mateix pensament era potser impossible, en tant que una consciència no pot comprendre's a si mateixa de manera englobant. Per tant les diferents idees i les seves interseccions no acabaven d'estar a l'abast del pensament, i a l'hora de provar de trobar un llenguatge que ho representés tot plegat començaven les decisions, i al capdavall l'únic que es feia era crear una bona idea, necessàriament a partir d'idees anteriors, però de manera no exhaustiva, i d'una manera que en absolut podia arribar a operar correctament.

Si hi havia una argumentació que certa idea era la central, de ben segur que també hi havia una altra que provava tot el contrari. Cap de les idees no tenia el seu contrari. L'orde lògic havia de conviure amb la paradoxa, i sense paradoxa no tenia gaire raó de ser l'ordre lògic. Així doncs probablement no hi havia una manera certa de trobar l'eix, el pal de paller, del sistema ideològic humà, ni tan sols en els seus components.

Potser tot plegat era producte de la complexitat del cos humà, inclòs el seu cervell. Potser una màquina potent podia algun dia arribar a comprendre del tot totes les idees possibles per a un ésser humà, i fer-ne la factorització definitiva, però en cap cas seria un humà. La complexitat que produïen el nombre d'àtoms de tots els habitants de la terra havia de desencoratjar qualsevol que provés de trobar aquesta idea central. La mateixa dinàmica de les idees era tal que el mateix temps permetia trobar-ne de noves, irreductibles a les anteriors, les quals definien els components de la nova manera de pensar però no en podien definir completament la seva funció com a idea.

En suma, calia en bona mesura col·leccionar les idees, a mesura que anaven apareixent. Trobar interseccions podia ser útil, en tant que algunes idees semblaven funció de poques anteriors, quan en realitat ho eren de totes una mica. Potser hi havia un conjunt esgotable d'idees fonamentals, fora del qual ja no existia res pensable. O potser aquest conjunt era inesgotable, i mai un patró podria posar límits a la creació i a la seva evolució indefinida.

Val a dir que el fet que els fonaments de les idees, els seus factors, fossin inesgotables o esgotables no es podia decidir en el temps. Des de l'antiguitat totes les idees noves partien de les velles i les milloraven, si es permet el judici agosarat, de tal manera que amb menys idees es podien fer les mateixes coses, si fa no fa, desestimant part de l'habilitat mental i física dels humans que no era necessària per tal que es pogués dedicar a altres esforços. Així doncs l'aparició de noves simplificacions creava un brou de cultiu per a noves complicacions, que algun dia havien de ser resoltes al seu torn. Una dinàmica en la que no era gaire rellevant en termes estrictes de funcionament diari si tenia un terme o no.

Així doncs la col·lecció d'idees, l'acumulació de postures, el coneixement del pensament propi i dels altres, era la única alternativa realista. L'eclecticisme en raó i el sincretisme en religió, eren els únics camins per aproximar-se al que hi havia de veritat subjacent, si és que n'hi havia, en tot plegat. Així doncs decantar-se podia semblar dolent i acceptar i integrar bo.

La negació del paràgraf anterior era prou evident. La separació dualista entre dualisme i gradualisme era un dualisme. Decantar-se per la idea del continum ja era decantar-se. I abraçar cegament aquesta idea era descartar totes les altres, inclosa la dualitat clarament manifestada.

Així doncs al món hi havia una contínua lluita d'idees, propagades des de la sensibilitat de cada persona, des de la configuració que l'havia portat a la seva existència real. Les teories de l'àtom no podien explicar la intel·ligència, ni la intel·ligència acabava d'explicar-se l'àtom. Al final triomfava el practicisme. En tant que provar de trobar la veritat per si mateixa apareixia com una tasca impossible, si les veritats parcials que s'anaven trobant pel camí no tenien un component utilitari no tenia gaire sentit de seguir tal camí.

La lluita de les idees podia seguir en un continu indefinit, inesgotable, o es podia arribar a esgotar per alguna circumstància, en particular per la desaparició de les ments pensants, les que pensen les idees, per un determinisme intrínsec a la seva condició de ments pensants, de tal manera que les idees s'acabessin perquè no hi hagués ningú ja que les pogués pensar.

En principi semblava que la realitat i el temps eren inesgotables. Una altra definició seria que eren renovables, en tant que amb paciència es podia disposar de tot el temps que es volgués i de tota la realitat a la que s'aspirés. De la manera que fos, però, no es podia arribar a determinar si el temps i la realitat eren veritablement inesgotables o només renovables. El problema començava en la mateixa definició del temps, i en el fet que només es podria determinar si el temps es podia acabar en el moment que s'acabés, i aleshores sense temps el pensament no podia existir.

Les idees en lluita pugnaven cadascuna per la seva supremacia particular. El problema sovint era d'interseccions. Un grup podia ser grup oposat al seu antagonista, però deixava de ser-ho quan l'antagonista era reduït i entraven els factors i les peculiaritats de les diferents faccions del grup. Eliminar l'antagonista només era una forma de trobar nous antagonistes al sí del grup.

En definitiva, semblava que la lluita d'idees no havia d'acabar-se mai, o que s'acabaria amb el temps i amb els individus que pensaven aquestes idees. Hi havia infinits nombres com podia haver infinites idees, però amb la simplicitat que en realitat en un univers finit no hi pot haver infinits nombres, només la seva definició, i per tant en el terreny de les idees passava el mateix. Hi hauria infinites o no en funció que el mitjà fos infinit o no, i això era quelcom del que no calia preocupar-se gaire en tant que la limitació en l'espai i el temps de l'ésser humà li feia impossible esbrinar si el seu mitjà tenia un final o no.