Les fulles seques que havia portat el vent

Feia dies que les pedres s’estremien per la set i la gent ja no es movia de casa, perquè la calor espantava i la xafogor havia arribat fins el cor.

Tot d’una el cel va enfosquir i al capdavall del carrer es cargolaven les fulles seques que portava el vent, apressat pel que havia de succeir.

I va passar que els núvols es van obrir de par en par i la terra es va omplir d’una mena d’aigua neguitosa que es barallava amb el cel , a cop de ràfegues ventoses i d’espetecs de llamps i trons.

Quan tot va ser ben ple d’aigua, va arribar la calma.

Després de la calma, en fer-se de nit, a poc a poc, tothom va anar sortint encuriosit de les cases i en veure aquell mar d’aigua que s'havia vessat del cel i que tot ho havia cobert, van tenir por de que la fredor humida els arribés al cor i van tornar on eren, com si res.

Quan tothom va quedar ben ple de son, va arribar l’esperança.

I va passar que les pedres que abans s’estremien de set, doncs que es van tornar lluentes i rodones i van fer un llit al final del carrer, per resguardar les fulles seques que havia portat el vent.

Glòria Vendrell i Balaguer