Les fòbies: Un malson, però ben real

El dissabte, de fa dues setmanes, la meva dona fou cap a l’hort ecològic comunitari “Es Broll de Biniaraix”. Havia quedat amb una amiga per fer-hi unes feines, entre elles llevar l’herba que ha crescut bastant i s’hi vol fer una paradeta per sembrar-hi fraules.
Tot arribant la meva dona s’ha trobat amb una rata morta, sense cap, possiblement obra d’algun rapinyaire. A la seva amiga, quan se n’ha adonat ( la meva dona que ho sabia, havia intentat fer el possible perquè no se n’adonés) , li ha pegat un atac de pànic conjuntat amb angoixa i nerviosisme. Els hi ha costat déu i ajut, pujar el trajecte des de l’hort fins arribar al camí asfaltat.
Sembla pel que he pogut xerrar i esbrinar, tant a la consulta, com defora d’ella, la fòbia i el pànic a les rates- unes de camp que habitualment procrien a gust quan hi ha colomers i galliners i d’altres urbanes, que fa no fa, són les madones de les clavegueres i sembla que si no fos per les campanyes de desratització, serien elles les que dominarien l’exterior i el nostre espai seria les profunditats del clavegueram.
Sembla que les punyeteres, tenen una organització quasi militar i espartana i una gran resistència. Poden inclusiu aguantar dosis de radioactivitat que nosaltres, l’espècie humana , seria incapaç d’aguantar sense emmalaltir o morir. A més, per més inri, si dubten que un aliment estigui enverinat, envien a la rata més vella que ja ha complert tot el seu cicle de vida, ja que en cas que mori no afectarà massa seriosament a la comunitat rateril.
A part d’aquestes apreciacions, a mi tampoc em fan gaire gràcia, no por si no estugositat i un cert oi.
Em deman perquè existeixen certs animals, com ara el cas de les rates – també els dragons, les cucaratxes i d’altres – creen un pànic que sembla tenir un cert component d’atàvic, vist la generalitat del mateix.
També em deman, si aquest tipus de reacció des de la por, passant pel pànic fins arribar a l’atac d’ansietat, en el cas de la nostra amiga, que no va veure la rata, simplement va suposar que hi estava allà, ja que no l’havia vista, va bastar per desencadenar l’episodi de la fòbia. I una simple suposició de la presència de l'animal que desencadena la seva fòbia, va fer el procés de treure a l’exterior els seus terrors i pànics amagats, que per les situacions, experiències viscudes, han anat a parar al subconscient i quan hi ha un revulsiu: Rata, serp, cucaratxa, etc, surten a la llum i es manifesten, inclusiu es somatitzen: Emblanquiment de cara, tremolor, ofec, palpitacions, suor freda fins arribar a l’atac d’ansietat.
Havia començat l’article molt abans que sortís el suplement Presència que acompanya DBBalears, on hi ha un ampli reportatge sobre les fòbies. Transcric el títol de la portada que deixa una ampla esperança als que pateixen algun tipus de fòbia: “Pànic: Existeixen fòbies a gairebé tot, però es poden superar”. I ho afirm, ja que n’hem treballat a la consulta i progressivament, amb bastant feina, s’han superat.
La més generalitzada és l’agorafòbia, que es defineix quasi com la por a la por, malgrat a vegades es defineix com a por als espais oberts. I sembla que distintes fòbies s’inicien a diverses edats: als animals entre 7-09 anys, a les alçades entre el 12 i 13 ( jo en vaig tenir un episodi en aquesta edat, i ha estat vençuda amb el pas del temps) i l a claustrofòbia sol aparèixer sobre els 20 anys. I per experiències, es dóna com a pitjor l’agorafòbia. Hi pot haver molt desencadenants, però un del que jo faria menció, és el d’un trauma cap al producte de la fòbia, en una edat en que no es pot ni se sap integrar.
I jo, per llevar una mica de ferro al tema, diré que tinc les meves pròpies fòbies: Als dèspotes, al fanatisme, al fonamentalisme, a la corrupció, a la ignorància, a l’estupidesa...
En quant a personatges: Als polítics corruptes i barroers. Al que estan més interessats amb la seva carrera i promoció pública que gestionar els interessos ciutadans pel be comú. Als polítics que agranen cap el seu partit i la seva mamandera i deixen els interessos ciutadans a la cola de la seva escala de prioritats. I si qualcú per aquestes contrades, se sent o afectat o al•ludit, que recordi que “qui té la cola de palla, aviat se li encén” i que : “és més fàcil agafar a un mentider que a un coix”.
Continuaré amb el tema de les fòbies, però he volgut deixar un descans.
Al documental que he esmentat hi ha un paràgraf que m’agradaria transcriure: “El tractament, però, demana, paciència i força de voluntat. Primer s’ha d’entendre per quines lleis es regeix la fòbia, ja que “un cop establerta té la seva pròpia dinàmica per mantenir-se”. Després es recorre a tècniques cognitives, encaminades a corregir els mecanismes anticipants... I finalment hi ha exercicis d’exposició progressiva allò que ens aterreix. Continua: Les pors en general, se superen afrontant repetidament la situació que les genera” al que estic completament d’acord com el que aconsella reforçar l’autoestima.
El missatge final, amb el que, com a terapeuta coincideix plenament amb ell , és que la majoria es curen, així i tot especifica que: “Donar només fàrmacs l’únic que fa és ajornar el problema i que aquella persona no aconsegueix un estat independència” aquestes paraules són del Sr. Jordi Ruiz psicòleg d’Òptim psicòlegs de Girona i de l’Associació d’Agorofobics de la mateixa ciutat.
Nosaltres emprem molt sovint el suport de les Flors de Bach, com a part adjuvant de la teràpia amb bastant bons resultats.