Les espigues dels impossibles

Per les avingudes grogues del poble amagat
m´endinso via enllà entre matolls desbordats d´aigua.

Sento la remor llunyana dels estralls del vent
que em fan voleiar els estels que porto al cap.

Insidiós i estrany bagatge que porto arrastrant fa temps.
Necessari un gir tombant amb escuma blanca i pas descontrolat.

I segueixo fent via, i cada cop el soroll es fa més proper.
Ressons suaus del rierol del camí. Soroll sinuós dels arbusts del voratge.

Olor intensa de gessamins en flor. Flors grogues i taronges.
No pròpies d'aquesta olorosa planta dels camps mediterranis.

Sobta la coloració anàrquica de les flors.

Sembla que finalment he entrat en un camí de sensacions noves.
sensacions olfactives i visuals inexactes, penetrants.

Connecto amb el camí sense rumb, pel pendent dels Aiguats, i giro a la dreta,
per la drecera dels Intactes.

i, poc a poc, cap al l´infinit. On creixen les espigues dels impossibles.