Les esbrinances de l'investigador privat

La senyora de la casa estava en un gran trasbals. Les joies havien desaparegut durant la nit, quan no hi havia servei precisament, i en circumpstàncies molt misterioses. El fet no era gens esbrinadís: les joies havien volat sense deixat cap pista del seu parador. Les hipòtesis eren ben diverses, que si havia estat un professional del robatori que s'havia esmunyit pel jardí fins a la porta de la cuina i, en meitat de la nit havia accedit al tocador de la senyora enduent-se les preuades joies, o bé que havia estat algú de la casa que havia deixat una finestra badada per tal de poder colar-se també a la nit i fer la mateixa operació que el lladre professional, o d'altres possibilitats menys probables com que el marit les hagués preses per tal d'empenyorar-les i eixugar deutes de joc o d'altra tipus.
La senyora havia trucat la policia, però en veure el poc interès que mostraven i la mandra que els hi feia tot va decidir de contractar els serveis d'un detectiu de confiança que ja l'havia ajudada quan van desaparèixer dos Sargantana que tenia al menjador.
Els interrogatoris varen començar aviat. El personal del servei i el jardiner ja havien hagut de contestar les perquisicions del cap de policia i ara s'acaraven amb el detectiu d'esma doncs havien de contestar si fa no fa el mateix un altre cop. La minyona contestà que havia marxat per tenir el dia lliure cap a les nou del vespre i que havia estat a casa seva gaudint de la quietud casolana amb el seu fill, que era pintor de façanes, i els seus dos fills petits. La noia s'havia emmaridat feia poc i estava molt enamorada, i com que tenia pocs diners de butxaca ofegada pels deutes de la hipoteca i de les compres de cada dia, no sortia gaire. La seva coartada era el seu marit. Assegurà que de cap manera no se li acudiria de furtar la senyora ni de tenir cap còmplice per a fer-ho.
La cuinera havia romàs a la casa fins a més tard de les onze, doncs després de fer el sopar per als senyors i tota la mainada, en total quatre fills, havia hagut d'endreçar la cuina i emplenar i posar en marxa el rentaplats. Després havia marxat directament cap a l'estació de ferrocarrils doncs tenia bitllet per un viatge fins Amposta on tenia els pares, que anava a visitar tan bon punt com podia, doncs era soltera i l'única família que tenia era aquesta. Havia tornat amb el tren de primera hora, que sortia a les sis del dematí i que arribava a la ciutat a quarts de nou. El tren feia parada a totes les estacions i baixadors. El viatge es feia llarg amb tantes parades, es planyia la cuinera. També jurà i perjurà que ni que tingués una gran necessitat no cometria un delicte contra la seva ama, i a més afegí que alguna vegada que havia tingut algun sotrac econòmic la senyora li havia manllevat els diners sense cap problema, descomptant'ls-hi del sou en petites quantitats perquè ho pogués tornar, i a interès zero.
La mainadera era una noia culta, amb estudis superiors, que menava una vida alegre i farcida d'embolics amb homes, i també dones segons va poder esbrinar l'investigador, encara que la senyora no en sabia res, ni ho va saber doncs el detectiu no li va fer esment. Havia quedat amb unes amigues per tal d'aprofitar el cap de setmana de lleure en anar a Eivissa a veure món. Havia anat per mitjà d'un avió amb bitllets de baix cost, atrotinat i trontolladís que feia por de pujar-hi. Era el més barat que havien trobat les amigues, doncs ella no havia tingut temps d'encarregar-se de res enfeinada com estava en l'educació de la canalla rebel i consentida de la casa. Val a dir que aquest darrer comentari no va agradar gens a la senyora que presenciava els interrogatoris i que no despatxava la mainadera perquè era molt conreada i pujava la canalla al seu gust, però que n'estava tipa dels seus comentaris fora de to. El cas era que havien llogat un apartament a uns dos-cents quilòmetres de la capital de l'illa i un cotxe per tal de fer els desplaçaments. Havia tornat dilluns amb un avió de la mateixa companyia que a l'anada i des de l'aeroport s'havia incorporat a la seva feina tan aviat com havia pogut.
El jardiner encara no havia arribat pels interrogatoris, pel que es perfilava per la senyora com principal sospitós, doncs solia passar els caps de setmana a casa seva. Era un home vell, que havia pres el càrrec de jardiner per complementar la seva jubilació, i que vivia sol amb la dona. Els caps de setmana els anaven a visitar els tres fills que tenien, alternativament, i per això s'estimaven més de no sortir gaire. La feina del jardí li ocupava un parell d'hores pels matins, doncs tampoc no era excessivament extens. Aquell matí ja hauria d'haver arribat.
Mentre comentaven la sospitosa absència del jardiner va irrompre en la conversació el dring agut del timbre del telèfon. Era el jardiner que s'excusava per no haver anat. La seva dona havia patit un atac de nervis provocat per una veïna que li havia estijat els geranis. La brega venia de lluny i... el detectiu va aturar les explicacions doncs no venien al cas. Finalment va esbrinar que l'home havia hagut d'anar a l'hospital i que s'havia deixat oblidat a la tauleta de nit el telèfon mòbil pel que no havia pogut trucar abans. Trucava des d'una cabina de l'hospital que havia estat ocupada força estona. Va avalar la seva innocència amb els anys de servei abnegat a la senyora i amb la honestedat de persona pobre. El detectiu li va dir que ja es veuria en posteriors indagacions i li va demanar que passes quan abans millor per la casa per tal de completar la seva declaració.
Semblava que tothom tenia coartada. Tanmateix calia comprovar-ho. El detectiu es va posar mans a l'obra i, telèfon en mà va començar el reguitzell de trucades. Sabia que la policia acabaria per fer-les, però com sempre tenien a la comissaria feina endarrerida podien trigar setmanes a fer-ho i aleshores la pista de les joies es podia haver perdut per sempre, aquestes podien haver estat desmuntades i venudes a peces i adéu-siau. Primer va trucar la dona del jardiner i la filla que l'havia visitat aquell cap de setmana, després el marit de la minyona que no era a casa. El va haver de trucar a la feina on si que el va trobar. Seguidament va trucar dues de les amigues de la mainadera i finalment els pares de la cuinera. Tots varen corroborar les coartades.
Quedava per fer molta feina d'investigació. Varen pujar amb la senyora cap a l'habitació on hi havia el tocador que contenia les joies. Encara hi havia el polsim blanc que havien fet servir els policies per tal d'extreure les empremtes. La calaixera del tocador tenia una clau que amagava la senyora en una altra banda de l'habitació. Com que no hi havia estat espanyada la senyora va suposar de seguida que calia rebutjar l'opció del lladre professional, doncs no podia conèixer la localització de la clau, a dins d'un cistell que duia una petita escultura de marbre a una cantonada de la cambra. El detectiu va corregir la senyora de seguida. Evidentment la podien haver espiat a través de la finestra anotant els seus moviments fins a deduir que les joies eren al primer calaix del tocador i a on era amagada la clau. Si no hagués estat així, no era difícil de deduir on eren les joies, doncs era l'únic calaix amb clau, i per mitjà d'un rossinyol obrir el pany sense cap entrebanc. Va fer la demostració a la senyora amb dues barretes de ferro que va treure d'un estoig folrat de cuir. De seguida que es va sentir el clic i el pany es va obrir la senyora va agafar un sufoc que gairebé per els sentits. No es podia descartar fàcilment la hipòtesi del lladre professional.
De continent varen baixar de planta per tal d'anar cap al jardí. Allà hi podia haver petjades del lladre, o marques i esgarrinxades a la paret o a les heures que hi pujaven. Va examinar tot plegat amb deteniment extremat i mentre es gratava el cap va arribar a la conclusió que no hi havia cap marca. Precisament mentre examinaven el jardí per la part de la finestra de la cambra, comparegué el jardiner. Hi havia una cosa sospitosa al terra, i era precisament que no hi havia cap mena de marca. El jardiner explicà que divendres el darrer que havia fet era agençar un conjunt floral que hi havia allà i que havia hagut de remoure la terra pertot arreu. Com a expert va ser inquirit per tal que examinés les heures i la paret a veure si tenien algun tros malmès recentment. La seva negativa va descoratjar la senyora profundament. Sens dubte que es tractava d'algú de la casa. Ja es planyia d'haver fet confiança a uns ingrats que l'havien robada. Maldeia del món i de les males costums que s'estenien cada cop més a una societat corrupte. Deia pestes de tothom fins que va adonar-se que la miraven cada cop més malament els seus servents i va callar.
El cas era a un atzucac fosc i poc entenedor. Semblava improbable que hagués estat un lladre professional doncs no hi havia marques al jardí de la seva entrada, i tots els de la casa tenien coartada. Faltava per interrogar el marit, però aquest era de viatge de negocis de feia dies, i la senyora tenia plena confiança en el seu manso, de manera que no es podia estrènyer d'aquest fil. El cul-de-sac era considerable.
Com que li mancaven les idees l'investigador va decidir anar a fer unes preguntes a uns confidents que coneixia d'aquell barri, no fos que hi estigués implicat algun dels delinqüents comuns de la zona. Va trobar en Batusses al bar de sempre, amb una copa de licor al davant i xerrant amb els altres clients del bar sense parar. En veure l'investigador va neguitejar-se de seguida i va fer el gest de fugir, tanmateix no va poder. Van estar parlant una bona estona de totes les novetats del carrer per aquella zona.
Al cap d'una estona de fer-la petar van poder anar al gra. En Batusses li va explicar que vigilava la casa de la senyora doncs era coneguda la seva riquesa i benestança, i que tenia planejat amb uns amics de fer un robatori allà, emperò no ho havia fet encara. Li va explicar que dissabte a la nit varen passar co
ses molt estranyes al voltant de la casa per les que encara no havia trobat explicació. En primer lloc, una llum molt intensa va sorgir del no-res i va fer divuit cercles concèntrics al voltant de la casa. Tot seguit es va escoltar un espetec seguit d'un diluvi d'espurnes a la teulada, a la que va seguir un brunzit estrany, molt greu i persistent, que el va eixordar durant uns minuts. Una ombra va sortir volant de l'habitació de la senyora i va desaparèixer en mig de llampecs. Es veia el seu rastre encara quan era a molts quilòmetres enllà.
L'astorament del detectiu en escoltar les meravelles que explicava en Batusses va ser majúsculs. Tanmateix es va posar a pensar en tot el que havia dit i en les coses que havia escoltat i va fer unes quantes deduccions.
Va explicar a la senyora el que havia passat. La lladra era la mainadera, que no havia anat a Eivissa amb les seves amigues sinó que havia llogat un helicòpter ultra-silenciós. Aquesta mena d'aparells són fàcils d'obtenir a qualsevol aeròdrom especialitzat. Amb l'helicòpter i les seves amigues s'havien despenjat fins a la teulada de la casa per tal de no deixar petjades al jardí, amb tant mala fortuna que havien ensopegat amb un cable elèctric. Un cop superat l'ensurt havien baixat amb una corda fins a la finestra. La mainadera havia bloquejat el pestell amb un xiclet. Seguidament havia agafat la clau de l'estàtua i havia obert el calaix del tocador enduent-se les joies. Finalment havien tornat a l'helicòpter i cap a casa. Les ombres i llampecs que havia vist en Batusses eren producte del seu magí que anava una mica esvalotat d'ençà que s'havia aficionat a les drogues de disseny, que per altra banda li servien per a les seves vigilàncies.
La mainadera es va enfonsar en veure's descoberta i va confessar-ho tot, el detectiu ho havia encertat fil per randa. La policia, que encara estava comprovant les coartades va agrair el detectiu la seva col·laboració i es va endur la lladra per tal que pagués pel seu delicte en lloc segur i amb bona companyia.