Les embriaguesses líriques

L'objecte del seu desig era la captura acurada de les desavinences entre la realitat del món exterior i la seva agitada vida de front endins. Sortia a mitjanit del seu apartament situat en un quart pis i baixava les escales amb una mena d'esverament i d'escalfor als temples i al clatell que eren símptomes clars de les seves pretensions en els terrenys de la composició versada d'històries de sentiments i aclaparadores sensacions. En meitat de la nit es sentia com un esperit lliure que campava sense entrebanc entremig de les retòriques elaborades dels grans oradors i les allargassades digressions dels autors de moda que no feien sinó marejar-lo notablement amb la seva utilització excessiva del diccionari i dels mitjans expressius que es portaven. Lo sèu era la versificació puntual d'estats anímics i de suaus metàfores en escrits de curta durada que composava en tornar de les seves passejades i que ja anava preparant a cada passa apressada i a cada cantonada que deixava enrera. Pensava durant moltes hores en la solitud dels carrers més apartats per tal de poder liquar posteriorment al seu apartament les idees que havia estat tenint al seu cap de manera que el resultat era breu però intens, al menys segons el seu parer. Considerava que l'excés parleria tan en l'escriure com en el parlar era distintiu de la poca qualitat de maner que provava de sintetitzar al màxim les seves actuacions poètiques en uns pocs versos, normalment tres o quatre, que expressessin amb les paraules el més recargolades possibles, i per tant revestides del millor significat polivalent possible, el que volia transmetre amb cada poema. El seu lirisme assolia fites sense precedent en mig de la foscor dels carrers en negra nit que l'acompanyaven en el seu periple inspirador amb les meuques de tots els colors imaginables que s'anava trobant i els embriacs que embrutaven les voravies dels seus vòmits tot juts regurgitats i que encara feien olor de budells i generaven al seu esperit un fàstic difícil de superar. Les dones de la vida amb les seves insinuacions o més aviat crides peremptòries al consum immediat de les seves carns no li neguitejaven en absolut i més aviat ho trobava un complement poètic a les seves caminades nocturnes. No hauria sabut que fer si en girar la cantonada on començava el carrer del negoci nocturn no s'hagués trobat la corrua de prostitutes escridassant els conductors o vianants que per allà passaven. Però aquesta companyia tampoc no tenia una influència decisiva en les seves composicions doncs provava d'abstreure's tot el que podia de la circumstància i centrar-se en les seves idees que per negres feien por.
Esclar que ell provava de ambientar els seus breus poemes en un ambient pintoresc allunyat de les seves realitats quotidianes que no eren gens afalagadores si tenim en compte l'estat precari del seu habitatge i del seu estil de vida pel que fa als seus mitjans materials i espirituals per guanyar-se decentment la vida. Res més allunyat de la realitat doncs el poeta vivia pràcticament de les seves delirants idees i de les embriaguesses que li produïa el seu lirisme desbocat. Les regnes del seu món interior i del seu equilibri emocional feia temps que les havia perdut, d'ençà que havia decidit marxar de la casa on havia nascut per a instal·lar-se a l'apartament que pertanyia a la família i que feia temps que estava desocupat. Com podia arreplegava prou diners fen les més diverses feines al veïnat per tal de tenir quelcom que ficar-se al païdor i no escatimava esforços per tal de ser convidat a tots els refrigeris de totes les inauguracions d'exposicions permanents i temporals, així com per a presentar-se sense avisar a la casa dels seus amics per tal que el convidessin a sopar en el cas que les almoines que anava pidolant aquí i allà a canvi de reproduccions fotocopiades dels seus poemes no li donguessin per pagar-s'ho ell mateix. De fet el seu àpat principal al llarg del dia era el sopar, seguit de l'esmorzar que consistia en un cafè i un croissant i gràcies si es que algú d'algun dels bars que freqüentava el convidava. No tenia la costum de dinar i d'aquí li venien les seves fantasies diürnes que eren com esclats de glòria interior que es materialitzaven en reguitzells de pensaments embolicats de tal manera que era impossible de destriar-hi cap mena de conducció o lògica constructiva. La deconstrucció a la que sotmetia el seu ideari personal el duia a embrancar-se en disquisicions de tot ordre analitzant amb precisió mil·limètrica els orígens de la seva manera personal de sentir i olorar el món i que el conduïen sempre als estats d'il·luminació i extàsi en que romania durant hores per després escriure unes línies que qualsevol poc entès en les matèries podria haver adjudicat en una primera lectura del resultat a la mandra i la falta d'interès però que realment eren el producte inequívoc de la elaboració profunda i meditada.
Estan molt equivocats els que pensen que els que escriuen poca cosa ho fan per desídia o per no voler esmerçar-hi els mitjans intel·lectuals necessaris per a produir una obra d'entitat, feixuga i complicada, i opten per crear sense pensar en l'espai i expressar les seves intencions líriques amb concreció i brevetat. S'erraven els que opinaven que si escrivia poemes tan curts i tan escadusserament era perquè li mancava la inspiració o la intel·ligència, doncs realment el que passava era que les seves petites obres eren el licor embriagador o el perfum delicat que amb unes poques gotes o un rajolí amb uns glaçons ja n'hi havia prou perquè fes el seu efecte. Els seus estats de possessió eren de tal intensitat i magnitud que els que se'l miraven pel carrer podien sospitar el sotragament interior que duia el poeta en les seves investigacions ramblejant desaforadament. Ell recollia i destriava els brins del seu pensament que eren aptes per a representar-ho dels que eren superflus i amb garbells successius anava tamisant les sensacions i els sentiments que adquirien coloracions insospitades dins el seu magí agitat per les hores de caminar i la manca d'aliment. En realitat era un heroi del sincretisme doncs sintetitzava en unes poques paraules totes les savieses de moltes disciplines del pensament, i dels sentiments, que copsava després amb genialitat a la seva poesia breu i colpidora que removia les consciències de qui les llegia amb la promptitud del llampec. Els efectes que aconseguia amb la lectura als seus coneguts i pagadors d'esmorzars eren fulminants i quasibé sempre aconseguien el seu objectiu inicial de bellugar els sentiments i tocar la fibra sensible dels seus interlocutors. Ho aconseguia com un bon lluitador d'arts marcials amb els tres o quatre versos que acostumava a fer anar.
Durant algunes èpoques li venia la fal·lera que encara havia d'escurçar més les seves composicions i fins i tot arribava a seleccionar en les seves excursions per la ciutat nocturna una sola paraula que representés amb fidelitat l'estat anímic que aspirava a plasmar sobre el paper. Escrivia la paraula i seguidament emmagatzemava el paper amb la resta de les seves poesies. Al dia següent esclafia la paraula a algun convidador en potència i la feia passar per un poema, amb certa indignació mal dissimulada per part del pagador que de totes maneres exercia les seves funcions d'amfitrió de l'esmorzar. Emperò aquesta conducta veia el seu final amb celeritat doncs l'emprenyament dels coneguts que el subvencionaven es feia cada cop més palès. Havia aleshores de tornar a ampliar molt al seu pesar la llargària de les seves composicions per tal de poder satisfer les necessitats dels seus patrocinadors. Ho feia però fins a les tres o quatre línies que eren el seu límit espaial i d'aquí no passava encara que li ho demanessin encaridament. Deia que la brevetat era una gran virtut i que la síntesi en unes poques paraules de molts sentiments i sensacions interiors i exteriors era un exercici de pensament molt elaborat i que de cap manera no cauria en els defectes d'aquests autors que no fan sinó circumloquis sense cap fonament per tal d'emplenar pàgines i pàgines dient sempre el mateix. Ell es considerava un original i com a tal havia de cercar la brevetat. Si havia d'escriure moltes coses hauria de renunciar a les seves aventures d'exploració del lirisme en estat pur i no hi havia cosa que li agradés més que deixar volar la imaginació i fer que els instants d'allunyament de la realitat fossin una constant a la seva vida. No feia res per a defugir aquests estats d'enlairament espiritual ni tan sols havia anat mai al metge ni cercat cap mena de medicació, ans al contrari ho promovia amb els dejunis prolongats i fins i tot amb la ingestió de certes herbes aromàtiques que li produïen un efecte inesperat i que ell feia servir amb tota la tranquil·litat sense amoïnar-se en absolut per a quins viaranys li podia conduir aquell estil de vida. El cas era que gaudia com un nen de les seves excursions sense sentit cap als mons de somni i relaxació total on podia trobar les idees escaients per a les seves composicions. Les coloraines i reflexos que contenien les seves visions al·lucinades el feien vibrar com un diapasó en donar la nota de la a requeriment del músic que volgués afinar el seu instrument. Es sentia acaronat per les muses que li xiuxiuejaven a l'oïda les paraules exactes que havia de anotar posteriorment a una de les seves creacions i ell es sentia envoltat del lirisme i de la puresa d'esperit que creia necessitar fermament per tal de completar la seva missió al món que no era altra que la de sintetitzar.
La desmesura que mostrava en reduir el seu ideari tallat amb les hores i hores de passejades en meitat de la nit contrastava amb la seva vestimenta. Duia uns pantalons esfilagarsats per les puntes que semblaven unes cortines i unes camises de colors llampants amb filigranes pertot arreu. Les sabatilles esportives de colors que gastava contribuïen a configurar el seu aspecte i el cap escabellat rematava l'obra del caos que
constituïa la seva presència. En realitat costava de comprendre com un personatge tan mal endreçat pogués escriure uns textos tan primparats i amb tanta elecció dels mots i de les rimes i consonàncies que feien en interactuar. En realitat tot era comprensible sota l'òptica del seu desgavell interior. Ell argumentava que no tenia temps per triar com deu mana les seves robes perquè tot ho esmerçava en recargolar tot el que podia les seves idees i per tant no tenia ni un instant que perdre en fer adquisicions de peces de moda. En realitat duia els mateixos pantalons i les mateixes camises feia molts anys i no tenia cap intenció de canviar de vestuari. Tot plegat donava una sensació un pel arnada doncs les vores de les camises començaven a groguejar i els pantalons feia molt de temps que havien perdut el color original del que quedaven unes restes que no per això no deixaven d'enlluernar una mica els dies que el sol queia de valent. Durant els hiverns acostumava a cobrir-se amb una bufanda de quadres de molts colors i una jaqueta de color blau cel. Amb aquesta fila sortia al carrer i s'endinsava als carrerons i tombava les cantonades sempre a la recerca de la manera més adient d'expressar l'inexpressable per mitjà dels seus poemes breus. Es rumiava quines podien ser les paraules més representatives i condensadores dels seus estats interiors durant hores i encara i això hi havia dies en que no era capaç d'escriure un sol vers. D'aquestes situacions de sequera ell en deia crisis encara que més aviat corresponia a la manca de costum i dedicació continuada a la seva tasca. De tant pensar fugia del món real i entrava en veritables espais de divagació dels que no podia sortir fàcilment, i aquesta era la raó per la qual no era capaç durant dies de plasmar al paper els seus sentiments i les acrobàcies mentals que duia a terme en la obscuritat dels atzucacs més arrecerats i noctàmbuls que podia trobar. Quan trobava que un dels carrerons no tenia sortida es quedava palplantat al final del mateix esguardant fixament la paret que tenia al davant o la porta del garatge o l'entrada a l'immoble que el feien de pantalla imaginària del seus somnis de vigília. Veia passar davant seu tot un reguitzell de criatures absurdes que mai hom no podia imaginar que existissin en realitat. Observava detingudament animals mitològics proveïts de caps i membres desapariats corresponents a espècies o regnes diferents, com el peix amb cap de mosca o el llangardaix amb penis de cavall. Restava astorat i empal·lidit en veure com li apareixien les figures més insospitables com ara la visió tridimensional d'un esternut viatjant a la velocitat de la llum o bé la demostració conjunta de tots els teoremes. L'absurditat de les seves cabòries no l'espantava ans al contrari l'encoratjava a sentir-se un veritable il·luminat guarnit amb els llorers de la clarividència la qual li permetia de configurar les seves composicions amb la gràcia i destresa que ell mateix s'atribuïa.
Aquestes visions el servien per adonar-se de fins a on arribava la seva delirant experiència dels fenòmens reals de manera que es perdia en tenir-les dins els seus mons de fantasia i conhortada predicació de les virtuts del cosmos. El fet era que tot plegat no eren sinó turmentadores al·legories del que li esperava en tornar al seu apartament i que no era altra cosa que escriure els tres o quatre versos que havien de resumir-ho tot plegat. El cert era que totes aquestes experiències guarnides de colors i sons encisadors el servien per a fer-se una idea de quins eren els camins de la seva imaginació i de trobar-se a si mateix de manera que després de les sessions de al·lucinació i pelegrinatge al llarg i ample del barri acostumava a tenir una idea clara, fins i tot obsessiva, del que volia representar en la seva propera creació i així ho feia doncs expressava amb la concisió característica el que havia pensat abans als pocs versos que es permetia d'implantar al paper. Totes aquestes poesies sintetitzades les anava guardant a una carpeta. La carpeta anava creixent amb el temps i això li provocava una mena de neguit, una falta de serenor i inquietud espiritual que el corsecava com una malaltia mal curada. S'adonava que el seu afany reduccionista l'havia traït el temps amb la seva costum d'acumular i fer créixer fins el més petit fins a donar-li una consistència feixuga i pesant que li feia mal als ulls de contemplar. S'estimava les seves poesies més que la nina dels seus ulls i tot i això va haver de prendre una resolució dolorosa i definitiva. El cas era que no es podia permetre de ser tan prolífic, això es clar segons el seu punt de vista particularíssim, i per tant no li quedava altre sortida que desfer-se dels més mediocres d'entre tota la col·lecció. Assumir que hi podia d'haver de malgirbades entre les seves creacions tan acuradament digerides al llarg de les hores era un exercici d'autocrítica que el posava malalt només de pensar-ho. Ell feia un gran esforç de reducció però que donava els seus fruits i el fet de plantejar-se tan sols que pogués haver-ne algun que no dongués la talla li resultava dolorós i per aquesta raó desfer-se dels exemplars originals de les seves poesies estimades per reduir-ne el nombre i augmentar el seu valor li semblava una mena de crim horrorós, un atemptat contra si mateix que no podia fer sinó amb gran afligiment de cor i així fou que finalment seleccionà de tot el feix els que li semblaven més encertats i més condensadors de sensacions i sentiments i va cremar la resta a una llar de foc improvisada amb una capsa de metall que havia servit antigament per a guardar galetes i que ara feia només d'abillament a un prestatge del menjador. En veure les flames que consumien els papers pensava que aquells dies encara que la seva dèria simplificadora havia funcionat potser el seu estat d'ànim no era perfecte o les experiències que havia tingut no havien estat prou enriquidores o els carrers pels que havia deambulat eren massa principals i per tant desproveïts de l'encant necessari per a ser una font vàlida d'inspiració. Es plantejava també el futur pensant que la situació actual inevitablement s'hauria de repetir. Pensava que al final de la seva vida hauria de seleccionar uns pocs poemes de síntesi de tota la seva anadura pel mon. Es deprimia remarcablement només de pensar-ho i tanmateix era quelcom que havia de fer de totes totes doncs no volia pecar d'un excés de paraules que considerava tan perjudicial per a l'obra d'una persona.
Després de la cremada dels papers va seguir sortint al carrers encara que una mica malenconiós els primers dies. Se'l veia caminar apressat i capcot amb una pesantor d'ànima que feia basarda de veure i que convidava als seus coneguts a interessar-se pel seu estat. Ell responia que havia fet canvis estructurals de consideració en el seu espai creatiu i que tot plegat era com un part del que hom surt cansat i adolorit encara que amb la satisfacció interior d'haver creat una nova vida. Ell havia creat en realitat una selecció de la seva obra a partir de tot el que havia descartat. En definitiva es sentia en certa manera com la llavor que germina o l'empelt que pateix en ésser implantat a una branca d'una espècie aliena però que te un futur brillant per endavant, o l'angoixat pollet que colpeja amb el seu bec encara xop dels líquids que el protegeixen dins de l'ou, la closca que el separa del món exterior. Així es va tornar a sentir cada cop que va haver de tornar a compilar la seva obra i encara que no podia controlar les edicions impreses i fotocopiades dels seus poemes bandejats en alguna de les seves seleccions el cas era que d'originals només mantenia de tota la seva vida com a molt una vintena. En total eren uns seixanta versos que guardava com si hi tingués vessada l'essència mateixa de la seva vida en ells i que acaronava secretament abans de sortir a fer les seves passejades. En tenia de totes les èpoques representatives de la seva personal evolució creativa. Anava afegint els nous poemes que anava escrivint i al cap d'unes setmanes li tornava l'obsessió per la brevetat i la concisió i els agafava tots plegats i començava a estripar-ne els nous fins a desfer-se de tots o deixar-ne un o dos. Al cap d'un temps tornava a fer el mateix amb la mateixa implacabilitat i sense tenir cap mena de consideració pel que representava que era la seva obra. Ell pensava convençut que la brevetat era la major de les virtuts i per això era menester de desfer-se com més aviat millor de les sobralles de la seva creació poètica. Poc l'importava que hi haguessin còpies dels poemes descartats doncs ell pensava que la història el faria justícia i només es conservarien com a valuosos aquells que havia conservat ell amb la seva lletra manuscrita i que havia salvat de la duríssima tria i garbellament a que havia sotmès el seu arxiu. Finalment, en veure acabada la seva vida va arribar a extrems impensables de concreció i decidit va fer una composició. Arrencant les paraules de la desena de composicions que li quedaven va escriure un vers sublim que pensà que traspassaria les generacions i que seria el portanveu de la seva vida a l'esdevenidor. El va enganxar en una fulla i el va deixar al seu arxiu. La resta de paraules de les composicions que havien sobreviscut tants d'anys varen consumir-se a la vella capsa de galetes que encara conservava i que havia estat testimoni de l'holocaust al déu de la brevetat perpetrat pel poeta al llarg de la seva vida d'embriac emocional i de rampellut destructor de creacions poètiques pròpies.