Les drassanes

A les drassanes. L'evolució de tots els treballadors, màquines principalment, era digne de veure's. Un espectacle. Allà és produïen una mitjana de deu fragates al més, un portavions, creuers, vaixells de petit tonatge de tota mena. I tot plegat controlat per un programa d'ordinador, que transformava les coordenades en formes per a l metall. Al peu de la sala de comandaments hi havia un grup de persones fent el cafè. Com que no es podia fumar a dins de les instal·lacions ho feien fora de la cabina, en el que consideraven que era l'aire lliure. Les converses al respecte de la guerra del pont tot just encetada no eren les més freqüents, tot i que s'hi donaven. Els treballadors mantenien l'uniforme d'altres temps, la granota i el casc, l'enginyer amb la seva bata, i el casc, tots plegats amb el casc, el tret que els unia, que els confortava i els feia sentir iguals. Les fragates es construïen totes soles, sense intervenció humana. També es podrien haver manipulat soles, un cop a alta mar, després de ser cagades per la bocana de l'edifici de drassanes, com una defecació que surava en alta mar, i podrien haver-se estalviat les vides dels soldats, però aleshores la guerra ja no seria guerra. I els generals volien carn per trinxar, no estaven contents si no hi havia baixes. De que servia fer matar-se unes màquines sense seny. No venia al cas.

- Em penso que aquesta fragata té el nas tort, ja m'entens, la part del davant. Els robots s'han equivocat, o potser algú ha tocat el que no devia al programa. Ho haurem de comprovar, més tard.

Aquest més tard era sempre un futur imprecís, sense determinar, en el que s'ajornaven totes les feines que semblaven importants. Les que no ho semblaven es desestimaven al moment. El grup de control de les drassanes tenia veritables problemes existencials. Quin era el sentit de la seva vida? Perquè si era la feina tenia ben poc de sentit. Aleshores les estones perdudes fent el cigarret, que aprofitaven també els que no fumaven. Les converses no eren transcendents, no es podia considerar que fossin importants, que parlessin de coses ambicioses, grans, mesurables. Només les seves petiteses, les de cada dia. Aleshores quina era la funció d'aquell grup en aquelles drassanes, en mig del soroll de tots els braços articulats fent la seva feina frenèticament, al mil·límetre, al segon, i en unitats més petites encara? No era res del que podien imaginar, només la tristesa de pensar que encara hi havia al món persones útils, per ales quals la feina era qüestió vital.

- Em penso de veritat que la fragata té les narius tortes. Fixeu-vos. Potser hauríem de revisar les instal·lacions, fer un repàs de dalt a baix, tot fil per randa, sense deixar-nos un racó. Aquesta espera em mata. No se pas si podré aguantar gaire temps aquesta proa vinclada, el vaixell s'enfonsarà tan bon punt toqui la fredor de les aigües, al capdavall tenim una responsabilitat.
- El partit de dissabte va ser emocionant.

Resultava xocant que algú del grup s'amoïnes per l'estat de les obres, que parés atenció al que es desenvolupava en el món estrany dels braços articulats, que amb torsions precises i escalfaments preventius de la massa mineral aconseguien d'emmotllar a la perfecció el buc del navili. Després unes altres feien la resta, els detalls, les cobertes, les cabines, escolpides amb detall micromètric, tots els guarniments, que eren pocs per l'austeritat castrense, però que haguessin estat una feinada.

- Sembla mentida que cinc persones fumant-se un cigarret puguin fer en un més una desena de fragates, un portavions, tots els vaixells que surten d'aquí. Això no us fa pensar? Quin és el sentit de la nostra feina? És una feina?

Les disquisicions de l'element pensador del grup no inquietaven els altres, que seguien com si res aliens als seus dubtes, que podien ser de moltes menes, i que sovint extralimitaven l'abast de coneixements dels seus companys. El sou els arribava a final de més, es comunicaven per conferència de vídeo amb el responsable per tal de saber que hi havia una empresa al darrera de la construcció dels vaixells, tenien les seves vides, les seves famílies, les responsabilitats, havien de ser presents al seu lloc de feina. No els demanaven gaire. Perquè s'haurien de preguntar per les qüestions fonamentals. El pensador creia amb encert que al gruix de la gent la inacció no els provoca cap inquietud, que poden passar hores, dies o vides senceres sense fer res i sense tenir la pulsió de bellugar-se, d'aspirar a més. Però atenció! Perquè aspirar a més volia ser un rapaç com eren els que els havien reduït a la seva condició de destorb dins el funcionament perfecte de les màquines. En el fons eren necessaris per poder equivocar-se, perquè algú pensava que sense errors el món sencer s'aniria en orris, calia que algú la cagués de tant en tant. El pensador ho feia sovint, curiós de mena, sempre volia assabentar-se del funcionament de tot, i això comportava un mal funcionament de les màquines.

- Perquè?
- Perquè què?
- No cal afegir res a una pregunta fonamental.
- Em penso que tu prens drogues potents, que et fan tenir aquestes sortides. Els teus estirabots són divertits, però, trobo que sense tu això seria d'una monotonia insofrible, ets la nostra consciència. T'ho agraïm, crec que parlo per tothom. Tanmateix ara provem de parlar del partit de futbol, que va ser interessantíssim, potser a tu t'interessen els fonaments de tot. A mi no, t'ho confesso.

La lluita en solitud contra el futur i contra l'ineluctable de la condició pròpia no feia defallir el pensador, que continuava amb les seves interrogacions, aquest cop interiorment, sense badar boca, només fent anar el pensament.

Totes aquelles andròmines en moviment eren una visió pertorbadora, tot plegat semblava tenir el seu lloc, endevinaven el futur amb sorprenent lucidesa, llençaven la peça pels aires sense objectiu clar, i de sobte tot es conjuminava per resoldre brillant el trencaclosques, els braços articulats sempre tenien la darrera paraula. Quan l'objecció ja era a la punta de la llengua, tocant l'aire calent davant dels llavis aleshores la resolució, la perfecció, el compàs, la música sincronitzada d'un rellotge modular capaç de complicacions impensades. No valia la pena de capficar-se en una cosa que ja no es podia canviar. El pensador somiava amb una feina de veritat, en que fes servir alguna cosa més que els ulls, l'òrgan més estúpid de la persona humana, el que no serveix més que per preparar futures accions amb altres òrgans. Però no es pot estar preparant l'esclat per sempre, adquirint sense vendre, enriquint el coneixement sense produir. No és possible perquè el cap es desfà, s'esquerda violentament i el seny surt escampat en totes direccions. El teu dit a pitjat el gallet.

- Millor que no pensi el que estic pensant.
- A veure, ..., no sabem el que estàs pensant. Ni ho volem saber, t'ho dic amb franquesa. Però si tu penses que no has de pensar el que estàs pensant, aleshores no ho pensis. Així ho veig jo, vaja.
- No és tan fàcil.
- Aleshores com és? Em penso que el que és difícil és la teva persona integralment. No ens pot deixar fer la cigarreta sense ensurts. Has de sortir amb la teva veu revibrada amb les teves frases rodones i inquietants, que no se sap d'on venen. Estigues una mica calmadet, home!

Com podia suportar el pensador el panorama que se li apareixia. Un cigarret darrera d'un altre, la cabina de comandament del sistema abandonada, les cinc terminals enceses sense ningú que guaités els missatges. Tot plegat un absurd, una preparació per al no-res, una sensació de buidor a dins del cor, descontrolada, indegustable, irracional. De sobte va començar a parlar en Mallorquí.

- Trob que no teniu en compte ses meves idees, manco ara que estic inspirat per s'esperit de s'aventura i que mons nervis tebis acompanyen. Vos aneu a cagar a l'era!
- Què dius home? Deixa'ns fumar en pau. Ja t'està durant massa aquesta oradura teva. Em penso que aixecaré una queixa a la direcció de les drassanes denunciant el teu comportament carregós envers els companys.
- No ho facis. No diré un mot més. Sóc un incomprès.

El pensador realment no tenia a on anar a parar amb les seves idees. Tornà a l'espectacle de l'evolució de tots els braços mecànics. Allò era un desgavell, un disbarat, una presa de pel a la humanitat. No es podia permetre que només unes poques persones coneguessin el significat profund d'aquells moviments. Perquè els braços anaven i tornaven, se cedien el pas, eren una multiplicitat i una unitat alhora, cadascú tenia la seva autonomia, però operaven en conjunt, com cap altre conjunt podia operar, cap canilla de llops o cap grup organitzat d'animals, ni tan sols l'home podia arribar a ser una multiplicitat tan conjuntada. Per moments semblava que fossin un sol cos, un monstre gegant, enorme, gran, absurd, amb desenes de membres, controlats per un sol cervell. Però el pensador sabia que no era ben bé així, i que cada autòmat tenia el seu seu grau de llibertat, que era possible que tingués un pensament diferenciat. A la seva manera tenia una forma de consciència.

- Aquestes màquines pensen realment.
- Ja hi som? Mira, m'ho prendre en clau d'humor, perquè amb tu no hi ha res a fer, ets impossible. Això són màquines, ens fan la vida més fàcil. La societat no les accepta, però aquí a les fàbriques tot és diferent, perquè ens treuen la feina feixuga, nosaltres només hem de controlar. Aquest és el nostre comès.
- Fumar cigarretes o prendre la fresca mentre algú altre fuma la cigarreta no és controlar res de res, les pantalles són a dalt. Que fareu quan tots hagueu deixat de fumar, que inventareu aleshores? Potser haureu de treballar.
- No pateixis que alguna cosa inventarem. Perquè mirar les pantalles és un absurd. El darrer curs de reciclatge va ser fa cinc anys, i no ens varen ensenyar res de res, i ja en sabíem poc d'abans. De que serviria que ens miréssim les pantalles si no les
podem entendre. És millor parlar de les nostres coses aquí afora. A més a dins de la cabina de comandament fa molta calor. Amb tantes màquines.

No hi havia res a fer. El soroll dels braços articulats, distribuïts en feines, era emprenyador, pel pensador almenys. Perquè havia de suportar tot allò. El conjunt de màquines tenien la feina ben organitzada. La nau de la drassana era una cinta de transport tota ella, pel que feia a les fragates. Amb rodes immenses que feien por de pensar el pes que havien de suportar i el que farien si una persona hi quedés emparanyada. Les deu fragates en construcció s'arrengleraven, en deu graus de construcció: el buc, el contra buc de reforç, els terres dels pisos, la sala de màquines, tot un plegat d'estadis en el procés de construcció. Al final de la cinta, que era un rail que es movia cada tres dies per desplaçar les fragates, hi havia una sortida al mar. Quan s'havia de moure tot el conjunt, la fragata ja acabada era cagada al mar per una rampa que hi menava. L'immens fem de ferro començava a surar, ja tenia els dipòsits plens de combustible i la tripulació a bord, ja podia anar cap al front. Fet l'espai la resta de fragates podien moure's un puesto cap a la sortida. Així anaven les coses pel que fa a les fragates. La resta de vaixells, tret del portavions que es construïa ja a la rampa de sortida a les aigües del port, seguien el mateix procés. La secció encarregada de la construcció de naus lleugeres semblava una metralladora, capaç d'escopir remolcadors i patrulleres a raó d'una per hora.

El pensador veia tot plegat com un atemptat contra la seva integritat d'ésser humà. Pel seu cap suraven els pensaments. Quan havia perdut el control del seu entorn? Quan havia deixat de ser un ésser intel·ligent i adaptat per a ser només una font d'imperfeccions? Tot plegat havia passat molt de pressa. I el canvi encara no havia arribat a les llars, als carrers, als llocs públics. Però allà dins de la fàbrica el futur es presentava palès en tota la seva negror.

Va voler fer un comentari però se'l va empassa. Sabia que es feia pesat amb les seves observacions. Els altres seguien parlant del futbol. Esperant que passessin les hores en que havien de romandre per allà, pitjant alguna tecla de tant en tant, informant-se de les novetats en al cadena de construcció, provant de comprendre detalls intricats i confusos dels programes de control. Al capdavall una fracció petita de tot el seu temps de treball. Per estar perdent el temps en coses que no es comprenen o espifiant-la amb presses o amb dubtes era molt millor perdre el temps al peu de l'escala fumant-se el cigarret etern, per torns, un darrera l'altre. La mateixa direcció de les drassanes observava amb elogi aquesta actitud. Les persones massa curioses o actives podien interferir en el correcte i perfecte funcionament de tot l'entramat de braços mecànics i rails de moviment de translació que feien impecable el resultat. A més dropos els empleats millor. Només els tenien per tal de complir amb les quotes que imposava el govern. Una moda que s'hauria de popularitzar en el futur, tantes persones per quilogram d'andròmina, segons uns criteris, variables pel tipus d'indústria i la seva dimensió i utilitat pública.

El pensador considerava que no valia la pena seguir endavant, que havia de trobar una altra ocupació. Fugir al país més pobre del món, on hagués de matar amb les seves mans per poder alimentar-se, on pogués cardar salvatgement per rescabalar-se de la seva misèria diària. Fantasiejava amb tot plegat, amb els ulls mig clucs, en mig d'un mig trànsit que el rellevava de l'obligació d'existir en conseqüència amb el seu pensament. La coherència no era bona amiga seva. Volia descartar-se de tot, de les limitacions, de les normes de trànsit, d'urbanitat, de civisme, de salut i vida sana, del que s'ha de fer i del que no. Tot plegat perquè servia? Tanta virtut imposada per passar la vida sentint-se un inútil el gruix del temps, dins aquella nau del dimoni, sentint-se agredit i ridiculitzat per uns braços mecànics.

- Aquestes màquines ens assetgen. Ens miren amb ulls enverinats. Ens volen fora del seu territori. No podeu sentir el seu alè? Ens persegueixen amb la seva exhibició, volen suprimir-nos. Fer-nos fora, excloure'ns, quan puguin pensar inventaran el que sigui per tal d'exterminar-nos. No hi ha dubte.
- Collons, ...! Ara si que l'has acabat de reblar. La cigarreta m'escaurà malament amb tant de pensament teu. Què hi farem, la vida no pot ser perfecta.

Aquestes coses dites pel seu company de feina no canviaven res. Tot plegat era inútil, i aquest pensament era el més inútil de tots. Quan no hi ha futur no val la pena ser responsable, arribar a l'hora, tantes coses. Quan no hi ha esperança ni horitzó no val la pena tenir respecte per cap valor. Hom es pot deixar naufragar en la indefinició i el vaivé, gronxar-se en la desgràcia, tastant-la, assaborint-la. Al capdavall els que havien de succeir al pensador, les generacions, s'havien de sorprendre de la simplicitat d'aquelles drassanes, de la seva ingenuïtat, de la manca total de tecnologia que demostraven. Algun dia fins i tot el futur més espaterrant havia de ser ridícul.