Les darreres hores d'En Onofre Pocbull

L'Onofre, com cada dematí, sortia de la seva mansió a les afores damunt del seu cotxe esportiu. Es dirigia per l'autopista fins a una de les entrades principals de la ciutat, de fet les úniques donat que totes eren principals. No era conscient d'ésser a les acaballes de la seva vida, escurant les escorrialles del líquid vital que se li escolava entre els dits com sorra de la platja. Tot plegat encara no havia començat però. Un cop arribat al gratacel deixà l'esportiu a càrrec d'un dels mossos de l'aparcament al que ja coneixia de vista. Si no hagués estat així s'ho hauria repensat abans de confiar-li les claus del vehicle. Cal aclarir que l'Onofre era desconfiat de mena, tot i ser ric i benestant, i poder comprar-se tants cotxes iguals com li vingués en gana, li feia basarda de deixar-lo en mans de desconeguts. No havia arribat fins on era per ser confiat o bona persona.
Un cop a dins del gratacels indicà l'ascensorista el pis cinquanta-tres, tocant al terrat de l'edifici. L'home al que anava a visitar era prou ric i poderós com per a permetre's unes oficines a una planta tan elevada, doncs naturalment el cost del lloguer augmentava amb el nombre de pisos que es tenien a sota. La secretària del seu futur interlocutor el reconegué de seguida. "Bon dia Senyor Pocbull" "Bon dia ... mmm" "Conxita" - digué la secretaria just abans de somriure-li - "El Senyor Malsnassos l'espera al seu despatx".
Aleshores l'estava esperant, pensà l'Onofre, que es pensava que en Malsnassos era un home ocupat. L'entrevista havia de ser important com es pensava. Obrí la porta d'una revolada. Ell era un ric empresari i no tenia per que fer compliments a ningú, el món dels negocis era així. Al fons del despatx es trobà un home grassonet i tap de basa que se'l mirava amb ulls espurnejants. "Li porto esperant una bona estona, encara que ja se que l'hora en que havíem quedat era aquesta i que encara arriba d'hora, passi, passi"
Van estar una bona estona parlant. Al final l'Onofre tenia la gola eixuta i demanà a en Malnassos que li servís una copa. Aquest fou el seu fatal error, doncs l'empresari abocà un verí al got de vodka que sabia que agradava a l'Onofre. Ell prengué un combinat de suc de préssec i rom cubà.
Al cap de poca estona l'Onofre queia rodó. Els efectes del verí començaven a fer-se notar. Després de xopar-li la cara l'enverinador aconseguí que es revifés. "Què m'ha passat? Què ha estat això?" L'Onofre volia respostes doncs era el primer cop a la vida que perdia la consciència d'aquella manera. "Per fi parlarem seriosament dels nostres assumptes." Replicà misteriosament en Malsnassos. Naturalment l'Onofre no comprenia aquestes paraules ni albirava quina relació podien tenir amb el seu desmai. "Què vol dir? No entenc..." "Aviat ho entendràs tot tros d'ase. Al got de vodka que t'has begut hi havia un verí de disseny creat a un dels meus laboratoris. Saps de sobres que necessito una signatura avantatjosa del contracte d'explotació de la planta bioquímica per a eixamplar el negoci, i tu fins ara no has estat més que un obstacle. Tens unes hores, no et diré quantes, per avenir-te a signar el contracte amb les meves condicions. Altrament moriràs. Tu decideixes."
Ara l'Onofre es sentia amb les forces revingudes de manera que va volguer atacar en Malsnassos amb els punys, però va haver de fer-se enrere a mig camí doncs el seu antic col·laborador l'apuntava amb un arma de foc molt amenaçadora. El millor que podia fer era fugir d'allà abans que no el matés.
Un cop a l'entrada de l'edifici demanà el seu cotxe al mosso de la porta. Aquest anà a cercar-lo a l'aparcament a corre-cuita ja que l'Onofre li va prometre trenta euros de retribució si es donava pressa. Així ho va fer i en un parell de minuts es va trobar a sobre del seu esportiu demanant-se encara que havia passat exactament. El mareig i el posterior desmai no havia estat cap imaginació, i era cert que en Malsnassos tenia la propietat d'una indústria de processament de medicaments en el que es feia investigació biomèdica. Coneixent els seus valors ètics, absents per dir-ho curt i ras, era ben bé possible que tingués una branca indeclarada de projectes esmerçats a ves-a-saber-què, entre el que es podria comptar el verí que li havia subministrat. Evidentment tenia l'antídot, doncs el pacte era deslliurar-lo de la mort si s'avenia a signar els que fos. Segurament aquest antídot devia de ser dins les instal·lacions farmacèutiques on s'havia fabricat el verí.
El millor que podia fer era informar-se ben prestament d'on paraven aquestes instal·lacions i d'aconseguir un mapa detallat utilitzant els seus contactes a diverses conselleries de la Generalitat i al cos dels Mossos d'Esquadra.
Va trucar la seva secretària personal principal, doncs en tenia mitja dotzena per a diferents feines i va explicar que necessitava fer un assalt a les indústries farmacèutiques d'en Malsnassos. Que arreplegués els seus guardaespatlles més ferotges i que cerqués tots els mapes i informacions relatives a l'establiment farmacèutic. La resposta va ser més complexa que no pas esperava. Va resultar que en Malsnassos disposava de diversos recintes on es feien les investigacions i preparacions dels medicaments, encara que tots pertanyien a la mateixa empresa. Calia refinar més i centrar-se només en aquells en que es fes investigació i que tingués capacitat per a que aquesta fos secreta. Al final la secretària va poder concloure que hi havia un laboratori on només es feia investigació de productes sense patent que romanien com a secret industrial per raons de política empresarial, i que si alguna investigació fora de la llei es podia fer havia de ser allà. L'Onofre bleixa, encara no per darrer cop, amb una mica més de serenor. Ja tenia l'objectiu. Es dirigia amb el seu cotxe esportiu a tota velocitat cap a la Zona Franca on tenia el seu principal magatzem. Allà havia quedat en reunir-se amb la seva patuleia de guardaespatlles que l'haurien de socórrer en el seu assalt als laboratoris.
No cal dir que en cap moment no se li va ocórrer de trucar la policia. Segurament l'haurien ingressat a un hospital de seguida i no li haurien de cap manera posar en pràctica el seu pla d'assaltar una instal·lació farmacèutica. Quedava bandejada del tot aquesta solució.
Un cop reunit amb el seu petit exèrcit marxaren tots plegats en un camió dels que es feien servir per transportar els pots de cremes d'una de les seves marques. Es dirigien cap als laboratoris armats amb fusells, pistoles i alguna granada de mà. No esperaven trobar-se gaire gent al seu objectiu, doncs normalment no hi ha un petit exercit protegint uns laboratoris.
Tanmateix en Malsnassos havia estat murri, i preveient que podia cabre la possibilitat que la seqüència de sil·logismes de l'Onofre el conduís precisament al que estava passant, es a dir a l'assalt frontal dels laboratoris on hi havia l'antídot, havia plantat tota la seva seguretat privada als voltants de l'edifici, ramblejant amunt i avall amb armes automàtiques a la mà i un ull posat al bosquet i els prats que envoltaven les instal·lacions.
La situació era greu, doncs els guardaespatlles de l'Onofre es mostraven molt coratjosos quan es tractava de prendre a l'assalt un edifici guardat per un parell de guàrdies armats amb porres i potser una pistola, però es mostraven porucs davant la possibilitat d'haver d'enfrontar-se a un contingent similar al que ells representaven. L'Onofre els digué el nom del porc. Com era possible que els hi hagués estat pagant tan bé durant tants anys perquè ara el deixessin de banda d'aquella manera.
Havia d'empescar-se un bon pla. Que podria fer? Hi havia una cosa evident, i era que havia d'entrar d'amagat, doncs l'anorreament de l'adversari quedava descartat. El millor que podia fer era crear una maniobra de distracció en la que podrien intervenir els seus homes fent tota la gatzara i enrenou possible, mentre ell s'esmunyia per sota la tanca de filferros i aconseguia d'entrar a l'edifici. Tot semblava indicar que la protecció era només exterior doncs no es veia cap uniformat a través de les finestres que eren obertes. Fità una de les finestres esbatanada de cap a cap i sense ningú a dins de l'habitació. Aquell seria el seu punt d'entrada. L'únic que havien de fer els seus homes era parapetar-se darrera qualque grup de matolls o arbres dels que hi havia per allà i fer us dels fusells i granades per tal que els defensors de l'edifici pensessin que la batalla havia començat, quan en realitat tot seria foc d'encenalls.
Els espetecs de les bales sortint esperitades dels canons i els esclats de les granades a tocar dels homes d'en Malsnassos van fer el seu efecte. L'Onofre va poder esmunyir-se per sota de la tanca, que va haver de tallar amb unes estenalles, i en acabat va reptar fins al peu de la finestra que encara era oberta. D'un bot elàstic es va situar a l'altra banda de l'ampit. Els efectes del verí retornaven i va anar de poc que no tornés a perdre el coneixement. De fet tota l'estona havia tingut basques i marejos, i un mal de cap persistent que a voltes no el deixava ni pensar. Però ara havia de tenir la ment clara per a la seva operació.
Sortí del despatx que devia de pertànyer a algun dels investigadors i es trobà un llarg passadís. Tenia els plànols de l'edifici, aconseguit al registre cadastral central del país per mitjà d'un fax i unes influències, pel que li era fàcil d'orientar-se. Tenia marcat amb una ics l'indret exacte on s'havia demanat el permís municipal per fer unes obres majors consistents a blindar les parets i crear un entorn aïllat i fortificar. Per força havia de ser allà on era l'antídot.
Seguí el passadís fins al final i aleshores girà cap a la dreta. Va estar a punt de topar amb un dels investigadors, que es va adonar llavors que duia bata blanca. Podria disfressar-se, passaria desapercebut a tothom. Tret esclar del fusell semi-automàtic i de les granades que li penjaven del coll. No hi havia temps ni manera de pas
sar inadvertit. Si trobava algú pel camí l'amenaçaria amb el fusell i el tancaria a qualsevol habitació amb clau. En mig d'aquestes reflexions seguia avançant pels passadissos, d'amagat i bo i esquivant els investigadors amb bata que s'anava trobant. Bé, fet i fet havien estat tres en total i anaven tan capficats en els papers que duien a les mans i que llegien mentre caminaven que potser sense amagar-se i tot ells no s'haguessin adonat de la seva presència. Al final el seu avanç obtingué la preuada recompensa. Una porta lluent, de color metàl·lic i amb una mena de timó de vaixell enganxat al mig era sens dubte l'accés a la part secreta de les instal·lacions. A fora encara s'escoltaven els trets, ara més escadussers, i l'esclat de les granades.
Que podia fer? Tot allò era blindat amb parets gruixudes i portes d'acer reforçat. Les basques li augmentaven i no estava disposat a signar cap paper en contra del seu parer i voluntat. Va romandre pel capbaix deu minuts assegut a terra amb l'esquena recolzada a la paret i rumiant quina solució hi havia per aquell trencaclosques. Al final la solució es presentà per si mateixa. El timó de la porta va començar a bellugar-se i en acabat la porta a badar-se. Darrera la porta apareixia un investigador escanyolit amb ulleres de pasta. Abans de respirar i tot es llançà com una fera a sobre seu i l'encanyonà amb una de les pistoles automàtiques que duia penjant de les cartutxeres. Amb el canó a les temples l'investigador es mostrà molt dòcil en deixar-lo passar, i un cop a dins s'adonà que es trobava davant d'un altre passadís, així que lligà i emmordassà l'investigador a una de les habitacions que feia servir el servei de neteja i seguí avançant. No sabia cap on anava ni si feia drecera o marrada. El plànol de les instal·lacions havia estat molt útil, però ara no l'indicava a on era l'antídot. El millor que podia fer era donar voltes fins a trobar-se amb guàrdies d'en Malsnassos. Estava convençut que a la nevera on estigués l'antídot també hi hauria guàrdies, donat la rebuda que havien tingut a fora.
Efectivament així fou. A punt de ser vist va haver d'amagar-se amb un cop de ronyó, doncs darrera la cantonada hi havia un despatx amb parets de vidre i a dins en Malsnassos en persona admirant un flascó d'un líquid groguenc. No hi havia dubte que allò era l'antídot. Era molt a la vora. Ordenà els seus guardaespatlles per mitjà de la ràdio que era arribat el moment. Ara havien de fer servir tota la ferralla de cop. L'estratègia donà el resultat esperat, i en Malsnassos veient l'edifici en perill envià els dos guàrdies que l'escortaven cap a fora a donar suport als seus companys.
Tot el que quedava era matar el malparit d'en Malsnassos i inocular-se l'antídot. Pum! Un tret al front. Per fortuna el malparit havia estret el flascó amb l'antídot mentre moria. Si hagués pensat una mica l'hauria llançat contra les rajoles del terra per tal de matar el seu assassí, però no ho va fer. El líquid groguenc ja circulava per les venes de l'Onofre i els efectes benefactors ja començava a notar-los. Al capdavall, aquelles hores no havien estat les darreres d'en Onofre Pocbull.